El número 21 de la revista Mètode va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de la publicació. Feia poc que Martí Domínguez s’havia fet càrrec de la direcció de la revista, i és a partir d’aquest número que Mètode experimenta una evolució contínua en la millora de la qualitat que l’ha dut a assolir una reconeguda excel·lència.
Quan em vaig fer càrrec de coordinar el monogràfic feia tot just quatre anys que s’havia constituït el Departament d’Astronomia i Astrofísica a la Universitat de València. Des de la seua fundació per part d’Ignasi Tarazona el 1909, l’Observatori Astronòmic va mantindre latent, amb més o menys intensitat, la presència de l’astronomia a la nostra universitat. Però va ser a partir de la dècada dels setanta del segle passat, amb la incorporació de l’Astronomia i l’Astrofísica als plans d’estudis de Física i Matemàtiques, que començà a consolidar-se un grup d’investigadors en aquest camp. El creixement d’aquest grup amb la incorporació successiva de nous investigadors feu que, dues dècades després, la Universitat de València es plantejara la creació del Departament d’Astronomia i Astrofísica.
En aquest context, el monogràfic «Comprendre l’Univers: Astronomia i Astrofísica» tenia una doble finalitat. Per una part, donar una visió de la varietat de temes a la que es dedicava la recerca en astronomia en aquell moment. Per altra, donar a conèixer les diferents línies d’investigació que en aquest camp es feien a la Universitat de València. La diversitat de temes que eren, i encara són, subjecte de recerca en el Departament d’Astronomia i Astrofísica, des de la relativitat i la cosmologia teòriques, l’astrofísica i la cosmologia computacionals, fins a l’astronomia observacional en els diferents rangs de l’espectre electromagnètic, facilitaren compaginar els dos objectius.
A més dels articles redactats per investigadors del Departament d’Astronomia i Astrofísica sobre temes dels quals són especialistes, el monogràfic comptava amb les entrevistes a dos destacats membres de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), motor de l’astrofísica espanyola en les darreres dècades. Francisco Sánchez, fundador i director de l’IAC en aquell moment, ens parlava d’aquest com un centre referència de l’astronomia mundial, del futur prometedor de la disciplina a Espanya, i del projecte del Gran Telescopi de Canàries, que avui en dia és ja una realitat com a potent eina observacional. Rafael Rebolo, en aquell moment professor d’investigació del CSIC, adscrit al IAC, i que ha succeït Francisco Sánchez en la direcció de l’IAC, ens explicava la seua recerca en tres camps de rellevància: l’anisotropia de la radiació còsmica de microones, l’origen i evolució d’elements lleugers, i la recerca i caracterització de nans marrons i estels freds.
L’interès de l’home per mirar el cel ha estat una constant al llarg de la seua història. Tenim constància d’aquesta atracció des de les primeres civilitzacions, el que converteix l’astronomia en la més antiga de les ciències de la natura. La revolució copernicana va obrir l’era de l'astronomia moderna, i
