Ana Márquez Aliaga: «La paleontologia ens pot ajudar a entendre el canvi climàtic»

Catedràtica de Paleontologia de la Universitat de València

Ana Márquez

Ana Márquez Aliaga (Madrid, 1946) ha dedicat més de quaranta anys de la seua vida al món de la geologia i la paleontologia, un període de temps que li ha permès viure de prop l’evolució recent d’aquestes disciplines en el nostre entorn. El seu testimoni té un valor especial per la seua experiència acumulada i pel seu èxit en una disciplina dominada per homes que tradicionalment no ha rebut un reconeixement i un suport tan ferm com altres branques de la ciència per part de les institucions i del món acadèmic. «Fins als anys 90, la gent m’enviava a buscar tombes i restes d’antigues civilitzacions quan comentava que era paleontòloga», recorda Ana Márquez d’aquells temps en els quals els paleontòlegs eren pràcticament uns desconeguts a Espanya. Llicenciada en Geologia i catedràtica de Paleontologia, Ana Márquez ha treballat en diferents projectes dependents d’institucions com la Unesco i ha estat la primera i única dona presidenta de la Societat Espanyola de Paleontologia (SEP).

Trobem Ana Márquez al seu despatx del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València. Al corredor del departament, podem observar retalls de periòdic amb les entrevistes i notícies que ha protagonitzat durant la seua carrera investigadora. A l’interior del despatx s’acumulen múltiples peces arribades des d’una llarga llista, impossible de recordar, de llocs de tot el món.

Per què es va decidir per la paleontologia?
Ja des de ben menuda m’agradava el món de les roques. Recorde que una vegada ma mare em va tancar la porta de casa mentre em deia que no volia netejar més perquè jo tenia tota l’habitació plena de minerals, fòssils i roques. De fet, els meus pares van reservar uns diners perquè jo estudiara farmàcia, que en aquella època s’estilava molt en les dones, i amb aquells diners jo vaig anar a la facultat i vaig acabar matriculant-me en geologia en contra de tot el criteri familiar i de tot el món. Jo en aquell moment no sabia les especialitats que m’esperaven en aquest món i durant la carrera vaig anant descobrint la paleontologia i altres disciplines de les ciències geològiques. Però la veritat és que quan era menuda la biologia no m’interessava molt, m’agradava molt col·leccionar minerals però mai he col·leccionat plantes o insectes, per exemple.

Quins han sigut els moments més importants de la seua carrera en paleontologia?
Destaque dos moments concrets. El primer d’ells és la lectura de la meua tesi doctoral sobre el Triàsic. En aquell moment, Espanya no comptava amb paleontòlegs dedicant-se a l’estudi del Triàsic, una situació que també es produïa a escala global. És un període geològic que parteix d’una extinció massiva i que finalitza amb una altra extinció massiva, i per tant els fòssils són molt menys abundants que els provinents del Juràssic i el Cretaci. I en aquell context vaig presentar la meua tesi doctoral amb un criteri totalment nou que passava per sobre dels coneixements clàssics. Vaig anar a Alemanya i en estudiar els seus fòssils triàsics vaig decidir que el que es sabia a Espanya era incorrecte, perquè el nostre Triàsic havia estat estudiat des de la influència alemanya, però allà em vaig adonar que els fòssils triàsics d’Alemanya presentaven menys afinitat amb els ibèrics que els d’altres indrets d’Europa i de la Mediterrània com Bulgària, Grècia, la República Txeca o Israel. El que vaig fer va ser no fiar-me del que estava fet i plantejar un canvi. Al depositar la meua tesi doctoral a Madrid, els professors no van valorar el potencial paleontològic de la meua tesi fins que un investigador de l’Institut Geològic d’Israel la va llegir i va comprovar que aquella tesi solucionava per complet una de les hipòtesis en formació que ell havia estat treballant, i que no havia estat acceptada per manca de dades paleontològiques. La valoració d’aquell investigador va arribar a la resta de professors de la universitat i em van acabar atorgant el premi extraordinari. I amb aquestes idees vaig poder formar un equip amb gent de Madrid, València, Barcelona i Granada. Un altre gran moment va ser la presentació d’una comunicació a Alemanya que va suscitar molta polèmica perquè anava contra el model alemany del Triàsic i els investigadors alemanys van acabar discutint vehementment entre ells. Finalment van acabar retirant quatre comunicacions en un congrés internacional que eren contraries a les meues idees, i va ser en part perquè professors tan reconeguts com Adolf Seilacher van defendre la meua proposta.

