Des que a principis de l’any passat la paraula COVID-19 va començar a omplir les cadenes de televisió, les emissores de ràdio i els periòdics, la ciutadania s’ha vist immersa en mig d’una onada de notícies sobre el virus i la pandèmia. La quantitat d’informació produïda i posada en circulació ha sigut enorme. L’abundància de notícies a què el públic general s’ha vist exposat, sumada a la incertesa sobre les característiques del virus i de l’avanç de la situació epidemiològica, ha generat en moltes persones una sensació de cansament informatiu. A més, en moltes ocasions s’han viralitzat notícies falses que han contribuït a elevar l’alarmisme entre la població, o inclús han incitat alguns a dur a terme pràctiques perjudicials per a la seua salut.
Aquestes van ser les qüestions abordades a la taula rodona «La pandemia de la desinformación» i la conferència «Learning to listen to the ‘movable middle’: vaccine hersistancy and communication in the pandèmic era», ambdues incloses dins el congrés «Disidencia y comunicación: Voces y discursos en la era de los hechos alternativos», organitzat recentment per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) a València.
Desinformació en pandèmia
Van formar part de la taula rodona Javier Serrano Puche (Universidad de Navarra), Concha Pérez Curiel (Universitat de Sevilla), Miguel Vicente Mariño (Universitat de Valladolid) i Andreu Casero Ripollés (Universitat Jaume I), tots experts en comunicació. Durant el col·loqui es van compartir i discutir alguns dels factors clau que expliquen el fenomen de la desinformació durant la crisi sanitària.
El principal perill que té la desinformació al context d’una pandèmia, van apuntar els experts, és la retroalimentació que es produeix entre aquests dos grans fenòmens: les narratives de desinformació incideixen en un augment al nombre de casos i, a la vegada, el mateix escenari de la pandèmia propicia la generació de notícies falses.
La desinformació sobre ciència i salut ha existit sempre, no és cap novetat; podem recuperar-ne múltiples exemples de diversos camps (negacionistes del canvi climàtic, antivacunes, dietes miracle…). Quins són, aleshores, els factors que han propiciat la desinformació en aquest escenari? Podem assenyalar en dues direccions; d’una banda, algunes característiques pròpies del sistema científic han contribuït a la creació de fake news: durant els primers mesos de la pandèmia, la ciència va haver de treballar contrarellotge per donar respostes ràpides a una realitat complexa i canviant. Açò va derivar en l’acceleració del procés de publicacions científiques, el qual va dificultar que algunes informacions distribuïdes es verificaren correctament. Els professionals científics i sanitaris, a més, tenen poca visibilitat pública, les seues veus no arriben tant a la ciutadania com sí que ho fan les d’altres persones famoses que, sense cap base científica, s’han dedicat a difondre idees falses sobre la malaltia.
D’altra banda, existeix una combinació de diversos factors externs que fan que la desinformació circule amb major rapidesa i llibertat entre la ciutadania. La tecnologia és un d’ells, ja que les fake news troben a les xarxes socials un hàbitat perfecte per a multiplicar-se, i compten a més amb l’ajuda dels algoritmes, que com s’ha demostrat en diversos estudis premien els continguts que generen polèmica, com aquests tipus d’informacions. El mateix públic contribueix també a la propagació de la desinformació en processar les notícies que rep de manera esbiaixada, per la qual cosa es coneix com a «biaix de confirmació» (les persones tendim a atendre solament aquelles evidències que sostenen el nostre punt de vista o idees preestablides).
Taula rodona «La pandemia de la desinformación», amb Javier Serrano Puche (Universidad de Navarra), Concha Pérez Curiel (Universidad de Sevilla), Miguel Vicente Mariño (Universidad de Valladolid) i Andreu Casero Ripollés (Universitat Jaume I). Moderada per Cármen López Rico (Universitat Miguel Hernández).
