La banda sonora del cosmos

«S’ha demostrat que l’espai exterior no és tan silenciós com crèiem i que molts cosses celestes emeten sons imperceptibles per a l’oïda humana»

La música ha acompanyat la humanitat pràcticament des del principi de la seua història, però no és exclusiva de les persones. Sabem que està present en el món animal i és vital per a algunes espècies. Però no només això, hi ha teories que afirmen que tots els elements de l’univers produeixen la seua pròpia música. No és res destrellatat: s’ha demostrat que l’espai exterior no és tan silenciós com crèiem i que molts cosses celestes emeten sons imperceptibles per a l’oïda humana. Fa deu anys, per exemple, el satèl·lit Chandra de la NASA va detectar un si bemoll 57 octaves per davall del do central d’un piano que era emès per un forat negre supermassiu. En el segle VII a.C., Pitàgores anava molt més lluny i atorgava a la música un paper fonamental en el funcionament de l’univers. No en va, s’adjudica al filòsof i matemàtic grec el descobriment dels intervals musicals regulars. En la cosmovisió pitagòrica, els planetes giren al voltant d’una gran bola de foc i cadascun d’ells emet un so diferent. Els que són més a prop de la Terra i es mouen més lentament produeixen notes greus, mentre que els més llunyans i ràpids emeten notes agudes. Els planetes es troben a la mateixa distància entre ells que les notes d’una escala harmònica. D’aquesta manera, el moviment dels astres produeix una música celestial imperceptible per als humans que els pitagòrics anomenaven «l’harmonia de les esferes» i que es correspondria amb el que identifiquem com a silenci.

«L’harmonia de les esferes barreja els postulats pitagòrics amb la història d’uns “amants cinètics” que es delecten davant la magnificència d’un tot perfectament equilibrat»

La cosmovisió pitagòrica estava equivocada, però la ciència es construeix sobre els seus propis errors. Pitàgores i els seus deixebles van ser els primers en concebre els planetes com a formes esfèriques mòbils i algunes de les seues idees han estat desenvolupades de manera més rigorosa molts segles després. La visió d’un univers basat en l’equilibri ha seduït a molts pensadors al llarg de la història, des dels clàssics com Plató i Ciceró fins a l’astrònom alemany Johannes Kepler, que al segle xvi va establir un sistema harmoniós de relació entre els cossos celestes basat en l’afinitat musical. Aquest plantejament també ha deixat la seua empremta en la creació artística. L’exemple més conegut és el quadre de Salvador Dalí titulat L’harmonia de les esferes, exposat al museu de Figueres dedicat al pintor surrealista. Naturalment, aquest concepte ha tingut també una gran incidència en el món de la música. Als Estats Units existeix la Music of the Spheres Society, dedicada a promoure la música clàssica, la filosofia i la ciència. I són molts els músics, com Ian Brown o Mike Oldfield, que han batejat cançons o discs amb aquesta expressió. Un cas recent i proper és el de L’harmonia de les esferes dels alcoians Arthur Caravan, la cançó que va donar nom a aquesta secció sobre música i ciència, inclosa dins el darrer àlbum del grup, Atles enharmònic (autoeditat, 2011).

«La visió d’un univers basat en l’equilibri ha seduït a molts pensadors al llarg de la història i ha deixat la seua empremta en la creació artística»

Atles enharmònic és un treball replet de conceptes musicals que es fan visibles en el mateix nom de l’àlbum (es parla d’enharmonia quan dos sons iguals són percebuts de manera diferent segons el context) i en els títols de les cançons (Majors i menors, Cadència trencada, L’interval del diable…). En una entrevista recent per a La Vanguardia, el cantant i compositor del grup Pau Miquel Soler explicava que aquestes metàfores musicals formen part d’un joc poètic que impregna tot el disc. És dins d’aquest conjunt on el tema L’harmonia de les esferes pren el seu màxim significat i barreja els postulats pitagòrics amb la història d’uns «amants cinètics» –els planetes?– que es delecten davant la magnificència d’un tot perfectament equilibrat. Un equilibri que es trasllada també a la relació entre els instruments de la banda i l’agradable veu de Soler en una cançó on tots els elements es conjuguen per evocar aquesta música celestial i en la qual l’amor s’expressa amb una idea tan simple com efectiva: un cant que és respost exactament a la mateixa freqüència en un món sense distorsions. La lletra del tema arriba a la seua fi amb una màxima vitalista de difícil discussió que reforça la sensació de joia: «quan la vida viscuda es mor, a la mort se la mata vivint». Si reprenem per un moment la visió pitagòrica d’un cosmos sublim regnat per la proporció, podríem plantejar com a hipòtesi que el cel és un lloc on L’harmonia de les esferes d’Arthur Caravan sona en un impecable bucle infinit. Llàstima que la ciència, de vegades tan aixafaguitarres, s’haja encarregat de demostrar que la banda sonora de l’univers avança per altres terrenys menys melòdics.

Per escoltar:
Arthur Caravan, 2011. Atles enharmònic. Autoeditat. Alcoi.

Per llegir:
Edulque, A., 2010. «L’Univers pitagòric». Digits.

© Mètode 2013

Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.