En el principi era l’aigua. I l’aigua discorria, serena o cabalosa, pura i cristal·lina, pels rius, fertilitzant les terres circumdants per què passava, irradiant-les de vida. En l’època antiga floriren quatre grans civilitzacions fluvials: l’índia, entorn dels rius Indo i Ganges; la xinesa, amb el Huang He i el Iang-Tsé com a senyors incontestables; l’egípcia, entorn del Nil, magnànim, i la Mesopotàmica, a redós de l’Eufrates i del Tigris. A les dues primeres civilitzacions va correspondre un cereal per excel·lència, l’arròs. A les altres dues, el blat. I, més enllà del «món conegut», la dacsa o panís, dit també blat de moro, cacic colossal de les Amèriques. Amb el temps tots tres cereals –arròs, blat i dacsa– es van escampar pel món; van aprendre a compartir terres de llaurança i collites abundants, amb oscil·lacions en la producció de cadascun d’aquests cereals i retrocessos aparentment definitius en alguns territoris, contrades o grans extensions supranacionals.
Les primeres mostres de blat aparegueren, doncs, a Mesopotàmia, l’any 6.700 aC, en l’anomenat Creixent Fèrtil. S’estengueren per Egipte i d’ací transcendiren a tot Europa, sembrant-la d’or trenat i espigues de sol enlluernador. El gra que se n’extreia feia possible el pa de cada dia, un progrés inaudit i una prosperitat demogràfica insòlita per a un homínid que fins al moment no havia passat d’uns pocs centenars de milers d’individus disseminats per tot el planeta. Només al segle XX s’ha produït una davallada de la producció d’aquest cereal, sobretot al nostre territori. Val a dir que el País Valencià no n’ha estat mai un gran productor. Tampoc, Catalunya. A la franja mediterrània occidental, el blat es conreava a bastament a les comarques d’Urgell i la Segarra. A la resta del territori al·ludit ha estat també present, ni que siga per a consum domèstic i quotidià, sense suposar una veritable exportació a l’engròs. Per això es comprava blat a Aragó, i fins i tot es recorria a Sicília. Tot i aquest dèficit, històric, no cal endarrerir-se massa dècades per a trobar pertot arreu bancals reservats a la plantació de blat. Una producció que a la comarca valenciana de la Marina Alta arribava a ser quantiosa, fins al punt d’abastir les comarques contigües. I, tanmateix, en relativament poc temps el blat ha desaparegut quasi del tot a la vella taifa de Diània.
Per la diversitat biològica i agrícola
Des de fa un parell de dècades, però, hi ha un moviment en favor de la recuperació dels blats autòctons, i també dels productes agrícoles tradicionals i de proximitat. Una reacció inserida en una altra de més gran abast, que mira de revertir l’accelerat empobriment de les espècies naturals, vegetals i animals, imposat per una globalització sotmesa als ritmes de producció industrial. «Llavors d’ací», per exemple, és una associació que treballa des de l’any 2007 en la promoció i conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià i dels seus coneixements i cultura associada. L’Escola Agrària de Manresa també es troba en aquesta línia de preservació de la diversitat biològica, amb la creació, l’any 2006, d’un banc de llavors i una aposta ferma per l’agricultura ecològica i de proximitat.
El blat torna a la Marina
Més recentment, a la Marina Alta, va nàixer l’associació sociocultural Mercat del Riurau, i dins d’aquesta el projecte Blat de la Marina. Sorgí inicialment per a recuperar la Festa del Batre, una tradició que en aquesta comarca servia per a commemorar el final de la collita del blat, la més abundant de totes les comarques d’Alacant fins al segle XVIII. Com que no van trobar prou de blat per a l’ocasió, van decidir plantar-ne. Van començar amb un bancal de sis fanecades, propietat de Joan Fornés, actual gerent de l’associació, i després van estendre la producció a altres bancals de Jesús Pobre, un llogaret pertanyent a Dénia. Actualment, ja hi ha un centenar de fanecades de blat i continuen ampliant les terres destinades a aquest cereal, en diverses varietats: Rodrigo, proporcionada pel mateix Joan Fornés; rojal i fartó, gràcies a Carlos Banyuls, de Benissa, que també els va vendre un molí de gra. Per la seua part, Leo Gómez, de Benilloba, els hi va fer arribar un poc de blat de la varietat assolacambres, i els donà a conèixer l’amorós blanc i l’amorós colorat. També la varietat xeixa, un poc més tard. A poc a poc, han anat ampliant tant les varietats de blat com la superfície destinada a un conreu que antany era predominant en aquesta contrada; d’ací la quantitat de molins de gra que encara s’hi poden ataüllar, fins a 37, distribuïts per les poblacions de Xàbia, Dénia, Gata, Benissa, Teulada i Calp.
