El rostre humà d’un ecòleg revolucionari

Com a indicatiu del prestigi internacional que assolí Ramon Margalef (Barcelona, 1919–2004), direm que ja en els anys seixanta del segle passat comença a aparèixer referenciat a milers d’articles i llibres d’arreu del món. Durant molt temps va ser no ja el biòleg, sinó el científic més citat del nostre país i fins i tot de l’Estat espanyol. Ha estat reconegut amb infinitat de guardons, que si haguéssim de recollir aquí ompliríem l’article: des de la medalla Prince Albert de l’Institut Oceanogràfic de París, el 1972, fins al Ramon y Cajal, passant pel guardó Huntsman de Ciències del Mar, considerat el «Premi Nobel de l’Oceanografia», atorgat al Canadà (1980). També fou “foreign membre” de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i va rebre la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i, en fi, actualment hi ha més d’un premi que porta el seu nom.

És fonamental la seva contribució a l’oceanografia, a la limnologia i, sobretot, a la teoria ecològica, amb plantejaments que no només van ser genials i innovadors –com les formulacions de models matemàtics i de diversos índexs encara vigents–, sinó clarament revolucionaris, com el vincle de l’Ecologia amb la Teoria de la Informació i amb la Física. Entre les seves obres fonamentals destaca Perspectives in Ecological Theory (1968), editada per la Universitat de Chicago i amb la qual es va donar a conèixer internacionalment (traduïda fins i tot al japonès)… però que trigà una dècada a aparèixer en castellà. Després publicà Ecología (1974), llibre que s’ha utilitzat com a referent en moltíssimes universitats de tot el món, Limnología (1983), Our Biosphere (1997)… i altres.

Trenta anys amb Ramon Margalef (1974–2004)

Tanmateix, més que de les fites científiques del Dr. Margalef, que són prou conegudes (vegeu dossier de Mètode 42), aprofitant que vaig tenir la sort de gaudir de les seves qualitats com a persona, parlaré del seu tracte amb els investigadors que l’envoltàvem i ho faré explicant el que vaig aprendre d’ell en els trenta anys que van passar des que vaig començar la carrera, en 1974, fins el seu traspàs, en 2004. Així intentaré reflectir els seus procediments, la manera de plantejar la recerca… en definitiva, el «mètode Margalef», però també la seva rigorosa ètica –que ens serví d’exemple– i les vivències, tant científiques com acadèmiques i universitàries. Tot plegat esquitxat amb frases genials d’ell i amb algunes anècdotes que són divertides alhora que significatives del seu tarannà.

Per a l’autor, el professor Margalef va ser un «mestre de mestres» i va crear una escola que fa que la seva obra perduri no solament en les nombrosíssimes publicacions, sinó que creix i es difon a través dels seus deixebles. / Foto: Luis Monje

La majoria de tesis doctorals que dirigí van començar en el vell Departament d’Ecologia de l’antic edifici de la plaça Universitat, a Barcelona. Allà va iniciar un grup de joves estudiants de Biologia en l’estudi dels insectes (els lepidòpters d’un prat d’Aiguafreda van ser el punt de partida de la meva tesi). Sempre ens deia: «Cal determinar bé les espècies, però després no es quedin amb el nom o en la simple acumulació de localitats perquè serien bons taxònoms, però res més». I sentenciava: «La informació pertinent no consisteix en l’acumulació massiva de trivialitats».

Sempre s’alegrava de veure’t i, si et trobava desorientat, sabia dir les paraules adequades per animar-te, i sempre amb aquella mirada clara i aquell somriure, unes vegades còmplice, d’altres irònic. Dins de la llibertat d’imaginació (ell no era gens acadèmic), ens aconsellava: «Vagin més enllà; intentin escoltar el que els diuen les dades que tenen, com interpretar els resultats, quines conclusions es poden obtenir, com es poden extrapolar i com comprovar-ho. Si els resultats diuen una cosa sorprenent, no hem de tenir por a plantejar-los com a hipòtesi». I afegia: «Ens hem d’acostar a la ciència com els nens: preguntant-nos sempre el perquè, no donant res per fet».

La darrera de les nombroses tesis que va dirigir és la que vaig llegir l’any passat. Sí, ja sé que no ha sigut la més ràpida de la història… més aviat al revés, però més val tard que mai, no? El cas és que d’allà, de les golfes del Departament, en sortí la primera part de la tesi, la d’Ecologia. El plantejament que va fer era sorprenent perquè volia comprovar si era cert el que es donava per fet: que les papallones es distribueixen segons la vegetació. Ell creia que aquesta relació estava sobrevalorada. Tanmateix, per més que llegíem llibres, articles, separates… cap donava peu a això i amb la muntanya de bibliografia sobre la taula no sabíem per on començar… Aleshores, un dia digué: «S’ha de documentar bé, però l’excés d’informació pot ser tòxic». I també: «No llegeixi massa, que només sabrà el que ha llegit. Vagi al camp i toqui l’arbre».

