Entrevista a Carles Dolç

«L’ampliació del port és una pèssima operació per a València»

Carles Dolç

Arquitecte, activista de llarga trajectòria i, des de 2015, fill predilecte de València, Carles Dolç (València, 1949) acaba de publicar Del Saler al Túria. En aquesta coedició entre Pruna Llibres i la Institució Alfons el Magnànim repassa dues lluites cíviques de la dècada dels setanta sense les quals no s’explica l’actual fisonomia de la ciutat.

Vostè va participar en els moviments cívics contra la urbanització del Saler i a favor d’un llit del Túria verd, a la dècada dels 70. D’on naix la necessitat d’escriure aquest llibre?

Sobretot naix de la constatació de la pèrdua de memòria de la meua generació. Vaig parlar amb molta gent per refrescar tot allò i vaig constatar que la memòria de tot allò es diluïa. A més, les generacions següents no saben res d’aquelles lluites i tenen naturalitzat que el Saler era com és i que el llit del riu era verd, com ara. A banda d’això, a principis de 2000 van aparèixer diversos articles que tractaven de reescriure aquesta història, reinterpretar-la a favor de la gent que no només no hi havia participat, sinó que a més havia estat part del problema.

Aquest llibre, doncs, és com unes memòries, una crònica interpretada i reflexionada sobre la ciutat. Dit això, vull deixar clar que jo vaig participar en aquella lluita, però no en vaig ser protagonista.

Pel que fa a l’intent d’urbanitzar el Saler, en el llibre explica que Las Provincias va tenir un paper destacat. Tot i que, al principi, va tenir una posició dubitativa va acabar posicionant–se en contra, sobretot a través de qui n’era directora Maria Consuelo Reyna.

La posició de Maria Consuelo Reyna va ser claríssima sobretot a partir de tres articles que publicà l’abril de 1973. A ella cal atribuir-li el canvi de posició de Las Provincias. Amb independència de l’evolució que ella va tenir posteriorment, la seua posició va ser molt sensible a aquest respecte.

També explica com l’emissió d’un programa especial de Félix Rodríguez de la Fuente l’any 1970 a propòsit de l’estat de l’Albufera i la Devesa va significar un punt d’inflexió en la conscienciació civil a propòsit del valor mediambiental d’aquest espai. Això m’ha recordat, per exemple, el que va passar amb l’accident del metro i el programa que va emetre Salvados.

El programa de Rodríguez de la Fuente va ser un punt d’inflexió: a partir d’aquell moment s’instal·laren els dubtes en la societat valenciana. Ell va vindre després de ser alertats per biòlegs locals, gent com ara l’ecòleg Miguel Gil Corell, que va tenir un paper fonamental en aquesta lluita. Fou a través d’aquest contacte que Rodríguez de la Fuente es fixà en el tema i en feu difusió críticament.

«A Maria Consuelo Reyna cal atribuir-li el canvi de posició de Las Provincias»

En aquella època els posicionaments demòcrates no tenien la mínima possibilitat de disposar de tribunes. Per això, el seu programa que no era polític però contenia molta denúncia política va ser fonamental per entendre com va canviar l’opinió pública.

No s’ha de perdre de vista que el moviment a favor del Saler es vehicula en un moment en què el dictador encara és viu. Aquesta és una dificultat doble: d’una banda, perquè el gruix de la societat no estava acostumada a la participació pública; i de l’altra, perquè la dissidència estava proscrita en un context de dictadura.

Així com el moviment a favor del riu Túria té lloc durant la transició, el relatiu al Saler té lloc durant la primera part de la dècada dels 70. I tanmateix s’és capaç de teixir una posició contundent i contrària. La sensació que tinc és que en les qüestions mediambientals existeix una sensibilitat social que és innata. De fet, tant en l’oposició a la urbanització del Saler com en el cas del Túria, hi havia una participació transversal, hi havia estrats socials populars i també benestants.

Com seria avui València i la seua àrea metropolitana si aquestes lluites no hagueren estat exitoses?

València seria una ciutat molt distinta a aquesta. Pel que fa al Saler, allò s’hauria convertit en el mar Menor de Múrcia. L’Albufera; a hores d’ara, seria una cloaca i el Saler estaria ocupat per edificacions. El bosc del Saler hauria desaparegut. En canvi, actualment és un pulmó per a la ciutat. Tindre a nou quilòmetres de la ciutat un parc natural és una benedicció.

