L’arribada de la COVID-19 en un context d’emergència climàtica

Les conseqüències d'una crisi de crisis

crisi covid emergència climàtica

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, de l’anglès Intergovernmental Panel on Climate Change) estima que les activitats humanes ja han causat un escalfament global d’aproximadament 1 °C respecte als nivells preindustrials. Amb les dades actuals, a més, es calcula que aquest increment arribarà a 1,5 °C entre l’any 2030 i el 2052. Això significa que, amb tota probabilitat, els indicadors biofísics estan condemnats a empitjorar, i les conseqüències que se’n deriven d’aquest fet estan directament relacionades amb la salut, la seguretat alimentària o el subministrament d’aigua, entre altres assumptes que conformen els mitjans de vida bàsics de les societats.

«L’adaptació de les societats i els territoris a les conseqüències inevitables del canvi climàtic s’ha anat desplaçant cap al centre de les preocupacions científiques, polítiques i socioeconòmiques»

Tanmateix, en un informe recent sobre els impactes derivats de l’augment global d’1,5 ºC, els mateixos experts han apuntat que aquests riscos depenen en gran manera de la magnitud i el ritme de l’escalfament (IPCC, 2018). És a dir, com que la velocitat del canvi importa, la velocitat de reacció i de frenada, també. La bona notícia és que es pot treballar perquè l’escalfament global es mantinga en un límit d’1,5 °C aproximadament. O, almenys, perquè no arribe als 2 ºC, un escenari en el qual es preveu que les variables empitjorarien (IPCC, 2018). Però per això es necessiten transicions ràpides i de gran abast en moltes estructures preestablertes, com és el cas del sistema energètic, urbanístic o en l’esfera industrial, entre d’altres.

L’adaptació de les societats i els territoris a aquestes conseqüències ja inevitables del canvi climàtic és una qüestió que s’ha anat desplaçant cap al centre de les preocupacions científiques, polítiques i socioeconòmiques. Tot i que tant el concepte d’adaptació com el de vulnerabilitat en aquest context contenen arestes i matisos que cal contemplar (Bassett i Fogelman, 2013; Brown, 2011), en els darrers anys ocupen un lloc destacat en la literatura del canvi climàtic i creix la seua atenció per part dels experts (Bassett i Fogelman, 2013). Alguns estudis apunten que l’adaptació al canvi climàtic requereix necessàriament una percepció social creixent de les conseqüències de la crisi climàtica (Adger et al., 2009). No obstant això, són molts els estudiosos que adverteixen de la importància de generar també una noció esperançadora en aquesta concepció de futur (García, 2013) així com de fer paleses les possibles solucions a les problemàtiques derivades del clima per tal d’elaborar narratives des de l’esperança (Bloch, Vicen i Serra, 2004; Ehrlich i Ehrlich, 2013).

Un canvi de corona en el tron mediàtic

En la lògica social ha brollat certa preocupació per les conseqüències del canvi climàtic (Bord, Fisher i Robert, 1998). Una mostra d’això és el fet que, sobretot des de l’última dècada (Freitas Netto et al., 2020), algunes empreses tendeixen a utilitzar terminologia relacionada amb la sostenibilitat com una eina comercial a fi d’engrossir el nombre de vendes dels seus productes. Aquest fenomen es coneix com a greenwashing, un terme encunyat per l’ecologista Jay Westervelt ja en 1986. Tot i que a aquest mot no se li associa una definició única, fa referència a la publicitat enganyosa que té per objectiu generar en el públic creences excessivament positives sobre les pràctiques ambientals d’una determinada empresa (Torelli, Balluchi i Lazzini, 2020). D’alguna manera, el greenwashing posa de manifest un reclam social per conductes més respectuoses amb el medi ambient, un reflex de la permeabilitat d’una consciència ambiental que germina.

«La COVID-19 sembla haver desplaçat l’escalfament global de l’atenció mediàtica»

A més, nombrosos estudis apunten que els mitjans de comunicació de masses són eines molt influents per a modular la consciència pública sobre qüestions mediambientals (Slovic, 1986). Així, una altra mostra que evidencia una preocupació col·lectiva pel canvi climàtic és el fet que en els darrers anys la qüestió climàtica s’haja situat en el centre de l’agenda mediàtica. Tot i això, és objecte de debat si l’augment de la consciència sobre l’escalfament global està vinculat a un major compromís públic envers la problemàtica (Malka, Krosnick i Langer, 2009).

