Entrevista a Ana Donat

Ana_Donat31

Enfront dels que defensen una concepció de l’art basada en criteris acadèmics, Ana Donat ens mostra una forma de creativitat que té a veure amb la multidisciplinarietat, amb el diàleg entre creador, naturalesa i receptor. Els seus treballs tracten d’aproximar l’art a la ciència. Les seues obres evidencien una cerca mitjançant indagacions en camps de la biologia, el paisatge i l’ecologia. En aquesta conversa, Ana Donat reflexiona sobre les seues recerques, les seues trobades i les seues concrecions.

La cerca

Potser seria adequat iniciar aquesta conversa preguntant-li sobre el que entén per art.
M’agrada pensar que l’art és una escenificació plàstica de la ciència. La diferència entre totes dues seria la veracitat. Tenir una base científica és necessari per expressar-se plàsticament. La representació artística et permet fantasiejar sobre la realitat, sobre les evidències científiques de l’existència de les coses. La concreció, el rigor científic, és capaç de portar-te a l’abstracció, a una major llibertat en l’expressió plàstica. Tot és física, química, nombres… es tracta d’extraure’n la plasticitat. Evidentment «art» ja no és «oli sobre llenç», vivim envoltats d’estímuls i mitjans per a adquirir coneixements que fan impossible no interrelacionar-se amb disciplines aparentment dispars. Saber dibuixar bé ja no és requisit indispensable, més aviat cal saber i poder transmetre mitjançant qualsevol procediment les teues inquietuds, servint-te de tot de procediments, des dels avenços tecnològics més sofisticats fins a labors artesanals quasi en desús. Això porta a possibilitats il·limitades d’actuació.

Seria, la seua, una pràctica artística que busca interrogar la naturalesa, que necessita recolzar-se en la ciència per dialogar amb altres éssers humans?
Pense que una línia exclusiva a través de la qual es desplegara la meua creativitat seria incongruent amb la meua manera de ser i pensar. La cerca fa que sí, que cada expressió siga un experiment, una resposta, un ordenament de la meua manera de pensar. Els objectes trobats i buscats (caçadora-recol·lectora) són importants, però no sols en la naturalesa, també a abocadors, encants i tota mena de llocs. Aquests diferents tipus d’objectes també representen diferents tipus d’éssers i circumstàncies amb què em vaig trobant al llarg de la vida. D’alguna manera m’apropie també de l’experiència de l’altre, la filtre i la interioritze en el meu treball. Aprenc de tot. Qualsevol textura, color, olor, pel·lícula, música, situació, és susceptible de ser incorporada als meus materials de treball (subministraments materials i espirituals). La idea principal de la meua feina és una i clara, i el procediment i els materials són, aparentment, dispars. Comence amb un desordre monumental però al final cada cosa és al seu lloc. Remoure el propi saber és una obsessió per a mi, d’ací que parega que utilitze un procediment científic. Trobar, interrogar-se, comparar, traure conclusions del coneixement adquirit i del nou… Tot es retroalimenta, és un diàleg continu.

Es percep que, en realitzar les seues obres, intenta despertar en l’espectador el plaer d’observar, de dialogar amb la naturalesa. Això passa de manera conscient i deliberada?
El plaer d’observar està bé. Anem quasi sempre a la immediatesa i s’està perdent el gust per l’elaboració, tant materialment com mentalment. Posem excuses per no haver de pensar i per no haver de manufacturar. El plaer de l’elaboració del treball, en el meu cas, les expedicions a la cerca de materials, la feina de camp, separar els ingredients, classificar-los, ordenar-los, reinterpretar-los, tenyir-los, transformar-los, col·locar-los en l’obra… Hi ha un mètode, un procés d’elaboració. Per a mi és un plaer i m’agrada que es perceba. El fet d’observar alguna cosa elaborada fa que et prengues el teu temps assaborir-la. Igual com també aplique tècniques de teixit i brodat com a símbol de procediment lent, manual, d’un acte que necessita d’un temps per dur-lo a terme. Et permet pensar en el que fas, com la lentitud del creixement d’un arbre. És una manera d’evitar la immediatesa del pensament, pots processar la informació i després compartir-la. Unes arrels i molses tenyides i cosides dins d’una urna, descontextualitzades, fora de la naturalesa real, del seu hàbitat, ens fan reflexionar sobre aquest distanciament home-naturalesa, és una representació del nou artifici d’aquesta pseudonaturalesa.