Pel que fa al llit del Túria, no ens podem ni imaginar el que hauria significat que acabaren fent-se autopistes en l’antic llit. Ara seria un focus de contaminació. En canvi hi tenim un eix de vegetació que vertebra la ciutat.

Foto: Miguel Lorenzo

Parla d’una sensibilitat naturalista. Però parlem dels anys setanta com a moment de tecnocràcia, d’una idea progrés molt determinada, en què el mite de les infraestructures estava molt arrelat. Lluitar contra aquells projectes era especialment difícil.

Pel que fa al Saler, en la primera etapa hi havia la sensació que València s’havia quedat endarrerida en el boom del turisme que aquella era l’ocasió per pujar-se al tren. Però això va canviant a poc a poc, a mesura que la societat civil pren consciència que li estaven usurpant un bé comú a costa d’una operació urbanística.

Pel que fa al que s’havia de fer amb l’antic llit del Túria, la idea plantejada inicialment de fer una autopista, mai va tenir bona premsa, la qual cosa és normal tenint en compte la magnitud d’aquell projecte.

L’Ajuntament de València no té intenció de prorrogar la concessió a l’hotel Sidi Saler, que es va construir a la dècada dels setanta. Què se n’hauria de fer? Demolir- lo?

Per a mi l’única solució possible és el seu enderroc. Està en la línia de domini públic maritimoterrestre; per tant, ha d’eliminar-se. És un atemptat perfectament reversible, com el camp de golf, que és una aberració. La intervenció restauradora dels ecosistemes dunars és exemplar a tot Europa. Si és possible recuperar un sistema dunar o les mallades, quin problema hi ha a recuperar el camp de golf?

I pel que fa als apartaments que també es van construir dins aquell pla?

Aquest és un tema més delicat i complex, perquè és un espai ocupat per residents que han adquirit uns drets, per més que els edificis estan fora d’ordenació. No m’atrevisc a proposar una solució.

Explica en el llibre com a aquells que s’oposaven a la urbanització de la Devesa els titllaven d’alarmistes. És impossible no traçar paral·lelismes amb el que actualment està passant amb l’ampliació del port de València. Què en pensa vostè, d’aquesta ampliació?

Hi ha un paral·lelisme evident: en primer lloc per l’envergadura de l’operació, que és molt semblant a les dos que estem comentant. També per la posició geogràfica. El port va de l’antiga desembocadura del Túria fins al principi del Parc Natural, amb afeccions constants a les platges del Saler. I també hi ha el paral·lelisme de l’existència d’un moviment ciutadà, per bé que l’actual, de moment, no té molt de suport als mitjans de comunicació.

Com a persona que va militar en aquelles antigues lluites, com percep l’ampliació del port que ara es planteja?

L’ampliació del port és una pèssima operació per a la ciutat de València. Tots els actius naturals de la ciutat es veurien afectats. Per oposar-s’hi, hi ha raons de tot tipus: les primeres són mediambientals. El port té unes afeccions sobre el litoral al nord i al sud molt negatives, especialment en el cas de la devesa del Saler.

«L’ampliació del port és una pèssima operació per a la ciutat de València. Tots els actius naturals de la ciutat es veurien afectats»

També hi ha afeccions sobre l’Horta, perquè darrere del port hi ha l’Horta de la Punta i Natzaret, que han patit molt. No oblidem que la platja de Natzaret va desaparèixer per la creació del port. L’ampliació del port no és bona per al medi ambient però tampoc no ho és per als atractius de la mateixa ciutat i això afecta tants els veïns com els visitants. A més, els que ho han estudiat des de l’àmbit de l’economia adverteixen que l’ampliació del port està deslligada del teixit productiu i que, en tot cas, beneficiarà sobretot les grans navilieres.

Des del port argumenten que el dic ja fa deu anys que està fet i que ara només resta construir-hi el moll. D’alguna manera, minimitzen l’impacte. Què els diria?

Aquest tipus d’argumentacions són molt habituals: com que ja està fet, ja no hi ha volta enrere. Això no és veritat: totes les intervencions artificials, que tècnicament van ser possibles, també es poden revertir. Això val per a urbanitzacions de PAIs [plans d’acció integral] que estan sense ocupar o per a ampliacions com aquesta. Eliminar aquest dic és l’única manera de salvaguardar les platges del Saler, que ara estan en regressió a causa de les modificacions introduïdes pel port. La irreversibilitat no pot ser admesa com un argument.