«La seva contribució a l’oceanografia, a la limnologia i, sobretot, a la teoria ecològica, va ser fonamental»

Doncs bé, seguint el seu consell, vàrem prospectar intensament –durant divuit anys–, cinc zones d’un sector del Montseny, recol·lectant 3.600 exemplars de papallones i centenars de plantes, i amb un sistema d’estandardització de l’esforç de captura molt semblant al sistema de transsectes que més tard introduiria Pollard (1977) i que ara és habitual (Catalan Butterfly Monitoring Scheme, CBMS), però que aleshores (1975) era innovador. El resultat està recollit en els dos primers capítols de la tesi, que evidencien que no hi ha correspondència entre les composicions específiques de la comunitat de papallones i la de plantes, ans el contrari: sovint són oposades. Per exemple, en el bosc de ribera hi ha màxima diversitat de plantes i mínima de papallones, l’una és creixent i l’altra decreixent amb l’altitud, en el punt culminant és al revés i, en definitiva, la dependència és molt menor que la suposada tradicionalment. Més que de les espècies de plantes que hi ha a l’ecosistema, les papallones es distribuïen seguint patrons que depenen de paràmetres ambientals, com ara el grau d’ombra, els microclimes, la densitat del bosc, la insolació, fragmentació, l’efecte frontera i diversos factors físics.

Per cert, que en aquest vell Departament, on ell fou el primer catedràtic d’Ecologia de tot l’Estat espanyol, va crear un sistema de tractament de dades i utilitzà el primer ordinador de la universitat: una pila de caixes i cables d’una habitació amb una capacitat de 8 kB!! Després van arribar les targes perforades, tota una relíquia pels que vam viure aquella època, amb enormes plecs de paper perforat quilomètric escrit per impressores sorolloses… era un altre món.

La duplicació cel·lular

A vegades parlàvem dels llibres que llegíem, com ara dels de Nabokov, premi Nobel de Literatura, però també gran entomòleg. De fet, arran d’articles seus el professor Margalef tenia intuïcions brillants. Per exemple, observant col·leccions i làmines de llibres de papallones, es va fixar en què en cada família o subfamília hi havia moltes espècies de la mateixa mida. A més, donada la seva similitud, aquests grups havien de tenir presumiblement un caràcter monofilètic i ser el reflex d’una diversificació gradual per modificació de diferents caràcters, però mantenint la mateixa mida perquè seria adequada i ben adaptada.

«Una de les seues frases era: “Ens hem d’acostar a la ciència com els nens: preguntant-nos sempre el perquè, no donant res per fet”»

En segon lloc, es va adonar que hi havia més d’un d’aquests grups de diferents mides. En tercer lloc, que hi havia relativament poques espècies de mides intermèdies. I això es repetia en diferents grups i suggeria que hi ha uns valors concrets al voltant dels quals es concentra la major part d’espècies. Finalment, es va fixar en que, aparentment, aquestes mides semblaven no distribuir-se a l’atzar, sinó seguir un patró de duplicació de la superfície alar. Aleshores li vaig preguntar: «Tot això, efectivament, ho sembla, però com ho podem demostrar?» La seva resposta fou: «Li ho diré (sempre parlava de vostè, fins i tot a un estudiant de primer) amb una frase de David Mermin: Shut up and calculate!»

I a fe de Déu si vaig calcular… amb estudis biomètrics de 5.000 exemplars de 252 espècies de les divuit subfamílies (totes) dels Papilionoidea que hi ha al Paleàrtic occidental, vàrem aconseguir evidències que cada línia filètica té un parell o tres de mides d’ales, en les quals s’agrupen la majoria d’espècies. Tot plegat suggeria que unes podrien provenir de les altres i en proporcions de √2, el que significava que doblaven les superfícies alars (si tens una figura geomètrica i una dimensió lineal augmenta en √2, la superfície es duplica). Molt bé, això ho vam demostrar, però el Dr. Margalef no en tenia prou. Deia que calia corroborar-ho amb el nombre de cèl·lules… i no sabíem com comptar cèl·lules (difícils de diferenciar, delimitar…) i així vam estar durant anys…

Fotografia de detall de l’ala d’un exemplar de papallona Graellsia isabelae realitzada per l’autor de l’article. Aquesta imatge va donar la idea al Dr. Margalef que, amb aquesta mena de fotos macro, es podien contar les escates i, indirectament, el nombre de cèl·lules. Actualment, la fotografia es pot veure a l’entrada del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. / Foto: Albert Masó

Jo estava desesperat perquè la part evolutiva de la tesi, que podria ser la més trascendent, no avançava. Recordo un dia que va canviar la situació d’estancament i el futur de la investigació. Eren les 9 del vespre, després de la classe de limnologia. Li vaig ensenyar unes fotos de macro d’ales de papallones. Només veure-les va tenir com una premonició i em va dir: «Fixi’s, amb aquestes imatges pot contar les cèl·lules». I jo li vaig dir: «Sí? I com?». I em contestà: «Miri: cada escata surt d’una cèl·lula, no? Doncs si comptem escates estarem comptant cèl·lules! Aprofiti-ho!».

