[Avançament editorial] Cròniques de l’ADN: Reflexions sobre l’ebola

Article publicat el 30 de maig de 2014 en «Els dissabtes, ciència» de Pere Puigdomènech en El Periódico de Catalunya

ebola - Pere Puigdomènech

Aquestes darreres setmanes l’epidèmia d’infeccions per virus de l’Ebola que ha aparegut a l’oest d’Àfrica ha produït més de 2.000 afectats per una malaltia molt agressiva i ha generat preocupació arreu del món. La manera com ha aparegut l’epidèmia, com ha reaccionat la comunitat internacional i com treballem per solucionar malalties com aquesta són qüestions sobre les quals hem de reflexionar. Els canvis socials i climàtics que es produeixen al món fan que situacions com aquesta es vagin produint de forma seguida i cal que estiguem preparats.

El virus de l’Ebola és conegut des de fa temps i tothom sabia que produeix una malaltia amb gran mortalitat. Fins fa poc, els brots eren molt esporàdics. És una malaltia que es pot controlar aïllant les poblacions on es presenta, com era sovint el cas. Però en l’epidèmia actual s’ha presentat en una extensió gran i en unes societats que han sofert recentment guerres i conflictes. En aquests països, no existeix una estructura política i sanitària suficient i la gent no té confiança en les seves autoritats. Aquests fets subratllen els efectes persistents sobre la salut que tenen els conflictes socials, i sobretot la guerra. Per exemple, en el període de transició política dels països de l’antiga Unió Soviètica, l’estat sanitari de la gent i fins i tot l’esperança de vida van disminuir. A Síria rebroten epidèmies i a l’Afganistan, l’esperança de vida és la d’Europa fa cent anys. L’estabilitat social és un requisit per a un estat de salut correcte.

«L’estabilitat social és un requisit per a un estat de salut correcte»

Una malaltia com la de l’Ebola, que es dona de forma esporàdica en països amb pocs recursos, no atrau l’interès suficient per a obtenir les inversions que es necessiten per a desenvolupar vacunes o tractaments. Tradicionalment, els països que hi inverteixen s’ocupen de malalties com aquesta a l’hora de protegir els seus nacionals quan hi viatgen o els seus militars que hi intervenen. Ara hem vist que algun tractament experimental ha estat utilitzat en occidentals que han estat repatriats. Aquest fet, d’una banda, ens interroga sobre per què fem despeses importants per a repatriar unes poques persones dels països més rics. És comprensible que un país vulgui protegir els seus nacionals en perill, però no deixa de crear un contrast amb els centenars d’afectats locals als qui no es dona cap solució. D’altra banda, és també comprensible que, quan no hi ha altra solució, es prengui el risc de fer servir tractaments que no han passat encara els controls que hem fixat per aprovar medicaments que no són tòxics en humans i que són eficaços. Això necessita temps i inversions.

Una malaltia com l’Ebola pot semblar llunyana per als qui vivim en països amb sistemes sanitaris moderns. Però també ens poden semblar llunyanes altres malalties com el dengue o el chikungunya. El fet és que, amb els canvis en el clima i l’augment de la mobilitat, aquestes malalties apareixen a Europa o als Estats Units, en part perquè els mosquits portadors, com el mosquit tigre, s’han implantat en zones on no acostumaven a viure. Ens podem sentir lluny d’algunes malalties, però la globalització del moviment de persones i productes i el canvi climàtic ens hi estan acostant.

«Ens podem sentir lluny d’algunes malalties, però la globalització del moviment de persones i productes i el canvi climàtic ens hi estan acostant»

Fa pocs dies es van celebrar els setanta anys d’algunes batalles que van conduir a la fi de la Segona Guerra Mundial. Un dels resultats de la guerra va ser la formació d’organitzacions mundials com l’ONU per a intentar resoldre conflictes entre països i a l’interior d’aquests. L’ONU va posar en marxa organitzacions específiques per a tractar problemes concrets i una de les primeres va ser l’Organització Mundial de la Salut fundada l’any 1948. La van acompanyar la UNESCO per a l’educació, la ciència i la cultura, l’UNICEF per a la infància i la FAO per a l’alimentació i l’agricultura. En aquests darrers anys, l’acció d’aquestes organitzacions està sent afeblida per la manca de suport dels governs, sobretot dels occidentals.

L’acció internacional ha estat impotent per a aturar conflictes com els de Síria o Iraq, que estan ben a prop de casa nostra, o més llunyans com van ser els de Sierra Leone o Libèria, que són ara els països on s’ha declarat el brot de l’Ebola. L’acció internacional no ha estat prou eficaç per a aturar conflictes, ni per a prevenir l’erradicació de malalties que veiem com a llunyanes. De sobte, apareixen epidèmies que afecten un gran nombre de persones i que poden estar arribant a casa nostra. Pensar que podem edificar fortaleses en l’interior de les quals hi hagi prosperitat, pau i bona salut, desentenent-nos de la resta, és una quimera. Al món en què vivim hauríem de tornar a emprendre el camí de treballar per accions globals en el tractament dels conflictes i en la prevenció de malalties. Més aviat o més tard acaben afectant a tots, fins i tot aquells que pensem estar protegits per la nostra riquesa.

© Mètode 2020
Llicenciat en Física i doctor en Biologia. És professor d’investigació del Centre de Recerca en Agrigenòmica (CSIC-IRTA-UAB-UB) de Cerdanyola (Barcelona, Espanya). Ha treballat en els dominis de la biofísica, la biologia molecular i la genòmica, i actualment la seva recerca se centra en les plantes. La comunicació de la recerca als ciutadans, la política científica i la integritat de la ciència han estat objecte de les seves publicacions. Ha tingut funcions de direcció en centres d’investigació i és membre actiu d’institucions acadèmiques d’àmbit europeu i de parla catalana.