Entrevista a Cordelia Fine

Vells estereotips amb arguments nous. Així és com defineix la professora Cordelia Fine el «neurosexisme», un terme que fa referència a l’ús de la neurociència per a justificar els rols de gènere tradicionals. Un rols que no inclouen l’estereotip de la dona científica. Potser açò explica en part la poca presència al nostre país de dones (només un 20%) en llocs de recerca d’alt nivell, tal i com informava recentment la web Materia.

Cordelia Fine, professora de Psicologia a la Universitat de Melbourne (Asutràlia), va publicar el 2011 el llibre Delusions of Gender, on investigava a fons el tema del neurosexisme, una qüestió que ha desenvolupat també en diversos treballs acadèmics. L’últim d’ells ha estat publicat a Trends in Cognitive Sciences, on posa de manifest com de fàcil és trobar exemples de novetats editorials que incideixen en les diferències entre homes i dones basant-se en aspectes neurocientífics, i com els mitjans reprodueixen aquests esquemes.

La professora Fine va participar en l’ESOF, la trobada europea de la ciència que enguany ha tingut lloc a Copenhagen, i allí vam poder conversar amb ella sobre neurosexisme, dones i ciència.

Començaré per una pregunta recurrent quan parlem de les diferències entre homes i dones, allò que ens diferencia és biològic o social?

Des de la perspectiva de gènere, allò que està canviant en aquest sentit és que ja no es plantegen dues corrents paral·leles de recerca. Durant molt de temps, una línia s’ocupava de la influència social en el gènere –la psicologia i les circumstàncies socials i demés– i després hi havia una altra que s’interessava pels gens, les hormones i el cervell. Fa temps que hem entès que no es tracta de dos compartiments estancs. No hi ha variables purament biològiques. Totes les nostres hormones, els nostres gens i els nostres cervells estan enllaçats d’alguna manera amb les experiències socials que hem viscut. El que estem començant a veure en la recerca sobre gènere és un acostament d’aquests dos tipus de recerca i en aquest sentit és un moment molt emocionat.

Vostè parla en els seus llibres del neurosexisme, a què es refereix amb aquest terme?

El neurosexisme descriu l’ús del llenguatge o dels principis de la neurociència per a justificar estereotips i rols de gènere antiquats d’una forma no sustentada científicament. I aquesta última part és molt important. Hi ha qui pensa que si es critica la neurociència o la recerca científica sobre les diferències sexuals és que s’està completament en contra d’aquesta. Però no és el cas, el que ocorre és que si s’empra una metodologia pobra hi ha biaixos, i es produeixen resultats que donen suport a una visió estereotipada dels sexes, que en realitat no està secundada per estudis científics fiables.

Però és cert que hi ha estudis que mostren que els nostres cervells masculins i femenins tenen diferents estructures, per tant sembla lògic pensar que funcionen de forma diferent i que açò ens fa diferents.

Aquesta és la història que estem acostumats a sentir, però hi ha tres problemes principals amb aquesta argumentació. En primer lloc, sovint els estudis es fan amb  mostres molt menudes i quan s’intenten reproduir sorgeixen problemes. D’altra banda, no hem avançat suficientment en neurociència per a saber el que psicològicament significa tenir una estructura o un patró d’activitat cerebral diferent en homes i dones. Es fan especulacions al respecte, sovint fonamentades en estereotips de gènere. I per últim, només perquè s’observe alguna cosa en el cervell, això no vol dir que siga innat o programat, perquè el nostre cervell es desenvolupa a través d’una interacció constant amb l’entorn. Si penses en com el gènere, com a fenomen social, influeix en la teua vida, les teues aficions, l’elecció del teu treball o dels teus estudis… seria increïble que els nostres cervell foren idèntics. Així doncs, davant d’aquests estudis, ens hem de preguntar: és el resultat fiable? Què significa en termes psicològics? I d’on prové aquesta diferència?

Hi ha diferències que potser acceptem com a naturals, sobretot quan veiem xiquets menuts reproduir-les a edats molt primerenques. És una observació que fa en el seu llibre Delusions of Gender, com alguns pares, que estan convençuts d’oferir una educació igualitària, acaben convencent-se de les diferències innates entre sexes en observar els seus fills. Aprenem a ser dones i homes des de ben menuts?

En la mesura en què el significat d’allò masculí o femení és molt diferent a través dels temps, està clar que fins a cert punt desenvolupem una identitat de gènere. Però al mateix temps, no crec que això signifique que som esclaus de les normes culturals. Pot ser que partim amb predisposicions molt petites que difereixen per sexe i la cultura en certa mesura millora la resposta a aquestes i les reforça. Però d’altra banda, per què hauríem de donar-li tanta importància a les petites diferències i les predisposicions biològiques? En el segle passat pensàvem en el desenvolupament com un viatge des dels gens a les hormones, al cervell i després a l’entorn; ara tenim models complexos molt més interactius, on tot es veu com a part de la construcció de l’individu. Hem de pensar com introduir aquests canvis en els models científics i relacionar-los amb la forma en què pensem sobre el gènere.