En qualsevol cas, un dels efectes observats amb l’arribada de la COVID-19 és que sembla haver desplaçat l’escalfament global de l’atenció mediàtica, possiblement perquè la crisi del coronavirus ha esdevingut de manera molt més imminent. Alguns estudis qüestionen el fet de circumscriure la comunicació d’una crisi –com la climàtica o la derivada del coronavirus– a l’advertència dels seus perills (O’Neill i Nicholson-Cole, 2009; Witte, 1994). És per això que potser en un escenari com l’actual es requereix que no se saturen els mitjans de comunicació amb un excés d’informació sobre les conseqüències més dramàtiques de l’escalfament global.

Tanmateix, en una situació tan concreta com aquesta, perdre de vista mediàticament el canvi climàtic podria comportar el risc que s’endurisca el consens d’una narrativa a favor del creixement econòmic que deixe la qüestió mediambiental en un segon pla, amb les implicacions que això suposaria en la lluita climàtica. En aquest sentit, caldria tindre present el que assevera el sociòleg ambiental Ernest García (2013) quan diu que «res no revela millor aquest consens productivista que l’omnipresent esquema ideològic segons el qual el creixement és bo i desitjable, mentre que l’austeritat és dolenta».

Nous conceptes per a narratives antigues

Amb tot, la forma amb què es concep la vulnerabilitat de les societats enfront del canvi climàtic influirà inevitablement en l’articulació de la resposta que se li done (Bassett i Fogelman, 2013). Pot ser el punt d’inflexió derivat de la COVID-19 un avanç en aquest sentit? Hom pot plantejar-se si la situació actual ajudarà a la comprensió del fet que l’accés i la gestió dels recursos constitueixen pedres angulars de la vulnerabilitat i la dinàmica d’adaptació al canvi climàtic, així com de les conseqüències d’altres crisis futures menys previsibles.

«Un dels aspectes a què caldria dedicar especial atenció és a l’anàlisi dels termes en què s’avaluarà la recuperació social i econòmica d’aquesta crisi sanitària»

Per això, un dels aspectes a què caldria dedicar especial atenció és a l’anàlisi dels termes en què s’avaluarà la recuperació social i econòmica d’aquesta crisi sanitària, especialment en un context d’emergència climàtica. És interessant reutilitzar una qüestió proposada pels professors Tom Bassett i Charles Fogelman (2013) en la qual plantegen que, si un dels principals arguments polítics és que «cal tornar a ordenar la societat per aconseguir una reducció de la vulnerabilitat» en relació amb futures crisis, com es produeix aquest reordenament? El primer termòmetre del risc d’aquesta reestructuració el trobem en algunes de les polítiques que ja estan posant-se en marxa en diferents parts del món.

Moltes de les mesures preses en temps de crisi comporten l’eliminació de normatives que, tot i ser insuficients, s’estaven posant en marxa en matèria de canvi climàtic. Un exemple recent d’això el trobem en la modificació de la llei NEPA (National Environmental Policy Act) per part del govern de Donald Trump als Estats Units d’Amèrica. La desregulació d’aquesta jurisprudència elimina restriccions mediambientals imposades per l’Agència de Protecció Ambiental nord-americana (EPA, de l’anglès Environmental Protection Agency) que duien en marxa des de feia més de mig segle. A conseqüència d’aquest canvi, els estudis mediambientals que es requereixen per a la construcció en indústries contaminants ja no han de contemplar les conseqüències acumulatives de la contaminació. És a dir, només es tindran en compte els efectes contaminants a curt termini.

«Algunes polítiques per a evitar “una major desacceleració” del creixement econòmic suposen un retrocés en matèria climàtica»

No obstant això, també estem veient aquestes tendències en les polítiques d’altres territoris més propers, com és el cas d’Andalusia. Segons al·lega la Junta andalusa en el Decret llei 2/2020, de 9 març, la crisi sanitària provocada pel coronavirus «proporciona evidents raons que fan preveure una major desacceleració del creixement econòmic». Així, assegura que «el canvi d’expectatives a escala internacional i l’alentiment econòmic obliguen a prendre decisions de política econòmica per a evitar una major desacceleració». Sota el paraigua retòric de la competitivitat del teixit productiu, la Junta andalusa pretén dur a terme una bateria de reformes estructurals a l’Estatut d’Autonomia. Algunes d’elles suposen un retrocés en matèria climàtica, atès que eliminen permisos de protecció ambiental, fins ara obligatoris.

