Entrevista a Eudald Carbonell

carbonell

Eudald Carbonell no és un home comú. Tampoc no ho és el seu darrer llibre, El sexe social (Ara Llibres, 2010). Parla sense estupor ni prejudicis sobre el sexe, a més a més, sobre el sexe social, que és encara avui un repte per a molts etòlegs i sociòlegs. Un instint bàsic que ens fa humans, però que encara sembla un tabú en nombroses cultures, fins i tot en la nostra. Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i codirector de les excavacions d’Atapuerca, va decidir escriure un llibre reflexiu i provocador sobre el sexe. El sexe en el passat, present i futur. En el passat: com a arqueòleg ens dóna una visió precisa i científica d’aquest ritual bàsic que és l’aparellament. En el present: com a gran observador, ens dóna les claus per a comprendre millor un aspecte crucial de la societat occidental. En el futur: perquè el doctor Carbonell és un visionari que pren la tecnologia com un mecanisme evolutiu capital, molt relacionat amb els comportaments sexuals i reproductius humans. El sexe social ens porta a fer-nos més preguntes que respostes ens dóna. És per aquesta raó per la qual ens trobem avui amb ell perquè ens explique una mica més què ens vol transmetre en aquest assaig.

«No som humans». Aquesta és una afirmació que repeteix constantment al llarg d’El sexe social. Quan serem humans?

«No té cap sentit dir que serem humans sempre. Quan tinguem consciència crítica d’espècie, ens deshumanitzarem. Deshumanitzar-se és el que té de bo el procés evolutiu humà»

Ser humà representa consciència. Nosaltres hem de canviar els valors que ens hem fixat per consciència. Jo penso que ser humans significa tenir consciència d’espècie, i que l’evolució humana és el procés de prendre’n. Hi ha una notícia que m’agrada molt a mi, que és que després de ser humans ens deshumanitzarem. Deshumanitzar-se és part del procés evolutiu. Després de ser humans, què farem? Deshumanitzar-nos.

I cap on evolucionarem?
Ja no serem humans, serà una altra cosa diferent. Però penso que els processos evolutius han d’anar en aquesta direcció. No té cap sentit dir que serem humans sempre. Quan ens haguem humanitzat, és a dir, quan tinguem consciència crítica d’espècie, ens deshumanitzarem. Com ja he dit, deshumanitzar-se és el que té de bo el procés evolutiu humà.

PORTADACARBONELL

El sexe social
Eudald Carbonell
Ara Llibres. Barelona, 2010. 144 pàgines.

La consciència de la qual ens parla, solament la tindria l’ésser humà?
La consciència pot ser que no la tinguem sols nosaltres. Som els únics que reconeixem la nostra pròpia consciència, que també és un pas molt important. Tots els mamífers tenen intel·ligència i consciència, algunes aus i altres tipus de famílies zoològiques potser també. Ara, de consciència operativa al nostre nivell, no en tenim més que nosaltres. 

Ens escriu en el seu llibre el següent: «Penso en l’esdevenidor d’aquest comportament en què es basarà la reproducció quan sigui més que assistida i extrauterina». Quin és aquest comportament futur?

És un comportament diferent. M’explico: el mascle i la femella som molt diferents. A nivell hormonal, un mascle no es reprodueix, però sí la femella. Quan la gestació no sigui endològica ni interna, es propiciarà cada cop més la igualtat social dels comportaments. Això és el que penso [apunta decididament, amb un gest de la mà]. Jo tinc un fill que té dos mesos. No és el mateix la seva relació amb la seva mare, que l’ha parit, que amb mi. La seva mare no ha d’aprendre res. Ella l’ha tingut nou mesos dins. Nosaltres (els homes) hem d’aprendre el comportament. Per tant, l’esforç pel reconeixement social d’un fill és molt gran. Som diferents, o més ben dit, som complementaris.

Explica en el seu llibre que en la nostra espècie ja no hi ha un clar dimorfisme sexual. Llavors, per què pensa vostè que encara hi ha una clara diferenciació de rols en nombroses cultures? Quina explicació hi podríem donar?

