Les restes d’ossos d’una Homo sapiens de fa 14.100 anys, Linya, són l’última de les moltes troballes que s’han fet a la Cova Gran de Santa Linya (Les Avellanes i Santa Linya, Noguera) després de vint anys d’excavacions. El Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPARQ-UAB) hi ha documentat la presència dels últims neandertals, els primers humans moderns i els primers agricultors i ramaders en aquest abric del passat. Linya pot aportar informació important sobre l’anatomia dels humans arcaics i el moviment de les comunitats humanes després de l’Últim Màxim Glacial.
És un badall de la muntanya. És la Cova Gran de Santa Linya, a la Noguera. Un abric gegant que ha vist passar totes les versions de la humanitat des dels neandertals —els últims de la seva espècie, fa uns 45.000 anys— fins als arqueòlegs que avui excaven la terra seca i garbellen la història per recuperar-ne els senyals: dels primers Homo sapiens que s’hi van aixoplugar, fa entre 37.000 i 30.000 anys; dels que van viure l’última glaciació, fa 20.000 anys, o els primers agricultors, en fa 7.000. Tots van deixar, sense saber-ho, missatges per als arqueòlegs, indicis de la seua activitat, de la seua forma de vida: ossos d’animals esquarterats, restes de fogueres gegants, puntes de sílex i fems acumulats pel bestiar.
«Totes les espècies van deixar, sense saber-ho, missatges per als arqueòlegs, indicis de la seua activitat, de la seua forma de vida»
Després de vint anys d’aprofundir en aquest pastís de múltiples capes de sediments de 45.000 anys, els arqueòlegs del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPARQ-UAB) han trobat ara les primeres restes d’ossos humans, els d’un Homo sapiens, una dona, de fa entre 14.350 i 14.100 anys. La troballa és extraordinària, perquè els jaciments on es troben diversos ossos d’un sapiens arcaic no són tan comuns.
L’equip dirigit per Rafael Mora i Jorge Martínez-Moreno ha batejat amb el nom de «Linya, la dona de la Noguera» aquella humana de fa catorze mil·lenis que avui pot ser estudiada, a través dels seus ossos, per arqueòlegs i paleoantropòlegs. De la Linya, hi han sobreviscut, per un seguit de casualitats i accidents fortuïts, «dos fèmurs, un d’ells connectat a la pelvis, així com ossos llargs de les extremitats superiors (húmer, ràdio i cúbit) i inferiors (tíbia i peroné), metapodis i falanges disperses». I s’han trobat en un lloc que, segons els arqueòlegs, «no presagiava l’aparició d’aquest tipus de restes».
D’ossos de la part superior del cos, se n’han trobat molt pocs en comparació als de cintura per avall. Jorge Martínez-Moreno, un dels codirectors dels treballs a la Cova Gran diu que «va ser molt sorprenent trobar la pelvis i els dos fèmurs de la Linya. Aquestes restes estan en posició de decúbit supí —cara amunt— però no hem trobat altres restes de cintura per amunt. Ni l’esquelet axial ni el crani». Això fa pensar als arqueòlegs del CEPARQ-UAB que potser en trobaran més endavant. «Pensem —diu Martínez-Moreno— que pot estar en una altra zona concreta on encara no hem arribat i que aquesta part superior del cos es desplacés per alguna raó: perquè l’arrossegués un animal, per la caiguda d’una roca a sobre». Ho esbrinaran quan puguin aprofundir més en aquesta secció.
«Els ossos de la Linya són càpsules del temps que poden resoldre incògnites sobre l’evolució de les poblacions humanes»
Pot sorprendre l’interès que desperten, entre els arqueòlegs, les restes òssies d’una humana de fa 14.100 anys. Al capdavall, tots som Homo sapiens. És una de les paradoxes de l’estudi de l’espècie humana al llarg del temps, segons Martínez-Moreno: «El desenvolupament en el camp de la paleoantropologia durant els últims trenta anys és molt curiosa, perquè de l’Homo sapiens, la nostra espècie, és de la qual coneixem menys la seva anatomia. Hem donat per suposat que segurament és molt similar a la nostra i ha tingut un interès molt secundari en el camp de la paleoantropologia. Per això es coneix més l’anatomia dels neandertals, que van desaparèixer fa 50.000 anys, que de l’Homo sapiens arcaic».
Martínez-Moreno reconeix que se sap molt més de «l’Homo sapiens del Neolític», el que practicava a l’agricultura, perquè en aquella època ja feien molts enterraments, però molt poc dels sapiens de l’època de la Linya: «Els primers, els caçadors-recol·lectors com els de Santa Linya, són molt poc coneguts».
Els ossos de la Linya són càpsules del temps, missatges que els paleoantropòlegs han de descobrir i que poden resoldre incògnites importants sobre l’evolució de les poblacions humanes d’aquella època de canvis després de l’Últim Màxim Glacial.