Tornant a les reflexions plantejades per Bassett i Fogelman (2013), resulta especialment interessant «aplicar una anàlisi des del prisma de l’ecologia política per examinar els processos socials, polítics i econòmics a diverses escales que configuren vulnerabilitats i oportunitats per superar les adversitats». Si més no, amb aquestes recomanacions es pretén evitar el risc de convertir l’adaptació sostenible en un oxímoron, un perill del qual ja han advertit expertes en les ciències socials mediambientals com Katrina Brown (2011).

Referències

Adger, W. N., Dessai, S., Goulden, M., Hulme, M., Lorenzoni, I., Nelson, D. R., ... & Wreford, A. (2009). Are there social limits to adaptation to climate change? Climatic change93(3-4), 335–354. doi: 10.1007/s10584-008-9520-z

Bassett, T. J., & Fogelman, C. (2013). Déjà vu or something new? The adaptation concept in the climate change literature. Geoforum48, 42–53. doi: 10.1016/j.geoforum.2013.04.010

Bloch, E., Vicen, F. G., & Serra, F. (2004). El principio esperanza (Vol. 1). Madrid: Trotta.

Bord, R. J., Fisher, A., & Robert, E. O. (1998). Public perceptions of global warming: United States and international perspectives. Climate Research, 11(1), 75–84.

Brown, K. (2011). Sustainable adaptation: An oxymoron? Climate and Development, 3(1), 21–31. doi: 10.3763/cdev.2010.0062

De Freitas Netto, S. V., Sobral, M. F. F., Ribeiro, A. R. B., & Da Luz Soares, G. R. (2020). Concepts and forms of greenwashing: A systematic review. Environmental Sciences Europe32(1), 1–12. doi: 10.1186/s12302-020-0300-3

Decreto-ley 2/2020, de 9 de marzo, de mejora y simplificación de la regulación para el fomento de la actividad productiva de Andalucía. Disponible en https://www.juntadeandalucia.es/boja/2020/504/1

Ehrlich, P. R., & Ehrlich, A. H. (2013). Can a collapse of global civilization be avoided? Proceedings of the Royal Society B, 280(1754). doi: 10.1098/rspb.2012.2845

García, E. (2013). Car le temps est proche : La crise écologique et l’apocalypse sans cesse annoncée. Socio-anthropologie, 28, 117–131.

IPCC. (2018). Global Warming of 1.5 C An IPCC Special Report on the Impacts of Global Warming of 1.5 C Above Pre-Industrial Levels and Related Global Greenhouse Gas Emission Pathways, in the Context of Strengthening the Global Response to the Threat of Climate Change. Sustainable Development, and Efforts to Eradicate Poverty. Disponible en https://www.ipcc.ch/sr15/

Malka, A., Krosnick, J. A., & Langer, G. (2009). The association of knowledge with concern about global warming: Trusted information sources shape public thinking. Risk Analysis29(5), 633–647. doi: 10.1111/j.1539-6924.2009.01220.x

O'Neill, S., & Nicholson-Cole, S. (2009). “Fear won't do it”: Promoting positive engagement with climate change through visual and iconic representations. Science Communication30(3), 355–379. doi: 10.1177/1075547008329201

Slovic, P. (1986). Informing and educating the public about risk. Risk Analysis, 6(4), 403–415. doi: 10.1111/j.1539-6924.1986.tb00953.x

Thaker, J., Zhao, X., & Leiserowitz, A. (2017). Media use and public perceptions of global warming in India. Environmental Communication, 11(3), 353–369. doi: 10.1080/17524032.2016.1269824

Torelli, R., Balluchi, F., & Lazzini, A. (2020). Greenwashing and environmental communication: Effects on stakeholders' perceptions. Business Strategy and the Environment, 29(2), 407–421. doi: 10.1002/bse.2373

Witte, K. (1994). Fear control and danger control: A test of the extended parallel process model (EPPM). Communications Monographs61(2), 113-134. doi: 10.1080/03637759409376328

© Mètode 2020

Comunicadora científica (València).