Entrevista a Vicent Llorens i Bosco Dies

L'Albufera, trenta anys després

Autors del llibre Trenta anys, trenta mirades

Vicent Llorens, diu, sempre ha tingut preferència per l’Albufera. Acostumat a eixir a caminar per la marjal, no va ser però fins a 2008 quan, en deixar el seu treball en una agència de publicitat, va poder dedicar-li temps a la seua emergent afició per l’observació d’aus en el parc. A Bosco Dies, per la seua banda, aquesta mateixa afició li ve des de ben menut. Els dies d’exploració pels voltants de la urbanització de la devesa del Saler on es trobava sa casa, així com els estius viscuts en el càmping del Racó de l’Olla, van propiciar que acabés titulant-se com agrònom per pura vocació. Uns coneixements que li varen permetre treballar durant tretze anys en l’oficina de gestió tècnica de l’Albufera.

Va ser aquesta passió pels ocells el que va aconseguir que Llorens i Dies coincidiren en temps i espai. Més tard, en 2010, el compromís de tots dos amb l’aiguamoll va prendre forma amb la constitució de la Fundació Assut, una plataforma social que treballa en la reparació i conservació del Parc Natural de l’Albufera a través d’iniciatives divulgatives, culturals i de gestió del territori. Una tasca imprescindible per la preservació d’un dels espais valencians més valuosos.

L’Albufera no és tan sols el llac més gran de la península Ibèrica. Amb una extensió que supera les 21.000 hectàrees de superfície, la singularitat del seu paisatge i biodiversitat, així com la seua estreta relació amb l’activitat humana, converteixen al parc natural en un ecosistema paradigmàtic mereixedor de protecció institucional. L’Albufera va ser declarada Parc Natural l’any 1986. Ara, complides ja tres dècades d’aquesta declaració, Llorens i Dies presenten el llibre Trenta anys, trenta mirades, editat per Edicions 96 i Fundació Assut amb la col·laboració de Fundación Aguas de Valencia. Una crònica albuferenca que revela la complexitat de les relacions humanes desenvolupades en l’espai així com el seu impacte ambiental. Tot un homenatge a les persones que varen convertir l’aiguamoll en el primer parc natural del País Valencià.

Quins avantatges ofereix treballar des de la Fundació Assut en comptes de des de les institucions públiques? 

Bosco Dies: Treballar des de l’administració hauria de ser l’ideal, però a banda dels problemes particulars que vaig tindre allí a l’hora de fer la meua feina, es tracta d’un òrgan molt rígid, molt difícil de moure, on gestionar propostes i iniciatives és complicadíssim, sobretot des d’un punt de vista tècnic,

Vicent Llorens: De fet, en el llibre queda molt ben reflectida la inacció de l’administració durant els trenta anys del parc.

Vicent Llorens, periodista, amb el llibre Trenta anys, trenta mirades en les mans. / Fotografía de María Marín

S’ha millorat aquesta gestió i presa de decisions des de la fundació? 

B. D.: És un instrument molt més àgil, ràpid i eficaç que possibilita una estructura de treball molt senzilla. L’equip que la conforma no és institucional, sinó un glossari de professionals que sempre han estat molt implicats: Vicent Sales, Carles Sanchis, Guillermo Palau…

V. Ll.: Les relacions dins d’Assut són molt fluides, i les decisions, més ràpides.

B. D.: Coneguem molt bé el territori i tenim aquesta capacitat de comunicació, un potencial que ens dóna la llibertat de treballar en el que volem encara que coste i apostar per projectes molt concrets.

Què té d’especial l’Albufera per a dedicar-li aquesta Fundació? 

B. D.: Tenim la sort de tindre un espai territorial molt important i molt gran pel que fa a l’extensió –la superfície protegida arriba a les 21.000 hectàrees–, i això hauria de ser un potencial que crec que la gent ni valora ni veu. És el cas de l’administració, que sempre pensa en l’Albufera fent accions molt xicotetes, molt aïllades, però el parc mereix tindre una visió global, una perspectiva molt més ampla que comprenga fins i tot tota la seua conca de drenatge. Un espai que hauria de tindre la importància que no té, que no se li està donant. És un aiguamoll molt maltractat amb un potencial brutal.

Potencial en quin sentit? 

B. D.: En tots! Pel que fa a la recuperació d’habitat, recuperació d’espècies de flora i de fauna, recuperació d’aus, recuperació de paisatge, d’usos, de tradicions… És un espai amb una increïble quantitat de recursos, però sembla que la gent ni ho valora ni ho vol recuperar.

