La Comissió Europea va publicar a principis d’aquest any l’esborrany de la taxinomia verda, és a dir, el document que classifica les activitats econòmiques i les tecnologies de generació elèctrica sostenibles amb l’objectiu que les inversions se centren en les energies lliures d’emissions contaminants. Una acció inèdita a escala global que s’ha vist tacada per la qualificació de l’energia nuclear i del gas natural com a inversions verdes. Què implica per a la descarbonització de l’economia i la transició ecològica la polèmica decisió de Brussel·les? EL TEMPS ho dissecciona del bracet d’especialistes.
El repte civilitzatori de l’escalfament climàtic ha situat la transició energètica entre les prioritats dels mandataris de la Unió Europea. Amb l’objectiu de convertir el vell continent en la regió capdavantera en matèria de sostenibilitat, la Comissió Europea s’ha fixat l’horitzó ambiciós d’aconseguir la neutralitat climàtica per a l’any 2050. Una meta que requereix una transformació profunda en els hàbits de la mobilitat i el transport, així com, especialment, de les fonts emprades per a la generació d’energia.
Un dels instruments utilitzats per avançar cap al propòsit de descarbonitzar l’economia europea ha estat l’anomenada taxonomia verda, és a dir, un document que cataloga les activitats econòmiques i les tecnologies de generació elèctrica entre sostenibles o no per centrar les inversions en energies lliures d’emissions contaminants. De condició inèdita a escala global, l’esborrany presentat per la Comissió Europea a principis d’aquest any va arrossegar polèmica: les autoritats comunitàries van decidir incloure el gas natural i la nuclear com a inversions verdes.
Arran d’aquesta proposta, la qual encara ha de rebre el nihil obstat del Consell Europeu i de la cambra parlamentària europea, la construcció de centrals atòmiques seria considerada com a verda si gaudeixen d’un permís d’edificació anterior a l’any 2045. En el cas del gas natural, les autoritats comunitàries proposen considerar com a energia neta les plantes de gas que emeten menys de 100 grams de diòxid de carboni per quilowatt hora durant tot el seu cicle de vida o menys de 270 grams de CO₂ per quilowatt hora abans de l’any 2030. La decisió ha empipat les principals organitzacions ecologistes i a l’Estat espanyol.
«La Unió Europea, a banda de les seues preferències polítiques, ha de bandejar les pressions que rep dels diferents països socis, així com ha de considerar les actuals circumstàncies de crisi d’abastiment energètic caracteritzada per la volatilitat dels preus i la falta, en determinats moments, de seguretat crítica en el subministrament. Amb tots aquests elements, junt amb els riscos que poden suposar alguns esdeveniments geopolítics, com ara la crisi a Ucraïna, la Comissió Europea s’ha vist obligada a fer un nyap a la taxonomia verda», analitza José Luis de la Fuente, enginyer industrial especialitzat en energies, membre de la comissió de la transició energètica impulsada durant l’última etapa de Mariano Rajoy al capdavant del Govern espanyol i exresponsable de vigilància i intel·ligència tecnològica en la direcció d’innovació, sostenibilitat i qualitat d’Iberdrola.
La Comissió Europea ha conjugat els interessos dels diferents estats que conformen el selecte club comunitari mitjançant una mena de cafè per a tots. «Ha adoptat una solució que és prou habitual: ha obert la mànega perquè tots estiguen contents. Val a recordar que Alemanya té interès per aixecar noves plantes de gas per alliberar-se del carbó i França aspira a substituir la seua antiga flota nuclear per a una nova. Amb aquests interessos en joc, la solució ha estat considerar les inversions en gas natural i en energia nuclear com a acceptables, és a dir, com a vedes. Aquesta decisió, però, ha suposat una desnaturalització de la taxonomia que pot afectar a la transició energètica i a la descarbonització de l’economia», adverteix Pedro Fresco, autor de l’obra El nuevo orden verde. Cómo la transición energética cambiará el mundo (Barlin Libros, 2020) i actualment director general de Transició Ecològica a la Generalitat Valenciana.
A la confluència d’interessos entre les dues principals potències comunitàries, això és, França i Alemanya, se sumarien altres factors de caràcter jurídic. «Hi ha altres motius que han pogut influir, com ara els litigis victoriosos que havien aconseguit diverses organitzacions enfront d’inversions en energies no-verdes. Enfront de la construcció d’una planta de refinament, aquests col·lectius havien recorregut a la justícia sota l’aval que contradeia els objectius climàtics de la Unió Europea», incorpora Mar Reguant, economista especialitzada en el camp de l’energia, professora a la Northwestern University de Chicago i membre de la comissió d’experts del president francès, Emmanuel Macron, per dissenyar un pla per a l’economia postcoronavirus.
«Encara s’ha de veure com reaccionen els inversors i els estats, però amb l’aprovació d’aquesta taxonomia hi hauria el risc de desviar inversions destinades, en principi, a energies renovables i la possibilitat que es produesca un encariment del finançament de les energies renovables. Això seria problemàtic, per exemple, per a Espanya, qui no té necessitat d’instal·lar gas perquè té una capacitat sobrada i menys de construir noves plantes nuclears quan les energies renovables són més barates», alerta Fresco. «L’aprovació d’una taxonomia amb aquestes característiques seria una tragèdia. Estem parlant de diners públics que no han de ser emprats a sostenir energies que contribuesquen a destrossar el planeta. El capital públic s’ha de reservar per a inversions verdes, llevat d’altres en energies de transició en cas que estiga justificadíssim», completa Reguant.
Hi ha veus, però, que observen aquesta decisió de Brussel·les com el reconeixement implícit d’un fracàs en els ritmes de la transició energètica dissenyada a escala europea. «La Comissió Europea ha vist com l’energia renovable, bé perquè no s’ha aprofundit més en el seu desenvolupament o perquè la tecnologia sí que ha evolucionat en costos, però no per suplir les deficiències detectades, és insuficient en l’actualitat. I a partir de la premissa que tant de bo ho siga d’ací a diversos lustres o dècades, almenys per abastir la pràctica totalitat de la generació elèctrica, ha optat pel pragmatisme. Per a suplir la variabilitat de l’energia renovable, s’ha optat per la nuclear, la qual compta amb uns costos assequibles, i pel gas natural, que tot i ser fòssil presenta un cost econòmic raonable i és fiable», sosté De la Fuente, qui anota: «La transició energètica no és tan fàcil, ni el programa és tan bonic com es pinta. Implica costos i els acabarem pagant la majoria».
Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.
