Entrevista a Consuelo Guerri

Guerri_investigadora

El Centre d’Investigació Príncep Felipe (CIPF) s’alça envidrat i imposant vora la famosa Ciutat de les Arts i les Ciències, un enclavament espectacular. En dies assolellats com el d’avui, la immensitat que ens circumda fins i tot atordeix. Però, paradoxes de la vida, tota aquesta grandesa contrasta amb la sentència de mort dictada contra el centre i contra les investigacions que porta a terme, conseqüència de la crítica situació econòmica en què es troba sumida la Generalitat Valenciana. Cridat a ser estendard de la investigació biomèdica des que es va posar en marxa, la història del CIPF és la d’allò que podia haver-se esdevingut i ja mai no serà possible.

Tensió, frustració i decepció es palpen en l’ambient. Les fredes parets de ciment gris de la rampa per la qual s’accedeix al centre se’ns presenten empaperades, amb crespons negres i làpides en què es pot llegir: «R.I.P Investigació». Qualsevol transeünt que hi passege, fins i tot el menys informat sobre l’actualitat valenciana, obligadament percebria que ocorre alguna cosa greu, que alguna cosa no va bé. En recepció la jove que atén darrere del taulell murmura al telèfon: «Però, es pot fer un ERE sense director general?», interrogant la veu que l’escolta a l’altre costat. «I això dels dos milions que posarà la Universitat Catòlica… te n’has assabentat?», afig al mateix temps que ens fa una ullada per damunt del mostrador. Esperem ací, amb el passe de «visitant» enganxat a la solapa, que algú ens arreplegue i acompanye al despatx de la Dra. Guerri, màxima responsable del Departament de Patologia Cel·lular. A més del que objectivament és i ha aconseguit, Consuelo Guerri representa en si mateixa l’esperit de lluita i dedicació per la seua feina. A començament de setembre la investigadora rebia el premi Mafred Lautenschlager, dotat amb 25.000 euros, en reconeixement als més de trenta anys de carrera professional investigant l’alcohol i els seus efectes. Un mes després, Guerri, molt al seu pesar, saltava als mitjans de comunicació per la seua decisió de donar la quantia del premi al Centre i col·laborar així a pagar el salari dels seus becaris. La filtració s’havia fet des de la Fundació d’Estudis Avançats, el seu mestre Santiago Grisolía ho va comunicar a posta: «El món està ara col·lapsat per les coses negatives, açò havia d’eixir».

Coneixem la nostra protagonista abillada amb la bata de rigor i el crespó negre a la solapa. És una dona prima, porta els cabells a la garçon, per davall de les orelles, i parla ràpid i de manera una mica embarbussada. Als pocs minuts de tenir-la davant un s’adona que es tracta d’algú molt actiu, fa la impressió de no parar mai. Nerviosa, una mica inquieta, sempre somrient, molt expressiva. Deu tenir al voltant de seixanta anys però sembla més jove, quan li ho comentem ens diu que això de l’edat és «un estat mental». Ha dedicat mitja vida a la investigació en el camp de l’alcohol i ha obtingut resultats de rellevància internacional. Ella mateixa ens condueix cap al seu despatx per corredors de sòl i parets blanques. Sembla el decorat d’una pel·lícula de ciència-ficció, tot impol·lut, blanc, immaculat.

Al llarg de la seua carrera ha percebut vostè canvis en la situació de la dona investigadora?
La veritat és que jo mai no he patit cap discriminació, però durant algun temps vaig veure coses que em van xocar. Allà per l’any 78, quan vaig començar als EUA de la mà de Santiago Grisolía, el meu mestre, se’m va assignar un tema d’investigació i de treball diferent al del meu marit, que també ens acompanyava en qualitat d’investigador. Ací a Espanya en aquell moment les dones treballaven sempre amb els seus marits. Elles eren la mà d’obra, ells, els que presentaven els projectes. En el meu cas i des d’un principi jo vaig deixar clar que volia ser independent i tirar endavant les meues pròpies investigacions, per a les coses bones i per a les dolentes. De fet, el meu home ha tingut sempre un tema completament diferent del meu, mai hem treballat junts encara que ens dediquem al mateix i hem anat avançant de manera paral·lela.
Recorde també els grans congressos que se celebraven a àmbit europeu i internacional, en aquella època hi participaven molt poquetes dones. Puc dir que en certs moments m’he trobat sola com a dona en el meu camp d’investigació, l’alcohol. Recorde que em treia de polleguera quan en els congressos em deien: «Ets una dona i portes el teu propi tema!» Tot seguit preguntaven: «El teu home et deixa venir?» Jo tot era explicar-los que a Espanya érem més lliures que molts estrangers, que nosaltres, sense anar més lluny, conservem els nostres cognoms, aspecte que, per a la independència d’un científic, és crucial.
 