«L’esquelet dels sapiens és molt plàstic i en funció de les coses que fem, de les nostres activitats, els ossos queden marcats»
De moment, les restes s’estan «restaurant i estabilitzant», segons Martínez-Moreno perquè «es van trobar en un estat de conservació molt delicat». Es preveu que, a finals d’aquest estiu o a començament de la tardor, els paleoantropòlegs podran començar a estudiar-los. «Amb els ossos que hem trobat fins ara, que són la pelvis i els fèmurs —es pregunta Martínez-Moreno—, què podrem dir? L’alçada. La pelvis ens ajudarà a dir si era una persona jove, adulta o vella. No podrem dir l’edat exacta però sí aquesta aproximació. I si havia tingut fills. El nostre esquelet és com un arxiu on queden restes de la vida de la persona».
L’esquelet dels sapiens, destaca Martínez-Moreno, «és molt plàstic i en funció de les coses que fem, de les nostres activitats, els ossos queden marcats». Quan es van recuperar les restes de la Linya, Núria Armentano, la paleoantropòloga que treballa amb el CEPARQ, es va quedar molt sorpresa perquè la tíbia tenia una secció triangular, que és pròpia d’un individu que ha tingut un desenvolupament molt fort del quàdriceps. Això vol dir que la Linya va caminar moltíssim». Aquest és un exemple del que es pot inferir dels ossos. «Després —afegeix Martínez-Moreno— podem veure les dimensions de les falanges, perquè això també dona informació de la forma de vida dels individus».
Algunes coses són previsibles per aquesta Homo sapiens de fa 14.000 anys: «Sabem que, a mesura que la gent se sedentaritza, comencen a haver-hi modificacions òssies i patologies noves. Per exemple, si trobem la mandíbula de la Linya no hi trobarem càries. Perquè en aquesta època tenien una dieta sense sucres que només varia a partir de l’aparició dels cereals».
D’on venim?
L’estudi genòmic de les restes de la Linya pot revelar també dades significatives sobre l’origen dels humans després d’una glaciació que va reduir les poblacions europees. Fa uns anys, el CEPARQ-UAB va participar en recerques comparatives entre l’ADN dels sapiens localitzats en una de les seues excavacions, la Balma Guilanyà de Solsona (Solsonès), de fa 12.000 anys, i un exemplar més antic trobat a la cova d’El Mirón de Cantàbria, la Dama roja, de fa 20.000 anys.
«L’estudi genòmic de les restes de la Linya pot revelar dades sobre l’origen dels humans després d’una glaciació que va reduir les poblacions europees»
«Fa uns trenta anys vam excavar un jaciment a la Balma Guilanyà de Solsona i allà vam trobar restes humanes. Es va poder fer l’anàlisi paleogenòmic i és molt interessant perquè a la península Ibèrica actualment es tenen seqüències d’ADN de molt poques restes. El que hem pogut veure amb l’anàlisi de la cova d’El Mirón (Cantàbria) és que la Dama Roja està vinculada genèticament a les poblacions d’Europa central (Bèlgica, Alemanya, etc), el que s’anomena pool de caçadors-recol·lectors de l’oest (Western Hunters Gatherers). Quan analitzem la dona de la Balma Guilanyà, veiem que hi ha una barreja entre aquest pool i un altre pool que s’està formant a Itàlia. El seu ADN parla d’aquesta base europea i també en contacte amb la zona propera als Alps, el que seria avui la Padània». Per tant, és molt interessant comparar ara les restes d’ADN de la Linya, que, temporalment, està situat entre la Dama roja i la sapiens de la Balma Guilanyà.
Això pot respondre preguntes sobre els moviments de les comunitats humanes després de l’esmentat Últim Màxim Glacial. Quant de temps van trigar les comunitats humanes a bellugar-se després de la retirada de les neus perpètues? «El nostre interrogant és si, quan va acabar aquesta última glaciació fa quinze mil anys, ja comença a haver-hi una connexió regular amb altres zones de la Península».
No és que aquestes neus perpètues arribaren a afectar la zona de la Cova Gran, però sí d’altres regions més septentrionals. «Aquí possiblement no hi havia neus perpètues, però el canvi que es va produir va ser igualment fort. Aquí estem al límit de l’extensió màxim del glaciarisme, que està a 30 o 40 quilòmetres, a la zona de Coll de Nargó».
La Linya, en el seu moment, va viure aquell canvi climàtic, un nou temps que possiblement va trasbalsar la vida d’unes comunitats amb costums ben arrelats. «Aquesta dona degué viure uns canvis molt sobtats. En qüestió de molt poc temps —cent o cent cinquanta anys—, les temperatures comencen a canviar; els espais que eren oberts —praderies— perden terreny i comencen a sortir els boscos. Van haver de reestructurar la seva forma de vida».
Això implicaria canvis en l’alimentació i en la forma d’anar de caça: «Canviaria la fauna totalment. És clar que aquí no hi havia mamuts, però aquí fa 20.000 anys hi havia grans praderies i segurament hi hauria ramats de cavalls i d’altres animals. Això va anar canviant, es va expandir el bosc i van anar sortint animals com els cérvols, els cabirols, els senglars —animals de bosc que demanen noves tècniques de caça: demanen una caça més selectiva i un grau de planificació més gran, probablement».
Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.