Bach, Beatles, Berio

musica2
Teresa Ciges
Sembla evident que la música fa un paper transcendental en les nostres vides. Però, què en sabem?

Friedrich Nietzsche va dir que, sense la música, la vida seria un error. Franz Liszt va afirmar que la música és el cor de la vida. Fins i tot Albert Einstein va arribar a dir que si no fóra físic, probablement seria músic, explicant que el seu violí era el que més alegria li donava en la vida. Sembla evident que la música fa un paper transcendental en les nostres vides. Però, què en sabem? Com ens afecta? Què passa en el nostre cervell quan l’escoltem? S’ha incorporat al nostre genoma? Dit d’una altra manera: els humans som criatures musicals innates?

EL MITJÀ MÉS ANTIC DE COMUNICACIÓ?

En 1781, tres anys després de la mort de Rousseau, es va publicar el seu Assaig sobre l’origen de les llengües, en el qual plasmava la idea que hi havia un precursor únic per al llenguatge i la música, i reconstruïa la primera llengua com una mena de cançó. Darwin també es va referir a aquesta idea explicant que la música constituïa una forma antiga i important de comunicació humana, entrellaçada però independent del llenguatge. El neuròleg Steven Brown parla del musilanguage, que no és més que l’avantpassat comú de la música i el llenguatge. Segons Brown, les nombroses característiques en comú entre música i llenguatge indiquen l’origen comú de dues especialitzacions diferents nascudes del mateix sistema de comunicació de les emocions. Un concepte similar al del musilanguage és el que sosté Steven Mithen, qui explica que música i llenguatge es van desenvolupar a partir d’un únic sistema de comunicació, versàtil i capaç d’expressar moltes coses: el sistema Hmmmm. L’acrònim Hmmmm fa referència a holístic, multi-modal, manipulatiu i musical. Quan l’ésser humà va començar a caminar sobre dues potes, el Hmmmm degué donar vida a un llenguatge compost de combinacions de paraules. I, el que va quedar d’allò, es va convertir en música.

Actualment es defensa la separació entre música i llenguatge, tesi que es veu corroborada, entre altres coses, per la prioritat que posseeix la música en el desenvolupament. Els xiquets, des de ben menuts, demostren interès i sensibilitat pels ritmes i les melodies de la parla, abans de ser capaços d’entendre el sentit de les paraules. De fet, en l’actualitat se sap que hi ha una separació cerebral entre les capacitats lingüístiques i musicals, encara que estan interconnectades, i n’és una prova el fet que la capacitat musical pot romandre dins del cervell encara que hi haja absència del llenguatge.

EL CERVELL: UN AUTÈNTIC INSTRUMENT MUSICAL

És inevitable preguntar-se què és el que ocorre exactament en el nostre cervell en escoltar una cançó. En primer lloc, les ones sonores arriben als timpans i els fan vibrar. Amb aquests, vibren els ossos de l’oïda i una estructura situada dins del caragol que s’anomena membrana basilar. Aquesta estructura és molt important perquè és ací on es produeix la transformació de la vibració mecànica en impulsos elèctrics. Un aspecte important és que les freqüències que componen el so es transmeten per nervis separats. Aquesta informació del so descompost s’ha d’unir de nou per a representar les diferents veus i instruments, i com es realitza és una qüestió que la ciència encara no ha pogut explicar. De moment, s’han identificat una sèrie d’estructures que intervenen en aquest procés: algunes subcorticals (entre elles els ganglis basals i el cerebel) i altres corticals (sobretot el còrtex auditiu). Quan escoltem cançons amb lletra, també hi intervenen estructures encarregades de processar el llenguatge. A tot açò hem d’afegir estructures involucrades en processos de memòria, d’emoció, de cognició complexa i processos motors que sincronitzen el ritme de la música amb el ritme cerebral, i permeten, per exemple, que puguem ballar.

 

«Rousseau va plasmar la idea que hi havia un precursor únic per al llenguatge i la música, i reconstruïa la primera llengua com una mena de cançó»

musica1Teresa Ciges
Estructures que intervenen en el procés de descomposició del so.
 