I què em diu del percentatge de dones que treballen en el CIPF? Tinc entès que en el seu equip són tot becàries…
Gran, gran, gran… el percentatge és alt. En aquest moment, en aquest centre hi ha moltes investigadores caps de grup. El percentatge de dones cap de grup deu voltar el 50%. És una molt bona xifra!
És cert que el grup sempre ha estat de dones. Des de fa ja temps, quan faig la convocatòria pública d’una beca els millors expedients acadèmics són sempre xiques. Moltes vegades es presenten fins a 50 candidats per a una mateixa beca. Trobe que en carreres com ara biomedicina, farmàcia o biologia les xiques són les fortes. En tot cas, també hi ha xics amb bons expedients, i, encara que hem avançat molt, a alguns homes continua sense agradar-los la idea de tenir una dona com a cap…

 

© Jordi Vicent / El País
La Dra. Consuelo Guerri al seu laboratori del Centre d’Investigació Príncep Felipe.

«Quan em pregunten per què treballe tant, sempre responc el mateix. O un competeix per a poder estar ací dalt o no val la pena investigar»

premiosDespacho
© A. Montes
Detall de la taula del despatx de Consuelo Guerri on podem veure, a l’esquerra, una fotografia del moment d’entrega del premi i, a la dreta, el guardó que va rebre per la seua investigació.
 

«Valore aquest premi d’una manera molt especial, em permetrà continuar amb el meu equip»

Què ha significat per a vostè rebre el premi Mafred Lautenschlager?
Per a mi ha estat tota una alegria, pel reconeixement científic que representa a la meua carrera i a les meues investigacions. Valore aquest premi d’una manera molt especial perquè, donat el terrible moment que travessa Espanya, em permetrà continuar amb el meu equip. Al llarg de la meua carrera he guanyat altres premis, però sens dubte aquest ha estat el més important. La investigació és molt soferta, s’hi treballa molt i que se’t reconega a nivell internacional és una motivació, sobretot en moments com aquest, quan les coses es posen difícils. Els diners que concedeix el premi, els hauria donat en tot cas, encara que haguérem estat en una època de bonança, ja ho havia fet prèviament amb quantitats més modestes rebudes per conferències, informes, estudis… La veritat és que aquest premi ha arribat en el moment oportú. Ara mateix no sabem ni els projectes que podrem sol·licitar. Quan es demana un projecte, aquest passa per uns filtres durs. Es queden només amb els excel·lents. Et financen per a tres anys però te’n retallen la meitat. Per això disposar d’un coixí econòmic és molt important, almenys per a no morir en l’intent. Cal intentar almenys mantenir-se, encara que no siga al màxim ritme. La investigació avança lentament, el temps perdut val molt. Jo busque això, mantenir-me, i que es mantinga el meu equip.

Tota la seua vida investigant sobre el mateix tema. Per què l’alcohol?
Doncs és curiós però va ser una casualitat en la meua vida. Quan me’n vaig anar als EUA a treballar amb Grisolía, que era enzimòleg, em va demanar fer un treball molt bàsic, veure com l’alcohol interferia en el metabolisme. Va ser llavors quan vaig començar a fer aportacions importants en el camp enzimològic que podien tenir repercussions funcionals en hepatotoxicitat. Arran d’allò em van cridar perquè assistira a un congrés prou important i a poc a poc m’hi vaig anar ficant més i més. Sense buscar-ho i sense adonar-me’n em vaig introduir en un camp que tenia interès pràctic i clínic. Encara que puga parèixer que tota la meua vida m’he dedicat al mateix, dins del tema de l’alcohol he tocat branques molt diferents.

