La dansa entre biodiversitat i evolució
La desaparició de determinades espècies i els canvis cada volta més erràtics suposen un perill per a l'ésser humà
En una època en què la pèrdua de biodiversitat està en el punt de mira de la classe política i els mitjans de comunicació generalistes, resulta necessari entendre com és la dansa que aquesta balla amb l’evolució, i quin és el paper i la responsabilitat de l’ésser humà en aquesta. Què és una pèrdua i què part del desenvolupament inevitable del món? I és, precisament, açò, el que va exposar-se el passat 12 de febrer al Bar de Ciències de la cafeteria de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC). Amb motiu del dia de Darwin, es va presentar el monogràfic 103 de la revista Mètode, Formes infinites: Escenaris evolutius per a desxifrar la biodiversitat, i el coordinador d’aquest, Pau Carazo, juntament amb la col·laboradora Raquel Ortells, van posar-se a l’abast del públic. Els investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, amb la periodista Reis Juan com a moderadora, van aprofundir, així, en aquesta dansa entre biodiversitat i evolució, i en com participem els humans del ball.
«Humanitat i biodiversitat han de ser compatibles, o ens estarem posant en perill a nosaltres mateixos com a espècie», explicava Pau Carazo. «Quan ens extingim, el planeta continuarà endavant», afegia el biòleg evolutiu, que va declarar que és l’ésser humà, més que el planeta, el que té un problema. Un exemple de com aquest ball entre biodiversitat i evolució continua quan l’ésser humà ja no hi és, i que presenta Germán Orizaola al monogràfic de Mètode, és Txernòbil. Després de la catàstrofe nuclear, va crear-se una zona d’exclusió en la qual l’assentament humà va quedar prohibit. Una zona d’exclusió en la qual la biodiversitat, tal com indicà Ortells, «no és que s’haja recuperat, és que està millor que fa temps». Els humans no hi viuen i ara és una mena de paradís. I açò no només enriqueix el planeta, sinó que també beneficia l’espècie humana.
Però no només consisteix a defensar la biodiversitat, també cal entendre l’evolució i el paper que juguen en ella les diferents espècies. N’hi ha que, amb la seua desaparició, canviarien ecosistemes sencers, però també n’hi ha altres que, explicaven Carazo i Ortells, no són tan importants. Els experts tocaren el tema amb cura, tot i que la idea va quedar clara: hi ha voltes que no té sentit recuperar una determinada espècie, però, explicava el biòleg evolutiu, «és més eficaç per tocar la sensibilitat de les persones». Carazo declarava així que se n’utilitzen a voltes algunes, més conegudes i carismàtiques, per a fer màrqueting de la preservació. Ortells, per la seua part, ho plantejava amb una metàfora, establia les connexions entre espècies com el més important a tindre en compte, i argumentava que succeeix de la mateixa forma que amb Internet, on no és el mateix que caiga el servidor d’una llar que el central. Al final, la conservació de la vida ha de ser l’objectiu central, d’ací que les connexions siguen fonamentals: cal evitar la fragmentació, entendre la complementarietat i la funcionalitat de cada actor i escenari.
Les declaracions dels experts despertaren les reaccions del públic, ple de dubtes i idees a subratllar. I com no podia ser d’una altra manera en parlar sobre evolució d’organismes, el tema de la resistència als antibiòtics també va fer acte de presència en la conversa. Per a Pau Carazo, una gran amenaça per a l’ésser humà seria tornar a l’època prebiòtica. La gent està morint d’infeccions perquè l’evolució és poderosa, i a aquest problema s’afegeix el fet que els incentius econòmics per a desenvolupar els antibiòtics són, en paraules del biòleg, pràcticament inexistents. Són diverses les vies que s’exploren front aquesta situació, però, com declarava Raquel Ortells, «davant del mal ús, l’única medicina és l’educació».
«Però, l’evolució no era anar a millor?», preguntava algú del públic, preocupat. Li responia Carazo: «Biològicament, l’evolució té molt poc a veure amb el benestar». Per això, precisament, cal informar-se d’allò que es pot –i s’ha de– fer. Perquè el canvi global té conseqüències. Perquè ja les estem observant, amb les infeccions, però també amb la situació cada vegada més erràtica dels canvis i la incertesa en què estem vivint. Tancava Reis Juan el Bar de Ciències centrada en aquesta idea: és imprescindible gastar en educació i en la voluntat de formar-se. «El problema fonamental el té l’espècie humana», subratllava, una volta més, Carazo.