Aquesta manera de mirar l’entorn de través de les deixalles podria interpretar-se com una inquietud pel deteriorament progressiu de la naturalesa? O com un al·legat contra l’actual manera balafiadora de viure l’entorn?
És clar que estic preocupada pel deteriorament progressiu de la naturalesa, per l’ecologia, però no sóc una fanàtica que faça olor d’encens tot el dia. Menge les mateixes porqueries prefabricades que critique i moltes vegades no recicle. La mirada cap a l’ecologia dóna peu a tota una sèrie de manipulacions i abusos econòmics i sectaris. Jo mateix em contradic utilitzant productes contaminants en el meu treball! Podria ser evitable però forme part d’aquesta societat-brutícia que viu en aquest zulo autodestructiu. A petita escala sóc tan culpable del deteriorament de l’entorn com el que més. I damunt sóc conscient de no fer tot el que puc per evitar-ho, no m’agrada la hipocresia. Se’ns omple la boca de conceptes grandiloqüents, però tots som «pecadors» o ho hem estat. En els títols de les meues primeres exposicions ja tenia interès per les restes, ruïnes, viscudes com a empremtes, records, reciclatge. Construir per destruir-destruir per construir, Ciutats de fem, Boscos de fem. Trobe que amb microaccions, com ho és l’expressió plàstica, es remou la consciència aliena i egoistament tranquil·litza la meua. M’agraden les formes orgàniques, la imperfecció, els materials de rebuig… s’assemblen més a l’ésser humà.

En aquest èmfasi en els materials de rebuig, hi ha denúncia o hi ha necessitat de comprovar les insospitables possibilitats de pervivència de la naturalesa?
Hi ha denúncia, però hi ha més necessitat com dius de comprovació del poder de la naturalesa per autorregenerarse, de veure que la selecció natural al final farà el seu paper. La coevolución d’insectes i plantes. Això em tranquil·litza i veig una llum d’esperança en l’autoadaptació. És la visió-escenificació de l’obra que he escrit, per tant, invente coses, noves adaptacions home-naturalesa, híbrids biomecànics. Conte una història “basada en fets reals”, com es diu, però després fantasiege i de vegades dote la naturalesa de propietats humanes (de positives i de negatives) i viceversa. No hi ha una denúncia agressiva. Intente que l’espectador se senta atret per quelcom sensorialment bell, harmoniós i després, quan és conscient del que expressa, percep el missatge negatiu (moltes vegades a través de la ironia).

Les troballes

Arribem a la conclusió que la cerca ha estat el fil conductor que li ha permès desplaçar-se d’una curiositat a altres. Però, podríem afirmar que determinades troballes al llarg del seu recorregut han estat igualment decisives a l’hora de definir el seu propi camp estètic?
No concep l’expressió plàstica sense implicació personal, social. Ara més que mai, quan el concepte «art» és confús, quan ja no serveixen definicions tradicionals, ni «instruments de mesura» únics, la multidisciplina hauria de ser el camí que s’ha de seguir per redefinir molts corrents artístics actuals. Hi ha tantes vies, tants instruments interrelacionats, que és impossible no implicar-t’hi d’alguna manera. Mai sabré quina inquietud m’ha portat a la següent. Aquestes diferents disciplines es potencien, s’adapten, se solapen. La concepció de l’espai, els volums, els mecanismes físics, químics i psíquics de les coses i éssers, el pensament lògic i irracional, el creixement d’una planta, els seus teixits… Tot està dins d’un alambí que espere anar omplint cada vegada més i poder extraure’n un elixir-resposta a les meues inquietuds, en cada nou projecte artístic. L’amor per la naturalesa m’ha portat a l’estudi de la botànica, la flora, els insectes… Els insectes són màquines perfectes, enginyeria aeronàutica, arquitectura, simetria. Els estic reprenent, és un nou projecte d’híbrids, un altre artifici de la naturalesa.

Parla de flora, d’insectes, però ben sovint treballa amb objectes morts. No troba que aquests objectes morts tenen capacitat per a suggerir vida i que vostè pot provocar una presa de consciència utilitzant-los?
Aquests objectes morts, com dius, no ho són del tot, continuen vius, continuen el seu procés de descomposició, el seu cicle vital que també és desintegrar-se. Igual com ho farem nosaltres. Ens comportem com estruços, evitant, autoenganyant-nos. Belleses recautxutades i clòniques, elixirs i cremes, la batalla perduda per endavant contra l’inevitable… La nostra cultura occidental no vol saber afrontar la realitat. Anem en contra del nostre cicle vital i del nostre entorn. No tens més que fer una ullada als mitjans de comunicació. La mort i la destrucció s’utilitzen de manera sensacionalista, no educativa. A mi també m’espanta i a pesar de mostrar un caràcter alegre, irònic, la meua filosofia de la vida és moltes vegades tràgica i grisa. L’ésser humà (m’hi incloc) em decep bastant… tot es fa per a obtenir alguna cosa a canvi. Aquest “treball” aparentment bell fa que no pare de pensar en problemes reals, em fa reflexionar sobre la mort, el patiment, sobre aquesta globalització que al final ens està devaluant, ens està encapsulant, etiquetant, destenyint-nos, descafeïnant-nos. La utilitat de l’art. L’acostament a la naturalesa fa que em tranquil·litze, em conforme, les seues jerarquies, les seues lleis funcionen… Un arbre no t’enganya mai, no pretén ser una altra cosa que un arbre. La naturalesa em fa plantar els peus en terra, mai millor dit.

