Desxifrant ‘The Imitation Game’

«Davant dels mèrits i reconeixements cinematogràfics a The Imitation Game, no falten tampoc les veus d’experts i familiars de Turing que critiquen l’obra»

Estrenada a Espanya en començar l’any 2015, The Imitation Game no ha passat desapercebuda. La pel·lícula narra la vida d’Alan Turing, interpretat per l’actor Benedict Cumberbatch, i està dirigida per Morten Tyldum. Aquesta biopic, basada en la biografia escrita per Andrew Hodges, The Enigma (Burnett Books, 1983), va estar nominada a vuit premis Oscar en la darrera edició, dels quals n’aconseguí un, l’Oscar al millor guió adaptat. Abans ja havia estat nominada en els premis Globus d’Or i en els Critics’ Choice Awards, entre d’altres. Però davant d’aquests mèrits i reconeixements cinematogràfics, no falten tampoc les veus d’experts i familiars de Turing que critiquen l’obra. Per exemple, a The Guardian el periodista Alex von Tunzelmann acusava Morten Tyldum d’«inventar una nova calúmnia per a insultar la memòria d’Alan Turing». També John Graham-Cumming es mostrava descontent: «Sent sincer, estic una mica decebut amb la pel·lícula perquè sé moltes coses sobre la història i hi ha fets històrics que, no entenc massa bé per què, han canviat». Qui feia aquestes declaracions era el programador informàtic que aconseguí que Gordon Brown, el 10 de setembre del 2009, demanés disculpes públiques per com el Govern britànic havia tractat Turing, condemnat l’any 1952 per ser homosexual. Quatre anys després, el 24 de desembre de 2013, fou la reina Isabel II qui va concedir el perdó reial a Turing per «una sentència que ara es consideraria injusta i discriminatòria», segons va anunciar el ministre de Justícia Chris Grayling.

Fragment de la carta de disculpa escrita el 10 de setembre de 2009 per Gordon Brown, aleshores primer ministre britànic, dirigida a Alan Turing. / Hoja de Router

De la persona al personatge

«La pel·lícula pot servir com una primera aproximació per conèixer la persona però el guió acaba construint un personatge, convertint Alan Turing en una caricatura»

Sobre la figura d’Alan Turing i la seua representació en la pel·lícula de Morten Tyldum hem parlat amb Pedro Ruiz-Castell, llicenciat en Física i doctor en Història de la Ciència. Ruiz-Castell, que també és investigador de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, afirma que Alan Turing «fou una de les ments més importants i influents del segle xx». Però, malgrat les seues importants contribucions, la figura de qui es considera pare de la informàtica moderna per les aportacions que va fer a partir del disseny teòric de la seua màquina universal «va ser durant molts anys menyspreada i oblidada». Davant d’aquesta situació, la pel·lícula pot servir com una primera aproximació per conèixer la persona però Ruiz-Castell alerta que «el guió acaba construint un personatge, convertint Alan Turing en una caricatura, en un estereotip del geni turmentat que recorda altres científics que podem veure a les nostres pantalles, amb comportaments obsessius i pròxims a l’autisme». Però, més bé al contrari, Ruiz-Castell ens explica que «Turing no va tenir cap problema de sociabilitat i estava perfectament integrat amb els seus col·legues, que destacaven d’ell el seu gran sentit de l’humor».

The Weinstein Company / Black Bear Pictures / Ampersand Pictures

Si bé la pel·lícula està, en principi, basada en la biografia escrita per Hodges, la realitat és que hi ha molts elements que no hi coincideixen. Ruiz-Castell destaca per exemple que «la idea que Turing va inventar i construir físicament, després un parell d’anys treballant sense obtenir resultats, la màquina que va permetre descodificar els missatges dels alemanys, és falsa. Basada en un model de màquina electromecànica desenvolupada per la intel·ligència polonesa amb anterioritat, la màquina que va dissenyar per descodificar els missatges generats per les màquines Enigma alemanyes, anomenada “Bombe”, va ser construïda per la companyia British Tabulating Machines el 1940». L’equip de treball amb què va comptar Turing tampoc es mostra de manera adequada. Ni Hugh Alexander, campió d’escacs, va començar a treballar amb Turing immediatament, ni Joan Clarke va ser reclutada mitjançant un competició de mots encreuats, sinó per qui fóra el seu tutor acadèmic, Gordon Welchman –que ni tan sols apareix a la pel·lícula–.  I de l’enfrontament obert entre el comandant Alastair Denniston i Turing, no hi ha res més enllà de la ficció.

