El fangar mediambiental de les macrogranges

Les paraules del ministre espanyol de Consum, Alberto Garzón, contra les grans explotacions ramaderes de caràcter intensiu han generat reaccions contràries de la dreta espanyola i del PSOE, però també han mostrat la cara B d’aquestes instal·lacions, com ara la contaminació del sòl i les aigües. A escala mundial, fins i tot, hi ha veus que identifiquen les megagranges com a factor de risc per al sorgiment de nous virus.

La carn s’ha convertit en un element de batalla cultural a l’Estat espanyol. Encara que a la resta de països europeus està present un debat més assossegat sobre la conveniència sanitària i climàtica de reduir el consum de carn, les iniciatives impulsades pel ministre de Consum, Alberto Garzón, d’Unides Podem, han provocat la reacció furibunda de l’arc conservador, de les forces ultradretanes i, fins i tot, de l’oposició del seus propis socis a l’executiu del PSOE. A l’hemeroteca política, ha quedat gravada a foc la frase pronunciada pel president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez: «A mi, on em posen un chuletón al punt, imbatible».

L’últim exemple que ha desencadenat controvèrsia i ha provocat una reacció de la dreta espanyola han estat les paraules de Garzón sobre les macrogranges, exponents de la ramaderia intensiva. En una entrevista concedida al periòdic The Guardian, el responsable de la cartera de Consum va assegurar que aquesta mena d’explotacions industrials «contaminen els sòls i l’aigua», així com que «exporten carn de pitjor qualitat d’animals maltractats». En contraposició al model de producció intensiva, el dirigent d’Izquierda Unida va defensar la ramaderia extensiva per ser «mediambientalment sostenible».

Aquelles afirmacions foren traduïdes pel PP com a un atac al sector primari i, en especial, a la totalitat dels ramaders espanyols, sense diferenciar entre aquells que aposten per un model de producció intensiva i els encarregats de sostenir la ramaderia extensiva. En plena batalla electoral per la Junta de Castella i Lleó, l’actual president, el popular Alfonso Fernández Mañueco, va convertir les declaracions del ministre en una ofensa per al conjunt del camp de l’autonomia. La carn, durant dies i dies, va transformar-se en l’element central de la discussió política, la qual solament va quedar eclipsada, de vegades, per la pandèmia de la COVID-19.

La polèmica va afectar, fins i tot, l’estabilitat del govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. El ministre d’Agricultura, el socialista Luis Planas, va rebutjar les paraules de Garzón, així com els barons territorials Emiliano Garcia-Page, president de Castella la-Manxa, o Javier Lambán, màxim dirigent d’Aragó. En una mena d’efecte bumerang, atès que la campanya contra Garzón del PP i, en la boca xicoteta, del PSOE xocaven amb iniciatives i mesures anteriorment promocionades per aquests partits per frenar les macrogranges, Castella la-Manxa acordava restringir la concessió de noves autoritzacions per a instal·lacions de ramadera intensiva d’aquesta mena.

La decisió era el símptoma que, malgrat la batalla política i cultural lliurada arran les afirmacions de Garzón, hi havia cert consens sobre els efectes negatius que generen les macrogranges. Una de les conseqüències de la seua activitat és la contaminació del sòl i de les aigües. L’embrutament d’aquests dos elements naturals es produeix per la generació de purins, això és, d’excrements que estan mesclats amb aigua. La filtració dels purins a l’aigua s’ha convertit en tot un problema per als aqüífers. El cas paradigmàtic és Catalunya: com a segon territori amb major producció de carn només per sota d’Aragó, set de cada deu aqüífers estan contaminats i la meitat dels municipis són vulnerables als nitrats. Aquest escenari preocupant va obligar la Generalitat de Catalunya a establir una moratòria en l’aprovació de noves concessions a macrogranges en quasi una setantena de localitats.