Així, en poques paraules, què podria dir-me dels efectes de l’alcohol en els diferents grups d’edat?
El consum de l’alcohol en l’etapa de desenvolupament fetal és molt perillós perquè es produeixen fallades en un moment clau que poden provocar des de la mort del fetus passant per malformacions, retards o dèficits conductuals per a tota la vida. L’alcohol és un teratogen altament tòxic i tant fa que el consum que en faça la mare es duga a terme durant el primer, el segon o el tercer trimestre. Fins i tot en l’època de lactància és tremendament perillós perquè és quan es completa la formació del sistema nerviós. Les fallades que adquiresquen les estructures del nen romandran per tota la vida.
En el cas d’adolescents i adults l’alcohol actua amb altres mecanismes, encara que és neurotòxic també. S’ha demostrat que l’adolescència és una fase en què el cervell no és del tot madur. Fins als 25 anys no podem dir que les seues estructures s’han establert completament. Sabem que durant l’adolescència aprenem coses noves, establim connexions sinàptiques que no oblidarem mai. Es tracta d’un moment en què l’aprenentatge és crucial. No s’ha de beure a aquesta edat, però el punt verdaderament perillós és el patró de consum: la fartada –coneguda com binge drinking–, molta quantitat en poc de temps i moltes vegades en dejú. En rates d’edats equivalents al període adolescent humà, que comprèn dels 14 als 18 anys, observem com minven els seus reflexos, perden la capacitat de memorització i per tant també la d’aprenentatge.

En el seu treball sobre Neurotoxicitat i alteracions cognitives i conductuals en animals d’experimentació adolescents, es relacionen per primera vegada sistema immune i cervell. Tinc entès que aquesta ha estat una aportació molt important…
Sí, és una cosa que no se sabia abans. Sempre hem pensat que el sistema immune actuava únicament a àmbit perifèric. Fins fa cinc anys el cervell era un òrgan privilegiat per al sistema immune. Hem demostrat per primera vegada que el sistema immune és important també en el cervell i que l’alcohol actua sobre aquest sistema produint inflamació cerebral. La qüestió és que l’alcohol s’uneix a uns receptors del sistema immune i actua com a lligant, de manera que desencadena l’alliberament d’una sèrie de citocines i altres compostos inflamatoris que provoquen la mort de neurones.

  
laboratori
© A. Montes
Vista del laboratori on la Dra. Guerri i el seu equip duen a terme les seues investigacions.
 

«La investigació és molt soferta, s’hi treballa molt i que se’t reconega a àmbit internacional és una motivació»

Fins a quin punt els resultats obtinguts en animals d’experimentació (rata) es poden traslladar o aplicar als humans?
És molt important saber on es troba cadascú en cada moment. Com ja he dit abans, quan treballes amb alcohol, els mateixos nivells d’alcohol a la sang els tens al cervell, és fàcil, per tant, d’identificar la quantitat d’alcohol a què està sotmès el cervell de la rata. L’alcoholèmia que assoleix l’animal és equivalent a la d’un xic de 14 anys que s’haja pres un quart de litre de calimotxo i un cubalitre. Als EUA es va demostrar que persones que havien practicat binge drinking durant la seua adolescència mostraven un hipocamp més reduït en la ressonància magnètica.

Ara que se sap que l’alcohol afecta de manera tan contundent el cervell adolescent, pensa vostè que es prendran mesures més serioses?
S’han fet campanyes publicitàries. Quan Elena Salgado va estar al capdavant del Ministeri de Sanitat em van cridar i es van preparar campanyes de formació i publicitat. És cert que els productors d’alcohol se sentien amenaçats quan fèiem les xarrades. Nosaltres no estem en contra  que venguen vi o el que siga, no es tracta de prohibir. Cal educar sobre el consum d’alcohol. És necessari que la societat conega que una copa, un vi, en el nostre entorn, pot resultar beneficiosa pel seu efecte cardioprotector; però també s’ha de saber que consumir alcohol durant l’adolescència, de manera episòdica i en grans quantitats produeix trastorns i alteracions molt importants i irreparables.

La competitivitat és un requisit indispensable per a arribar lluny en investigació?
Cal ser molt competitiu i tenir molta energia. Quan em pregunten per què treballe tant, sempre responc el mateix. O un competeix per a poder estar ací dalt o no val la pena investigar. Si ets un més repetint processos que altres ja van demostrar perds la il·lusió. A mi em motiva fer coses noves, veure que a poc a poc obtinc resultats, però sobretot saber que sóc la primera a fer-les. El reconeixement de la gent il·lusiona molt, i ajuda a mantenir-se en primera línia, a seguir entregant-se.

