Encetem l'equinocci de primavera, i moltes plantes comencen a despertar de la letargia hivernal. Les salanques o gatsaules (Salix caprea) llueixen descaradament els seus aments coneguts popularment a les Valls d'Àneu amb el nom de gatets. Aquest conjunt de petites flors amb tons groguencs, ben segur en un moment o altre, seduiran les primeres voliaines i altres primaverals insectes pol·linitzadors captivats per les seues inflorescències. Molts arbres i arbusts es transformen en pinzellades de petits colors primerencs i el paisatge comença a prendre, rítmicament, sense pressa, una imatge clara de canvi estacional. Cada dia esclata una nova tonalitat que mostra el signe vital del cicle de la naturalesa.
Passejant per aquest fantàstic aiguamoll de muntanya que és la Mollera d'Escalarre i que serveix de parada i fonda a molts ocells, observo un grup de bernats pescaires (Ardea cinerea) que s'assolellen damunt d'unes branques d'un clop mort. Intentant llucar algun moixó més, ensopego amb una branca estèril i malgirbada que la forta ventada dels darrers dies ha fet caure a terra. La pèrdua d'equilibri no ha estat greu, i de fet la proximitat de trobar-me més a prop del sòl, m'ha fet adonar que entre la fullaraca seca, havia crescut un curiós conjunt de flors de color lilós. Veient-les bé, m'adono que són frares de verneda (Lathraea clandestina). Un nom popular que evidencia la forma del calze de la flor recordant la cogulla d'un frare caputxí, on el color marró del teixit en aquest cas és substituït per aquest altre violaci litúrgicament, potser més característic dels natzarens de les processons de setmana santa.
Aquestes plantes sense clorofil·la que trobem als Pirineus i a altres indrets humits no disposen de tija i les flors s'insereixen al rizoma (tija subterrània amb aspecte d'arrel) molt ramificat fet que els permet parasitar les arrels de diferents arbres de ribera com els verns (Alnus glutinosa), els clops (Populus nigra), i les salenques (Salix sp.). Ens adonem només de la seua presència al moment de la floració que acostuma a ser entre els mesos de març fins al maig. Recordo trobar-les, fa anys, a la vall de Son, al costat de la verneda del torrent de Cabaneres, a mil cinc-cents metres d'alçada en què atenyen, segurament, el seu màxim llindar de creixement. De fet, no les recordo, tan ufanoses.
El botànic i explorador francès Joseph Pitton de Tournefort anomenà aquest gènere Clandestinae i Carl von Linné l'any 1753, el reblà amb l'actual nom científic provinent del mot grec lathraios (amagat, secret, clandestí). De retorn, a l'altre costat de la làmina d'aigua de la Mollera, passo tocant d’uns búnquers i nius de metralladora molt ben conservats, testimoni present de la realitat de la nostra memòria històrica on malauradament alguns homes i dones també van passar en silenci, amagats, vivint al llarg de força anys de forma totalment clandestina.
