Científics a l’altre costat

Col·laboradors científics de Mètode exerceixen d’entrevistadors i parlen amb veus expertes

portada retrats de ciència

Hi ha darrere de la divulgació científica un llarg procés, periodístic i científic, un compromís d’ambdós camps, un treball mutu. Hi ha darrere de les entrevistes a personalitats científiques una relació cultivada, una conversa construïda, per entrevistador i entrevistat. Una tasca després invisible, que permet que veja la llum allò que més tard es publica i a què el públic accedeix. A voltes, però, periodisme i ciència es fonen, una personalitat científica parla amb una altra i en deixa constància. És d’açò, precisament, que tracta Retrats de ciència, obra que inclou trenta-cinc entrevistes a científics publicades en Mètode. El llibre, coordinat pel director de la revista Martí Domínguez i editat per la Institució Alfons el Magnànim, compta amb les veus de personalitats com Martin Rees, Richard Dawkins, Virgina Trimble i moltes altres eminències que es trobaren cara a cara amb periodistes i científics col·laboradors de Mètode i exposaren la seua obra i persona. Però, com van prosperar aquestes entrevistes?

«El llibre Retrats de ciència inclou trenta-cinc entrevistes a científics publicades en Mètode»

L’astrònom i Científic Titular del CSIC a l’Institut de Física de Cantàbria Alberto Fernández Soto i el catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València Vicent J. Martínez entrevistaren l’astrònom reial Martin Rees el 2004. Setze anys després, Fernández Soto el recorda com a hipnòtic. «Té uns ulls que agarren, no pots deixar de mirar-lo, d’escoltar-lo», descriu. Vicent J. Martínez coincideix, i afegeix la seua precisió, la seua capacitat de condensar els seus pensaments i no deixar res a la improvisació. Moltes de les persones que exerciren d’entrevistadores en les converses incloses en Retrats de ciència destaquen la presència de les personalitats amb què van parlar, i com la seua actitud va ser crucial a l’hora de dirigir i fer prosperar l’entrevista. De la biòloga i referent en el camp de l’evolució biològica Lynn Margulis assenyala Francesc Mesquita, professor titular d’Ecologia de la Universitat de València i investigador a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), la seua excepcionalitat, la seua predisposició a l’humor i actitud oberta. «No era necessari incitar-la a parlar, a voltes fins i tot vaig haver de tallar-la», recorda el que va ser el seu entrevistador. De fet, és aquesta voluntat d’expressió la que molts dels entrevistadors recuperen, anys després.

Paula Casal, investigadora ICREA, codirectora de la UPF Center for Animal Ethics i presidenta del Projecte Gran Simi Espanya, assenyala que, quan va entrevistar el primatòleg Frans de Waal, aquest va comentar-li les seues idees i, de la mateixa forma, la va animar a exposar les seues. «No era com prémer un botó que reacciona repetint sempre el mateix, com algunes voltes passa amb altres personalitats, la seua va ser una conversa en què vam poder exposar diferents punts de vista. És una persona interessada en la ciència en general», recorda Casal.

Més enllà de la correcta documentació i preparació, i de la necessària connexió entre interlocutors, hi ha darrere de les entrevistes un pas fonamental, una postproducció, una tasca de transcripció i adaptació, que molts dels que l’han exercida qualifiquen d’un dels majors reptes en el desenvolupament d’aquesta mena de material periodístic. Aquesta tasca té una dificultat afegida, a més a més, quan l’entrevista s’ha produït en un altre idioma, com va ser el cas de les converses, en anglés, que l’etòleg, professor de Zoologia i membre del laboratori d’Etologia de l’ICBiBE Enrique Font va mantenir amb experts com l’entomòleg i biòleg evolutiu Randy Thornhill, el filòsof científic Daniel C. Dennett o l’etòleg i zoòleg Richard Dawkins. Tal com indica Font, va ser necessari escoltar les gravacions de les entrevistes, transcriure-les en anglés, per a, més tard, traduir-les i adaptar-les al castellà. La doctora en Ciències Biològiques i professora agregada Serra Húnter del Departament de Medicina Experimental de la Universitat de Lleida Ester Desfilis, que va acompanyar Enrique Font en les entrevistes a Thornhill i Dennett, sobretot en aquest pas de postproducció, el descriu com un dels més difícils, però també dels més interessants. «Possibilita valorar més el treball del periodista», afirma Desfilis. «És un repte reduir una conversa que potser dura una hora o una hora i mitja a un article amb un espai reduït, deixar fora material, ajustar respostes, i tot sempre mantenint allò que vol dir l’entrevistat, sense manipular».

