Entrevista a Alicia Valero
«Passem la meitat de l’any consumint recursos prestats de les generacions futures»
Directora del grup d’Ecologia Industrial a l’Institut CIRCE (Centre d’Investigació de Recursos i Consums) i professora de la Universitat de Saragossa
Conversar amb Alicia Valero (Saragossa, 1978) és prendre consciència de la insostenible voracitat humana. Directora del grup d’Ecologia Industrial a l’Institut CIRCE (Centre d’Investigació de Recursos i Consums) i professora de la Universitat de Saragossa, Valero acaba de publicar, junt al seu pare, Thanatia: Los límites minerales del planeta, un llibre on adverteixen sobre com el consumisme ens aboca al col·lapse. «La tecnologia sense ètica pot ser més destructiva que constructiva», avisa.
Fa un temps vaig entrevistar Antonio Turiel i em va entrar el que alguns anomenen l’ecoansietat. Ara he acabat de llegir el seu llibre, Thanatia: Los límites minerales del planeta (Akal) i m’han vingut ganes d’obrir la finestra i llançar-me al buit. La impressió és que anem, irremeiablement, cap al col·lapse.
Òbviament, si fas els comptes i abordes la qüestió amb realisme, arribes a la conclusió que no anem en la bona direcció. Ara bé, tampoc no té sentit caure en visions fatalistes i és més efectiu tractar de prendre mesures per canviar el rumb de les coses. I per aconseguir-ho, cal prendre mesures dràstiques i ràpides. Si no ho fem, estic convençuda que assistirem a un canvi de la societat i l’economia tal com la coneixem ara. Ara bé, depèn de nosaltres que aquesta canvi siga ordenat o, per contra, es precipite sense control.
Ja fa quasi una dècada Jared Diamond va escriure un llibre que es deia Col·lapso, on explicava com diverses civilitzacions havien desaparegut a causa de la seua incapacitat per gestionar els recursos de forma sostenible. La impressió és, tanmateix, que el sistema està tan pervertit que la nostra acció particular en poc o en res no pot canviar les coses.
Canviar el rumb és molt complicat, perquè ens hem acostumat a una depredació constant de recursos amb l’objectiu últim de mantenir el nostre benestar. Potser la pandèmia ens haja infligit una cura d’humilitat, perquè ha fet evident als nostres ulls fins a quin punt els éssers humans som vulnerables. Crec que el coronavirus és una bona excusa per reflexionar a propòsit de fins a quin punt les coses materials són secundàries i el que importa són els valors com la família o l’amistat. El consumisme ens proporciona una felicitat efímera.
Centrem-nos en el llibre, però. Es diu Thanatia: Los límites materiales del planeta. Quins són aquests límits?
Nosaltres, és a dir, jo mateixa i Antonio Valero, hem publicat diversos llibres. Aquest podem dir que és una edició divulgativa d’altres estudis més científics. Thanatia és un model de terra degradada, de la qual hem extret tots els recursos minerals de què ens proveeix la terra i ja no disposem ni de mines ni de jaciments. Aquesta hipòtesi ens serveix per avaluar el moment en què estem actualment. Basant-nos en el principi de la termodinàmica, avaluem les corbes d’extracció i el que aquestes ens diuen és que prompte ens trobarem colls d’ampolla en materials tan coneguts com la plata, el níquel, el coure, el cobalt o el magnesi, que són materials essencials per a produir molts dels béns de consum que actualment hi ha al mercat.
Els telèfons intel·ligents contenen almenys 39 elements, dels quals cinc (itri, argent, gal·li, indi i cobalt) estan en risc d’escassetat en aquest segle, i almenys vuit (liti, níquel, coure, or, estany, fòsfor, antimoni i neodimi) estaran en disponibilitat limitada si la demanda creix com fins ara.
«Canviar el rumb és molt complicat, perquè ens hem acostumat a una depredació constant de recursos amb l’objectiu últim de mantenir el nostre benestar»
En el llibre expliqueu que les tecnologies d’energies renovables requereixen uns materials que, com ara el silici, l’indi o el seleni són finits, i, a més, els seus costos d’extracció són molt alts. És una utopia la transició energètica?
La transició energètica és totalment necessària, perquè senzillament no podem continuar emetent CO2. Ara bé, no podem ignorar una realitat: que les tecnologies necessàries per obtenir energia renovable fan un ús intensiu de materials escassos. Per exemple: una potència elèctrica de 1.000 MW, instal·lada amb 200 aerogeneradors de 5 MW suposaria la utilització de 160.000 tones d’acer, 2.000 de coure, 70 d’alumini, 110 de níquel, 85 de neodimi i 7 de disprosi. En canvi, la mateixa potència elèctrica obtinguda amb gas natural requereix una vint-i-cinquena part de metalls. I una cosa semblant passa amb l’energia fotovoltaica.
Els nous models de plaques, a més de coure i plata, utilitzen indi, gal·li i seleni, o tel·lur i cadmi, tot depenent de la tecnologia utilitzada. I els sistemes d’emmagatzematge utilitzen liti, grafit, cobalt, níquel, manganès i alumini, tots materials molt escassos en l’escorça terrestre, amb l’excepció de l’alumini. Hem de ser conscients, per tant, que la transició energètica també té uns costos en extracció. I això, val també per a l’electrificació dels vehicles. Hem de ser conscients que en una generació quasi hem esgotat el capital mineral del planeta.
Estem hipotecant el futur de les pròximes generacions?