El ministre espanyol de Consum, Alberto Garzón / Font: Europa Press

L’incompliment espanyol dels llindars de contaminació a causa de la ramaderia intensiva, del bracet de l’agricultura, va provocar que en desembre passat la Comissió Europea duguera l’Estat espanyol a la justícia europea. «La comissió considera que els esforços de les autoritats espanyoles fins avui dia han estat insatisfactoris i insuficients», va justificar Brussel·les, qui entenia que no s’havia respectat la directiva de Nitrats del 1991. L’estirada d’orelles de les institucions europees coincidia amb desastres ecològics que s’han vinculat a l’activitat de la ramaderia i de l’agricultura extensiva, com ara la contaminació de les aigües del mar Menor, a Múrcia. Les institucions europees ja van rebre en 2018 una petició de prohibició de les macrogranges per part de la Unió de Xicotets i Agricultors i Ramaders.

«A causa, generalment, del creixement exponencial de l’agricultura i de la ramaderia industrial a Espanya, la qualitat de les aigües subterrànies i superficials del nostre país són molt preocupants», va advertir l’organització ecologista Greenpeace a l’informe Macrogranges, verí per a l’Espanya rural. Les dades que reflectia, recollides del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, eren inquietants: el 30% de les estacions de control de les aigües subterrànies i el 50% de les superficials assenyalen una mala qualitat per la contaminació amb nitrats. «Aquesta contaminació no només afecta les reserves del futur, més importants encara en un escenari de canvi climàtic i escassesa d’aigua, sinó als ecosistemes naturals i al mateix abastiment humà. Molts són els pobles d’Espanya que s’estan quedant sense aigua potable arran d’aquesta contaminació», alertaven.

El model de ramaderia intensiva ha estat qüestionat per les males olors generades per la seua activitat i per les emissions d’amoníac, les quals han superat habitualment els topalls marcats per la pròpia administració estatal. Segons el darrer Inventari Nacional d’Emissions a l’Atmosfera, que va tancar-se en 2021, l’Estat espanyol va emetre l’any 2020 un total de 483 kilotonellades d’amoníac, uns guarismes que van representar 12 kilotonellades més en comparació a l’exercici anterior i, especialment, va superar per 16 kilotonellades el topall fixat a la directiva europea. Un incompliment que s’ha perpetuat de manera persistent en l’última dècada.

Incubadora de virus?

A escala planetària, hi ha veus que han vinculat l’existència de macrogranges industrials en l’aparició de virus amb capacitat per convertir-se en pandèmics per a l’espècie humana. «Les granges industrials i els gegantescos corrals d’engreixament actuen com a immenses incubadores de nous virus», va afirmar el sociòleg Mike Davis a l’obra Covid-19, gripe aviar y las plagas del capitalismo (Capitan Swing, 2020), qui rebutjava atribuir a la Xina meridional la condició de focus de gran part de les pandèmies per la mescla d’agricultura porcina i avícola: «Altres investigadors sostenen que les condicions mediambientals necessàries per a una ràpida evolució de la grip interespecífica s’hi dona a totes bandes, i assenyalen en particular l’impacte ecològic dels processos d’industrialització orientats a l’exportació de les aus de corral i productes porcins que va iniciar-se als anys 80». El biòleg evolutiu Rob Wallace traçava una mena de cartografia d’aquest fenomen a l’obra Grandes granjas, grandes gripes (Capitán Swing, 2020).

«La intensificació de la ramaderia i de l’agricultura desenvolupen un rol clau i incrementen encara més el risc de pandèmies zoonòtiques. Amuntegar grans quantitats d’individus genèticament similars en entorns insalubres indueix a una salut pobra i a elevats nivells d’estrès, incrementant seriosament les oportunitats de transferències patogèniques entre animals salvatges i de granja i, en última instància, als éssers humans», compartia l’organització Proveg Internacional en un document que va comptar amb el suport del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient. L’informe, de fet, avisava sobre l’increment del model de les macrogranges i el comparava amb la ramaderia extensiva, que, a parer del col·lectiu, comptava amb un perill molt menor d’incubar virus.

Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.

© Mètode 2022