 

 

«Els xiquets, des de ben menuts, demostren interès i sensibilitat pels ritmes i les melodies de la parla, abans de ser capaços d’entendre el sentit de les paraules»

A més, cal destacar que, com que la melodia i la lletra es guarden en llocs separats –però connectats– del nostre cervell, cada vegada que sentim una cançó que ja hem escoltat en una altra ocasió entren en acció dos sistemes neuronals interconnectats: el sistema d’anàlisi melòdica, que activa la memòria emmagatzemada de la música, i el sistema d’anàlisi lingüística, que s’ocupa de recobrar la lletra. Quan escoltem de forma repetida una cançó creem forts llaços neuronals entre els dos sistemes, de manera que l’activació d’un estimularà automàticament l’activació de l’altre. Els estudis corroboren que es reconeixen millor les cançons que no les melodies purament instrumentals, ja que la memorització de les cançons estableix una xarxa d’informació cerebral més extensa i elaborada, atès que implica el maneig de, almenys, dos sistemes.

Encara que la neurociència és un camp per explorar, en l’actualitat podem afirmar que les xarxes neuronals que processen el to i el ritme són diferents entre si. Mentre que la melodia activa en la mateixa mesura els dos hemisferis cerebrals, l’harmonia requereix una major activitat de l’hemisferi esquerre, i el ritme activa bàsicament el cerebel. A més, se sap que en el cervell de músics professionals es localitzen i s’activen les xarxes neuronals de la música d’una manera diferent de com s’esdevé en el cervell dels qui no són músics: en els primers s’activa l’àrea temporal superior esquerra, mentre que en els segons, l’àrea temporal superior dreta.

En definitiva, la música sona a través del nostre cos, és percebuda mitjançant els nostres sentits i interpretada pel nostre cervell. I no és estrany que, a hores d’ara, nombrosos investigadors estiguen convençuts que la neurociència de la música pot aportar informació molt valuosa sobre com funciona el cervell. En paraules del científic i divulgador Phillip Ball, «no hi ha cap altre estímul que involucre de manera comparable tots els elements de la nostra ment i els obligue a establir un diàleg: l’hemisferi esquerre amb el dret, la lògica amb l’emoció».

LA TAQUIGRAFIA DE L’EMOCIÓ

Existeix un gran vincle entre la música i les emocions. El musicòleg Deryck Cooke va analitzar les relacions de l’escala tonal amb les emocions, i arribà a la conclusió que, per exemple, l’interval de tercera major és una expressió de plaer o felicitat. Per això, constitueix la base de la Novena Simfonia de Beethoven o de La Traviata. Per contra, la tercera menor ens provoca emocions doloroses, com les que ens transmeten els primers moviments de la Cinquena Simfonia de Beethoven, de Mahler o de Txaikovski.

Però no solament els intervals fan un paper clau en la transmissió d’emocions per part de la música. També tenen una gran importància els agents vitalitzadors com la intensitat, el ritme, el tempoi el to. Per exemple, com més alta es toque la música més èmfasi es dóna a l’emoció. De la mateixa manera, l’alegria transmesa per una determinada progressió de les tensions tonals pot ser tumultuosa (allegro), calmada (moderato), serena (adagio), histèrica (presto) o resignada (lento), entre molts altres estats d’ànim.

Amb aquestes dades podem arribar a la conclusió que la música té la capacitat d’ajudar-nos a canviar l’estat d’ànim. De fet Stefan Koelsch, professor de psicologia de la música, afirma que la música és capaç d’evocar el nucli de les estructures cerebrals responsables i creadores del nostre univers emocional. Això té un interès evident per les possibles aplicacions terapèutiques, atès que permet ajudar els pacients amb trastorns de les estructures cerebrals relacionades amb les emocions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«La música és una activitat compartida en totes les cultures i al llarg de la història. De fet, ajuda a la realització d’una tasca col·lectiva en facilitar la coordinació física mitjançant el ritme»

musica3Teresa Ciges
Steven Mithen afirma que la música s’ha incorporat al genoma humà durant l’evolució històrica de la nostra espècie.
 

