Científics per la memòria

El Palau de Cerveró de la Universitat de València acull fins al 13 de gener l’exposició Exhumant el silenci. Memòria, ciència i identitat, una mostra que reivindica la tasca tecnocientífica en què es basen els treballs d’identificació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. A través de fotografies i material audiovisual, la proposta fa un recorregut per la trajectòria del Grup Paleolab, un equip d’investigació conformat per arqueòlegs, bioantropòlegs i antropòlegs forenses que participa en projectes de recuperació de la memòria històrica des de fa quinze anys.

L’exposició, comissariada per Elisa García-Prósper, Manuel Polo Cerdà i Francesc-Xavier Duarte Martínez, del Grup Paleolab, compagina els eixos temàtics de memòria, ciència i identitat per a oferir una visió transversal i multidisciplinària d’aquest procés d’investigació. Un treball de recerca que es duu a terme tant al terreny com en el laboratori de la mà de professionals de distintes disciplines, i que resulta indispensable no tan sols per a restituir la dignitat de les famílies afectades, sinó també per a oferir objectivitat sobre un dels moments històrics més durs de la nostra història recent.

Espanya és un dels països del món amb més fosses comunes. Fins a l’any 2007, el moviment social per la memòria dels desapareguts no tenia marc jurídic. L’anomenada Llei de Memòria Històrica ofereix per primera vegada a aquests col·lectius l’oportunitat de dur a terme les seues accions des d’un marc administratiu –no judicial–, i fins al moment és l’única via existent a l’Estat espanyol.

Les fosses de l’oblit

«Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l’oblit i s’acaba amb la indiferència». Aquestes són les paraules del Nobel de Literatura, José Saramago, durant la celebració de les Jornades sobre la Recuperació de la Memòria Històrica celebrades a Jaén l’any 2005. Tretze anys després, amb una Llei Història a mig gas, són moltes les associacions de memòria històrica i equips de científics i tècnics que treballen cada dia per recuperar les restes de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme que estan encara sense identificar en diferents punts inexactes de l’Estat espanyol.

José Celda Beneyto, Francesc Fenollosa Soriano, Ramón Gandia Belda i Manuel Gimeno Ballester són quatre noms de la llista d’identificats en els processos d’exhumacions portats a terme en el cementeri de Paterna, en concret a la fosa número 14. Aquests quatre homes, naturals de Massamagrell, van ser executats el 14 de setembre de 1940 però no foren soterrats dignament pels seus familiars fins a l’any 2013.

«Les exhumacions de fosses comunes uneixen tres vèrtexs: el mètode científic, la memòria col·lectiva d’un país i la dignitat individual dels afusellats i familiars»

En aquest cementeri, els morts per causes naturals o accidents, que han sigut plorats per familiars després de la seua marxa, conviuen amb les restes d’afusellats després de la Guerra Civil. Les segones tombes no poden passar desapercebudes: Només en entrar al cementeri unes flors amb els colors de la bandera republicana i un memorial de ferro dissenyat per l’escultor alcoià Antoni Miró, esculpit en el seu tronc amb els noms dels municipis d’origen dels afusellats i coronat per la silueta d’un home lligat amb cadenes, ens recorden aquella obscura etapa de la nostra història. En caminar pels passadissos, al visitant li aborden alguns missatges escrits a les làpides: «Vicent Cano Puchau. Nascut a Benaguasil i mort a Paterna el 20/5/1940 als 51 anys. Ací descansa un home humil afusellat per la constància de ser honest i mai servil».

Si algunes d’aquestes persones han pogut ser soterrades dignament, encara que unes quantes dècades més tard, ha sigut gràcies a l’estreta relació que ha existit entre ciència i història en tots els processos d’exhumacions: un matrimoni prolífer en els resultats arreu del món, en diferents etapes i situacions en les quals el denominador comú ha sigut la memòria de les víctimes. El cas d’Espanya a més, com a resultat d’una guerra civil, quaranta anys d’una etapa de repressió i unes quantes dècades després de silenci i manca d’una llei de memòria històrica per regular la qüestió, és potser un dels processos més sensibles amb implicacions més enllà de la matèria científica. En certa manera, les tasques d’exhumacions i identificació de fosses comunes es construeixen com una espècie de triangle amb tres vèrtexs: el mètode científic, la memòria col·lectiva d’un país sencer i la dignitat individual dels afusellats i els seus familiars.

