Divulgació 2.0

GenteOrdenador

La definició d’intel·ligència és certament porosa: en realitat hi ha diversos tipus d’intel·ligència i, en conseqüència, hi ha activitats que cultiven unes facetes de la intel·ligència i en desatenen altres. Després de llegir dos autors d’opinions diametralment oposades sobre la manera com Internet afecta la nostra intel·ligència, no puc per més que donar la raó a ambdós. Encara que superficialment semble que opinen just el contrari, el que de debò posen de manifest és que Internet ens fa cada vegada més intel·ligents, però també cada vegada més ximples. Tot depèn del tipus d’intel·ligència que decidim mesurar.

Els dos autors als quals em referesc són l’expert en semiòtica de la Universitat de Brown Steven Johnson i el divulgador científic i finalista del Premi Pulitzer del 2011 Nicholas Carr. Segons el parer de Johnson, la cultura de masses, és a dir, la cultura que es transmet popularment, sobretot mitjançant la televisió, els videojocs i Internet, està incrementant la seua complexitat progressivament, la qual cosa fa que determinades àrees de la nostra intel·ligència es vegen estimulades fins a límits mai aconseguits abans. És el que Johnson denomina la «corba del dormilega». Aquest augment de complexitat de la cultura popular és inevitable i cada vegada és més veloç, a causa fonamentalment de tres factors interrelacionats: les ganes naturals del cervell (el coneixement és addictiu), el sistema econòmic de la indústria cultural (els productes han de tenir diverses lectures i ser complexos a fi que el consumidor decidesca adquirir el producte per revisionar-lo sovint per diferents vies) i les plataformes tecnològiques en evolució.

JohnsonyObra
© Flickr
Per a Johnson, l’augment de complexitat en la cultura de masses fa que el nostre quocient intel·lectual estiga augmentant generació rere generació. En la imatge, Steven Johnson, expert en semiòtica de la Universitat de Brown i la portada del seu llibre Cultura basura, cerebros privilegiados (Roca editorial, 2011).

Per exemple, hi ha prou de fer una ullada al tipus de sèries de televisió que s’emetien abans de 1980 i les que s’emeten actualment. Cançó trista de Hill Street va ser la primera sèrie que va incrementar les línies narratives i la complexitat estructural, provocant que molts telespectadors quedaren aclaparats. Ara, sèries com Perduts o Els Soprano han convertit Cançó trista de Hill Street en un producte perfectament digerible i fins i tot naïf.

Per descomptat, Internet no ha fet més que accelerar aquests processos: torrencials cúmuls d’informació a colp de clic en entorns amb cada vegada més opcions que no deixen de fer més profunda la bretxa que separa els immigrants digitals dels natius digitals. Per a Johnson, fins i tot, aquest augment de complexitat en la cultura de masses és el principal motiu que fa que es manifeste el que es coneix com l’«efecte Flynn», és a dir, el supòsit que el nostre quocient intel·lectual està augmentant generació rere generació.

Pel costat contrari es troba la tesi de Nicholas Carr, que sosté que les noves tecnologies de la informació com ara Internet estan debilitant la nostra intel·ligència crítica, obligant-nos a ser cada vegada més superficials, a acumular informació cada vegada més fragmentada, menys organitzada i menys profunda. Encara que llegim i escrivim més, es fa menys freqüent que llegim amb atenció sostinguda un llibre de 200 pàgines de cap a cap, sense distraccions.

Avantatges i desavantatges de la divulgació a través d’Internet

Tots els avantatges que ofereix Internet tant als científics com als divulgadors o popularitzadors de la ciència són més que evidents. Per començar, disposem d’un accés més senzill a una major font d’informació fàcilment escrutable. Milions de persones poden crear, però també milions de persones critiquen, editen o modifiquen allò que s’escriu. Wikipedia, Flickr o WordPress eren inimaginables abans de l’adveniment de la Xarxa. Ja no diguem eines específiques de la investigació científica, com Medline, el cercador estàndard d’articles i treballs acadèmics en medicina, l’accés obert als articles de les revistes acadèmiques de la PLoS (Public Library of Science), el podcast del CERN o els arxius de vídeo d’innumerables conferències, xarrades i congressos. En definitiva, és indubtable que la revolució digital ha transformat la creació, emmagatzemament i transferència de coneixement científic.