 

«No és desgavellat afirmar que l’herència evolutiva és la raó per la qual a tots ens agrada la música en major o en menor mesura»

LA COLA SOCIAL

La música és una activitat compartida en totes les cultures i al llarg de la història. De fet, ajuda a la realització d’una tasca col·lectiva en facilitar la coordinació física mitjançant el ritme. Phillip Ball afirma que la música és una cola social que uneix les persones, i açò no són només conjectures. El psicòleg evolutiu Robin Dunbar ha observat com l’activitat musical comunitària provoca onades d’endorfina en el cervell dels participants, de manera que se senten millor.

Fer música és una forma senzilla i barata d’interacció, que permet demostrar la disponibilitat a cooperar i que pot afavorir la col·laboració futura. El músic i científic William Benzon explica que «la música és un mitjà a través del qual els cervells individuals s’acoblen a una activitat compartida». És per això que el neurobiòleg Walter Freeman ha descrit la música com «la biotecnologia de la formació de grups».

AL SO DE DARWIN

Arribats en aquest punt ens preguntem quin paper ha fet la música en l’evolució humana. Segons el psicòleg evolucionista Steven Pinker, la música compleix molts dels criteris clàssics per a ser una adaptació biològica complexa en la nostra espècie, doncs és universal en totes les cultures i en totes les èpoques de la història registrada. Per això, no és desgavellat afirmar que l’herència evolutiva és la raó per la qual a tots ens agrada la música en major o en menor mesura.

Darwin també es va fer ressò de la música en el seu llibre L’origen de l’home i la selecció en relació amb el sexe, on va aplicar la lògica de la selecció sexual per a explicar l’origen de la música. «Sembla probable que, abans d’adquirir el poder d’expressar l’amor, s’esforçaren per captivar-se els uns als altres mitjançant ritme i notes musicals», va escriure.

Enfront d’aquells que postulen que la música és un mer entreteniment, hi ha nombrosos fets que demostren que aquesta és massa diferent del llenguatge com per a ser explicada com una mera derivació evolutiva. Així, alguns experts com Steven Mithen han afirmat que la música s’ha incorporat al genoma humà durant l’evolució històrica de la nostra espècie. I no és l’únic: el psicòleg Aniruddh Patel va sentenciar que som una espècie musical, doncs les nostres capacitats musicals procedeixen de quan els antecessors comuns de l’ésser humà i el ximpanzé van evolucionar en dues branques diferents, fa aproximadament cinc milions d’anys.

SOM CRIATURES MUSICALS INNATES?

Stefan Koelsch ha afirmat que som criatures musicals de forma innata des del més profund de la nostra naturalesa, i afegeix que hi ha una bona raó per a això, doncs a més que la música ens permet exercir totes les funcions socials, també necessitem aquestes capacitats per a parlar. De fet, Koelsch explica que quan naixem no sabem què significa llet o beure, però aprenem a parlar en escoltar els sons musicals del llenguatge. A més, hem desenvolupat un coneixement tonal intuïtiu i compartit del que és la música que, per a Steven Mithen, depèn d’una competència musical innata. De fet, a través de la història hem utilitzat la música per a explorar el nostre passat evolutiu. El psicòleg evolutiu Ian Cross va més enllà, i afirma que la predisposició per a les activitats musicals forma part de la nostra herència biològica. Així, podem afirmar que tenim un instint musical, que la música s’ha incorporat al nostre genoma. Tots naixem amb una inclinació universal cap a la música, que en els nostres primers anys de vida es consolida i es converteix en una sensibilitat i un gust admirable per aquesta.

  

Bibliografia
Ball, P., 2010. El instinto musical. Turner. Madrid.
Blacking, J., 2006. ¿Hay música en el hombre? Alianza editorial. Madrid.
Mithen, S., 2007. Los neandertales cantaban rap. Crítica. Barcelona.
Pochmursky, C., 2009. Mi cerebro musical [en línia]. National Geographic. 
Punset, E., 2012. Música, emociones y neurociencia [en línia]. TVE.

Teresa Ciges. Periodista (València).
© Mètode 2014.

  
© Mètode 2014

Periodista i estudiant del Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica. Universitat de València.