Bodes de cristall

A Espanya, el matrimoni entre ciència i memòria històrica començà fa quinze anys quan a 2003 per primera vegada una prova d’ADN va permetre identificar un desaparegut en la Guerra Civil. Va ser Emilio Silva Faba, veí de Villafranca del Bierzo, afusellat l’any 1936. El seu net homònim, fundador de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, no va deixar mai d’intentar per recuperar el seu avi. Aquesta constància li portà a trobar el seu familiar i uns centenars més de desapareguts des del naixement de l’associació. Un esforç que ha sigut reproduït per multitud d’associacions i científics arreu del mapa estatal.

Aquesta etapa d’exhumacions més recents ha estat precedida per altres dues en les quals gairebé no hi havia cap tipus de suport ni garantia científica i de vegades tampoc administrativa. L’any 1939, amb la guerra encara recent, Francisco Franco va promulgar una llei per iniciar un procés d’exhumació i recuperació de víctimes de la Guerra Civil amb el suport del Consell General dels Col·legis Oficials de Metges. Per descomptat, només del bàndol colpista.

El segon període va tenir lloc poc després de la mort del dictador, en una espècie de reacció passional que surt de les entranyes d’aquells que havien estat silenciats durant la dictadura. No obstant això, tots aquests processos, quasi improvisats i realitzats amb les mans nues per persones no expertes, no van comptar amb cap protocol científic ni cap suport administratiu. Eren exhumacions acientífiques realitzades per voluntat de familiars, responsables polítics i inclús de la mateixa Església, sense una finalitat d’identificació. Finalment, l’intent de colp d’Estat de l’any 1981 va posar fre a tot aquest moviment.

La tercera etapa, que va començar entre finals del segle XX i principi del XXI, ha tingut com a protagonistes les associacions de memòria històrica que han comptat amb el mètode científic per assegurar que els processos siguen exactes. En l’àmbit administratiu, el 2007 es va aprovar la Llei de Memòria Històrica, en la qual, més enllà de les implicacions i debats polítics que ha suscitat, incideix també en el desenvolupament del treball dels científics i les associacions.

Enguany a més, la Generalitat Valenciana ha posat en marxa la Llei Autonòmica de Memòria Històrica amb la qual s’espera un canvi en la consideració, protocols, estructuració i finançament —una de les peces fonamentals i que més s’ha trobat a faltar en els últims anys— d’aquests treballs. Aquesta regulació deixa de considerar les exhumacions de fosses comunes com a excavacions arqueològiques ordinàries; preveu vies administratives i de finançament necessàries per al seu desenvolupament i la creació d’un banc d’ADN, com el que ja existeix a Catalunya, i que fins ara a la Comunitat havien estat realitzats per associacions de memòria històrica de forma individual.

Aquesta manca d’implicació per part de l’administració és també assenyalada per Carmen Negre, metgessa forense, que troba a faltar un major grau de centralització de les investigacions forenses, especialment en el context de les fosses comunes davant el fet que són els laboratoris privats i associacions qui acaben fent-se càrrec de tots els treballs. A més, assenyala la dificultat de trobar laboratoris amb capacitat material i personal d’absorbir estudis d’antropologia i genètics, i recorda el desmantellat laboratori d’antropologia de la Universitat de València.

«Dins de l’administració de justícia, com que en els processos d’exhumacions no existeix una investigació penal, no hi ha una implicació per part dels instituts de medicina legal», afirma Negre. Però en juny de 2017, va haver una excepció amb la Fosa 113 del cementeri de Paterna, exhumada pel grup ArqueoAntro i en la qual l’Institut de Medicina Legal de València va participar per supervisar el treball dels tècnics i en el posterior trasllat de les mostres a les seues instal·lacions.

Fins ara, les ferramentes de finançament de les exhumacions han vingut de les diputacions provincials i dels mateixos familiars, socis de les organitzacions memorístiques, donacions d’entitats privades nacionals i estrangeres, i aportacions dels mateixos tècnics. El Govern central va congelar el finançament l’any 2011, així que han hagut de ser organismes autonòmics els que hi han finançat molts dels treballs, sempre mitjançant subvencions a familiars en comptes de gestionar-los amb ferramentes pròpies. Amb tot, els projectes d’exhumacions s’assemblen més a treballs altruistes d’especialistes que sacrifiquen les seues vacances i caps de setmana per a treballar en els projectes.

