El juny de 2018 la Conselleria de Medi Ambient va iniciar un projecte de reintroducció del trencalòs a la Tinença de Benifassà, a la part més septentrional del País Valencià. Des d’aleshores fins ara s’han introduït nou animals, amb resultats força satisfactoris. L’objectiu del programa, en què participa la Vulture Conservation Foundation, és recuperar una espècie que havia viscut en la zona fins a finals del segle XIX i, sobretot, reforçar els corredors naturals d’aquests rapinyaires, que ja tenen presència a Andalusia, als Picos d’Europa i, de forma molt destacada, al Pirineu, on la comunitat de trencalossos arrossega problemes de sobrepoblació.
Diuen els qui en saben que el trencalòs és un animal robust, resistent, capaç de volar 300 quilòmetres en un sol dia. Si una cosa el diferencia dels seus cosins germans, els voltors, és la cara i el coll recobert d’un plomall que varia entre el blanc i el marró. També la cua, en forma de rombe i els ulls rojos amb iris groc, el distingeix. Això pel que fa a l’aparença. Però si una cosa el particularitza de la resta de rapinyaires és que, en esdevenir adult, s’alimenta preferentment d’ossos. De fet, són capaços d’engolir peces de fins a 20 centímetres, sense ennuegar-se. Si la peça és excessivament gran, alcen el vol i la llancen al buit, perquè, en tocar terra, es fragmente. El nom de l’espècie (trenca-l’òs), doncs, no pot ser més explícit.
Al Gypaetus barbatus, però, no se’l denomina igual a tot arreu. A la zona del Maestrat en diuen crebalòs. I molt que utilitzen aquesta paraula darrerament. S’ha incorporat al vocabulari del veïnat i apareix en cartells ací i allí. Perquè des de la primavera de 2018, aquest ocellot d’antifaç negre que es va donar per extingit a finals del segle XIX, ha tornat a senyorejar les muntanyes més septentrionals del País Valencià gràcies a un programa de reintroducció promogut per la Conselleria de Medi Ambient i tutelat per la Vulture Conservation Foundation. El 30 de maig de 2018 es feu la primera solta d’animals, dos exemplars de nom Amic i Alòs (els noms el va triar l’alumnat del Centre Rural Agrupat La Bardissa).
D’aleshores ençà se n’han alliberat altres set exemplars. Dos, Coco i Durall, han mort, probablement, a causa de l’atac d’altres animals. La resta s’han adaptat de forma satisfactòria entre cingles i penya-segats, la majoria d’ells en el que els tècnics anomenen fase de dispersió. «El comportament és l’adequat i estan superant les etapes al ritme que s’esperava», determina David Izquierdo, responsable del projecte de recuperació de grans rapinyaires de Tragsa, l’empresa pública a qui la Generalitat Valenciana té encomanada la tasca de supervisió.
«L’èxit d’aquesta experiència és molt important per a nosaltres i per assegurar la viabilitat de la comunitat europea de crebalosos», assegura Hans Pohlmann, que és president de la Vulture Conservation Foundation (VCF), una organització internacional que vetlla pels voltors i tota la família d’aus, la qual ha estat directament vinculada a aquest procés. A hores d’ara, a Europa, el crebalòs figura en la categoria de «vulnerable». De fet, aquest rapinyaire pràcticament es va extingir durant el segle passat al continent a causa de la persecució humana i els canvis en els ecosistemes. La creença popular era que el crebalòs s’emportava criatures i vedelles. Fruit de tot això, aquesta au, de la presència de la qual hi havia constància des de la península Ibèrica fins als Balcans, va remetre gradualment. A la dècada dels vuitanta, unes poques parelles resistien a les illes de Còrsega i Creta i el Pirineus.
Per evitar-ne la seua extinció total en el continent, s’iniciaren campanyes de reintroducció a diversos punts d’Europa. La primera va tenir lloc als Alps, de la mà de la VCF, a finals de la dècada dels vuitanta i d’aleshores ençà, a escala internacional, han sorgit noves iniciatives al massís Central francès i a Còrsega. També a Andalusia, on el darrer crebalòs s’havia vist el 1986, va sumar-se a aquesta campanya. El 2006 s’alliberaren els dos primers exemplars, Toño i Blimunda. Setanta-un animals han participat, des d’aleshores, d’aquest programa de reintroducció que es desenvolupa a les serres de Cazorla i Segura. Paral·lelament, la Fundació per la Conservació del Trencalòs, en coordinació amb les autoritats ambientals del Principat d’Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó van iniciar el 2010 un programa de recuperació de l’espècie que ja ha suposat la solta de 30 d’aquests rapinyaires als Picos d’Europa. Les clapes de crebalòs es van fent, per tant, com més va més nombroses.
La pista toponímica
Al País Valencià no sabem del cert en quin moment va desaparèixer l’animaló. Si sabem, gràcies a l’estudiós Abilio Reig, que uns ornitòlegs alemanys (Christian Ludwig Brehm i els seus fills Alfred i Reinhold) van documentar la seua presència ben avançat el segle XIX a Oriola i Xàtiva. Tanmateix, la toponímia ha estat cabdal per resseguir la seua petjada. Perquè va ser gràcies a la toponímia que el biòleg Josep Nebot va iniciar l’any 2014 una investigació per localitzar punts geogràfics que remeteren a la presència d’aquest au rapinyaire. Tenia la pista, facilitada pel mateix Abilio Reig, que al trencalòs, en determinades zones, en deien crebalòs. Amb aquesta informació, Nebot començà a rastrejar documents i esbrinà que al terme municipal de Culla, a l’Alt Maestrat, existia la Roca del Crebalòs. Bingo!