Un llaurador de blat treballant al peu del Montgó/ Foto: Associació Blat de la Marina.
Més tard, va arribar l’adquisició d’una segadora de segona mà a través d’una campanya de crowdfunding. A més a més, Carles Hostalet (membre de l’associació Mercat del Riurau) explica que Pep Romany, cuiner de gran anomenada a la Marina, ha introduït la varietat del blat assolacambres en la paella. I l’olleta de blat picat és un plat que empra també aquesta varietat. Cal dir que Josep Gordillo, un altre dels membres de l’associació, es va fer amb un molí fariner per tal de produir artesanalment cervesa de blat, de les varietats amorós blanc, amorós colorat, fartó i assolacambres. Encara que el blat quasi havia desaparegut a la Marina, sempre s’ha cuinat el blat picat, un plat tradicional que es pot trobar encara, com una varietat gastronòmica endèmica, a la Vall de Gallinera i al poble saforenc de Vilallonga. El blat picat és una reminiscència dels musulmans que habitaren aquestes terres fins a l’expulsió dels moriscos, l’any 1609.
Tot plegat s’emmarca en un projecte que tracta de recuperar les varietats autòctones de blat i proveir els llauradors d’un preu just per a la venda de la seua producció. L’actual president, Andreu Costa, parla del naixement de l’associació sociocultural Mercat del Riurau de Jesús Pobre com «un projecte sostenible i autogestionat sense ànim de lucre, creat l’any 2013, que gestiona un mercat de proximitat que se celebra tots els diumenges i que dona oportunitat a tots els agricultors veïns». «Al principi la Festa del Batre es feia amb garbes portades de fora, perquè no n’hi havia, de blat», explica Vicent Mahiques, un altre dels impulsors del projecte. I afegeix: «L’associació ha volgut completar el projecte creant un jardí botànic amb diverses varietats de blat que s’han aconseguit de l’INIA (Institut Nacional d’Investigació Agrària), i de Víctor Garcia, especialista en el blat. Són llavors de tothom i no tenen patent».
Entrevista a Carles Hostalet (associació Mercat del Riurau)
Carles Hostalet és membre de l’associació Mercat del Riurau i coordinador del projecte Blat de la Marina. Nascut a Silla, fa anys que es va instal·lar a Jesús Pobre, un llogaret de Dénia molt pròxim a Gata. És jardiner de professió i una de les persones implicades en el projecte de recuperació dels blats autòctons, estretament vinculat al Mercat de proximitat de Jesús Pobre.
Com va nàixer la idea de recuperar el blat?
Va eixir del mercat. Vam recuperar la Festa del Blat, l’any 2017, que és una representació de com se segava el blat abans. Aquell any vam portar garbes de blat de Carrícola, a la Vall d’Albaida. Al tercer any que anàvem pegant bacs buscant les garbes, algú va pensar que potser pagava la pena sembrar blat nosaltres mateixos. I l’any següent, a la quarta festa, ja teníem blat nostre. Vam convidar la gent major a segar-lo a mà i li vam donar una dimensió més gran a la festa. En segar les garbes ens va sobrar prou de blat, mitja tona, i aleshores amb el gra sobrant vam començar a fer proves de farina en un molí casolà, i així vam començar…
De fet, encara hi ha molts molins a la comarca.
Els molins són molt presents en aquesta comarca perquè és una zona de vents diaris, la qual cosa va permetre desenvolupar una indústria molinera important, almenys fins al segle XVIII. Jesús Pobre té tres molins; Gata, dos; Pedreguer, dos més; a Xàbia n’hi ha dotze, d’una tirada…
Amb quines varietats de blat treballeu?