Un equip científic multidisciplinari

Un d’aquests equips de professionals que porta des de principi de segle treballant per la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme és el grup Paleolab. Manuel Polo, metge forense en l’Institut Valencià de Medicina Legal, és un dels membres d’aquest equip multidisciplinari que fusiona història, arqueologia, antropologia, en les seues branques física i forense, i genètica. Aquest és un equip que funciona a dos nivells: el treball de camp i el treball de laboratori, és a dir, les excavacions i les posteriors tasques d’identificació genètica i determinació de les causes i circumstàncies de la mort. I per descomptat un tercer nivell, més humà que científic, és el de retornar —quan és possible la identificació completa— els desapareguts als seus familiars i els posteriors actes d’homenatge que tenen un important paper de reparació de ferides.

«Els tècnics han de mantenir la precaució en la relació amb les famílies, especialment pel risc de crear falses expectatives o confondre’ls»

La relació d’aquest grup valencià amb la memòria històrica començà l’any 2003, quan La Gavilla Verde es posà en contacte amb ells per a treballar en la zona geogràfica de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, que pot delimitar-se en un triangle entre les províncies de València, Tarragona i Conca. En tots aquests anys han actuat en més de quaranta municipis i han recuperat i identificat més de dues-centes víctimes amb un enfocament definit pel mateix Polo de posar les ciències forenses al servei de la història.

Un altre pilar fonamental en els projectes està constituït per les famílies, que són les principals interessades dels resultats dels treballs dels equips i la font principal d’informació documental i genètica, necessàries en totes les fases del procés. No obstant això, Manuel Polo destaca la importància de mantenir una visió científica en tot moment, una mena de distància metodològica que no dóna peu a subjectivitats per evitar que la implicació personal intercedisca en el treball. Compara el seu treball amb el d’una taula d’operacions d’un hospital en la que només entra el personal sanitari. La família queda fora del quiròfan, de l’excavació i laboratoris en aquest cas, però se li manté informada en tot moment del procés i dels resultats quan s’obtenen.

En qualsevol cas, als treballs realitzats per Paleolab acostumen a permetre la presència dels familiars almenys durant un dia en les excavacions. La precaució és un dels elements fonamentals en la relació amb la família, sobretot a l’hora de crear falses expectatives o arribar a confondre’ls amb els continus dubtes que planteja el treball de camp. És important que els familiars comprenguen la complexitat de cada pas i cada moviment que es realitza. «Hi ha exhumacions que es resolen en uns dies, setmanes, mesos o inclús anys, i altres en les quals ni tan sols és possible fer una identificació perquè el material genètic està molt degradat», recorda Polo.

Primera fase: Documentació front al silenci

Aquests treballs científics comencen amb la recollida de dades a través de fonts documentals i orals mitjançant registres dels ajuntaments, parròquies, familiars i veïns que puguen haver sigut testimonis del moment de l’afusellament. L’objectiu d’aquesta fase és esclarir quines són les víctimes buscades, quins són els familiars vius i quin és el lloc exacte on es troba la fosa. En aquesta fase, l’equip científic, l’associació implicada i els familiars treballen en conjunt per a crear un registre documental que permeta conèixer totes les dades antemortem com siga possible.

La duració i efectivitat d’aquesta fase és diferent en cada cas. Pot ser que tota la documentació i testimonis apunten un lloc on finalment no es trobe res. Potser un veí sorprenga els investigadors dient-los exactament el que estan buscant perquè recorda el lloc on les persones van ser afusellades i posteriorment inhumades, un testimoni directe molt valuós en aquests casos perquè accelera els processos i avança informació del context als investigadors.

Però el més destacable d’aquesta fase és precisament l’antítesi de la informació: el silenci promogut per la por que en alguns casos encara roman al voltant de l’exhumació d’una fosa. «El silenci és conjuntural en tot aquest procés i la por està justificada quan en ple segle XXI hi ha persones que reben amenaces en la seua façana per promoure una exhumació per recuperar el seu familiar», explica Polo. El silenci de veïns que coneixen el parador d’una fosa però no diuen res, o que prefereixen romandre  anònims, és un reflex de la sensibilitat de la qüestió i la persistència d’una espiral de silenci més de quaranta anys després.

Precisament aquesta sensibilitat ha sigut el principal obstacle en l’avanç de les exhumacions i dels processos de memòria històrica en general, gràcies als que les han plantejades com processos que reobren ferides. Segons Polo, l’absència d’un marc administratiu, les dificultats de finançament i accés a permisos han vingut de la mà de l’arbitrarietat, i aquesta de la línia política de l’ajuntament en el que es localitza la fosa que possibilita majors o menors facilitats.