Versions i distorsions

«Si el que realment es volia era retre tribut a la figura d’Alan Turing crec que falsejar-la no és la millor manera de fer-ho. Sobretot quan trobem, com en aquest cas, tantes imprecisions i impostures»
(Pedro Ruiz-Castell)

 Més enllà de les xicotetes llicències cinematogràfiques, hi ha distorsions de la història que poden esdevenir «acusacions realment ofensives» cap a Alan Turing, indica Ruiz-Castell: «La dramàtica escena en què es decideix sacrificar el vaixell on va un germà de Peter Hilton per tal de no revelar als alemanys que havien descodificat els seus missatges, és totalment inventada. Tampoc no és cert que l’espia rus John Cairncross formara part mai de l’equip de treball de Turing, ni que el sotmetés a xantatge». Això convertiria Turing en un covard i un traïdor. Així, tampoc és cert que la policia pensara que Turing era un espia i, a partir de les  investigacions, es descobrira la seua orientació sexual. «Tot va ser resultat d’un affaire de Turing amb un jove anomenat Arnold Murray, amb necessitats econòmiques. Turing el va fer responsable d’un robatori a casa seua i Arnold va reconèixer finalment que el culpable era un amic d’ell. Les investigacions realitzades pels inspectors arran la denúncia de Turing acabaren en l’acusament d’Alan Turing per un delicte contra la moral pública per la seues relacions sexuals amb altres homes. Per tal d’evitar la presó, Turing es va declarar culpable i es va sotmetre a un tractament d’estrògens destinat a “curar-lo” de la seua condició.» Un tractament que va actuar com una castració química.

The Weinstein Company / Black Bear Pictures / Ampersand Pictures

Sobre els possibles beneficis de la relació entre la ciència, la seua història i el cinema, especialment en les grans superproduccions, Ruiz-Castell pensa que «potser tinga un efecte positiu per a la disciplina de la Història de la Ciència i per a la divulgació científica. Ara bé, segurament no distorsionant la història d’aquesta manera…». Així, tot i que potser en un principi The Imitation Game va ser concebuda com un homenatge a un científic injustament oblidat i maltractat, «si el que realment es volia era retre tribut a la figura d’Alan Turing crec que falsejar-la no és la millor manera de fer-ho. Sobretot quan trobem, com en aquest cas, tantes imprecisions i impostures. De fet, no feia falta distorsionar la seua vida per obtenir una pel·lícula igualment interessant o més», apunta. I, com Turing, al llarg de la història ha hagut molts personatges, en particular científics, que han estat injustament ignorats, menyspreats i vilipendiats. «Potser la recuperació al llarg dels darrers anys d’una figura com la de Nikola Tesla es podria emmarcar també en aquesta rehabilitació de personatges que no obtingueren un reconeixement com el que realment es mereixien.»

Oportunitats perdudes

«The Imitation Game ha deixat perdre l’oportunitat de posar en valor la contribució de les dones al conreu de les ciències i la tecnologia»

Si bé parlem d’homes –de manera individual– com Alan Turing o Nikola Tesla, les dones –com a col·lectiu–, amb importantíssimes contribucions al desenvolupament del coneixement científic, han estat tradicionalment ignorades i infravalorades. Davant d’aquesta situació, The Imitation Game ha deixat perdre una altra oportunitat, la de posar en valor la seua contribució al conreu de les ciències i la tecnologia. A Bletchley Park hi treballaven vora 9.000 persones; d’aquestes, unes 6.600 eren dones. «Les màquines dissenyades per a desxifrar els codis aviat quedaren en mans de joves voluntàries, moltes d’elles de famílies ben posicionades socialment. Durant la guerra es va generalitzar una situació de treball conjunt d’homes i dones a pràcticament tots els sectors, incloent la ciència i la tecnologia. Però ni tan sols la figura de Joan Clarke ha estat tractada adequadament, doncs podria haver servit per posar de manifest la vàlua acadèmica de moltes dones que eren reclutades per la seua capacitat i que contribuïren de manera notable a la producció de coneixement científic».

Unes 6.600 persones, de les vora 9.000 que treballaven per a desxifrar el codi Enigma, eren dones. A la imatge, algunes de les treballadores de Bletchley Park. / Brian Sweeney / The Telegraph

La pel·lícula, però, també perd l’oportunitat de tractar altres temes, com el de l’homosexualitat, d’una manera molt més natural. «Tal com alguns crítics han posat de relleu, la pel·lícula vol convertir Alan Turing en un mite del moviment d’alliberament gay. Però no el mostra mai besant-se amb un altre home, ni freqüentant bars de cruising a Nova York, ni visitant en vacances algunes de les illes gregues de “dubtosa reputació”, tal com feia. Potser han falsejat la realitat tractant de construir un mite extraordinàriament decorós i políticament correcte?», planteja Ruiz-Castell.

«La pel·lícula també perd l’oportunitat de tractar altres temes, com el de l’homosexualitat, d’una manera molt més natural»

Malgrat tot, la pel·lícula funciona: «És interessant, entretinguda i divertida, presenta elements de suspens i està molt ben interpretada». Fins i tot, fa una contribució interessant alhora de presentar, que no donar a conéixer, el científic Alan Turing i algunes contribucions crucials per al desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i de la computació moderna. «Ara bé, si de veritat voleu conèixer Turing, com quasi sempre, no hi res com un bon llibre». En aquest cas, podria ser la biografia escrita per Andrew Hodges. I sobre elles, les oblidades, Women Codebreakers at Bletchley Park, de la investigadora Kerry Howard.