Entrevista a Germán Orizaola

«Sense humans, Txernòbil s'ha convertit en un paradís per a la fauna»

Doctor en Biologia; les seues investigacions se centren actualment en el camp de la radioecologia

entrevista txernòbil german orizaola

Fa ja vora 34 anys d’aquell 26 d’abril però la història de l’accident ocorregut el 1986 a la central nuclear V. I. Lenin, a Ucraïna, no deixa de fascinar. Més encara després de l’emissió de la sèrie Chernobyl, coproduïda entre els canals HBO i Sky. De fet, aquest ha sigut el ganxo usat per Innocampus UV per a la seua activitat més recent, programada a la Sala Darwin del Campus de Burjassot-Paterna per a aquest dijous, 20 de febrer. «Alguna vegada t’has preguntat sobre els efectes de la radiació en els éssers vius? Vols conéixer més sobre l’accident nuclear que va commocionar el món en 1986? Vols saber com s’ha modificat la vida en la zona?» són les preguntes que s’utilitzen com a reclam, afegint que «Si has vist la sèrie Chernobyl segur que t’interessarà…».

«Fa ja vora 34 anys d’aquell 26 d’abril però la història de l’accident ocorregut el 1986 a la central nuclear V. I. Lenin no deixa de fascinar»

Un dels ponents convidats per a respondre a aquestes qüestions va ser el doctor en Biologia Germán Orizaola, les investigacions del qual se centren actualment en el camp de la radioecologia, amb els amfibis com a principal model d’estudi. Tal com va explicar en un article publicat en el número 103 de Mètode, «tres dècades després, la biodiversitat de la zona s’ha recuperat completament i a Txernòbil viuen tots els grans mamífers de l’est d’Europa i més de 200 espècies d’ocells». És a dir, lluny de ser un ecosistema fantasma, la vida s’ha obert camí a Txernòbil després d’un accident que va causar el major alliberament de material radioactiu degut a l’activitat humana. I ho ha fet contra tot pronòstic, ja que «la idea general en el moment de l’accident era que la zona afectada quedaria desproveïda de vida durant centenars i fins i tot milers d’anys», indica en el mateix text, que porta per títol ‘De desert nuclear a laboratori evolutiu: Respostes dels organismes vius a la radiació ionitzant a Txernòbil’.

Germán Orizaola, que dirigeix el grup d’investigació en Ecologia Evolutiva en Ambients Extrems de la Universitat d’Oviedo, escriu: «La Zona d’Exclusió de Txernòbil acull poblacions de totes les espècies de grans mamífers de l’est d’Europa (os bru, llop, linx europeu, cavall de Przewalski, ant, castor, llúdria…) i més de 200 espècies d’ocells, entre moltes espècies més. La superfície de bosc s’ha estès i ha ocupat àmplies àrees abans aprofitades per a l’agricultura. La zona està clarament molt lluny de ser un desert nuclear. Aquesta contradicció planteja preguntes científiques de gran interès: Com és possible que tots aquests organismes visquen a Txernòbil? Quins són els mecanismes que els permeten mantenir-se en una zona contaminada per material radioactiu com Txernòbil?». Aprofitem la seua visita a la Universitat de València per a conversar amb ell sobre aquesta aura que encara envolta l’accident de Txernòbil però sobretot per a tractar de contestar a aquestes preguntes i entendre per què abunda la vida silvestre en un lloc que havien condemnat a mort.

Per què suscita tant d’interés en el públic general tot el que envolta l’accident de Txernòbil?

Va ser un accident molt important i, a més, en una època molt significativa: va suposar en certa manera el final de la Unió Soviètica, una època en la qual la informació encara fluïa a poc a poc… L’accident està embolcallat de tota aquesta mística del teló d’acer, de lluita de blocs… A més, sí que ha quedat en el subconscient aquell gran accident industrial, ja no sols nuclear, que va afectar poblacions humanes. Han passat quasi 34 anys i continua recurrent l’interés de la gent per Txernòbil; més enllà de la sèrie que es va emetre l’any passat, continua havent-hi un fort interés sobre el tema.

«En el moment de l’accident hi havia un desconeixement molt gran sobre els efectes de la radioactivitat en el món natural»

Des del punt de vista biològic, es pensava que durant segles no hi hauria vida a la zona afectada. No obstant això, la realitat és molt diferent.