Segona fase: Ací!

Quan la documentació i testimonis apunten un lloc el primer és fer una prospecció de viabilitat, una inspecció del lloc per comprovar les seues característiques i planejar el projecte. Una vegada delimitada la localització es procedeix a realitzar els corresponents sondeigs arqueològics— forats quadrangulars d’1×1 o 2×2 metres fets a màquina o a mà— amb els que s’espera poder documentar la presència de restes humanes.

«El silenci és un element conjuntural en els processos d’exhumacions i és resultat d’una por a parlar que roman quaranta anys després de la mort del dictador»

Si amb aquests primers tests no es troba cap evidència, o si no és possible la realització de forats com és el cas del camp de futbol del Villar, es procedeix a la utilització de georadars que identifiquen canvis en el substrat compatibles amb la presència de restes humanes.

El següent pas és aconseguir tots els permisos pertinents de l’administració, el propietari del terreny, els familiars… Amb l’arbitrarietat que ja s’ha esmentat abans i que pot posar fi a un projecte abans d’iniciar-lo. També es realitza l’extracció de mostres biològiques dels familiars vius— principalment mucosa bucal i sang perifèrica mitjançant punxat dels dits—, que més tard serviran per a comprovar la compatibilitat genètica amb les restes trobades a les fosses o nínxols.

Tercera fase: a embrutar-se les sabates

A uns pocs metres baix terra, els professionals abillats amb guants, màscares, mesures de protecció i ferramentes arqueològiques inicien l’excavació. La formació, professionalitat i mesures de seguretat a peu de fosa són essencials, ja que es tracta de material sensible que cal saber manipular per a salvaguardar la cadena de custòdia i la seguretat i salut dels mateixos treballadors.

Entre terra i pols, comencen a aparéixer les restes ósses tal com van ser depositades —o llençades sense cap tipus de consideració ni respecte— en aquells dies. El decapatge permet conéixer la dinàmica en la qual els cadàvers van ser llançats i cada detall és apuntat i llegit en termes de contextualització dels fets perimortem: disposició dels cadàvers, tipus de lesions, traumatismes, fractures, material de balística, efectes personals de les víctimes…

Els cossos poden estar desordenats i col·locats en diferents posicions, com és el cas d’una fosa comú clandestina en la qual simplement van estar abocats. Però també poden estar disposats ordenadament com a resultat d’un soterrament més digne realitzat per gent del poble: ací cal la referència al cas de la fosa de les botelles de Paterna, en la qual els cadàvers estaven identificats amb un paper a l’interior de botelles de vidre. Una altra situació que s’ha trobat l’equip de Paleolab és la de l’exhumació dels alcaldes de Xiva a Paterna, els quals van ser traslladats en algun moment des d’una fosa fins a un nínxol en el qual les restes ósses de fins a 45 cadàvers van aparéixer mesclades entre elles, afegint major dificultat al treball de laboratori per a organitzar els esquelets. En tots els casos, el treball del documentalista gràfic i els arqueòlegs i antropòlegs presents al camp és important per anar registrant la delimitació dels esquelets.

Quarta fase: Qui és qui

Els treballs d’identificació tenen lloc en els laboratoris, bé siguen externs o en les mateixes sales d’autòpsia dels cementeris. En ells es produeixen dos tipus d’identificació de la mà de l’antropologia i la genètica forenses: el que ens diu la morfologia i patologia de les restes òssies i el que ens diuen les anàlisis genètiques en relació amb els dels familiars demandants.

Després de l’inventari i la neteja de les mostres, l’antropologia forense s’encarrega de «llegir» les restes òssies per tal de determinar dades identificatives sense necessitat de les anàlisis d’ADN. Mitjançant una anàlisi antropomètrica de l’esquelet es poden determinar dades com el sexe, l’alçaria, observar asimetries, intervencions quirúrgiques —queixals extrets, membres amputats— que permeten perfilar i inclús determinar la identitat de la víctima gràcies a la confrontació amb la documentació prèvia.

Els exàmens genètics es realitzen a partir de les evidències indubtables dels familiars i les estretes de les restes òssies de les víctimes, sent especialment efectives en la conservació de l’ADN el teixit compacte i esponjós del fèmur, quan no té cap fractura, i els queixals que funcionen com la caixa negra d’un avió. Cal tenir en compte que l’estat de conservació de les restes òssies pot provocar certa degradació, inclús la degradació total, de les cadenes d’ADN que impedeix la identificació genètica. Factors com la humitat, l’acidesa i la temperatura del substrat i les manipulacions a les quals han sigut sotmeses les restes produeixen una major degradació en el rendiment genètic, inclús per a mostres d’una mateixa etapa històrica.

