El 21 de maig d’enguany la meua família em regalà un viatge. Aquell dia feia mig segle i pensaren que l’ocasió mereixia un obsequi així. M’havien sentit a dir que les Canàries eren un bon destí, més encara durant la pandèmia de la COVID-19, que aconsellava, per prudència, no eixir d’Espanya. El bitllet d’avió era per a la tercera setmana de setembre, en concret des dels dies 18 al 26, en el trànsit de l’estiu a la tardor. De València estant passaríem per Madrid (on sinó, en l’estat «més descentralitzat de tot el planeta»?) i arribaríem a la dita «Isla Bonita», a La Palma.
Dies abans de la partença havia llegit la notícia de l’eixam sísmic a l’illa. Era la primera vegada que sentia aquest concepte. Centenars de petits terratrèmols es concentraven en la part sud i sud-oest de La Palma. Era un símptoma que alguna cosa, tard o d’hora, passaria. Familiars, amics i companys feien diferents tipus de broma sobre el nostre destí turístic. Però el semàfor volcànic romania en groc i havia llegit en premsa que els experts consideraven que la cosa no passava d’un vint per cent de probabilitats imminents d’erupció. Certament, ho vaig llegir en mitjans generalistes i no en pàgines especialitzades en vulcanologia. Per a mi, aleshores, fou suficient. No hi havia motius contundents per a cancel·lar el viatge. Hi aniríem. I tant que hi aniríem! Ens havíem guanyat un viatge relaxant després d’un 2021 carregat de notícies explosives!
«Dies abans de la partença havia llegit sobre l’eixam sísmic a l’illa: centenars de petits terratrèmols es concentraven en la part sud i sud-oest de La Palma»
Així les coses, dissabte 18 de setembre, a migdia, vam arribar a l’aeroport de Santa Cruz de La Palma. La instal·lació romania més preocupada per la COVID-19 que per una possible erupció magmàtica. Després d’un cert temps (els palmers, pel que he vist, no són donats a l’estrès), obtinguérem un cotxe de lloguer i ens adreçàrem cap a La Bombilla, un indret costaner al municipi de Tazacorte, a l’oest d’una illa que, juntament amb El Hierro, representa les Canàries més occidentals.
Arribàrem a l’apartament minuts abans que Pedro i Carmen Mari, els propietaris. Mentre ens ensenyaven l’allotjament, inevitablement, vam parlar dels volcans, més com una atracció de l’illa que com un risc immediat. Tots dos havien viscut l’erupció del Teneguia. Pedro, aleshores, era un adolescent i Carmen Mari, una xiqueta. Cap dels dos semblava donar-li massa importància. Una nova erupció com aquella era una possibilitat remota, a parer d’ells.
Se n’anaren i ens deixaren amb vistes fantàstiques a l’Atlàntic, un oceà que romania en aquell indret tranquil, una mar infinita. El contemplava mentre pensava que en la direcció de la meua vista no hi havia «terra» durant milers de quilòmetres, potser fins a alguna illa caribenya. Vam dinar bon peix a Tazacorte, vam descansar i vam contemplar com el sol es ponia a la mar des de la terrassa de l’apartament i com les platanedes davant nostre, una mena de quasi monocultiu palmer, eren regades amb les darreres clarors del dia.
L’endemà van entretenir-nos amb cafès amb llet pausats, al ritme illenc. Jo escrivia al quadern sobre la paradoxa entre la quietud aparent i el moviment interior del planeta que captaven els sismògrafs. S’alenava una tranquil·litat estranya, només interrompuda per una avioneta que sobrevolava la zona. Havia llegit que estava prenent mesures de l’illa. Gràcies als coneixements científics, podíem estar advertits prèviament d’una eventualitat d’una certa magnitud, a diferència de fa algun segle. Em tranquil·litzava pensar això. Tot amb tot, copsava alguna cosa d’irrealitat. Els meus sentits percebien calma. La vista i l’oïda detectaven quietud. Els sismògrafs, però, no. Els sistemes de percepció dels nostres cossos són molt limitats, fins i tot molt més que els d’uns altres animals. Per això, hem inventat instruments més precisos de mesura. Sabem més que mai, però mai no sabem tot allò que ens agradaria saber. Quan esclataria algun indret de l’illa? On ho faria?
Pels volts de les onze del matí ens dirigírem cap al nord. La primera aturada fou al mercat de Punta Gorda, on compràrem tomaques, cogombres, olives i un parell de trossos de tortada. Després férem via cap a les piscines «naturals» de la Fajana. L’aigua estava una miqueta freda per a un mediterrani com jo, però tot amb tot gojàrem d’un bany relaxant.
«Els meus sentits percebien calma. La vista i l’oïda detectaven quietud. Els sismògrafs, però, no»
En eixir de l’aigua, alguns familiars ens preguntaren si estàvem bé. Havien vist cridar una periodista a la qual un terratrèmol havia agafat mentre feia un directe. Deien que havia sigut al voltant de les onze i sobre el quatre en l’escala de Ritcher. El semàfor romania en groc. Nosaltres, que aleshores estàvem en la zona on s’havia d’haver notat, tal vegada perquè ja estàvem damunt del vehicle, no havíem sentit res. Ens feu fins i tot gràcia. En una terrassa de La Fajana demanaren unes cerveses i alguna cosa de menjar, com papas arrugás (creïlles menudes torrades amb sal) amb mojo rojo, lapas (Patella vulgata) i una ensalada amb tonyina. Fou exactament aleshores quan ens informaren que s’havia produït una erupció a Cumbre Vieja, un fet al qual, atesa la meua escassesa de coneixements vulcanològics, no li vaig donar gaire importància, com si fora tan sols una fissura xicoteta i no una erupció magmàtica de dimensions considerables. A poc a poc, però, anàrem situant-nos i adonant-nos del que estava passant. Estàvem en una illa de la dimensió si fa no fa de Menorca amb un volcà expulsant lava i teníem el vol de tornada per a set dies després. Feia cinc dècades que no eixia lava a la superfície de La Palma. El Teneguia afectà fonamentalment el sud de l’illa, una zona poc poblada. A més a més, el 1971 el turisme seria a penes inexistent. Ara, tanmateix, era una amenaça molt més seriosa per a plantacions i propietats, entre les quals el nostre apartament.
