Dues visions per una Europa sostenible
Les claus d’una acció institucional europea enfront de l’emergència climàtica
«La lluita contra el canvi climàtic és possible, podem revertir el mal, però necessitem canviar». Amb aquest missatge optimista conclogué l’eurodiputada socialista Inmaculada Rodríguez-Piñero la seua intervenció en l’acte organitzat el passat divendres pel Centre de Documentació Europea de la Universitat de València dins del cicle «Desembre Europeu», un programa amb l’objectiu de fomentar el debat sobre el canvi climàtic a Europa.
La jornada titulada «Els Estats Generals d’Europa» tingué lloc al Col·legi Major Doctor Peset de València, concretament a la Sala de la Muralla, on estudiants universitaris, activistes i interessats en política mediambiental compartien espai per a comprendre quines són les propostes de la Unió Europea enfront de la imminent crisi climàtica. Després de la presentació d’Amparo Pérez Carbonell, la directora del Servei d’Extensió Universitària, l’eurodiputada Rodríguez-Piñero inaugurà l’acte presentant una dada: «Aquest any hem assolit el rècord en la concentració de CO2 en els últims tres milions d’anys».
A pesar de l’alarmant concentració de CO2 en termes globals, l’eurodiputada exposà els avanços de la Unió Europea en matèria d’emissions gràcies a la substitució del carbó per energies renovables i argumentà que el desenvolupament econòmic verd és possible: «L’economia europea consumeix menys energia i de forma més eficient», al que va afegir: «Som capaços de créixer i al mateix temps reduir les emissions a l’atmosfera, les hem reduït en un 23%». A pesar del progrés en matèria d’emissions, Rodríguez-Piñero exposà que les ambicions de la UE apunten més enllà i la Comissió Europea ja ha presentat el Pacte Verd Europeu que presenta l’objectiu principal de convertir Europa en el primer continent climàticament neutre.
Els dos eixos centrals del Pacte Verd per la neutralitat climàtica són reduir les emissions europees al 50% i revisar el règim de comerç de drets d’emissió. És a dir, que aquells productes que entren a Europa i no complisquen amb les condicions d’exigència ecològica hauran de pagar la diferència per a afavorir una competència més justa en les empreses que sí que es cenyeixen als objectius marcats. Segons l’eurodiputada, el canvi ha de ser un compromís global, ja que «l’atmosfera no està compartimentada, no coneix de banderes». I és que per a reduir sensiblement les emissions i paralitzar l’escalfament del planeta es necessita la col·laboració dels països que més contaminen amb la seua producció, la Xina i els Estats Units: «Europa, a soles, no combatrà el canvi climàtic, globalment no podem substituir els EUA o la Xina. El que sí que podem fer és liderar el canvi».
Durant el col·loqui amb els assistents, hi hagué intervencions que reclamaven prestar més atenció a la indústria càrnia en el Pacte Verd a causa de l’enorme quantitat de recursos que s’inverteixen en aquest sector. També s’escoltaren veus que denunciaven la contradicció de l’elit política valenciana en temes de sostenibilitat i agricultura amb plans com l’ampliació de la V-21 i, al seu torn, se sol·licitaren mesures per a combatre la desafecció de la societat espanyola amb la Unió Europea: «Ajudeu-nos, no esteu tan lluny», reclamà un dels participants de la jornada.
La mirada crítica dels verds
Una visió prou diferent fou l’oferida per David Hammerstein, sociòleg i activista ecologista que fou diputat al Parlament Europeu pel grup Els Verds entre el 2004 i el 2009. Aquest inicià l’última conferència amb una cita de l’activista Greta Thunberg: «La política que ens fa falta avui no existeix». La seua ponència centrada a tombar «grans mites en la lluita contra el canvi climàtic» girà entorn d’un eix central: el creixement verd defès per la Unió Europea no és possible. «El Pacte Verd es fonamenta en el consum i la globalització, poc compatibles amb reduir la petjada a la Terra», afirmà Hammerstein. Segons el sociòleg, un model basat en l’economia expansionista i el consum excessiu no pot liderar el canvi. «Evitar la crisi climàtica i ecològica, i al mateix temps ampliar autovies, asfaltar l’horta, deixar morir l’Albufera, ampliar el port per a doblar el nombre de creuers, vaixells i camions o alçar noves urbanitzacions per a una població que no existeix», va afirmar en contundència.
El sociòleg qualificà de «frau» la comptabilització de les emissions per part de la UE «perquè no compta la majoria de les emissions». Argumentà que en una economia globalitzada en la qual s’importen i s’exporten productes de tot el món no té sentit una comptabilització nacional: «Ens interessen les dades globals de CO2, perquè són les que afecten el planeta». A més, denuncià els perills del «solucionisme tecnològic», que promou la idea que una major eficiència tecnològica pot ser la solució davant la crisi climàtica, ja que possibilita incrementar la producció emetent menys gasos contaminants: «Tot el contrari, com més eficients ens fem, més barat és produir i més comprem».
En la seua opinió eficiència no és la paraula que definirà el canvi; per a ell, menys resumeix les claus de la sostenibilitat: «El sistema diu que podem fer més amb menys, i ho fan, però en termes relatius. La càrrega que sofreix la Terra és cada volta més». L’activista defengué que aquesta eficiència tecnològica, sense una moderació del consum, condueix a una despesa exponencial dels recursos que ofereix la Terra i senyalà que «l’extraccionisme és l’origen de tota cosa dolenta per al medi ambient».
Tant Rodríguez-Piñedo com Hammerstein apel·laren al paper fonamental que juguen els ciutadans en la lluita contra el canvi climàtic amb la modificació dels seus hàbits de consum. Uns canvis que passaran necessàriament per una societat comunitària i compartida, a la que solucions mediambientals com el transport col·lectiu, la reutilització de recursos i la decisió de compra dels individus podran virar el destí del planeta.
