Desmuntant Ramon Llull
Jordi Miralda analitza la influència del pensador en la ciència moderna
Què va aportar Ramon Llull al desenvolupament històric de l’astronomia? «La meua hipotètica opinió: res». D’aquesta manera s’expressava Jordi Miralda en la conferència L’obra de Ramon Llull: una perspectiva des de la ciència moderna, organitzada per la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i Investigació i celebrada el 17 de novembre al MuVIM. Va començar la intervenció anticipant que aquesta seria una conferència una mica diferent al que és habitual, ja que normalment «no s’expliquen les mancances del personatge, les errades que va poder cometre». No obstant això, Miralda, que és professor ICREA d’Astrofísica a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, es defineix com un admirador de Llull. Potser per això abans de fer èmfasi en la crítica va enumerar els mèrits i l’interés de la seua obra: l’ús del català com a llengua escrita i culta per a fer una millor divulgació pública de qualsevol branca del coneixement; una gran obra mística de profundes reflexions morals; i tenir la idea de crear un sistema lògic i matemàtic que hauria de ser capaç de revelar la veritat d’una forma objectiva sobre diverses àrees del saber. Una idea, però, que no va anar molt més enllà, segons Miralda.
Davant la pregunta de si podem considerar Llull com un científic, la resposta va ser clara: Llull (1232-1316) era científic en el sentit medieval –el coneixement s’adquireix a través de l’estudi dels llibres–, però no en el sentit actual. «Llull no s’interessa per l’experimentació, ni per la comparació quantitativa entre les seues idees i la realitat. Tampoc li interessen les matemàtiques, els números. Li interessa més allò teològic». Per contra, en la seua època sí que hi havia persones interessades pel mètode científic, com Ibn al-Hàytham (965-1040), Robert Grosseteste (1175-1253) o Roger Bacon (1220-1292). Per tant, la seua condició de «personatge medieval» no és l’excusa.
LA QUADRATURA DEL CERCLE
L’astronomia és un estudi científic, mentre que l’astrologia és una creença. Aquesta diferència, però, no estava clara en l’antiguitat i sovint un i altre terme es confonien. A més, molt poca gent dubtava de la utilitat de l’astrologia. Aquesta confusió, explica Jordi Miralda, és la culpable que Llull tinga una obra anomenada Tractat d’Astronomia, quan «el que va escriure és en realitat un tractat d’astrologia on, per exemple, s’interessava per si té ànima el cel».
Llull també es va interessar per la solució del famós problema de la quadratura del cercle, un problema geomètric proposat en la Grècia clàssica que repta a construir un quadrat amb la mateixa àrea que un cercle amb només regle i compàs. De fet, ell defensava que tenia la solució. Va dibuixar un quadrat inscrit i un altre de circumscrit al cercle, i un tercer quadrat intermedi entre aquests dos que, segons Llull, tenia la propietat de ser equivalent en àrea al cercle inicial. Però això és totalment fals, és un error que segons Miralda es deu a que «Ramon Llull no tenia ni idea de matemàtiques. La seua vanitat el va dur a l’extrem de no voler reconèixer el valor que tenen».
Jordi Miralda i Vicent Martínez, catedràtic d’Astrofísica de la Universitat de València i presentador de la conferència. / Institució Alfons el Magnànim
GARDNER, BONNER I LES DUES CULTURES
Llull es va proposar dissenyar un mètode mecànic per trobar la veritat, l’Art, basat en la combinació de conceptes. «El seu mètode pot ser útil com a regla mnemotècnica, com ajuda per a generar idees, o com a model d’alguns aspectes de la intel·ligència… però no té cap aplicació profitosa per a l’avanç de la ciència», va afirmar Miralda. A més va citar un llibre de Martin Gardner (1914-2010) on estudia màquines i diagrames lògics. En el primer capítol d’aquest llibre el matemàtic parla de Ramon Llull i en fa una crítica bastant dura. Això va suposar la reacció de lul·listes com Anthony Bonner, que van acusar Gardner de no estar ben documentat i de no apreciar els mèrits de Llull. Per a Miralda, en canvi, «la crítica de Gardner a l’Art de Llull està molt ben fonamentada i hauria de ser molt més coneguda als Països Catalans». A més, el professor va aprofitar aquest episodi per fer una crida al diàleg entre les humanitats, la ciència moderna i les matemàtiques, ja que «en general hi ha aquesta manca de relació entre les diferents disciplines».
En l’anàlisi sobre l’obra de Llull des del punt de vista de la ciència moderna també es va parlar de la seua posició respecte del determinisme i el lliure albir. Si bé Llull «es carrega el determinisme físic», afirma que tot depèn de la voluntat de Déu i al mateix temps parla del lliure albir de les persones a través de l’ànima. Una solució gens clara per a Miralda que, a mode de cloenda, va aconsellar: «No caiguem en el mateix error que Llull d’exagerar la importància d’algunes parts de la seua obra i amagar els seus defectes ètics i intel·lectuals», recordant, tot seguit, que la literatura lul·liana és una de les seues aficions.