«L’expressió de la fertilitat, una de les coses relacionades amb la maternitat que després no prenen altres societats, la trobem en les cultures del paleolític superior. I penso que en aquesta època hi havia molts matriarcats»

Etològicament hi ha una clara diferencia de rols. Parlem dels primats: tu agafes els goril·les i t’adones que el mascle és el doble o un 40% més gran que la femella. Per tant, la relació que hi ha és una relació poligàmica, on el mascle cobreix les femelles petites, perquè el que mana és el més gran. Ara bé, tots els sistemes culturals, aquells cap als quals hem anat evolucionant, fan que això perdi sentit. Quina explicació té actualment que un comportament sense dimorfisme no sigui complementari? Cap. L’evolució humana fa que això ja no sigui comprensible. Si tu compares aquest país amb el de fa quaranta anys, no hi té res a veure. L’evolució ens porta cap al que és lògic: cap a rols complementaris i no de jerarquització.

Podem saber si entre les poblacions del paleolític superior hi havia discriminació sexual?

«El sexe és una cosa primordial, sense ell no seríem aquí. És una base importantíssima del comportament social. Importantíssima i necessitada d’una reflexió»

Molt difícil. L’expressió de la fertilitat, una de les coses relacionades amb la maternitat que després no prenen altres societats, sí que la trobem en les cultures del paleolític superior. I penso que en aquesta època hi havia molts matriarcats. La selecció natural ha de beneficiar les estructures amb la continuïtat del menjar, i aquest ha d’estar en mans de les dones. Encara ara, les cultures domèstiques són, la majoria, encapçalades per les dones. I en molt pocs casos, els diners no són controlats per les femelles; els diners, que són la base del menjar, que són la base de tot. Encara ara, el 75% de la producció de menjar del món, segons dades de la FAO, és produït per les femelles.  

© Fundació Atapuerca

Llavors, com va aparèixer la discriminació cap a les dones en aquesta situació?
Molt senzill. La discriminació funciona com a mecanisme per evitar el poder i el control absolut per part de les dones d’una societat. Les dones controlen el menjar, així doncs, l’única manera de controlar les dones és mitjançant el control social.

Ara, canviant de tema, voldria que parlàrem sobre l’amor. L’amor és tractat al llarg del seu llibre, i explica que ha transformat socialment el comportament humà específic. No obstant això, ens agradaria saber exactament com el transforma.
L’amor és l’impuls estimulat per les relacions químiques i físiques que existeixen etològicament en tots els animals. Més encara, l’amor és la sublimació que els humans fem i reconeixem en la nostra relació de parella. Però el festeig existeix en aus, existeix en tot tipus d’animals. El que assegura l’amor és la competència del mascle amb la femella en la reproducció, el manteniment d’una estratègia conjunta on mascle i femella s’ajudaran energèticament per reproduir i cuidar de la seva cria. 

És l’enamorament una característica en altres animals? O sols ocorre en els humans?
No ho sabem. És molt difícil parlar amb un animal [somriu], però és veritat que l’enamorament, que és etològic [apunta novament amb un gest de mà], forma part de la vida. És la concepció cultural de l’enamorament el que és humà. Suposo que les hormones que provoquen tot açò en el torrent sanguini, totes aquestes modificacions que fan que et comportis com una persona fora de si, formen part de la mateixa selecció natural. Per què? Per assegurar el manteniment de les cries.

© Fundació Atapuerca

En tractar el tema de la posició bípeda, vostè ens parla de la importància sexual i comunicativa d’aquest fet. Quan ens vam alçar, els nostres senyals sexuals es van amagar i, com vostè ens diu, ens vam haver de  comunicar per poder establir un contacte sexual satisfactori. És per això que va prendre força la comunicació en les relacions humanes?

La comunicació sempre ha estat important. Els humans han comprès la informació. No és que l’hagin feta, és que l’han compresa. És veritat que el reconeixement corporal forma part de la forma d’interacció. És a dir, tu veus un mascle erecte i saps que està en una situació d’excitació. Tu veus una femella, amb els seus òrgans genitals acolorits i saps que està en aquesta mateixa situació. Tots els sentits actuen en favor de la reproducció i selecció natural. Com sabem que un mascle vol cobrir una femella? Que estigui, doncs, erecte. Com que aquests senyals s’amaguen en els humans, han d’emetre altres tipus de senyals més sofisticats. Això és el que penso, però no necessàriament cobra força la comunicació.