Però els avantatges són tan evidents i espectaculars que poden eclipsar els desavantatges, que també són presents i influeixen no sols en la informació que consumim i produïm sinó també en la manera com ho fem. (Recordem: Johnson té raó, però també en té Carr).

Com ja va suggerir McLuhan, el medi també modela el procés de pensament. La Web, doncs, ens ofereix més informació però simultàniament debilita la nostra capacitat de concentració i anàlisi profunda. Ara llegim més que mai entrades curtes plenes d’imatges, hipervincles i vídeos. Però cada vegada ens costa més llegir Guerra i pau. Tal com refereix un estudi realitzat per la consultoria de negocis nGenera (Tapscott, 2008) sobre els efectes d’Internet entre els joves: «Ja no llegeixen necessàriament una pàgina d’esquerra a dreta i de dalt baix. Potser se’n salten algunes, buscant informació pertinent.»

Açò no pretén ser una sentència neoludista: encara que molt útils per a alimentar la nostra curiositat, els hipervincles fragmenten un text llarg i complex. Llegir hipertexts no és com llegir text pla. L’hipertext incrementa substancialment la nostra càrrega cognitiva i, per tant, debilita la capacitat de comprendre i retenir el text que es llegeix, tal com suggereixen diversos estudis, com els de Rouet i Levonen (1996) o Miall i Dobson (2001). Els hipervincles no exerceixen en nosaltres els mateixos efectes que les notes a peu de pàgina o les cites, com assenyala el mateix Carr (2010: 115):

Els enllaços no sols ens guien a les obres relacionades o complementàries, sinó que més aviat ens inviten a polsar-los. Ens inciten a abandonar qualsevol text en què poguérem estar immersos en compte de dedicar-li una atenció sostinguda.

L’experta en lectura Maryanne Wolf també es pregunta si, enfront de les imatges, sons i hipervincles que apareixen en un text en pantalla, començarà a canviar i a atrofiar-se el component constructiu que nia en l’essència de la lectura i si hi haurà tant de temps per a processar la informació de manera tan deductiva, analítica i crítica com fins ara (Wolf, 2008).

A una menor quota de concentració i paciència per aprofundir en temes complexos, cal sumar-li també una menor originalitat o heterodòxia en la divulgació i fins i tot en la investigació científica. La majoria de divulgadors de la xarxa se segueixen els uns als altres, i això, inevitablement, mimetitza certs continguts o fins i tot tendències. El que suggereix un estudi publicat pel sociòleg de la Universitat de Chicago James Evans en la revista Science és que aquest efecte també influeix en el progrés de la investigació científica (Evans, 2008). Després de reunir en una base de dades 34 milions d’articles acadèmics publicats en revistes científiques des de 1945 fins a 2005, Evans assenyala que les eines de filtratge automatitzat de la informació, com ara els motors de cerca, tendeixen a servir com a amplificadors de la popularitat, creant ràpidament, per a després reforçar contínuament, el consens sobre quina informació és important i quina no ho és. És a dir, que l’antiga investigació sense el suport d’Internet era molt menys eficient, però portava aparellats alguns avantatges, com la probabilitat d’explorar camins intel·lectualment poc transitats.

El peix que es mossega la cua (digital)

Comptat i debatut, la divulgació 2.0 ofereix avantatges i desavantatges que es retroalimenten mútuament. D’una banda, Internet incentiva la fam de saber, sobretot de novetats o informacions que ens causen sorpresa. Per contra, Internet també devalua la qualitat d’allò que aprenem o, almenys, la manera com ho aprenem. Com més fam de saber s’incentiva, l’anhel per consumir dades més anecdòtiques i superficials també sembla incrementar-se. I així successivament, com un hàmster en la roda giratòria d’una gàbia de dopamina.

A tot això s’hi ha de sumar que el temps esmerçat en publicacions impreses com ara periòdics, revistes i llibres en detriment de la lectura en entorns digitals cada vegada és menor, fins i tot entre els acadèmics. Al juny de 2011, l’informe PISA de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va presentar els resultats de la seua avaluació de les destreses d’alumnes de quinze anys en lectura digital, és a dir, les seues habilitats per a tasques com jerarquitzar informació o construir nous coneixements a partir del que lligen. Els resultats suggerien una dada molt cridanera: un ús moderat de l’ordinador és el que garanteix millors resultats, millors que no els d’aquells fan servir molt o quasi gens l’ordinador (El País, 2011). Paral·lelament, la V Enquesta de Percepció Social de la Ciència realitzada per la Fundació Espanyola per a la Ciència i tecnologia (FECYT) assenyalava que Internet està fent passos de gegant en la divulgació de la ciència, i que, entre els menors de 34 anys, és el mitjà principal per a informar-se sobre ciència.

