En les últimes dècades els gavians de potes grogues s’han alimentat cada vegada menys de preses marines i cada cop més de restes de menjar en abocadors i indústries càrnies, segons un estudi de la Universitat de Barcelona i l’IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat). Ara, les directives europees que restringeixen l’abocament de residus orgànics als abocadors i prohibeixen els descarts marins de la pesca obligaran els gavians a centrar-se encara més en invertebrats terrestres de camps de conreu o a acostar-se a les ciutats.
Un tractor llaura un camp de l’Empordà. Un munt de gavines el segueixen escatainant. A mesura que les arades solquen la terra, els gavians de potes grogues s’hi llancen per tal de pescar cucs entre els terrossos. Com si el camp fos la mar i el tractor una barca que torna al mar els peixos que no són rendibles, les gavines hi van darrere per llançar-se sobre el deixant del tractor a la recerca de petits invertebrats.
Aquesta imatge, que ja és habitual en camps de l’Empordà o del delta de l’Ebre, serà més i més comuna en les comarques litorals en un futur. La raó és que les gavines més comunes al nostre país, els gavians argentats de potes grogues (Larus michahellis), tindran més dificultats per accedir a recursos que ara representen bona part de la seva alimentació —els abocadors i les restes de les indústries càrnies— o que l’han representat en el passat —els descarts de les barques de pesca— com a conseqüència de sengles directives europees: una, que obliga a reduir tant com sigui possible l’abocament de productes orgànics, i una altra que ja prohibeix llençar al mar els rebuigs de la pesca.
De fet, els últims estudis sobre l’alimentació dels gavians de les illes Medes —una de les dues grans colònies de gavians, amb el delta de l’Ebre— indiquen que aquestes aus ja estan cobrint part de la seva alimentació amb els cucs i insectes dels camps de cultiu. I això anirà a més. Ho afirmen a El Temps dos dels científics que signen l’últim estudi sobre el tema, publicat al juliol a la revista Ecological Indicators, Jazel Ouled-Cheikh i Raül Ramos, tots dos investigadors de la Universitat de Barcelona i de l’IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat).
Aquest estudi, que també signen científics de l’Institut de Ciències del Mar, de l’IRTA i del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), és l’últim d’una sèrie de recerques que va emprendre Raül Ramos el 2004, quan va començar la seva tesi doctoral. Raül Ramos explica a El Temps que estudien «el que mengen els gavians, no només directament a través dels regurgitats, sinó també, i sobretot, a partir dels isòtops estables, de la ràtio isotòpica entre determinats elements químics que queda fixada i que els animals dipositen a les plomes». Segons Ramos, «sobre la base d’aquestes dades podem inferir si la dieta és més marina, més terrestre o prové majoritàriament d’abocadors».
Per assegurar-se que els gavians no han menjat en un altre lloc, els científics analitzen només les plomes de polls de gavians que estan a punt de volar. Això garanteix «que els pares els han estat donant els aliments in situ a les illes Medes». Per tant, els aliments venen d’una àrea d’uns 50 km al voltant de les Medes.
Durant els gairebé disset anys que s’estan fent aquestes anàlisis, els científics ja han registrat diferències en la forma d’alimentació dels gavians: «En aquest temps —diu Ramos— ja s’adverteix un canvi gradual: una reducció del consum de preses marines».
Una de les novetats de l’estudi que ha liderat Jazel Ouled-Cheikh ha estat comparar les mostres actuals amb mostres recuperades de dos museus, el Darder de Banyoles i el d’Història Natural de Barcelona. El primer va cedir una mostra de ploma de poll de gavià de les Medes de 1916 i el Museu d’Història Natural, una del 1993, també de poll de gavià de la mateixa ubicació. Aquí les dades són molt significatives, segons Ouled-Cheikh: «En concret, la dieta del gavià ha passat de basar-se, el 1916, en un 70% en contribució marina —peixos, principalment—, fins a uns valors de prop del 30% en l’actualitat». Per contra els «elements procedents d’abocadors (productes carnis i altres restes), era relativament baixa el 1916», però va anar creixent «durant la dècada dels noranta fins a estabilitzar-se al voltant del 50% en l’actualitat». Per tant, ara la meitat de l’alimentació dels gavians depèn d’aquests rebuigs de carn.
Ramos reconeix que la ploma del Museu Darder «es tracta d’una mostra només [del 1916] i això no permet treure grans conclusions, però l’anàlisi d’aquella mostra indica molt clarament que la dieta majoritària d’aquell animal havia estat marina, i això és un resultat que actualment ja no s’observa en cap animal de les illes Medes».
Pel que fa als invertebrats terrestres, aquest element de la dieta s’incrementa molt en les últimes dècades fins a assolir el 30% de la dieta dels gavians, segons Ouled-Cheikh.
Aquest últim estudi encara incorporava una altra novetat que ha permès afinar més en la ubicació dels abocadors que els gavians freqüenten. «Hem fet —explica Ouled-Cheikh— dos tipus d’anàlisis. Una és la dels isòtops. Depenent de com son les ràtios dels isòtops estables —a través d’una sèrie de models— podem establir d’on venen»; si són carn, peix o insectes. Però, a més a més, aquest cop van fer «unes anàlisis complementaris utilitzant dades de GPS i superposant-los amb capes d’usos del sòl». Això ha permès descobrir una font d’alimentació desconeguda fins ara. «Amb el GPS vam poder veure on es produïen les concentracions de localitzacions d’aquests gavians. Així vam poder trobar en molts casos que les concentracions es trobaven en llocs on hi havia indústria càrnia».
Els investigadors han detectat que els gavians visiten regularment els polígons industrials de l’Empordà on hi ha les indústries càrnies, tot i que no han visitat les zones d’on concretament treuen l’aliment. «S’ha d’investigar el tema de les indústries càrnies —afirma Ramos—, perquè el que no sabem in situ és d’on treuen aquests recursos. El cert és que els gavians van allà on són les indústries. No sabem si és que aprofiten algunes restes que queden per allà; no sabem si aquestes indústries tenen les restes obertes i els gavians se les poden endur; no sabem quin és el tractament que en fan. Sabem que les restes haurien d’estar tapades i la llei els obliga que se’n desfacin d’una manera determinada, però els gavians hi van regularment».
Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