«Podria ser que Ramon Margalef hagi estat no només un ecòleg universal i revolucionari, sinó l’últim gran naturalista»

I així va ser: ho vaig ben aprofitar. Després de recomptes i més recomptes, vàrem aconseguir demostrar matemàticament que la superfície alar té un valor predictiu sobre el número d’escates i que cada línia monofilètica té un patró comú d’increment de la quantitat que n’hi ha a l’ala (això reforça la importància filogenètica del nombre d’escates), i és pràcticament coincident entre subfamílies que no tenen una especial relació filogenètica, el que és indicatiu del paper funcional d’aquest caràcter i de la seva importància evolutiva i adaptativa. Tanmateix, hi havia una subfamília (Parnasiinae) que no quadrava, és a dir, que la mida no era predictiva del número d’escates i les petites no generaven les grosses al multiplicar per √2. I era una llàstima perquè si es tractaven les petites com una família i les grosses com una altra, aleshores tot quadrava. Òbviament, no hi podíem fer res. Res fins que ens vàrem endur la sorpresa que altres autors, analitzant caràcters morfològics, havien arribat a proposar que eren dues subfamílies diferents! Això ens proporcionava un inesperat suport, doncs investigacions totalment diferents arribaven a la mateixa conclusió, i finalment no hi havia cap excepció a la nostra teoria.

Macroevolució

De resultes de tot això, i amb altres comprovacions contundents, com ara l’elaboració d’un model matemàtic d’evolució de les espècies que ratificava les nostres conclusions, vam proposar un mecanisme de macroevolució basat en la duplicació de la superfície alar per duplicació de les cèl·lules de les ales. Aquesta evolució per duplicació seria compatible amb la diversificació: les duplicacions reeixides (les que donessin lloc a una nova espècie) serien successos relativament poc freqüents que generarien discontinuïtats en la distribució de mides, a partir de la qual es produirien nous fenòmens d’especiació mitjançant processos amb petites variacions al voltant de la mida alar assolida. En definitiva, l’evolució global de la mida alar seria fruit de la concatenació d’un model gradual i continu (microevolució) i d’un model discontinu (macroevolució).

Amb tot això comprendreu que per a molts el despatx de Margalef respirés una atmosfera sagrada: allà es van generar les idees que després s’han materialitzat en nombroses investigacions. I si ara he acabat aquesta és per dues coses: per complir la promesa que li vaig fer i perquè he gaudit molt fent-la. Ell sempre deia que un s’ho ha de passar bé investigant: «Si no, millor que es dediqui a una altra cosa». I concloïa: «La recerca ha de ser un joc, perquè només jugant som feliços».

Dalt, a l’esquerra, papallona Argynnis paphia que va utilitzar l’autor del text en les investigacions de la seua tesi doctoral. Dalt, a la dreta, detall de l’ala superior. Baix, en la imatge inferior, es veu el detall de les escates que li permeteren saber el nombre de cèl·lules. / Fotos: Albert Masó

Va conservar fins el darrer moment aquest entusiasme per la natura i per la vida. L’última vegada que el vaig veure va ser el 2003, quan vaig portar-li una foto ampliada d’escates de papallona que li agradava molt (i que va penjar al seu despatx). Recordo que ell em va regalar una de les frases més boniques que m’han dit mai: «Desitjo que recorri intensament la natura i la immortalitzi amb imatges». I això és el que he intentat fer des de llavors. Cada vegada que hi penso, no puc evitar emocionar-me… Guardaré el seu record com un tresor i procuraré imitar-lo en el que pugui.

Fou un «mestre de mestres» i va crear una escola que fa que la seva obra perduri no solament en les nombrosíssimes publicacions, sinó que creix i es difon a través dels seus deixebles. Avui en dia hi ha força bons especialistes en diverses branques de l’Ecologia, però no hi ha molts ecòlegs complets, a l’estil d’Eugene P. Odum, George E. Hutchinson o Edward O. Wilson. I molt menys, com ell, grans naturalistes en el vell sentit grec de la paraula. Podria ser que Ramon Margalef hagi estat no només un ecòleg universal i revolucionari, sinó l’últim gran naturalista.

Finalment voldria recordar una anècdota que reflecteix el seu caràcter. En plantejar-me la part evolutiva de la tesi, li vaig preguntar: «Què haurem aconseguit si després de tants comptatges, mesures, càlculs i anàlisis resulta que no apareix cap patró?». La seva resposta va ser contundent: «Doncs si no hi ha patró, haurem aconseguit una cosa igualment valuosa». «Però el què?», vaig insistir. I amb el seu irònic somriure habitual em va deixar anar: «Que ara ho sabem!»

Tot i compartir aquestes sàvies paraules, no puc amagar la meva satisfacció en comprovar que els resultats donen suport a les seves intuïcions. I voldria creure que el dia de la lectura de la tesi l’estimat mestre va fer un dels seus somriures a que ens tenia acostumats i digué: «Ho hem aconseguit!», però també «ja era hora!».