Decidírem tornar a recollir les nostres pertinences i ja veuríem què faríem després. Les carreteres d’accés, però, ja estaven tallades i només poguérem passar el primer control de la policia local. La Guàrdia Civil, però, no ens deixà passar. Sense saber on anar, ens adreçàrem al port de Tazacorte. No teníem allotjament i ens abocàvem a passar la nit en algun poliesportiu. Ens trobàvem desconcertats. Cap on tiràvem? On dormiríem? Era una situació angoixant. Podia imaginar, doncs, el que suposa per a un refugiat i per a algú que la colada ha devorat la casa i la manera de guanyar-se la vida. Deu ser terrible perdre tant. Centenars de palmers estaven a punt de passar per aquesta experiència.
Vam parlar amb Sara, la filla de Pedro i de Carmen Mari, que vivia a Bristol. Els seus pares estaven molt nerviosos. Li preguntàrem què podíem fer. A la platja de Tazacorte, vam demanar una ampolla gran d’aigua en una terrassa. Des d’allà podíem veure un gran fumeral, blanc i rosat, que emergia darrere d’un tossal. Finalment, Sara ens digué que podíem allotjar-nos a la casa dels pares. Estava enfosquint i vam fer via cap allà. El Google Maps ens va dur per un camí de pujada, entre plataners, poc transitat. De sobte, ho vérem. Ens captivà. Aparcàrem a la vora del camí i ens quedàrem bocabadats davant aquell «incendi» que s’estenia cap al cel. Tenia quelcom d’hipnòtic, aquella lava expulsada. Restàrem palplantats, aliens a si estàvem en perill o no ho estàvem. No sols, però, era aquella llum ataronjada i magnètica. També ens sobtà aquell soroll constant, que no tenia aturador, com d’aixeta de gas oberta, de bufador. Certament, suposava un desastre natural, però també era un espectacle captivador, del qual no podies apartar la mirada, que t’atrapava.
La casa de Pedro i Carmen Mari estava a El Paso. Van obrir-nos i ens invitaren a una cervesa. El tema era obligat, de nou. Van dir-nos que, amb el Teneguia, els tremolors dels terratrèmols s’havien sentit prèviament molt més, que aquest havia esclatat de manera més sobtada, més inesperada. Segons Pedro, estàvem a tres quilòmetres del volcà. De fet, des de la nostra nova habitació s’hi veia perfectament la força amb què s’expulsaven gasos, lava i roques. Ells estaven angoixats, però no per la proximitat sinó per les propietats que anava a destruir, entre les quals potser estarien una part de les seues. Tanmateix, a nosaltres, estar amb palmers ens reconfortava.
L’endemà anàrem a Santa Cruz. Necessitàvem roba neta. A la principal ciutat de l’illa, l’erupció era motiu de converses, però semblava com si el volcà haguera sigut un producte de la imaginació. De fet, durant les nostres primeres visites al nord, al sud i a l’est de l’illa, experimentàvem una sensació d’irrealitat. No es notava res. Hi havia persones banyant-se, fent-se cerveses, caminant… Tant palmers com turistes feien vida normal. Em recordava algunes cròniques de gent que tornava de permís del front durant el principi de la Guerra Civil Espanyola a una València encara no bombardejada per l’aviació de Mussolini i que tenia els bars i restaurants atapeïts i plens de vida.
«Dos dies després de l’erupció, el soroll ja era clarament explosiu. Cada quinze segons, se sentia un esclafit potent»
Les coses, però, s’anaren complicant. Dos dies després, el soroll ja era clarament explosiu. Cada quinze segons, se sentia un esclafit potent. Alguns, de tan forts, feien feredat. El tercer dia el nostre cotxe clarejà cobert de cendres. Al quart dia anunciaren per la televisió canària que tal vegada evacuarien el Paso. Tanmateix, fou una falsa alarma. I al cinquè dia, davant d’un hipotètic confinament d’El Paso i el nerviosisme de Pedro i Carmen Mari, ens demanaren que buscàrem una alternativa a sa casa. Pràcticament, no hi havia oferta. Trobàrem, però, una cancel·lació i ens hostatjàrem a Los Cancajos, un dels complexos turístics més grans de La Palma, a l’est de l’illa, a tocar de l’aeroport i del port, per on hauríem de fugir. Des d’allà sentíem els rugits del volcà i la neu negra que ens enviava.
Començaren a anul·lar vols. El nostre no estava cancel·lat i la companyia ens oferia un canvi barata una quantitat de diners indecent. Vam buscar una alternativa via Tenerife. Havia arribat el moment d’eixir d’allà. I férem bé. Al capdavall, cancel·laren el vol. I no hi havia manera que agafaren el telèfon.
El turista, aquell turista impactat pel que havia viscut, finalment, se n’anava de La Palma. I ho feia amb una sensació estranya. Sabia que el volcà continuava expulsant foc i atemorint a una part dels habitants d’aquella illa. I arribava a Tenerife, on l’esperava un Teide que dormia. L’endemà tornava a xafar, reconfortat, la seua València. Les notícies que li arribaven de La Palma li semblaven ara llunyanes, com un somni…