Respecte a les mostres dels familiars, les proves de maternitat i germanor són les més efectives per a determinar la vinculació genètica, i per tant la identitat, amb la seqüenciació de l’ADN mitocondrial estret orgànicament dels ossos que han estat esmicolats prèviament. Quan no hi ha cap familiar directe viu pot realitzar-se l’exhumació parcial dels presumptes pares o germans, o bé utilitzar mostres d’altres familiars per a les quals seran necessaris processos més complexos que obliguen a acudir a marcadors de l’ADN nuclear, menys freqüent en les cèl·lules i les restes òssies.

Quinta fase: ferides que es tanquen

Finalment, les famílies reben les restes dels seus familiars i ja poden celebrar els soterraments i homenatges dignes que no van tenir en el passat. Les xicotetes caixes que són entregades a les famílies pesen més del que pesen els ossos i la fusta, ja que estan carregades d’una història col·lectiva i de totes les històries individuals de plats en la taula esperant que arribe el seu comensal.

«L’aplicació de les ciències forenses en el context de les fosses comunes no té com a objectiu assenyalar culpables, sinó recuperar la veritat de les víctimes de la història»

Les ciències forenses que intervenen en les exhumacions de fosses del franquisme tenen molt en comú amb les que intervenen en les investigacions criminals actuals: informes pericials, estudi de la patologia forense, reconstrucció dels fets… La diferència és que en aquests contextos, la determinació de les circumstàncies de la mort no té com a objectiu assenyalar culpables, sinó més aviat de recuperar la veritat de les víctimes de la història. «La nostra llei d’enjudiciament penal obliga a investigar les morts violentes o sospitoses de criminalitat. Efectivament, aquestes morts ho són però són delictes que han prescrit i no es poden investigar en l’àmbit penal del dret», recorda Carmen Negre.

Ací no hi ha processos judicials, però la justícia fluix des del primer pas fins a les llàgrimes dels familiars en els actes d’homenatges. Tampoc hi ha senyal de venjança en cap els processos al voltant de la memòria històrica en tot el món, ni en els múltiples textos que han formulat al respecte organitzacions globals com ara l’ONU que, per cert, ha reclamat a Espanya en més d’una ocasió sobre la seua gestió de la memòria històrica i la impunitat front a les desaparicions del franquisme.

El debat de l’exposició mediàtica

La rellevància mediàtica i social que tenen les exhumacions de les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme produeix que darrere de cada equip de treball hi haja almenys un periodista o veí curiós demanant actualitzacions constants. Aquesta pressió de periodistes que volen traure la foto del dia o de polítics que posen dates límit al finançament resulta incompatible. «La tasca científica és molt més pausada i hauria d’estar lliure d’estrès, i tenir els familiars i mitjans pendents pot pesar sobre la investigació», afirma Carmen Negre.

«Tenim una visió prou científica d’aquest treball i no l’utilitzem com aparador. El nostre treball és donar suport a les famílies i no entrem en aquest circ mediàtic que es crea», afirma Polo, qui dirigeix la seua crítica cap al tractament que fan els mitjans de comunicació i defensa que es respecte tant la privacitat de les famílies com el treball dels tècnics. «Fem rodes de premsa per explicar-ho tot quan tenim clares les identificacions però si això es transforma en haver de donar diàriament una notícia a Twitter, deixa de ser ciència i es converteix en un espectacle irrespectuós a tots els nivells», diu just abans de recordar la metàfora de la taula d’operacions d’un hospital.

Amb tot, ambdós metges forenses reconeixen la utilitat dels mitjans de comunicació a l’hora de visibilitzar la situació, encara que Polo puntualitza: «Sóc partidari que les exhumacions es transformen en una acció de normalitat. Una exhumació no hauria de ser notícia en un país democràtic i si ho és, significa que alguna cosa passa».