En el moment de l’accident hi havia un desconeixement molt gran sobre els efectes de la radioactivitat en el món natural. Hi havia i continua havent-hi molt d’estudi de laboratori però evidentment i afortunadament no hi havia estudis de camp. Després de l’accident es deia que allò seria un desert nuclear durant milers d’anys. En la sèrie, per exemple, en cert moment es diu que Txernòbil quedarà com un desert durant 20.000 anys. Això és el que es pensava però la realitat ha sigut molt diferent; la realitat és que han passat tres dècades escasses i Txernòbil és quelcom molt diferent d’un desert nuclear.

Què ha fet possible que triomfe la vida a Txernòbil i què en podem aprendre?

Han sigut diversos factors. En primer lloc, en el fons la radiació funciona d’una manera molt diferent de com molts pensàvem. Molts elements es degraden amb el temps, amb la qual cosa els nivells de radiació, que van ser altíssims en el moment de l’accident, trenta anys després són moltíssim més baixos. A més, a tota la zona d’exclusió la radiació està distribuïda a pedaços, no hi ha una zona gegant d’alta radiació. Així, les zones contaminades no són tan grans. En segon lloc, la fauna i en general els organismes vius són molt més resistents del que pensàvem. Probablement no tant a aquell impacte inicial però ara que ja han passat anys… Un tercer element clau que juga a Txernòbil és que allà vivien 300.000 persones i ara a penes en viuen 2.000. La presència humana –amb tot el que implica l’activitat industrial i agrícola, la caça, el soroll, la llum– té un impacte molt negatiu sobre la fauna salvatge. Una vegada que desapareixen aquelles 300.000 persones i tota aquesta activitat, allò es converteix en un paradís per a la vida salvatge. Els grans mamífers necessiten espais grans i manca de molèsties humanes. Allà hi ha ara mateix poblacions enormes de llop, de linx, de qualsevol gran mamífer… Han tornat els ossos, han tornat els bisons… Sense humans i amb una incidència de la radiació menor del que s’esperava, allò s’ha convertit en un paradís per a la fauna.

Citava abans la sèrie de HBO. De fet, s’usa com a ganxo per a l’activitat organitzada per Innocampus UV per a aquest dijous. L’ha vista?

Sí, sí que he vist la sèrie. És curiós, perquè es va emetre l’any passat mentre nosaltres estàvem treballant a Txernòbil i no la vam veure fins que vam eixir de la zona d’exclusió. Però mentre érem allà sí que ens vam adonar que estava tenint molt d’impacte.

I com la valora? Creu que és fidedigna als fets ocorreguts?

La sèrie se centra en l’accident, conta una mica el primer any des del moment de l’accident fins al judici. Evidentment no és perfecta, però crec que reflecteix molt bé el que es pensava, com es va actuar en aquella època. La qualitat tècnica també és molt bona. Txernòbil continua estant en el subconscient de la gent i amb una sèrie molt bona és normal que haja tingut l’impacte tan gran que ha tingut.

entrevista chernóbil germán orizaola

Germán Orizaola: «Txernòbil ara mateix és un laboratori evolutiu fantàstic.» / I. Lafita

Arran de l’emissió de la sèrie també s’ha avivat l’interés per visitar la zona, cosa que es coneix com a tanatoturisme o turisme negre. Aquest augment de turistes, és a dir, d’humans, pot tindre conseqüències per a la fauna que allà habita?

Els darrers anys ja estava creixent molt el turisme a Txernòbil. L’any anterior a la sèrie [que va començar a emetre’s el maig del 2019] ja van visitar la zona 70.000 persones; l’any passat en van ser vora 150.000. Així, hi ha hagut un increment molt fort i probablement n’hi haja més l’any que ve. Quin impacte pot tindre el turisme? Crec que pot ser fins i tot positiu. Els turistes ara mateix es mouen per una zona molt restringida a Txernòbil. Fonamentalment entren per la carretera principal, van a la central nuclear, a la ciutat abandonada de Prípiat i potser a alguna granja que hi ha pels voltants. Solen ser viatges d’un dia des de Kíev i marxen. La zona d’exclusió és molt gran, tant a Bielorússia com a Ucraïna, crec que acaben sent quasi 40 quilòmetres per 40 quilòmetres..

I per què pot ser positiu aquest turisme?