«La discriminació funciona com a mecanisme per evitar el poder i el control absolut per part de les dones. Les dones controlen el menjar, així doncs, l’única manera de controlar les dones és mitjançant el control social»

Seguint amb aquesta línia, em va cridar l’atenció la frase següent: «No és negatiu ser diferents quan els comportaments són responsables». Diria vostè que la responsabilitat s’adquireix amb la cultura?
Sí, la responsabilitat és una cosa completament cultural. La cultura imprimeix formes de comportament que estan més enllà de l’etologia. La cultura és un refinament de l’etologia. És el que penso, no vol dir que sigui així. Per tant, la responsabilitat és un procés lògic de l’evolució per selecció natural.

Som els únics animals amb cultura?

«D’animals culturals n’hi ha molts. Però la nostra cultura està sistematitzada i socialitzada per la tecnologia. No hi ha cap animal que tingui això»

No, d’animals culturals n’hi ha molts. Hi ha peixos, ocells, primats, etc. Però la nostra cultura és sistematitzada i socialitzada per la tecnologia. No hi ha cap animal que tingui això. Ara bé, nosaltres tampoc no ho teníem. Fa dos milions i mig d’anys érem igual que tots els altres animals. 

Què em diu de la responsabilitat, en tenen els animals?
No, responsabilitat ja no. No en tenen perquè la responsabilitat neix d’una consciència evolucionada. Una consciència evolucionada que sols tenim nosaltres. La tecnologia, per exemple, va lligada al desenvolupament de la responsabilitat. La tecnologia actua sobre centres importants com el llenguatge, i desenvolupa segurament el còrtex prefrontal, el que influencia tota l’estructura cerebral perquè emergeixi la consciència. Com pots veure, tot hi està relacionat. 

© Fundació Atapuerca

Repeteix molt al llarg del seu llibre que «encara no emergeix una manera d’educar amb consciència d’espècie». Quina és aquesta manera d’educar?
La consciència d’espècie és aquella que havíem esmentat abans, la nostra consciència. Els valors són una imposició. La consciencia no té valors. La consciència té aprenentatge i té coneixement i encara no hem arribat aquí. La consciència crítica d’espècie va aparèixer quan vam estar a prop d’eliminar-nos amb l’amenaça nuclear, amb l’enfrontament entre la Unió Soviètica i els EUA. Quan vam ser conscients que podíem destruir un planeta. Però, encara no hi ha una consciència que permeti crear una espècie nova. Per tant, aquesta consciència crítica arribarà com a conseqüència del col·lapse de la nostra espècie. 

Troba que anem cap al col·lapse?
És clar! És una cosa que per a mi és bastant lògica, no? Amb col·lapse em refereixo a un coll d’ampolla, la catarsi que permetrà que l’espècie renovi la seva manera de pensar. I no és tan lluny, tu ho veuràs.

Ja, per finalitzar, com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre? Va arribar la necessitat per alguna qüestió?

«L’amor és l’impuls estimulat per les relacions químiques i físiques que existeixen etològicament en tots els animals. Més encara, l’amor és la sublimació que els humans fem i reconeixem en la nostra relació de parella»

Doncs forma part de la mateixa evolució humana, i a mi m’agrada pensar sobre totes les coses relacionades amb aquest tema. Hi hagué un canvi important en la meva vida que em va fer pensar sobre la importància que té el sexe. Perquè, tal com s’entén ara, és una qüestió molt manipulada. S’ha extrapolat a relacions d’erotisme i tot el que el segueix. I jo penso que no, que el sexe és una cosa primordial, que sense ell no seríem aquí, que és una base importantíssima del comportament social. Importantíssima i necessitada d’una reflexió. 

© Mètode 2011

Estudiant de Periodisme i Història, Universitat de València.