M’agradaria que parlara del plaer que pot arribar a obtenir de la recol·lecció i custòdia d’elements rebutjats o d’usar i llançar del paisatge natural.
Rebutjats per l’home, no per la naturalesa. En la naturalesa aquestes deixalles són aprofitades, es transformen en aliment per a noves plantes i enriqueixen la terra. En el moment de la recol·lecció, en el paisatge natural, en els jardins de les nostres ciutats, en les platges després d’una tempesta… Hi ha una emoció semblant a la de trobar vertaders tresors. Moltes vegades pense que aquests objectes són obres d’art en si mateixes, amb les seues formes, colors, textures, olors inimitables. D’alguna manera, en apropiar-me’n, m’apropie de la seua bellesa, de la seua essència, del seu procés de formació. Després ho mostre a un espectador que possiblement no s’hauria entretingut a mirar-ho amb atenció, amb detall. Pot dir-se que jo també contribuesc a saquejar la naturalesa? Utilitze elements naturals que si no es tocaren del seu lloc complirien el seu cicle vital? Interromp d’alguna manera el procés natural? Potser totes aquestes preguntes són una exageració, però me les faig. Podria fer només fotografies i després mostrar-les, sense cap element material. En Boscos encapsulats, una de les sales albergava quasi mil pots transparents amb diferents llavors, fruits, flors seques, tot codificat, numerat, i tots ells al seu torn exposats en grans urnes-vitrines. Hi ha quelcom de tètric en aquesta obra. D’un costat hi ha el plaer d’observar en aquests petits tresors obres mestres en si, peces d’enginyeria perfecta, totes juntes, exposades, descontextualitzades, apreciant així un altre tipus de bellesa. D’un altre, sura una sensació de tristesa i alarma davant d’una realitat: preservem ara aquestes espècies, o haurem de conformar-nos de manipular la naturalesa, reproduint-la nosaltres, cuidant-nos molt bé de no malgastar el que en queda en les nostres conserves, en el nostre Banc de Llavors.

Insistint en aquesta perspectiva d’aproximació a través del potencial suggestiu d’altres mètodes i altres vies de coneixement, quines disciplines li semblen més adequades per orientar la seua cerca? De quins models s’ha beneficiat?
Quan vaig començar a estudiar arquitectura d’interiors ja treballava amb espais tridimensionals. En els meus projectes ja incloïa la naturalesa i el reciclatge de materials, escenografies on m’agrada implicar l’espectador: que olga, toque, senta. Estudiant paisatgisme, estic descobrint gran quantitat de possibilitats plàstiques que puc utilitzar i a més amb un fonament tècnic i científic. Una cosa em porta a l’altra, i vaig de la botànica a l’ecologia, passant per l’arquitectura, l’urbanisme o la filosofia… M’interessa molt l’arquitectura verda, sostenible, l’edificació ecològica, tant estèticament com funcionalment, reinventar ciutats verdes, l’ecomimesi. Soterrar edificis (Tadao Ando), o recobrir de vegetació les parets i terrats (Patrick Blanc). Hi ha un projecte d’Agence Babylone, anomenat Active Nature (“capacitats productives de la naturalesa”) centrat precisament en l’«ecomimesis», en l’autoabastiment de productes alimentaris, en la renovació d’energies, la seua reutilització, els cicles de l’aigua, etc. Estic endinsant-me en l’estudi de l’enjardinament de cobertes vegetals i parets verticals. Estèticament seria positiu, i el més important, oxigenaríem les ciutats. M’agraden els paisatges de Turner, el renaixement a Florència, el Quattrocento, Giadiliano, els paisatges dels pintors flamencs, el surrealisme de Max Ernst, el fotomuntatge, els dibuixos arquitectònics de Aldo Rossi descontextualitzant objectes i dimensions, les ciutats de Miquel Navarro o les acumulacions-fetitxe de Carmen Calvo. Quant a artistes que intervenen en el paisatge o que es basen en la naturalesa, no deixa de sorprendre’m l’obra Christo, empaquetant costes i valls (apropiant-se’n?), de Mario Mertz, la recopilació de sons de cants d’ocell de David Tremlett i, més pròxims als nostres dies, les fotografies d’Axel Utte o les delicades instal·lacions de Monique Bastiaans.

anadonat07
© Kike Sempere
Panoràmica general de l’exposició Boscos encapsulats d’Ana Donat.