Carles Dolç. / Foto: Miguel Lorenzo

En tot cas, com és possible que amb l’experiència d’aquelles lluites, projectes mediambientalment qüestionables com l’ampliació del port, continuen plantejant-se? Perquè ara per ara hi ha una part del govern del Botànic que té una posició ambigua a propòsit de la viabilitat d’aquesta ampliació.

La memòria és esmunyedissa i tendim a oblidar. És una de les raons per les quals he escrit el llibre. D’una altra banda, hi ha interessos econòmics que pressionen sistemàticament al seu favor inclús en qüestions que ja estan totalment consolidades. Pense, per exemple, en l’intent de fer una subseu olímpica de la candidatura de Madrid en el Parc Natural de l’Albufera, en una operació que va impulsar l’Institut Nóos. La pressió dels interessos econòmics, comercials, immobiliaris, existeixen sempre.

Natzaret, Pinedo, la Punta… Alguna volta es podrà rescabalar tota aquella part de la ciutat, que va veure com el seu mode de vida era arrasat?

Hi ha hagut propostes en aquest sentit. Fa alguns anys, hi hagué una proposta de recuperar la platja de Natzaret fent un canal entre la desembocadura antiga del Túria i la nova, amb aigua marina. Ara recentment he escoltat una altra proposta més fantàstica, com ara que el port estiguera en una illa.

Home, això sona a ciència-ficció!

Pot sonar, però el ben cert és que en llocs com Japó s’han fet aeroports en illes. No dic que siga la solució adequada, però la qüestió és intentar pensar sistemes que tinguen menys afecció mediambiental. Tècnicament hi ha coses factibles i algunes són relativament fàcils. Per exemple, la ZAL [zona d’activitats logístiques], que està sense ocupació:  revertir la ZAL seria facilíssim i permetria recuperar l’horta de la Punta i les afeccions sobre Natzaret.

L’alternativa més fàcil hauria sigut que l’ampliació del port es fera a Sagunt, una opció que va estar a sobre de la taula. L’Autoritat Portuària, tanmateix, no ho ha tingut en compte.

Efectivament, l’alternativa de Sagunt va estar a sobre de la taula. S’hauria de valorar igualment si és una bona solució. Perquè hi ha estudis que indiquen que, amb el que hi ha construït actualment, hi ha més que de sobra per atendre les necessitat del port. Aquest no és un port a escala de la ciutat de València, ja està sobredimensionat. Partim, doncs, d’aquest punt de partida: ampliar no és necessari. 

Què se n’hauria de fer, del PAI del Grau, un altre de les àrees que resten pendents de desenvolupar?

És una zona amb molta pressió immobiliària i de gran envergadura. En el llibre recorde una proposta que vam fer en 1974 un grup d’arquitectes i urbanistes en un llibre coordinat per Mario Gaviria on plantejàvem que allò ideal per rematar el riu seria una zona boscosa. Potser ara ja no siga factible. Encara hi ha moltes qüestions pendents al voltant del riu i possiblement aquesta siga la més important.

«L’atractiu de València passa per potenciar la seva geografia, els seus actius mediambientals»

Crec que les propostes de tornar a fer torres —com ja s’està fent en totes les ciutats del món, sense el menor atractiu, sense capacitat de crear teixit social— han de ser rebutjades, perquè ja sabem que no donen bons resultats. L’atractiu d’aquesta ciutat passa per potenciar la seva geografia, els seus actius mediambientals. No combrego amb les alternatives que s’han presentat fins ara, encara que les hagen presentat estudis d’arquitectes internacionals i molt reconeguts. Els autors del pla que pretenia urbanitzar el Saler eren de Madrid. El més conegut era Cano Laso. En una recopilació de la seua obra admetia que el projecte del Saler havia sigut una equivocació.

Els concursos internacionals per al desenvolupament urbà tenen sentit o només serveixen per a major lluïment de l’alcalde de torn?  

No veig inconvenient que es convoquen, perquè al món hi ha molta intel·ligència que pot ser aplicada en l’àmbit local. La qüestió és que cal assentar unes bases bones on quede clar què espera la ciutat. Això és el més important. El que no té sentit és copiar ni fer seguidisme.

Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.

© Mètode 2021
Periodista d'El Temps.