«L’Albufera és un aiguamoll molt maltractat amb un potencial brutal»

V. Ll.: És el tercer aiguamoll del mediterrani en importància però no té aquesta consideració…

B. D.: I dóna llàstima perquè si la tenia, aquesta capacitat de força de l’aigua, la superfície d’inundació, la perellonà… Era un espai que realment costava de dominar, però en uns anys ha canviat tot, i ara està sotmesa. Des de la Fundació tampoc volem tornar enrere, però el parc té molt de marge de millora. En això estem.

Per què calia dedicar-li a l’Albufera aquest treball d’investigació, Trenta anys, trenta mirades?

V. Ll.: A banda de la importància que té com a aiguamoll, l’interès que es manifesta en el llibre és tota aquesta barreja d’interessos que es donen lloc dins del parc. Aquesta és una característica dels aiguamolls, espais amb una riquesa natural molt important i usos vinculats als seus recursos on cadascú té les seues pròpies necessitats i prioritats particulars. Evidentment també resulta interessant tot el procés de declaració del parc natural, com han sigut aquests trenta anys de protecció… foren fets paradigmàtics. Es tracta d’un paisatge humà que anima a escriure. Publicar el llibre era necessari.

B. D.: El procés de declaració del parc natural també és molt interessant perquè es va iniciar durant una etapa delicada de la història recent de la democràcia, amb components històrics curiosos. Avui dia no sé si s’hauria pogut fer amb les mateixes condicions i delimitació territorial, però en el seu moment va colar. A més es va posar en marxa per molt poca gent, persones que apostaren, que lluitaren pel que és ara una realitat, però que han quedat oblidades. Aquest és el nostre reconeixement.

Aquesta declaració de l’Albufera com parc natural no va convèncer tothom…

V. Ll.: Fou una decisió un poc unilateral, dels qui constituïren l’oficina de l’Albufera als anys vuitanta, i clar, es trobaren amb l’enfrontament més o menys radical dels agricultors.

B. D.: També dels hostalers, dels usuaris… Sí que hi va haver més diàleg i discussió per establir la normativa, amb certa participació de la resta de col·lectius, però la idea inicial del nomenament del parc va ser molt conservacionista. De fet, el límit geogràfic es va proposar inicialment com un “a veure si cola”, i colà! Però si férem ara aquesta proposta, molt possiblement aquest límit tan extens no s’aconseguiria tan fàcilment. Hi hauria una oposició més forta, moltes més pressions… Potser aquesta declaració tan ambiciosa siga un problema que continúa arrossegant el parc junt amb els conflictes entre els col·lectius, que com ens hem adonat amb el llibre, encara continuen presents.

Dins d’aquest joc d’interessos, en el llibre, biòlegs anomenen la caça com un dels perills per la biodiversitat, però alhora els caçadors la defensen com necessària…

V. Ll.: Si, troben que la seua activitat és bona per al control de plagues del parc, com l’assumpte del coll verd.

B. D.: Tenim problemes amb el creixement de determinades espècies, però el coll verd ha anat a més perquè l’hàbitat està degradat. És una espècie oportunista. Corregim doncs els motius que fan que aquesta espècie siga tan abundant. També es podrien recuperar les ajudes que hi havia adés per compensar els danys agrícoles de les aus aquàtiques, inversions no molt grans per compensar als agricultors i evitar el conflicte.

V. Ll.: La manca de gestió provoca això. És el que comenten Bosco i el seu germà [Nacho Dies] al llibre. Que amb un poquet de gestió, raonable, sense massa inversió, es pot tractar de satisfer a la gent de l’Albufera.

Bosco Dies i Vicent Llorens, en la biblioteca del Jardí Botànic. / Fotografía de María Marín

Tal com expliqueu en el llibre, actualment el parc travessa per un estat d’estancament. Quin paper juguen en aquest fet la manca de gestió i la barreja d’interessos? 

B. D.: És innegable que la pressió del sector arrosser és molt potent, perquè la major part de superfície del parc és propietat privada amb cultius d’arròs. Inevitablement, sempre s’acaba satisfent la visió més productivista de l’Albufera, en comptes de la conservadora.

V. Ll.: En trenta anys de parc, tan sols s’han fet projectes puntuals de recuperació, com el del Racó de l’Olla, el Tancat de la Pipa, el Tancat de Milia… unes cent hectàrees, a banda de la recuperació de la devesa del Saler. En un parc de 21.000 hectàrees, la Generalitat tan sols en té 100! Per recuperar l’Albufera cal comprar una superfície gran.