En un principi, vam començar amb un blat convencional, modern i productiu. Però un altre soci, Leo Gómez, que és un llaurador de Benilloba (el Comtat) ens va donar unes llavors de blat antic que havia demanat a l’Institut Nacional d’Investigació Agrària. I és així com vam decidir que, si havíem de recuperar el blat, havia de ser amb el blat antic, no amb el modern. I és que el blat modern no suporta bé les condicions desfavorables; en canvi, el blat antic s’hi adapta molt bé. Els blats antics són els que treballaven els nostres avantpassats. Eren uns blats adaptats a la climatologia. Són blats que fan molta palla i poc de gra, però competeixen molt bé amb les herbes perquè agafen altura i tenen resistència a la sequera. Són singulars perquè ja ningú no els conreava. I ara els hem recuperat. Hem recuperat les varietats amorós blanc, amorós colorat, fartó i assolacambres. Cal tenir en compte que en aquesta comarca no arribava l’arròs amb tanta facilitat i la gent menjava blat, d’ací la varietat de blats que tenim. També hem recuperat la varietat xeixa, que l’hem portada de Mallorca, que també se’n feia ací antigament. I la rojal, que ens l’ha passada un llaurador de Benissa. Són blats antics i de molt d’interés.
Quins són els progressos que heu assolit en aquests pocs anys de projecte?
Ens hem dedicat a multiplicar llavors i a vincular-nos amb la gent que es dedica a elaborar farines i a fényer pa. Els forners s’han adonat que els blats antics tenen molt poca proteïna, molt poc de gluten. És per això que en el seu moment els van abandonar perquè són poc productius, però tenen un sabor increïble. Els forners de nova planta estan molt qualificats i tenen molt d’interés de treballar amb aquest tipus de farines. A més a més, els blats tradicionals són més sans i estan molt més equilibrats estructuralment, no estan modificats genèticament. A l’hora de fer el pa, els processos d’elaboració són més lents i naturals, es dona més temps a la fermentació, les coccions són més lentes.
Hi ha, també, una dimensió mediambiental, en el conreu d’aquest tipus de blat, veritat?
La gent que consumeix aquest tipus de farines contribueix a mantenir l’entorn i el paisatge; també la fauna. Hem recuperat bancals que estaven abandonats, la major part de Jesús Pobre, perquè ens interessa concentrar la producció, però en tenim algun també a Xàbia. Volem fer viable el projecte des del punt de vista econòmic i empresarial, tot i que l’associació és sense ànim de lucre. Volem fer sostenible una economia vinculada al territori i d’impacte local i comarcal. De fet, el mercat suposa ja una font d’ingressos per als firaires que acudeixen cada diumenge a Jesús Pobre.
El Mercat del Riurau i el projecte Blat de la Marina són coses diferents?
Són dos projectes que naixen de la mateixa matriu, que estan íntimament vinculats i que s’han consolidat. En el projecte del Blat de la Marina hi ha sinergies entre els llauradors, forners i gent interessada de l’àmbit de la gastronomia, amb cuiners de nomenada com ara Pep Romany, i també biòlegs com ara Miguel Ángel Civera, de reconegut prestigi, impulsor de la reserva marina al Parc Natural del Montgó. També hi ha una empresa de cervesa artesanal, Gateros, que fan cervesa amb el blat de la Marina.
Quina producció heu arribat a fer?
L’última collita ha estat de 10.000 quilos de blat, que cal transformar i convertir en farina. Tenim cent fanecades conreades en diversos bancals. El blat aguanta molt. Però nosaltres no li llevem el germen, fem la molta amb tot el component del cereal, perquè en el germen és on està el millor. Això li lleva un poc la perdurabilitat, però la qualitat és millor.
Quines perspectives teniu amb el projecte?
Ara volem consolidar la demanda amb la complicitat de forners, cuiners i consumidors. Pensem que és viable i que no és car, sobretot si tenim en compte que la qualitat i el sabor dels nostres blats són infinitament millors que els blats convencionals, i a més a més són compatibles amb el medi natural, perquè el respecten i el potencien. Voldríem, això sí, una ajuda científica per part d’algun biòleg que ens assessore tècnicament. I la tindrem perquè comptem amb el suport per part de l’Ajuntament de Dénia i de la Conselleria d’Agricultura.