Perquè un dels problemes que té ara Txernòbil és que es pot obrir una altra vegada. La gent no tornarà a Txernòbil, ja que Txernòbil no ofereix res. El que tenia era una central nuclear i molta activitat al voltant d’ella; això no existeix. Els edificis que hi havia no estan usables. Pel que fa a l’agricultura, no té cap interés especial. Txernòbil, doncs, no ofereix res perquè la gent hi vaja. I com això és així, crec que el millor que li pot passar ara mateix a Txernòbil, sobretot des del punt de vista d’un biòleg, és que seguisca sent una zona d’exclusió i que continue sent el que ara mateix s’ha declarat, que és una reserva natural [la Reserva Radioecològica Estatal de Polèsia]. Tenim un cas únic d’una superfície enorme dedicada a la fauna sense pràcticament interacció humana. Crec que el turisme pot contribuir a això; el turisme continuarà anant allà si allò és una zona d’exclusió i l’envolta tot aquest mite de l’accident, de passar unes barreres amb uns dosímetres… Si li lleves aquesta mística, perd gràcia per al turisme. Crec que de manera indirecta el turisme pot ajudar al fet que això continue sent una zona d’exclusió dedicada fonamentalment a la conservació de la natura.

Quan parlem de zona d’exclusió, a què es fa referència exactament?

Fonamentalment és una zona en la qual en principi no està permés el reassentament urbà. L’accés està restringit totalment amb punts de control i només s’hi pot entrar amb una autorització especial: gent que treballa encara a la central nuclear i que viu dins de la zona d’exclusió, turistes i gent que hi va a investigar. Però és una zona amplíssima en la qual únicament hi ha un nucli de població –l’antiga ciutat de Txernòbil, on viu aquesta gent– i un nucli d’activitat –al voltant de la central nuclear–; tota la resta està abandonat.

«En l’àmbit de les poblacions i una vegada que hem descomptat els humans del sistema, Txernòbil és una zona amb una abundantíssima fauna»

En la zona continua havent-hi contaminació radioactiva. En quina mesura afecta això als organismes que viuen allà? Tenim en l’imaginari col·lectiu el peix de tres ulls dels Simpson…

Aquesta imatge no és real, a primera vista no es veu res. A primer cop d’ull es veu just el contrari, un lloc on estè vivint gran fauna: ants, llops, linxs, cérvols… Els amfibis amb què treballem nosaltres són també abundantíssims. L’impacte inicial, el del primer parell d’anys, va ser important en algunes zones; sempre m’agrada recalcar que la zona d’exclusió és molt gran i que la zona que es va veure afectada de manera molt intensa en el moment de l’accident és xicoteta. En aquesta xicoteta zona encara hi ha nivells de radiació alts i igualment hi ha fauna tan abundant com en altres llocs. En l’àmbit individual sí que pot haver-hi efectes però la radiació és un factor més dins del sistema. La radiació és igual que un excés de calor, un excés de fred, una falta d’aliment, predadors, un paràsit… Evidentment, hi ha individus que poden veure’s afectats per la radiació si estan en un mal estat fisiològic perquè han menjat poc, perquè ja són dos factors: escassetat de menjar més radiació. En l’àmbit de les poblacions i una vegada que hem descomptat els humans del sistema, Txernòbil és una zona amb una abundantíssima fauna.

Què el va portar a centrar les seues investigacions en el camp de la radioecologia?

He treballat tota la meua carrera amb amfibis però en coses totalment diferents, més relacionades amb el canvi climàtic. Però vaig entrar en contacte amb gent del món de la radiació, que volia treballar a Txernòbil en l’àmbit ecològic, i em va semblar interessant. De fet, és molt més interessant del que pensava en un principi. Quan vas allà ho fas pensant en els efectes negatius però en realitat, com deia en l’article de Mètode, Txernòbil ara mateix és un laboratori evolutiu fantàstic. És un laboratori en el qual, sense humans, la fauna està al seu aire i es poden estudiar processos d’adaptació ràpida, de renaturalització d’un ecosistema… Una quantitat de coses que en un altre lloc és molt difícil estudiar. Per tant, com a científic és un lloc fantàstic.

Amb motiu de les seues investigacions ha visitat la zona d’exclusió de Txernòbil. Tenia alguns prejudicis abans d’anar-hi? Era com l’imaginava?

No sé si eren prejudicis però sí desinformació. Jo tenia la idea que anàvem a buscar-hi efectes de la radiació però quan vas allà t’adones que cal canviar una mica el xip. En lloc de buscar efectes negatius de la radiació és molt més realista i interessant buscar respostes adaptatives perquè el que veus és que allà hi ha animals. Sempre dic que la gran pregunta una vegada que vas allà i veus el que hi ha és: «Què està passant perquè allò, que continua tenint contaminació radioactiva, s’haja convertit en un paradís per a la fauna?». Crec que aquesta és la gran pregunta que hi ha darrere, amb la implicació evident que hi ha també cap a la part humana de la història. És a dir, si la fauna és tan abundant, són necessàries aquestes zones d’exclusió en un cas similar? Cal emportar-se tota la població, amb el fort impacte psicològic que va tindre? Això té també interessants implicacions socials.

© Mètode 2020

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.