 

Llegint el llibre The Female Brain de Louann Brizendine, que vostè posa com a exemple de divulgació del neurosexisme, vaig tenir la sensació que aquest llibre tenia en certa forma un efecte tranquil·litzador. És a dir, si les dones som com som a causa dels nostres gens, podem abandonar la lluita per la igualtat, que en molts casos implica molts esforços en el dia a dia. Què en pensa?

Crec que és part de l’atractiu d’aquests llibres. Efectivament, és més confortant pensar que la desigualtat és natural i que podem relaxar-nos. La impressió que legalment hi ha igualtat d’oportunitats està molt estesa, i s’assumeix que també hi ha igualtat psicològica d’oportunitats. No sé quins són els límits de la igualtat, però crec que encara no tenim les mateixes oportunitats psicològiques o socials, perquè tenim un bagatge cultural enorme en termes de gènere, i el duguem a sobre.

Aquest bagatge cultural afecta també els investigadors, tal i com assenyala en el seu llibre Delusions of Gender, i que els prejudicis personals poden influir en els resultats o el plantejament d’un experiment. Fins a quin punt la ciència és producte de l’entorn social?

Hauria de respondre que no ho sé, però… Quan vaig començar a investigar per al meu llibre Delusions of Gender, el meu objectiu eren els divulgadors famosos. Em sorprenia molt que digueren que la neurociència, a través de les noves imatges d’escàner cerebral, mostrava que homes i dones estàvem construïts de forma diferent. Però quan vaig anar als propis estudis neurocientífics em van sorprendre molt les conclusions que es treien dels estudis. M’anava adonant que la ciència no era completament objectiva. Els científics són part de la mateixa cultura que la resta de nosaltres, i açò pot influir en la forma en què dissenyen i interpreten la seua recerca. Va ser una commoció tremenda i açò va acabar complicant molt el llibre perquè ja no era només un problema de com es divulgava la ciència sinó un problema que era part de la pròpia ciència.

Potser per això vostè diferencia entre bona i mala ciència. De fet, en el seu llibre assegura que «a aquells interessats en la igualtat de gènere la bona ciència no els suscita cap por. L’únic que causa preocupació és la ciència feta sense cura, la ciència mal interpretada o el neurosexisme».

Sí, per exemple, si ens fixem en les proves que cite en el meu llibre que mostren que els xiquets s’interessen més per objectes en moviment i les xiquetes miren més les cares, veiem que són estudis no massa rigorosos, que no s’han reproduït i els seus resultats són contradictoris. Hauríem d’anar amb compte abans de sentenciar coses com «açò és únicament biològic». Ens hauríem de preguntar primer si la ciència que hi ha darrere d’aquestes afirmacions és rigorosa. I en segon lloc també hem d’anar amb molta cura de com utilitzem aquestes diferències per explicar el món en què vivim. Potser els xiquets siguen més actius que les xiquetes, però explica això per què és més probable que siguen científics? Possiblement no. Hem d’apreciar també que som criatures culturals, i assegurar-nos que prestem suficient atenció a com el canvi de normes socials pot influir en quantes xiquetes participen en activitats esportives, per exemple. Cal tenir la ment un poc més oberta quant a allò que és possible.

Què pensa de com els mitjans divulguen aquests resultats científics. Tinc la sensació que sovint els periodistes tenen predilecció per aquest tipus de treball que subratlla les diferències entre homes i dones, quina és la nostra responsabilitat?

Clarament, els periodistes científics tenen la responsabilitat de comunicar la ciència de la forma més acurada possible, però jo crec que la pregunta interessant està en la intersecció entre ciència i periodisme. Els periodistes no poden ser especialistes en tot i sovint confien en la nota de premsa. Hi ha científics que són molt rigorosos a l’hora de comunicar els seus resultats als mitjans, i n’hi ha altres que ho són menys. Si els mateixos científics tendeixen a especular amb els seus resultats, perquè és més probable que les històries més interessants surten als mitjans, no és just carregar tota la culpa en els periodistes.

Preparant aquesta entrevista, he fet una mirada general als mitjans de comunicació i certament la presència de dones científiques és pràcticament anecdòtica. En quin sentit influeix açò en la percepció social de les dones científiques?

És important que les dones tinguen la representació que es meresquen, però no que estiguen infrarepresentades. Però de nou, no és responsabilitat dels mitjans de comunicació. L’impacte en les joves generacions que ara mateix s’estan preguntat si elles podrien ser científiques es molt important. Hi ha estudis que mostren com quan els xiquets estudien ciència estan aprenent principalment sobre homes científics i podrien traure com a conclusió que les dones no estan fetes per a la ciència. Caldria explicar-los que les dones no podien anar a la universitat i no se’ls permetia treballar en aquestes àrees per la discriminació sexual històrica. Així, podrien descobrir que la raó per la qual no els parlen de dones en estudiar ciència no és perquè elles no siguen bones en ciència, sinó perquè han hagut d’enfrontar-se a aquests obstacles, i açò inclús podria augmentar el seu interès. Així que és obvi que és una qüestió important.