Quin pressupost gestiona vostè cada any per a dur a terme una de les seues investigacions?
En aquest moment tota la meua investigació és finançada per projectes concedits per al meu grup. Obtinc entre 150.000 i 170.000 euros anuals amb els quals pague personal, productes, assistència a congressos, aparells… ho pague tot. El que no està inclòs en aquesta suma és el meu sou i el del tècnic de laboratori que treballa amb mi. A Espanya quan un demana un projecte, l’investigador principal ha de tenir un contracte pagat per la institució. Els projectes que es demanen són entre un i tres anys, amb els diners que reps pots pagar becaris i totes les despeses per al desenvolupament del projecte. De les ajudes que nosaltres rebem per projectes, el Príncep Felipe es queda entre un 21-23% per a despeses com l’aigua, la llum… El problema és que un centre d’investigació com aquest necessita d’una inversió anual important perquè, a més de tot això que he dit, disposa d’altres serveis, com per exemple l’estabulari, i els costos són molt elevats.

  
LocalCIPF
© A. Montes
Vista general del Centre d’Investigació Príncep Felipe, situat a la vora de la famosa Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
 

«Hi ha una correlació molt evident entre els diners invertits i la rellevància en investigació d’un país»

Què me’n diu, del finançament del Centre?
En les millors èpoques rebíem 9 milions d’euros anuals i una part importantíssima d’aquesta quantitat es dedicava als salaris i al manteniment del centre. Això no llevava que nosaltres ja llavors aportàrem el percentatge de les ajudes que rebíem. Durant els últims cinc anys, com que el CIPF ha estat desenvolupant un programa de medicina regenerativa, rebíem un milió set-cents mil euros de l’Institut de Salut Carlos III de Madrid. La resta ho posava la Generalitat Valenciana. Enguany el Carlos III ha tancat l’aixeta perquè la Generalitat ha sobrepassat el límit de dèficit acordat amb les administracions. Aquest ha estat una mica el nostre desastre, del Ministeri no n’hem rebut res i la Generalitat ens ha fet uns retalls desmesurats, de prop del 60-70% del pressupost des del 2009.

En recepció estaven comentat la possibilitat que la Universitat Catòlica de València contribuesca en el finançament…
Amb els quatre milions tres-cents mil euros que posa ara la Conselleria de Sanitat açò se’n va avall. Estem en una situació molt trista, som un centre d’excel·lència i serà molt difícil mantenir la viabilitat del CIPF. En aquest moment s’està plantejant que les universitats hi aporten dos milions. El que no està clar encara és quines universitats. Estem mobilitzant-nos perquè incrementen el pressupost.

Quina és la posició del centre respecte a les universitats i al Consell Superior d’Investigacions Científiques?
En un rànquing recentment publicat, el nostre Centre quedava molt ben situat. Les universitats investiguen en biomedicina, i també l’Institut de Biomedicina del CSIC. Ací ningú competeix per res ni amb ningú, el que passa és que aquest és l’únic centre de la Comunitat Valenciana que rep fons autonòmics enfront dels altres, que funcionen amb fons de l’Estat. Tenim un bon nivell respecte a ells, encara que és difícil valorar-lo.

Què li demanaria vostè al pròxim govern quant a investigació?
Li demanaria que no retallara dràsticament els fons en investigació per tractar-se de fons competitius. Si no es resolguera el tema de finançament per a la investigació en un any, serà molt difícil remuntar i recuperar el nivell que hem aconseguit. Els fons en investigació són molt importants. En les últimes eleccions es va fer un pacte per la ciència que havia de complir-se guanyara qui guanyara. Es comprometien a mantenir un pressupost estable. Ara la situació és molt preocupant. A Espanya no som punters, però si tenim un bon nivell en investigació és perquè no hem retallat. En el moment que rebaixen els fons dedicats a investigació ens ensorrarem. Hi ha una correlació molt evident entre els diners invertits i la rellevància en investigació d’un país. A Espanya no hi ha gaires patents, però tenim un nivell molt bo en investigació bàsica.

Alguns dies després de la realització d’aquesta entrevista i després de setmanes de negociació, tensió i posicions encontrades, es presentava l’expedient de regulació d’ocupació que desvirtuava el que en el seu dia havia estat el centre d’excel·lència més important de la Comunitat Valenciana i un dels més destacats d’Espanya. Les expectatives de tots els qui hi treballaven s’esfumaven a colp de retall. S’han acomiadat 114 treballadors, quasi la meitat de la plantilla, s’ha reduït en un 15% el sou d’aquells que hi continuen. Han desaparegut 15 línies d’investigació puntera en càncer, medicina regenerativa, biologia química o biomedicina. Molts han expressat ja la seua frustració, consideren que serà «molt difícil» continuar mantenint el nivell de competitivitat de les línies que romanen obertes. El comitè d’empresa sol·licitarà comparèixer davant del Parlament Europeu per explicar la situació del CIPF.

Ana Montes. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2012.

  
© Mètode 2012