Entrevista a Francisca Abad García

Francisca Abad García es catedràtica de Biblioteconomia i Documentació i professora del departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Facultat de Medicina a la Universitat de Valencia. Després de llicenciar-se en Medicina i de fer la tesi doctoral, les seues línies d’investigació es van centrar en els sistemes d’informació científica. Va ser l’encarregada de coordinar l’equip que posà en marxa RODERIC, el repositori institucional de la universitat. Actualment col·labora en diversos projectes d’accés obert a la producció científica espanyola així com en l’estudi de la visibilitat internacional de les publicacions científiques de la Universitat de València.

Per què l’article científic s’ha convertit en l’element de major valor en l’avaluació acadèmica?
Perquè realment és el vehicle que tenim per a comunicar els resultats d’una recerca, és el que els dóna visibilitat.  La investigació no està finalitzada fins que no està publicada. Normalment, sobretot en ciència, medicina i tecnologia, acostuma a tindre el format d’article científic perquè és un vehicle més immediat que una monografia o un llibre, que és més propi de les ciències socials o les humanitats. És més ràpid i, a més, centra l’atenció en una qüestió essencial. Des que es crearen les primeres revistes científiques, en 1665, aquestes comencen a ser el vehicle de comunicació de la ciència, en contrast amb el que són textos per a comunicar un saber ja consolidat.

En què ha canviat el perfil de l’investigador en els darrers anys?
És molt més competitiu, també més format, sap al que va, té la seua carrera investigadora en el punt de mira des del principi… És gent molt jove i cada vegada millor preparada.

«L’ open-access ha revolucionat completament tot el que és el cicle vital de la informació»

La pressió que existeix per publicar, quines conseqüències té?
Té una conseqüència doble. Per una banda, és una pressió positiva, té un efecte de «no pots adormir-te» i és una mesura del teu rendiment. T’estan pagant i has d’oferir resultats. No pots no investigar, només donant docència. T’exigeixen un perfil investigador també. Però això té una conseqüència negativa i és la de les males pràctiques:  perseguir el factor d’impacte i no la qualitat de la investigació, utilitzar «dreceres» com las publicacions redundants, las publicacions «salami» [aquelles que ofereixen els resultats trossejats en diversos articles sense justificació]… Qui no aguanta la pressió va més per la quantitat que per la qualitat. Aleshores es produeix molt, però no tot bo.

Es pot arribar al punt de valorar més on es publica que la qualitat de la investigació?
No es pot arribar al punt: s’està fent això, que és una de las crítiques ferotges que podem veure al sistema d’avaluació. No es prima la novetat, la investigació ben feta, de qualitat, sinó que ho fa la quantitat. Tant és així que si veus el currículum d’alguns investigadors, te n’adones, si fas investigació, que no es poden publicar vint o trenta articles en un any. En quants no ha participat i només ha posat el nom? També es veuen equips d’investigació que comparteixen signatures i ja no saps al final qui fa la recerca; investigacions que es fan com xurros, aplicant una metodologia simplement amb la finalitat de traure un article i no d’obtenir uns resultats; o que no tenen una aplicació, un benefici social més enllà de la generació del  propi currículum…

Aquesta pressió per publicar, pot tindre també altres conseqüències com, per exemple,l’abandonament de la divulgació?
Sí. Fa que la gent s’ho pense a la hora de publicar articles bonics, de divulgació científica. O per exemple, que abandone la qualitat en la docència i la generació de materials docents de qualitat per a millorar l’aprenentatge perquè això no està valorat en la carrera d’un investigador. Tu publiques un bon article de divulgació, preciós, i encara que tinga molt d’impacte, ningú el valorarà en el teu currículum.

El sistema d’avaluació per publicació en revistes d’impacte, està per a quedar-se?
Crec que està per a quedar-se, per a la nostra desgràcia, perquè no veig cap indici que es complemente amb una avaluació qualitativa per part d’experts.

Una vegada publicat l’article, existeix una altra pressió afegida que és la d’aconseguir que aquest siga citat.
Pots triar la revista pel seu factor d’impacte però la cita ja no depèn de tu. Bé, depèn d’alguns factors, com s’està fent ara amb un xicotet màrqueting dels articles dins de xarxes socials de tipus acadèmic per a donar-li major visibilitat però, excepte els «clubs de cites» on els amics i els amics dels amics et citen, ja depèn que siga bo. Hi ha molts articles publicats en revistes amb altíssim factor d’impacte que reben zero citacions.