Punts negres històrics i geogràfics Una de les mesures promulgades a partir de la Llei de Memòria Històrica de l’any 2007 és la creació d’un mapa estatal de fosses comunes amb el finançament del Ministeri de Justícia, almenys fins a l’any 2011, en la qual les associacions de memòria històrica privades han tingut un paper molt important. Aquest mapa, de lliure accés a la pàgina web del Ministeri mostra una Espanya plena de punts rojos (exhumada total o parcial), grocs (traslladada al Valle de los Caídos), verds (no intervinguda) i blancs (desapareguda) on Aragó, Andalusia i Cantàbria són les comunitats amb majors concentracions. En el cas de la Comunitat, els mapes han sigut realitzats per equips tècnics i associacions com ara el grup Paleolab i la Gavilla Verde que l’any 2011 van comptabilitzar seixanta punts només a la província de València, sent el cementeri de Paterna el principal focus. Mentrestant, el mapa del Ministeri de Justícia assenyala al voltant d’una trentena de localitzacions per a la mateixa delimitació territorial. Precisament la Llei de la Memòria Democràtica i per la Convivència que va entrar en vigor el 2017 a la Comunitat, preveu la creació d’un mapa autonòmic de fosses comunes i un cens de les víctimes, així com la creació d’un Institut Valencià de la Memòria Històrica. De moment, cap de les propostes d’aquesta llei han pres forma física. Què ens diuen els ossos? Abans de les proves d’ADN, és possible anticipar algunes dades identificatives mitjançant la morfologia de les restes ósses. Existeixen una sèrie de mesures que permeten discernir sexe, edat, alçaria i inclús el grup racial mitjançant fórmules antropomètriques basades en estàndards per grups poblacionals. Els tècnics prenen mesures de diferents grups ossis i apliquen fórmules de regressió que donen un valor per damunt o per sota d’un punt de cort. Així, per a determinar el sexe d’un esquelet els forenses acostumen a mirar la grandària i amplària del crani i el maluc. El crani és, per norma general, més gran en el cas de l’home amb arcs zigomàtics i insercions musculars en el clatell més marcades. D’altra banda, el maluc és més ampla i baixa en el cas de la dona. Encara que el crani i el maluc són les mesures més habituals per distingir el sexe d’un cadàver, existeixen estudis que utilitzen mesures dels peus amb el mateix objectiu. Pel que fa a l’edat, les dents serveixen de nou de caixa negra d’informació en les tasques d’identificació. El desenvolupament odontològic permet calcular si les restes pertanyen a un infant, un jove adult o un adult. També es pot analitzar el grau de calcificació del cartílag de les costelles en funció de la disponibilitat de mostres amb les quals es compte. Malgrat tots aquests càlculs, en el context de les exhumacions els trets que més faciliten les tasques d’identificació són aquells més singulars: des de membres amputats i pròtesis fins a intervencions que poden tancar una identificació sense necessitat d’anàlisis genètiques. El perill de les contaminacions Al llarg de totes les fases del procés en els que els participants es troben en contacte amb les restes ósses o genètiques són necessàries mesures de protecció per a evitar la contaminació, no només de les mostres sinó també dels mateixos tècnics que estan sotmesos a riscos. La primera mesura de prevenció és la configuració d’equips professionals i amb experiència que siguen conscients dels perills i de com evitar-los. Grupo Paleolab té normes estrictes respecte el papel dels voluntaris inexperts i no permet l’entrada en la fosa ni la manipulació per part d’amateurs. A nivell material, és necessari treballar amb mesures d’asèpsia per aconseguir el doble vessant de protecció front a les contaminacions. En espais oberts els elements fonamentals són les màscares i guants, encara que en situacions en les quals és necessari treballar a l’interior de la fosa—per exemple, a cementeris on no hi ha espai al voltant d’ella— cal utilitzar Equips de Protecció Individual, granotes integrals que permeten un aïllament complet. A més, tot aquest material hauria de ser d’un sol ús per evitar contaminacions entre escenaris. Aquesta prevenció ha de mantenir-se en l’empaquetament, conservació i trasllat de les mostres, doncs un petit defecte en qualsevol fase del procés pot produir contaminacions a escala microbiològica que afecten la integritat de les evidències. En treballar amb restes humanes en descomposició i humitats altes, els tècnics estan exposats a patògens potencialment perillosos per a la salut que poden produir des de problemes respiratoris fins a infeccions. Per descomptat aquestes estrictes mesures també van dirigides a la protecció de les mostres, ja que una contaminació del material genètic pot interferir en la posterior identificació. A més de les mesures físiques, Grupo Paleolab és un equip de treball tancat que té el perfil genètic dels seus tècnics, també del documentalista gràfic, en el laboratori perquè en cas de contaminació accidental, els valors siguen exclosos en les anàlisis.