Què ha canviat en la paleontologia espanyola en els últims quaranta anys?
Quan entrem en democràcia, la paleontologia espanyola, de la mateixa manera que altres ciències o disciplines, experimenta un increment exponencial en diferents aspectes com el nombre de paleontòlegs espanyols treballant en les universitats i institucions o l’interès que suscita en l’àmbit acadèmic. La paleontologia espanyola va passar de dedicar-se al col·leccionisme de pedres, fòssils i papallones a tindre un rang científic molt important. La Societat Espanyola de Paleontologia (SEP) va complir recentment trenta anys i ho vam celebrar amb un dia d’homenatge que va incloure conferències de destacats investigadors. A mi, com a presidenta de la SEP, em van demanar que parlara del futur d’aquesta ciència i em vaig posar en contacte amb les societats paleontològiques d’un bon grapat de països. La realitat és que a escala global la paleontologia està experimentant un gran creixement, encara que aquest creixement és asimètric, perquè països com Xina inverteixen molts més recursos que nosaltres, per exemple, i copen investigacions i institucions. Un altre factor important és el creixement dels museus de paleontologia que fa que els xiquets i les xiquetes s’interessen pels fòssils més enllà dels dinosaures.

Ha treballat estretament amb conodonts del Triàsic. Què eren aquests animals?
Vaig començar treballant amb mol·luscos, perquè és el que més sol abundar en els materials triàsics, especialment els bivalves. El problema és que les roques triàsiques de la península Ibèrica es troben molt destrossades a causa de la tectònica i les orogènies, un fet que també afecta els macrofòssils i que dificulta la utilització d’aquests com a datadors dels materials triàsics. Per tant, per tal de datar aquestes roques utilitzem microfòssils com els conodonts. Aquests animals eren semblants a les llamprees. L’animal conodont era un cordat, que possiblement era també una espècie de vertebrat primitiu, que va viure durant tot el Paleozoic i va superar l’extinció del Permo-Trias per acabar desapareixent al final del Triàsic. Però el que nosaltres trobem en les roques no és l’animal sencer. Simplement ens arriba el seu aparell bucal, que no són dents, però sí que n’és un equivalent, d’unes mesures únicament observables amb el microscopi electrònic de rastreig que els fan menys susceptibles a la deformació de les roques.

Quines aplicacions tenen els fòssils de conodonts?
Són organismes que experimenten una gran variació en períodes de temps relativament curts. Per tant, ens serveixen per a datar amb gran exactitud roques de tot el món gràcies a la seua distribució pràcticament global. La datació de roques és el primer pas per establir correlacions paleobiogeogràfiques a partir de les quals es pot obtenir informació de múltiples aspectes dels ecosistemes com la posició geogràfica d’una àrea determinada, la línia de costa d’una zona en un moment determinat, el clima existent o les possibles rutes de dispersió dels organismes. Gràcies als conodonts hem pogut datar totes les roques triàsiques d’Espanya, per exemple.

Ana Márquez

Ana Márquez al seu despatx del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València. / Alexandre Sepúlveda


Què ens diuen les roques triàsiques del País Valencià sobre el nostre territori?
En el moment immediatament anterior al Triàsic, totes les roques emergides formaven part d’un únic supercontinent anomenat Pangea. Únicament unes poques parts de la placa Ibèrica es trobaven emergides i el que avui és la Comunitat Valenciana restava sobre les aigües del Tetis. És en el Triàsic quan comencen a depositar-se les roques més antigues que avui conformen la superfície del nostre territori a partir dels materials erosionats del marge oriental de la placa ibèrica. Aquests materials –fonamentalment sorres– conformen una roca molt característica del nostre territori, el gres roig, que es localitza en el Triàsic inferior, també anomenat Buntsandstein. Eren platges i dunes de fa 250 milions d’anys sobre les quals posteriorment va entrar l’oceà de Tetis i van començar a depositar-se els primers carbonats marins de la Comunitat Valenciana, que conformen les roques del Triàsic mitjà, o Muschelkalk. El castell de Sagunt, per exemple, descansa sobre aquestes roques, les primeres roques marines de la Comunitat valenciana. Una altra roca valenciana coneguda són els guixos depositats en llacs del Triàsic superior, també anomenat Keuper. Després ja tenim els materials de la resta de l’era mesozoica i els de la cenozoica. El que molta gent no sap és que la Comunitat Valenciana va començar a aparèixer al començament del Triàsic.

Quines altres branques de la paleontologia li interessen?
Durant la meua carrera docent en el Departament de Geologia d’aquesta universitat he impartit classe de moltes disciplines de la paleontologia. Fonamentalment, m’he dedicat a la paleozoologia, gràcies a la qual he pogut tractar aspectes sobre tots els grups d’organismes del registre fòssil, encara que acostume a centrar-me en els invertebrats perquè la paleontologia d’aquests organismes és la meua vertadera vocació. En totes les meues classes també tracte d’introduir una visió històrica de la geologia i la paleontologia amb l’objectiu que els alumnes siguen conscients del canvi en la percepció dels científics sobre conceptes com l’evolució o l’edat de la Terra. La paleobotànica també m’interessa prou.

