Els reptes de la comunicació científica

La ciència de la premsa: una reflexió des de l’àmbit acadèmic i periodístic

Portada número 80

Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial a l’hora de transmetre i difondre el coneixement científic. En l’exercici de la seua professió, els periodistes sovint s’han d’enfrontar a informacions darrere de les quals hi ha un component científic, que cal saber com tractar si es vol oferir una informació rigorosa i de qualitat. Només cal donar una ullada a qualsevol diari de les últimes setmanes per trobar notícies que necessiten un bagatge científic per a contextualitzar-les correctament: l’oli de palma, la vacunació infantil, les pseudociències, el canvi climàtic, la investigació sobre el càncer… Tots ells són temes d’interès per a la ciutadania, i tots requereixen professionals de la informació especialitzats en ciència.

Vol dir això que els periodistes han de tenir una formació científica? Han d’haver estudiat física, biologia o matemàtiques? No necessariament. El que sí que han de tenir és un coneixement del món científic i  del mètode científic. Com funciona la investigació científica, la replicació d’un experiment o una publicació científica, i conèixer el llenguatge de la ciència i dels científics. Només d’aquesta manera es pot distingir quan s’està davant  d’un frau o d’una informació de la qual cal desconfiar. Malauradament, també és possible trobar exemples d’aquest tipus en els mitjans, quan informacions amb poca base científica han tingut un ressò que no es mereixien, sense que els periodistes que hi havia darrere contrastaren les dades científiques i mèdiques proporcionades per les fonts.

Darrere de tot açò no hi ha només una causa. Més enllà del desconeixement de la ciència i de la mala pràctica periodística, trobem altres qüestions lligades a la crisi econòmica, que ha escapçat les redaccions eliminant en molts casos les seccions especialitzades, i a una crisi de model que  està afectant al sector, on els nous mitjans i eines donen prioritat absoluta a la immediatesa, fet que sumat a la falta de recursos provoca que el periodista difícilment puga dedicar temps a corroborar notícies i contrastar la informació amb diverses fonts. I malgrat això, en el nostre panorama comunicatiu trobem molt bones seccions de ciència i mitjans especialitzats en divulgació científica. Darrere d’ells sovint hi ha la tenacitat i l’aposta personal de professionals compromesos amb la comunicació científica.

En l’altra cara de la moneda, trobem el personal científic. Si habitualment els investigadors i investigadores havien viscut relativament allunyats de la divulgació de la ciència –restava temps a la investigació i inclús era una tasca mal vista pels companys–, cada vegada més els científics veuen la comunicació de la seua investigació com a part del seu treball. Al temps, entenen que aquesta relació amb els mitjans els pot produir més beneficis que perjudicis. Les universitats i les revistes científiques ho saben, i a través dels seus gabinets i departaments de comunicació promouen la difusió de les investigacions a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. De fet, ja hi ha certes mètriques alternatives al tradicional factor d’impacte (basat en el nombre de citacions en altres publicacions) que tenen en compte també la citació de l’article en blogs, notícies o xarxes socials.

Davant la importància de la comunicació de la ciència en la nostra societat, des de Mètode vam impulsar en 2013 l’organització d’un seminari per analitzar els reptes i tendències de la comunicació de la ciència, que va tenir lloc a la seu de la UIMP a València i on vam reunir professionals del periodisme científic i de la investigació en comunicació de la ciència. Amb la col·laboració d’aquesta universitat, vam recollir més tard les principals ponències d’aquestes jornades en un monogràfic especial baix el títol de La ciència de la premsa, que vaig coordinar junt a Martí Domínguez. En les pàgines que ara recuperem amb motiu del 25 aniversari de la revista Mètode, podem trobar articles en profunditat d’investigadors com ara Hans Peter Peters on analitza les relacions entre científics i periodistes, de Dominique Brossard sobre els nous mitjans de divulgació en Internet i de Susanna Priest sobre el tractament informatiu del canvi climàtic. També trobem la perspectiva des dels mitjans de comunicació a través de Pilar Perla, coordinadora del suplement Tercer Milenio, sobre els reptes del periodisme científic; d’Ana Galarraga, que analitza les particularitats de comunicar la ciència en eusquera en la revista Elhuyar; i de Luc Allemand, en aquell moment cap de redacció de La Recherche, que des de la seua experiència en aquesta revista tracta de l’evolució dels mitjans científics en Internet.

Tot completat amb les entrevistes a Maxwell  Boykoff, investigador sobre comunicació i canvi climàtic, i als professors Hans Peter Peters i Susanna Priest sobre l’acostament entre les dues cultures, la científica y la periodística.

Un número que reflecteix els objectius de la revista Mètode d’analitzar i contribuir a la millora de la comunicació de la ciència, posant en comú científics i periodistes, investigadors i professionals de la comunicació de la ciència… Un número, en definitiva, per superar definitivament la barrera entre les dues cultures.

La ciència de la premsa

Comunicar la ciència amb rigor i eficàcia continua sent un dels reptes de científics i investigadors, que veuen que en un context com l'actual és més necessari que mai fer partícip la societat del treball que es duu a terme en universitats i centres de recerca.
© Mètode 2017

Cap de redacció de la revista Mètode.