B. D.: És complicat perquè la superfície agrícola és molt cara, però hi ha hagut oportunitats; podien haver-se fet més coses. Si al llarg dels anys hi haguera hagut una política d’adquisició de terrenys, o si hagueren apostat per fer intervencions, potser ara tindríem sis-centes hectàrees i es podria fer una gestió d’habitat molt més interessant.

Li ha vingut gran a l’administració la declaració de Parc Natural? 

B. D.: És molt fàcil fer la declaració, però clar, per a fer-ho efectiu has de tindre un suport econòmic o financer, i durant molts anys les úniques inversions que s’han fet han sigut de personal. Personal de manteniment, d’educació ambiental, de suport tècnic… No hi havia inversions de recuperació ni conservació. Com es pot mantenir un espai natural així? També hi ha moltes administracions competents en el parc natural de l’Albufera, però hi ha hagut una desconnexió entre totes elles i cadascú ha tirat per la seua banda.

Aportaria cap solució declarar l’Albufera com a Parc Nacional, tal com alguns testimonis plantegen en el llibre?

V. Ll.: Es parla del parc natural nacional per afavorir el finançament estatal. La decisió tindria lògica, perquè l’Albufera és un sistema que depèn de rius intercomunitaris.

B. D.: Seria una garantia de major finançament i una raó per poder pujar la inversió. Podria generar sinergies interessants, però sense una gestió idònia…

«Sempre s’acaba satisfent la visió més productivista de l’Albufera, en comptes de la conservadora»

V. Ll.: Hi ha molts actors que fan que açò siga una tasca molt difícil: L’Ajuntament, la Generalitat, la Confederació Hidrogràfica… És difícil pensar en la declaració de Parc Nacional amb l’experiència que tenim. Personalment no sabria dir-te si seria positiu o negatiu.

B. D.: Tenim models com el Delta de l’Ebre, més pròxim i més semblant quant a característiques, amb bons models de gestió que es podrien aplicar ací sense haver de passar per la declaració de Parc Nacional. Potser sí que es necessiten més diners, però crec que el problema no és tant la quantitat, sinó la seua utilització.

Després de vint anys de govern popular, com ha afectat el canvi de govern a la gestió de l’Albufera?

V. Ll.: Ara hi ha major afinitat per exemple amb els projectes de la nostra fundació, així com una preocupació no només per l’Albufera sinó també per tot el sistema de regadiu vinculat, per l’Horta… L’administració demostra major voluntat, però hi ha una falta evident de recursos econòmics.

B. D.: Es pot tindre molt bona voluntat, però quan arribes i veus la pressió que exerceixen els diferents sectors t’adones de les limitacions que tens per controlar les institucions. Aquests sectors tenen drets molt arrelats, que generen molt de conflicte social, però és veritat que hi ha una sèrie de senyals que proven que les coses estan canviant.

V. Ll.: Al final les coses depenen de la conversa, de l’entesa entre les parts més que les imposicions, perquè aquests drets estan molt arrelats en col·lectius que tenen molta força.

A banda de les qüestions administratives, quin hauria de ser el pròxim pas ambiental cap a la recuperació del paisatge? 

B. D.: En matèria de qualitat de l’aigua, s’ha de solucionar definitivament la qüestió dels abocaments d’aigües residuals, garantir la recuperació i millorar el fluix d’aigües contaminades, redimensionar l’obsolet col·lector oest i redissenyar les depuradores. També s’ha de gestionar la manera en què arriben els caudals del Xúquer i en quina quantitat ho fan. A banda tenim el problema de la degradació del litoral, un assumpte seriós que està suposant una regressió molt important i molt ràpida de la costa on cal fer tota una inversió per recuperar el terreny i el sistema dunar.

Bosco Dies, un dels fundadors de la Fundació Assut./ Fotografia de María Marín

Amb aquestes necessitats en ment, és prioritari en aquests moments arribar a un acord de mínims per recuperar el parc? 

B. D.: Hauria de ser-ho. El parc travessa una situació molt complicada, inclús per al futur del sector arrosser, que també s’enfronta a molts problemes i incerteses de futur. En el llibre molta gent ho diu, que el futur del parc és prou incert, encara que són prou optimistes.

V. Ll.: Si, són optimistes sobretot a curt termini, amb assumptes com el col·lector oest i algunes altres infraestructures, la gestió de l’aigua… que faran que es recupere la qualitat hidrogràfica. Però els problemes que van més enllà generen més dubtes.