Concrecions

En la seua última exposició: Boscos encapsulats, aconsegueix introduir el visitant en l’experiència del bosc, en els seus sons, les seues aromes, la seua heterogeneïtat… I això, ho realitza mesclant materials naturals amb tenyits artificials, amb plàstics, amb recursos electrònics… Potser considera que la naturalesa és irrepetible i només podem conèixer la manera com funciona en nosaltres…
Introduir el visitant en l’experiència del bosc és potser molt pretensiós, però no deixa de ser una crida d’atenció sobre l’existència real d’aquests sons, aromes, textures, colors i formes.

Si li demanara que tancàrem la nostra conversa sintetitzant en poques frases cap a on creu que s’encamina el seu treball, què contestaria?
Com he dit anteriorment, estic descobrint encara qui sóc i el que m’agrada… Anem per la vida de manera frenètica, amb les nostres aspiracions i ambicions i no ens adonem del dany que podem fer i fem. La creativitat és un privilegi, és com viure una vida paral·lela, fantasiejant sobre altres mons creats per un mateix, petits instants de fugida. I en aquestes «escapades» et permets denunciar, recordar o embellir el record i el teu entorn. Continue buscant, i continue interessant-me per la naturalesa. Estic treballant amb maquetes gegants de «ciutats verdes», amb insectes a gran escala hibridats amb màquines, amb olors i sabors, amb sons i sensacions tèrmiques, amb flors biomecàniques… Veurem què n’ix…

Carmen Gracia. Catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de València.
© Mètode 2010.

© Kike Sempere
Les imatges d’aquest article corresponen a l’última exposició d’Ana Donat (en la imatge), Boscos encapsulats.

«Unes arrels i molses tenyides i cosides dins d’una urna, descontextualitzades, fora de la naturalesa real, del seu hàbitat, ens fan reflexionar sobre el distanciament home-naturalesa»

 

 

{rokbox album=|2782| text=||}images/stories/Noticies/Ana_Donat10b.jpg{/rokbox}
© Kike Sempere
Ana Donat. Cascada, 2010. Mesures variables (plàstics, paper fet a mà, ceràmica, llavors germinades…).
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

«Jo mateix em contradic utilitzant productes contaminants en la meua feina! Podria ser evitable però forme part d’aquesta societat-brutícia que viu en aquest zulo autodestructiu»

 

 

{rokbox album=|2782| text=||}images/stories/Noticies/anadonatb.jpg{/rokbox}
© Kike Sempere
Detall. Ana Donat. Excursió al bosc, 2010. Tècnica mixta. 60 x 60 cm.
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

«Conte una història basada en fets reals, però després fantasiege i de vegades dote la naturalesa de propietats humanes, positives i negatives, i viceversa»

 

 

{rokbox album=|2782| text=||}images/stories/Noticies/anadonat02b.jpg{/rokbox}
© Kike Sempere
Detall. Ana Donat. Banc de llavors”, 2010. 3 urnas de 200 x 150 cm. (pots transparents, llavors, fruits, paper, acetat, corda…).
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

«Saber dibuixar bé ja no és requisit indispensable per a ser artista, més aviat cal saber i poder transmetre mitjançant qualsevol procediment les teues inquietuds»

 

 

{rokbox album=|2782| text=||}images/stories/Noticies/anadonat08b.jpg{/rokbox}
© Kike Sempere
Detall. Ana Donat. Vestir-se de natura III, 2010. 200 x 200 x 18 cm. (ràfia, bolets, acetat, arrels, molses, paper, corda…).
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

«Un arbre no t’enganya mai, no pretén ser una altra cosa que un arbre. La naturalesa em fa plantar els peus en terra, mai millor dit»

 

 

{rokbox album=|2782| text=||}images/stories/Noticies/anadonat04b.jpg{/rokbox}
© Kike Sempere
Detall. Ana Donat. Aparcament gratuït, 2010. 200 x 200 x 18 cm. (escorça d’arbre, silicones, estopa, ràfia tenyida, paper, acetat, corda…).
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

«M’interessa molt l’arquitectura “verda”, sostenible, l’edificació ecològica, tant estèticament com funcionalment, reinventar ciutats verdes, l’“ecomimesi”»

© Mètode 2011

Catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de València.