Absolutament. Perquè, tot i que parlem de “producció” de petroli i de minerals, en realitat el que hi ha és “extracció” de recursos finits i no renovables. O, més ben dit, no renovables en lapses de temps humans. A més, les nostres necessitats alimentàries tenen efectes devastadors sobre el planeta. De fet, la biocapacitat del planeta —això és la capacitat del planeta per regenerar els recursos que consumim— se supera cada volta més prompte. L’any 2021 se va superar el juliol. És a dir, que pràcticament la meitat de l’any la vam passar consumint recursos prestats de les generacions futures. La pregunta que ens hem de fer és si això és just.
De fet, en els últims anys organitzacions ecologistes han portat als tribunals als estats en considerar que els seus compromisos de reducció de CO2 no eren suficientment ambiciosos com per garantir el futur del planeta. I, de moment, la justícia, majoritàriament, està fallant a favor de la societat civil. Confia que aquestes sentències comporten un canvi?
Jo porto molts anys assessorant la Comissió Europea i la sensació és que el creixement econòmic mai no es posa en dubte; sempre és un objectiu central que passa per sobre dels altres. Ara bé, el 2020 la mateixa Comissió va traure un informe en què posava negre sobre blanc que aquest ritme era insostenible. I tenim els informes de l’IPCC, que són absolutament contundents. I inclús l’Agència Internacional de l’Energia ha advertit que no podem seguir com fins ara. A la fi, trobo que les institucions se n’estan adonant i accepten quelcom que fa temps que els advertíem des del món científic.
Això ja és un canvi significatiu. El dubte que jo tinc és si serem capaços d’implementar el canvi a temps. Es calcula que la depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual aproximadament i en el seu conjunt. Si continuem a aquest ritme, en una generació els humans consumirem el doble que avui en dia. I el que encara és més impactant: en 25 anys haurem consumit tant com en tota la història de la humanitat.
Quin és el punt de no retorn, doncs?
És complicat de determinar, perquè tot està relacionat amb tot. Imaginem que s’exhaureix completament algun recurs. O imaginem que es descongela el permafrost dels pols. Què passaria si s’allibera a l’atmosfera tot el metà? Probablement hi hauria una reacció en cadena, de la qual no som capaços de preveure els efectes. A hores d’ara no sabem com es desencadenarà la tempesta perfecta, però el que sí podem advertir és que cada volta tenim més possibilitats que aquesta tempesta perfecta es desencadene. No vull traslladar missatges apocalíptics, però el que és evident és que no anem pel bon camí.
«Porto molts anys assessorant la Comissió Europea i la sensació és que el creixement econòmic mai no es posa en dubte; sempre és un objectiu central que passa per sobre dels altres»
Habitualment, quan els científics apocalíptics advertiu d’aquestes coses sempre hi ha algú que diu: «Però no teniu en compte els avenços tecnològics que permetran millores en els rendiments. Ja trobarem solucions». Pequem de tecnoutòpics?
Com a enginyera que soc, crec en la tecnologia i en la seua capacitat per canviar les coses. El problema és que la tecnologia sense ètica pot ser més destructiva que constructiva. Quan es desenvolupa una millora tecnològica, hem d’analitzar tots els seus efectes secundaris i, sobretot, no hem de perdre de vista que tot passa per reduir els nostres nivells de consum.
D’altra banda, no podem perdre de vista que cada volta que hi ha una millora tecnològica es produeix un efecte rebot: les millores en eficiència solen desencadenar la fabricació de més productes. Actualment, els cotxes tenen tecnologia punta, però, tanmateix, la seua massificació és un problema de primera magnitud. I hi ha un aspecte que no podem ignorar: la millora tecnològica es produeix a un ritme lineal mentre la depredació de recursos ho fa a un ritme exponencial. És senzillament insostenible.
Ara mateix, es parla molt de l’economia circular. És aquesta la solució? Un model productiu on siguem capaços de reciclar tot?
Hem d’anar amb una mica de cura de no idealitzar l’economia circular, perquè la realitat actual és que els sistemes de reciclatge tenen deficiències brutals. No tot el que rebutgem es pot reciclar. Moltes materials acaben com a ferralla en abocadors o incinerats. Però fins i tot en el cas que avançàrem molt en la separació, reutilització i recuperació de residus, la termodinàmica ecològica ens mostra amb claredat que la mateixa idea d’economia circular és un oxímoron. L’economia circular ignora totes aquestes pèrdues i és per això que nosaltres preferim parlar d’economia espiral, que és acceptar que no podem reciclar tot el volum d’una determinada matèria.
En quina mesura l’existència de matèries primeres pot modificar la geoestratègia mundial? És a dir, pot provocar que països amb grans quantitats de recursos naturals els utilitzen per incrementar la seua influència a nivell polític?
El que és evident és que qui tinga els recursos tindrà el poder. Si la Xina es converteix en la primera potència mundial, serà perquè ha esdevingut la fàbrica del món i, sobretot, perquè té una política d’abastiment molt potent. O disposa dels recursos o bé ha signat acords de compra amb tercers països. La seua estratègia ha estat visionària i intel·ligent des del punt de vista de la geoestratègia mundial. En el futur estarem supeditat a allò que faja la Xina.
Tanmateix, en el llibre parlen d’una «maledicció dels recursos». Dieu que «als països que tinguen recursos minerals els convé preparar-se per al que està per vindre». Què voleu dir?
Hi ha països que tenen grans reserves de matèries primeres molt cobejades, però que, tanmateix, són inestables des del punt de vista polític i estan mal gestionats. L’Atles de Justícia Global de l’ICTA posa de manifest que allà on hi ha recursos i jaciments també solen haver-hi grans bosses de pobresa i població desplaçada. El que l’experiència demostra és que les grans multinacionals delmen els recursos naturals i desestabilitzen les zones.
Pots llegir l’entrevista completa a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