Aquestes trobades, aquestes converses, són una font d’enriquiment científic i periodístic. Així ho indica Amelia Ortiz-Gil, astrònoma en l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, sobre l’astrònoma Virginia Trimble. «Tenir l’oportunitat d’entrevistar-la em va permetre conéixer tant a la persona com al personatge, sentir-la més a prop. Em va permetre, també, aprofundir en les seues idees, i relacionar-les amb les meues pròpies. Pense que açò és també el que aquests continguts poden aportar-li al públic: sentir-se a prop de la persona entrevistada». Així recorda l’astrònoma valenciana l’experiència.

pàgines retrats de ciència

Moltes de les persones que exerciren d’entrevistadores en les converses incloses en Retrats de ciència destaquen la presència de les personalitats amb què van parlar, i com la seua actitud va ser crucial a l’hora de dirigir i fer prosperar l’entrevista. / Iris Lafita

D’entrevistat a entrevistador

Casal, Mesquita, Font, Desfilis, Martínez, Fernández Soto o Ortiz-Gil són alguns dels col·laboradors de la revista que, sent ells mateixos científics i investigadors en actiu, van seure cara a cara amb experts i van adoptar, en aquells moments, el paper d’entrevistador. Tal com molts d’ells indiquen, el fet de provenir d’una mateixa àrea del saber o inclús haver mantingut contactes professionals previs va ajudar a impulsar aquesta tasca. Presenten, però, diferències d’opinió a l’hora d’elegir on se senten més còmodes, si en el paper d’entrevistador o en el d’entrevistat. Enrique Font troba «menys controvertit» ser l’entrevistador, ja que «quan un és l’entrevistat, cal mesurar molt bé allò que es diu», i posa l’exemple de Dawkins. Quan aquest va visitar Espanya s’havien fet prou populars unes declaracions del papa Benet XVI sobre els preservatius, sobre les que alguns periodistes no van dubtar en preguntar l’etòleg i biòleg evolutiu britànic. Dawkins va protagonitzar una polèmica opinió que omplí titulars. Per la seua part, Vicent J. Martínez prefereix ser l’entrevistat, i aclareix: «Però no perquè em considere una personalitat científica, sinó perquè el nostre treball pretén estar més en la línia de mostrar el que tenim, sabem i som. Volem ser transparents».

Una cosa en què sí que coincideixen, però, els diferents col·laboradors de Mètode, és en la valuosa experiència que suposa haver estat en ambdues posicions. Alberto Fernández Soto explica que, quan s’és l’entrevistador, cal fer allò que es voldria que feren amb un mateix, «mantenir uns principis». Tant ell com Desfilis especifiquen que consideren un detall important oferir a l’entrevistat llegir el resultat abans de publicar-lo, «per garantir que aquest s’ajusta a allò que volia dir», tal com indica la doctora en Ciències Biològiques.

«Casal, Mesquita, Font, Desfilis, Martínez, Fernández Soto o Ortiz-Gil són alguns dels col·laboradors de Mètode que, sent científics i investigadors, van seure cara a cara amb experts i van adoptar el paper d’entrevistador»

Darrere d’una entrevista a una personalitat científica hi ha una profunda tasca periodística especialitzada que garanteix una divulgació científica que òmpliga tant a aquells que participen d’ella directament com al públic. «Ser una personalitat acadèmica ajuda a obrir-te portes, que et prenguen seriosament. Però el temps que et concedisquen depén de tu mateixa. Si la persona a què entrevistes veu que no tens els coneixements previs i bàsics necessaris, que t’ha d’explicar l’abecé, se sentirà cansada. Si entrevistes algú, has de conèixer la seua obra, has de fer preguntes que estimulen», resumeix Paula Casal, qui, a més a més, reconeix que a voltes ha vist aquesta feina determinada i inclús dificultada pel fet de ser una dona. «Ser una dona afecta, siga positivament o negativament, a l’hora de fer una entrevista. Hi ha homes molt correctes, com Robin Dunbar o De Waal, però n’hi ha d’altres que fins i tot arriben a fer-te comentaris sobre el teu físic. És possible que, a voltes, es visquen una sèrie de qüestionaments, com si hagueres de provar que saps el que estàs fent. Alguna volta he realitzat algun comentari sobre una temàtica científica i he hagut d’afanyar-me a puntualitzar que conec les teories plantejades al respecte».

Al final, és el conjunt de tot aquest treball, aquesta barreja de coneixements, aportacions, lògica i sentiments, el que, si ix bé, dona lloc a entrevistes com les de Retrats de ciència. Entrevistes que resulten fonamentals, ja que, tal com assenyala Francesc Mesquita, «hi ha molta demanda de divulgació científica, cosa que s’ha vist especialment ara, al confinament per la COVID-19, però que sempre ha existit». És el conjunt de tot aquest treball, desenvolupat pels qui estan a l’altre costat, el que en gran part garanteix que la divulgació científica, que el públic demana i mereix, es mantinga viva.

© Mètode 2020
Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.