No obstant això, i encara que els experts assenyalen que bona part de la desinformació és generada pel públic general, açò no és degut únicament a aquesta acció esbiaixada o interessada de particulars. Des de l’auge i l’expansió de l’ús d’Internet i les xarxes socials, les audiències es troben exposades a una quantitat d’informació sense precedents. Aquesta circulació de notícies, en el context d’una pandèmia global, s’accelera encara més, i genera una saturació de les audiències, incapaces de seguir el ritme informatiu. Les dificultats que açò comporta s’incrementen encara més degut a un últim factor: una alfabetització mediàtica insuficient.
La falta d’una educació en l’ús correcte i crític dels mitjans –tant tradicionals com digitals– és, segons van coincidir els ponents, el més gran aliat de la desinformació. En moments de crisi com el que travessem, la ciutadania sol informar-se amb major freqüència, però la falta de capacitat per discernir allò real d’allò fals fa que aquest augment a la recerca d’informació acabe derivant en una major expansió de les fake news. La situació que viuen els mitjans de comunicació en l’actualitat, amb una mancança de temps i recursos econòmics per realitzar un periodisme rigorós, contribueix al fet que la informació que arriba a la ciutadania siga de mala qualitat.
Comunicació sanitària: fallides i oportunitats
A l’hora de construir una comunicació sanitària eficaç, no solament s’ha de repensar la manera en què el públic actua amb la informació; també és essencial que els generadors d’informació institucionals tinguen en compte aquesta realitat social. Així ho va remarcar Dimitra Dimitrakopoulou, investigadora al Massachusetts Institute of Technology d’Estats Units.
A la seua conferència, que va girar entorn de la comunicació relativa a la vacunació, la investigadora va insistir en la necessitat d’elaborar una informació que atenga les necessitats i preocupacions dels ciutadans. Per a fer açò, el primer pas és deixar enrere una sèrie de discursos assentats que, lluny de fer a la població sentir-se atesa per les institucions, les allunyen d’elles. Quan es parla de vacunació en mitjans de comunicació i estudis, és freqüent que es faça una separació entre persones pro i anti vacunes; açò simplifica en excés la realitat i nega l’existència del grup que es troba en mig, un conjunt de persones escèptiques, que no estan preparades per a vacunar-se, però no rebutgen la vacuna ni creuen en les teories antivacunes. És en aquest grup on s’ha d’incidir per descobrir el perquè d’aquesta reticència.
A través de l’estudi que està realitzant, Dimitrakopoulou ha establit que en general, les persones d’aquest grup mostren contradiccions a l’hora de confiar en la vacunació contra la COVID-19. Els usuaris enquestats no entenien per què s’havia tardat tan poc temps a desenvolupar aquesta vacuna, a diferència de moltes altres, que han requerit dècades d’investigació. Mostraven, a més, certes contradiccions en exigir, d’una banda, l’obtenció ràpida de la vacuna però, d’altra banda, mostrar preocupació per la seua efectivitat a causa del ràpid procés d’obtenció d’aquesta. L’estudi mostra també que la confiança que la ciutadania té en les institucions públiques, així com en els mitjans de comunicació, és prou baix, al contrari que en el cas dels experts mèdics i científics, que compten amb el nivell més alt de confiança.
El problema, per tant, no resideix en una falta de credibilitat des del camp de la investigació, sinó en la manera que té aquesta de transmetre els seus missatges. Per a revertir aquesta situació i aconseguir una comunicació eficaç amb credibilitat, Dimitrakopoulou suggereix que el públic hauria de ser una peça essencial a tindre en compte quan es difonen informacions. Per a açò, seria convenient canviar el focus d’atenció d’alguns missatges, donant més importància a les narratives personals que a les dades quantificables que, tot i ser necessàries i útils, resulten confuses en moltes ocasions.
La desinformació al camp de la divulgació científica és un fenomen complex, amb moltes cares i actors implicats, i els seus efectes poden arribar a tindre conseqüències perilloses sobre la salut de les persones. Revertir el panorama actual requereix esforç i compromís per part de les institucions, mitjans de comunicació i ciutadania. En el cas d’aquesta última, és necessari abordar el procés deixant enrere mites i creences preestablides, escoltant els seus problemes i preocupacions i apostant per una educació mediàtica efectiva.
