Sovint es relaciona la tardor amb aquella estació de l'any on la bellesa del contrast cromàtic que ens regalen els boscos caducifolis de muntanya, ens deixa atònits i bocabadats. Mentre els més micòfils, es dediquen a cercar els racons òptims per carregar un bon paner de bolets, altres deixen constància de la bellesa del paisatge amb la seua càmera fotogràfica. És temps de rebre amb els braços oberts, la pluja, sempre agraïda si plou bé, flairar l'olor de terra molla i adonar-se com els dits de les mans comencen a palpar les primeres fredorades, malgrat que la temperatura embogeixi amb tant contrast tèrmic entre el dia i la nit. Arriba el moment àlgid del zel d'algunes espècies i el bram dels mascles de cérvol inicia l'obertura sonora per excel·lència que acompanyarà les nostres passejades pels camins i boscúries d'Àneu fins a mitjan octubre, sens dubte un dels moments de l'any que qualsevol naturalista espera amb delit.
Surto de matinada, amb la llum del frontal, en silenci per sentir el profund so gutural allargat i greu que retrona a un vessant i altre de la muntanya. Un moment impactant, però agraït, que permet adonar-nos que la natura és viva, constatant una vegada més que l'esforç de supervivència de les nostres espècies no és en va. A trenc d'alba, la llum del dia es lleva més mandrosa que a l'estiu. En un breu minut engega el cant dels ocells, el cel s'encén i els brams creixen amb intensitat. Planto el telescopi terrestre en el lloc estratègic, allunyat dels cérvols per no torbar-los i cerco amb els binocles entre ginebres i bàlecs la seua presència. Siluetes que es belluguen entre pastures, prats, boscúries i el roquissar fins que entre la circumferència de l’òptica observo amb detall un petit grup de tres femelles amb cries i segalls com peixen l'herba tranquil·lament i es nodreixen d'alguna fulla encara entendrida que remugant els farà de bon pair.
Més amunt, en un petit replà que em recorda una petita sabana, un parell de mascles rivalitzen amb intensitat, marcant territori, un al costat de l'altre, alçant el coll i emeten el potent bram. Són un parell de bons candidats per aconseguir el preuat repte de la reproducció. Una veritable pugna que, en molts casos i després de colpejar amb insistents patacs de banya a terra, acaba en una lluita de força enforquillant-se les banyes, demostrant la fortalesa dels seus gens que té la recompensa del plaer. El més feble cedeix i capcot marxa a cercar una altra oportunitat. El vencedor amb tota probabilitat serà l'òptim candidat per la femella més esplèndida. Esforç, desgast energètic constant, dejuni involuntari per l'oblit, o brama, o aliment. Això no és amor, això és pura supervivència. La selecció natural afebleix als més decrèpits portant-los potser a l'abisme de la mort. Victoriosos, els forts pujaran al podi més alt fent perdurar l'espècie amb la millor qualitat genètica possible.
Com escrigué l'alpinista Maurice Herzog, no és més qui més alt arriba, sinó aquell que, influenciat per la bellesa que l'envolta, més intensament sent. Em sento privilegiat d’aquest moment, i permeteu que us faci extensiva aquesta cita a altres sentits. Veure, sentir, escoltar, tastar i viure la brama, una veritable experiència que si més no una vegada a la vida hauríeu de fer. Això sí, sempre amb el respecte que la natura i els cérvols mereixen.