B. D.: Els usos públics, el turisme, el canvi climàtic… justifiquen una reducció de l’arribada de caudal, i això requereix adaptar-se. Hi ha qui pensa que potser l’Albufera tornarà a ser salada, qui sap. Tot canvia, tot evoluciona així que hem d’adaptar-nos. Està clar que l’arròs és a hores d’ara una garantia per a l’Albufera, això és indiscutible, però potser d’ací a cent anys ja no siga així.

Està perdent la societat l’afinitat amb el parc?

V. Ll.: Crec que sí. La població s’està envellint i els agricultors no tenen un relleu generacional clar. La figura del llaurador minifundista també està desapareixent i l’arròs està passant a mans dels grans propietaris, una industrialització que anirà creixent perquè l’agricultura ha deixat de ser una garantia de futur; només ho serà si és rendible, i això passa pels grans productors.

B. D.: I la icona de l’Albufera també ha canviat, el sentiment de pertinença i la seua originalitat s’estan perdent. Ara per exemple, els caçadors només apareixen en època de caça perquè inclús són gent urbana. També ha canviat el paisatge amb ciclistes, corredors… Hi ha més usuaris urbans desvinculats del seu origen, però això també pot ser una potencialitat si la gent nova que entra en l’espai aposta per recuperar-lo.

És aquesta pèrdua de consciència una assignatura pendent de la divulgació?

V. Ll.: Tal com s’exposa en el llibre, aquest és un factor molt important. Hi ha una contradicció entre la manca de preocupació pel paisatge i el simbolisme que encara té el parc. Ho diu Josep Vicent Boira, que a la societat valenciana sempre se’ns ompli la boca parlant de l’Albufera, o de l’Horta, però a l’hora de la veritat, res.

B. D.: Hi ha població local que s’estima l’Albufera però que alhora n’està fent uns usos poc adequats. Moltes vegades he parlat amb agricultors que aboquen remolques d’enderrocs, rajoles, trossos de cal, de plàstic… mentre t’emocionen contant-te que s’estimen la terra com ningú; no els afecta estar tirant tot això al camp! Sembla que és la nostra idiosincràsia, som així, però és una llàstima. El territori valencià no destaca pel respecte i la conservació, és un model de maltractament prou clar.

«En aquests moments són les organitzacions civils i les fundacions les que estan fent el treball que li correspon a l’administració en matèria de divulgació»

V. Ll.: Per aquesta raó cal l’educació, per a fomentar la consciència i estima per la natura que ens envolta. És un assumpte en el qual sí que hauria de fer-se major inversió, falta espenta.

B. D.: L’administració hauria d’apostar per la divulgació. No ha de fer-ho la societat, encara que en aquests moments són les organitzacions civils i les fundacions les que estan fent el treball que li correspon a l’administració en aquesta matèria. Això és un risc; ens apropiem de feines que no podem realitzar correctament perquè no tenim els recursos necessaris.

Com els agradaria trobar-se l’Albufera cinquanta anys endavant?

V. Ll.: M’agradaria que haguera recuperat la qualitat de l’aigua, així com la població macròfita, que és un objectiu factible. Que l’administració haguera comprat alguns arrossars, inclús que algun propietari d’arrossars també apostés per millorar la gestió del seu terreny, i aconseguir que es recuperaren els nivells de biodiversitat de l’aiguamoll original.

B. D.: Tampoc seria tan complicat arribar a un equilibri, tan sols cal realitzar les activitats de manera més respectuosa, però sóc optimista a llarg termini; d’ací a deu anys el parc estarà igual o pitjor. Afortunadament no s’ha arribat encara a un punt de no-retorn. Espere que la nova generació d’agricultors tinga més sensibilitat amb l’espai, així com la possibilitat de fer altres activitats de caràcter turístic, educacional… Són potencials que l’agricultor actualment no està aprofitant. Però també cal esperar que l’administració faça els seus deures.

V. Ll.: En qualsevol cas, també serà interessant el procés, el camí perquè tot açò arribe. El que pot ser un desastre per a alguns sectors pot suposar alhora reptes interessants per a altres.

B. D.: Han de canviar molt les coses, les mentalitats, les generacions… Portem ja trenta anys i estem pràcticament igual, i els conflictes encara perduren.

V. Ll.: Exacte. En el parc encara continua la divisió entre ecologista i agricultor, i perdurarà, no sé fins a quan. Ací serà clau el paper de la divulgació. El paisatge és un patrimoni col·lectiu, de tots nosaltres. Cal intentar cedir en els interessos particulars per aconseguir el bé comú.

© Mètode 2017

Estudiant de periodisme de la Universitat de València.