Així doncs, tot i ser irreversible aquesta migració cap a àmbits digitals, tal vegada s’impose una certa reserva al fet que ara tot semble positiu (hi ha més informació i hi podem accedir més lliurement que mai). També hauríem de començar a oferir una formació específica per llegir les diverses modalitats de text que s’acosten, majorment descontrolat i jalonat d’interrupcions contínues que apel·len precisament a la nostra fam de saber més. Paral·lelament, també sembla urgent la creació d’una espècie d’intel·ligència emergent o artificial que actue com a guia del lector, un orientador a fi que no naufraguem davant l’allau d’inputs i que no s’acaben acomplint els temors que ja Sòcrates va exposar en Prótagoras per referir-se als qui pensen «igual que els rotllos de papir, incapaços de respondre a les teues preguntes o de preguntar-se a ells mateixos.»

Bibliografia
Carr, N., 2010. Superficiales. Taurus. Madrid.
El País, 2011. «A los alumnos españoles se les atraganta la lectura digital». El País.
Evans, J. A., 2008. «Electronic Publication and the Narrowing of Science and Scholarship». Science 321: 395-399.
Goldacre, B., 2011. Mala ciencia. Paidós. Barcelona.
Johnson, S., 2011. Cultura basura, cerebros privilegiados. Roca Editorial. Barcelona.
Miall, D. S. i T. Dobson [eds.], 2001. «Reading Hypertext and the Experience of Literature». Journal of Digital Information, 2, núm. 1.
Rouet, J. F. i J. J. Levonen, 1996. «Studying and Learning with Hypertext: Empirical Studies and Their Implications». In Rouet, J. F, Levonen, J. J., Dillon A. i R. J. Spiro [eds.], 1996. Hypertext and Cognition. Erlbaum. Mahwah (Nova Jersey).
Tapscott, D., 2008. «How to Teach and Manage “Generation Net”», BusinessWeek Online.
Wolf, M., 2008. Cómo aprendemos a leer. Ediciones B. Barcelona.

Sergio Parra Castillo. Escriptor i editor de XatakaCiencia.
© Mètode 2011.

 

© Heku. morgueFile
Internet ens fa cada vegada més intel·ligents, però també cada vegada més ximples. Tot depèn del tipus d’intel·ligència que decidim mesurar.

«Internet incentiva la fam de saber, sobretot de novetats o informacions que ens causen sorpresa. Però, també devalua la qualitat del que aprenem o, almenys, la manera com ho aprenem»

 

 

 

 

 

 

 

«Segons el parer de Johnson, la cultura de masses està incrementant la seua complexitat progressivament, la qual cosa fa que determinades àrees de la nostra intel·ligència es vegen estimulades fins a límits mai assolits abans»

 

 

 

 

 

Carr
© Flickr
En la imatge, Nicholas Carr, divulgador científic i finalista del Premi Pulitzer del 2011.

«Per a Nicholas Carr les noves tecnologies de la informació estan debilitant la nostra intel·ligència crítica, obligant-nos a acumular informació cada vegada més fragmentada, menys organitzada i menys profunda»

 

 

 

«Els motors de cerca tendeixen a servir com a amplificadors de la popularitat, creant ràpidament, per a després reforçar contínuament, el consens sobre quina informació és important i quina no ho és»

 

 

 

portada-superficiales

Portada del llibre de Nicholas Carr, Superficiales (Taurus, 2010).

«Sembla urgent la creació d’una espècie d’intel·ligència emergent o artificial que actue com a guia del lector»

 

 

 

«La majoria de divulgadors de la xarxa se segueixen els uns als altres, i això, inevitablement, mimetitza certs continguts o fins i tot tendències»

 

 

 

© Mètode 2011

Periodista i divulgador científic. Coordinador de Xatakaciencia, Barcelona.