Publicacions en accés obert

Per què sorgeix l’accés obert [open-access] i en què consisteix?
Sorgeix perquè es donen diverses condicions. Primer, de tipus tecnològic: Internet canvia la manera de comunicar dels científics. I és difícil d’entendre que en una manera cada vegada més oberta de comunicació i de compartir els resultats per a treballar en xarxa i per a divulgar la ciència, estiguen tancats uns canals per les subscripcions a les revistes.  Segon, es una reacció també als preus abusius de les revistes i de les condicions de les editorials. Aquesta expectativa de la comunitat científica que Internet permetia una comunicació més lliure ha dut no només al sorgiment del moviment sinó a que es consolide. Això junt a una presa de consciència del diner públic agreujada per la crisi. Les institucions veuen que estan pagant dues i tres vegades pel mateix producte. Si no hagués estat pel suport institucional, açò s’hauria quedat en una iniciativa molt més difícil de consolidar i està ací per a quedar-se perquè està transformant tot el món de la comunicació. Ara estem en ple trànsit.

Fa poc li vaig escoltar dir que l’ open-access és el 15M de la ciència.
Sí [riu], i ho dic: per a mi, l’ open-access és el 15M de la ciència. La primera vegada que vaig començar a interessar-me en açò va ser per ràbia perquè era directora d’una biblioteca virtual on les editorials es negaven a vendre les revistes que demanàvem al detall i es vanagloriaven d’elegir els clients. A la vegada, veies que apareixien revistes gratuïtes. Quan vaig llegir la declaració d’ open-access em va semblar que era una utopia, com quan es demanava allò del 15M. Para mi era una revolució. Ha revolucionat completament tot el que és el cicle vital de la informació.

Qui està darrere dels grans grups editorials? Per què s’arriba a aquesta concentració de moltes revistes en pocs grups?
Està la indústria editorial. No estem parlant de grups editorials menuts. Són lobbies, empreses que tenen molt de poder econòmic darrere. Parlem d’editorials que mouen 2.000 revistes o més, amb una tirada internacional. Totes les universitats, centres d’investigació espanyols, francesos, portuguesos… estan pagant pel mateix producte que prèviament s’ha donat de forma gratuïta. És cert que han fet una tasca de transformació, d’adquisició de nova tecnologia per a fer els materials més accessibles però això no justifica els preus que han posat ni les restriccions.

Contribueix l’accés obert a una major transparència de la investigació?
Al que contribueix és a que siga molt més visible. Hi ha una accessibilitat al que estan publicant altres i evitar, per exemple, més plagis perquè pots accedir a allò que s’ha copiat. Però més transparència [dubta]… Bé, sempre que hi ha més visibilitat pot parlar-se de més transparència, sí.L’ open-access també té detractors. Quins són els perills d’aquest sistema de publicació?
El primer perill és no entendre què és l’ open-access i pensar que és publicar lliurement en Internet, siga quina siga la seua qualitat. Quan parlem d’una revista open-access és amb els mateixos criteris de qualitat editorial que qualsevol revista tradicional i només canvia la manera de gestionar els drets de reproducció i, per tant, l’accessibilitat al document i la seua reutilització. Pensar que és publicar sense revisió per persones expertes, és el que fan aquells que estan en contra perquè veuen amenaçat el seu model de negoci. I també està el desconeixement. Aquell que no sap que una revista va a funcionar igual que ho feia en el model tradicional té temor a que el seu article siga menyspreat per ser d’accés obert. Hi ha gent que pensa que allò que és gratuït no és tan bo com allò pel que ha hagut de pagar.

Però el fet que l’autor haja de pagar per publicar pot suposar una temptació per a les revistes.
Clar, feta la llei, feta la trampa. Al recer del model de pagament per autor, han nascut moltes editorials que són falses o que funcionen sobretot per a obtenir un guany econòmic. Aquest tipus d’editorials enganyen moltes vegades la gent que va a fer la revisió i també els autors.Tot això genera desconfiança cap el sistema de pagar per publicar…
És cert que l’amenaça de les revistes depredadores hi és i que només es pot combatre amb coneixement i sensatesa. I divulgar l’ open-access com el que és, amb les seues limitacions. No vendre’l com la panacea, ni tampoc com el dimoni.

«Qui no aguanta la pressió va més per la quantitat que per la qualitat. Aleshores es produeix molt, però no tot bo»

Fins quin punt perjudica aquest model de negoci a l’ open-access?
El model de pagament per autor de les editorials fraudulentes està fent molt de mal perquè està donant arguments a aquells detractors de l’ open-access que diuen: «mira-ho, açò realment està malament». Però si parlem de pagament per autor en revistes de criteri editorial elevat estem parlant d’un model on es paga una vegada i després és gratis sempre. Aquest model sobretot és més viable en les àrees de ciència, tecnologia i medicina, que tenen major finançament públic i on s’aconsegueix que els costos de publicació científica estiguen inclosos entre les despeses de la investigació.

I què ocorre amb els grups més menuts, que no tenen finançament?
Aquest tipus de model no és viable en ciències socials i en humanitats perquè seria el propi autor qui hauria de pagar-ho i això no està concebut així. Hi ha vegades en què les universitats, mitjançant les biblioteques, el que fan es pagar un cànon a determinades editorials perquè la publicació de pagament per autor siga viable. De tota manera, en aquestes disciplines hi ha poques revistes que utilitzen aquest model de finançament.