S’hi desplaçà, i l’observació del terreny, però, no quadrava del tot amb el que esperava. Al seu voltant hi havia cingleres, covatxols i relleixos, espais perfectes per nidificar. Però allà on el GPS indicava que hi havia la Roca del Crebalòs el que es veia era una estrep del tossal ocupat per una clapissa, una ubicació ben poc adequada per fer-hi niu. Desconcertat, Nebot va preguntar a uns homes que feien tasques agrícoles per allà la vora. El més gran dels senyors li digué que el seu avi li havia explicat, de xicotet, que una au molt gran utilitzava aquell indret per deixar caure els ossos i trencar-los. El topònim, doncs, no feia referència al niu, sinó al lloc on fragmentaven el seu aliment. Doble bingo!
A partir d’aquí, continuà la recerca. Temps a venir descobriren que una mica més al nord, en el terme de la Pobla de Benifassà hi havia, encara, una altra reminiscència: el morral del Crebalòs, a tocar de la frontera amb Catalunya, a 1.036 metres d’altitud.
David Muñoz en el punt d’observació des d’on es controlen els nius
La constatació d’aquella presència fou l’esperó que animà els tècnics de l’Administració a iniciar un projecte de reintroducció. «Abans d’iniciar qualsevol procés d’aquestes característiques, on s’ha comprovat la presència anterior d’un animal, cal comprovar que l’ecosistema encara manté les qualitats propícies per a l’establiment de l’espècie i que les causes que van provocar l’extinció s’han controlat», explica l’expert David Izquierdo, que aleshores treballava per a la Vulture Conservation Foundation. La Tinença, una zona relativament remota, amb un baix impacte humà, recollia les característiques requerides. Amb l’objectiu d’involucrar la població local i generar un clima d’acceptació, es treballà de forma paral·lela amb la població local. «Avui en dia sabem del cert que un projecte d’aquestes característiques no funciona sense la complicitat de la població local», explica Izquierdo. Per remarcar el sentit i l’oportunitat històrica de la reintroducció, el programa es batejà com «Benvingut de nou, crebalòs!».
Un node en la xarxa
«Per a la Vulture Conservation Foundation era i és molt important aquest projecte a la Tinença, perquè permet introduir nous individus entre Andalusia i els Pirineus i, per tant, ens obre la porta a introduir nous nodes en la xarxa que, a llarg termini, ens agradaria teixir», explica Hans Pohlmann. De fet, un dels objectius indirectes que té el projecte de la Tinença és el de contribuir a la diversificació del Pirineu, on la comunitat de trencalossos travessa les seues particulars dificultats.
En l’actualitat la població de trencalossos al Pirineu se situa entre els 937 i els 1.119 exemplars, dels quals el 36% són parelles reproductores (s’ha de tenir en compte que són monògams) i el 64% són individus no reproductors. El recompte ha estat dut a terme per Antoni Margalida i José María Martínez per a l’Institut d’Investigació en Recursos Cinegètics, depenent del CSIC. Es tracta d’una investigació transcendental per a l’espècie, ja que és la primera volta que es fa una quantificació d’aquestes característiques. El que les xifres diuen és que la comunitat de trencalossos ha crescut en l’última dècada. S’ha incrementat també el percentatge d’aus adultes, en passar del 61% al 73% en el període que va entre 1987 a 2016. Aquesta és la bona notícia.
La no tan bona és la que es deriva de l’anàlisi que Margalida i Martínez han fet dels patrons d’aparellament. Aquests estudiosos han conclòs que, en aquest hàbitat, els voltors crien pitjor i experimenten més fracàs reproductor. L’edat mitjana de la primera reproducció s’ha estimat en els 10,3 anys. La productivitat mitjana l’any 1987 fou de 0,56; mentre que la de 2018 va ser de 0,41. Existeix, doncs, el risc que aquesta població entre en un declivi gradual, adverteixen els experts, que atribueixen una part d’aquest fenomen a l’endogàmia. «La impressió és que la població del Pirineu ha arribat al seu límit de saturació», estima Hans Pohlmann.
Allò desitjable, segons indiquen els tècnics, seria que existiren intercanvis d’exemplars entre les diferents comunitats de voltors barbuts, amb l’objectiu d’incrementar la diversitat genètica. «És important que existisca un cert flux genètic per evitar l’endogàmia —explica David Izquierdo—. A més diversitat genètica, més robusta i resistent és l’espècie». Al problema genètic, en tot cas, cal sumar-ne altres no menys importants: l’escalada prop de zones de nidificació; les batudes de cacera del porc senglar, que es duen a terme just en el període de posada, incubació i inici de la criança; l’espoli de nius per part d’altres aus; els enverinaments…
La comunitat de trencalòs present a Catalunya, enquadrada dins la comunitat pirenaica, és també partícep de la regressió viscuda els darrers anys. Això no significa, però, que en termes globals la situació d’aquesta espècie no siga millor que fa tres dècades. L’any 1984 hi havia cinc parelles reproductores i dues més no reproductores identificades, en la seua majoria ubicades a la zona nord-occidental de Catalunya, a les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. L’any 2000 les nidificacions s’havien estès a nou comarques i deu anys després el nombre de comarques implicades arribava a la desena. Des del punt de vista temporal, l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà han estat les comarques on s’ha experimentat un increment més acusat. Amb tot, però, els diferents seguiments que fa el Departament de Territori indiquen una reducció dels paràmetres reproductius.
Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