Quin és el millor record de la seua època com a presidenta de la SEP?
El fet d’haver estar triada presidenta d’aquesta organització va ser un gran honor per a mi perquè significava el reconeixement i la confiança dels meus companys. A més, he sigut la primera i única dona presidenta de la societat. Per tant, no va ser una cosa senzilla. Vaig tindre moltes satisfaccions durant la meua etapa en la presidència de la SEP, com el fet d’haver rejovenit una societat que estava antiquada. La integració de la gent jove en les dinàmiques de la SEP sempre va ser una de les meues prioritats, perquè els joves acostumaven a treballar més en l’EJIP –Encontre de Joves Investigadors en Paleontologia–. Abans els paleontòlegs treballaven de manera més independent entre la SEP i l’EJIP, però ara la col·laboració és molt fluida i les dues organitzacions aporten i reben potencial mútuament. També vam aconseguir potenciar la revista de la SEP i que aquesta apareguera en diferents índexs de referències i citacions bibliogràfiques. El nombre de socis també ha augmentat i més anecdòticament també m’agrada recordar que el meu mandat va coincidir amb el trenté aniversari de la SEP i crec que les celebracions van estar a l’altura del que es celebrava.

Hi ha masclisme en la paleontologia espanyola?
No, el fet d’haver estat la primera i única dona presidenta de la SEP fins al moment crec que ha sigut perquè la geologia i la paleontologia sempre han tingut més investigadors que investigadores en totes les etapes acadèmiques. Jo mai he patit masclisme per part dels meus companys. Evidentment, el masclisme existeix però no puc dir que m’haja afectat particularment. El que sí que és cert és que les dones treballem millor que els homes a l’hora d’organitzar, per això vaig nomenar vicepresidenta una altra dona.

02-ok-ANA-MARQUEZEl patrimoni paleontològic valencià no està tan valorat com el d’altres comunitats autònomes.
Jo personalment no crec que aquesta situació siga preocupant. La Comunitat Valenciana no és la pitjor autonomia quant a protecció i divulgació del patrimoni paleontològic i, a vegades, les legislacions molt avançades poden ocasionar problemes. Per exemple, la comunitat d’Aragó té una legislació molt potent pel que fa a la geologia i a la paleontologia, però aquesta regularització pot provocar que a vegades sorgeixen dificultats a l’hora d’investigar els fòssils o a l’hora d’apropar el patrimoni paleontològic a la població. La SEP intenta intervenir en les autonomies per col·laborar en la bona conservació i divulgació del patrimoni paleontològic amb una secció dedicada expressament a aquests temes. A la Comunitat Valenciana i a l’Estat espanyol, el principal problema és que la legislació barreja el patrimoni natural amb el patrimoni cultural. I ací s’estan duent a terme iniciatives importants com la creació de la Xarxa de Museus i Col·leccions de Paleontologia de la Comunitat Valenciana, que promet ser una referència en la paleontologia espanyola. El que també hem de procurar és que hi haja comissions de paleontòlegs en els diferents governs. A València el que hem de fer és continuar lluitant i treballant.

Creu que la percepció de la paleontologia en la gent corrent ha canviat des dels seus inicis en la disciplina?
Totalment. Per exemple, quan jo comentava que era geòloga, la gent m’enviava a Grècia i a Roma a veure atuells. Confonien la paleontologia amb l’arqueologia, i no només la gent corrent, sinó metges i enginyers també. A vegades, algú sabia que havien existit els dinosaures, però de la resta de fòssils ningú en sabia res. A partir de l’estrena de Jurassic Park la gent comença a assabentar-se de l’existència dels paleontòlegs, encara que únicament dels paleontòlegs de dinosaures. Després apareix Atapuerca i la gent comença a conèixer als paleoantropòlegs. Falta per vendre i divulgar que existeixen molts tipus de fòssils més enllà dels vertebrats. Els museus han de jugar un paper important en la divulgació de tots els tipus de fòssils, com els invertebrats i les plantes. El que és cert és que hui en dia pràcticament qualsevol persona coneix l’existència dels paleontòlegs.

La paleontologia ens pot ajudar a superar els grans reptes del segle xxi?
La paleontologia ens pot ajudar a entendre el canvi climàtic. Ens aporta dades sobre el que pot passar en el futur. Per exemple, ens podria dir com afectaria una gran extinció al planeta i als ecosistemes. Si no es coneix el passat, no podem entendre el futur. El que no s’ha de permetre és aportar informació falsa i obtenir rèdits polítics o econòmics d’ella. Els estudis han de ser molt rigorosos. Els polítics han de ser saber que no és bo contaminar i que s’han de prendre determinades mesures per tractar d’evitar el canvi climàtic, però no ens hem de creure que estem capacitats per a sobreviure eternament com a espècie.

© Mètode 2016
Paleontòleg (València).