Entrevista a Ismael Mingarro

Ismael Mingarro és professor i catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de València i, a més, dirigeix el Laboratori de Proteïnes de Membranes, on s’ha especialitzat en l’anàlisi de les proteïnes que es troben a les membranes biològiques. Mentre ens ensenya el lloc on compagina docència i investigació, ens confessa la necessitat de treballar en equip, no sols amb els membres d’un mateix laboratori, sinó també amb altres laboratoris, per aconseguir xicotets però imprescindibles avanços en ciència.

Després de donar una ullada pels laboratoris de la Facultat de Biologia ens rep al seu despatx per parlar de la investigació que ha coordinat, junt amb la doctora i investigadora Mar Orzáez, sobre les interaccions en la membrana de les proteïnes de la família Bcl-2. Les interaccions d’aquestes proteïnes, implicades en el càncer a través de la seua capacitat per alterar el procés de mort cel·lular, podrien obrir nous camins a la recerca de fàrmacs antitumorals que reforcen els tractaments que ja existeixen. El projecte és finançat pel programa Prometeu de la Generalitat Valenciana i l’han desenvolupat conjuntament la Universitat de València i el Centre d’Investigació Príncep Felip.

Com es va iniciar aquest projecte que estudia les interaccions de les proteïnes de la família Bcl-2?

Començàrem plantejant-nos la possibilitat d’estudiar una subfamília de proteïnes, anomenades Bcl-2, que estaven relacionades amb el càncer i que en aquell moment, fa uns catorze anys, no estava massa clar si estaven unides fortament en les membranes o si sols s’associaven transitòriament. Vam iniciar una nova branca de recerca al laboratori, però ho deixarem apartat durant una temporada. Fa un temps, ho vam reprendre per presentar un projecte al programa Prometeu de la Generalitat Valenciana de Grups d’Excel·lència en què plantejàvem la possibilitat d’estudiar aquest tipus de proteïnes de cara a intentar buscar noves dianes per a poder desenvolupar nous fàrmacs antitumorals.

«Volem saber si som capaços d’induir o d’impedir la mort cel·lular»

En què consisteix aquest estudi?

El que estem fent en concret és estudiar un grup de proteïnes relacionades amb la mort cel·lular programada. El que ocorre en aquest procés és que es formen uns porus a les membranes externes que alliberen components cel·lulars que desemboquen en la mort cel·lular. Aquesta família de proteïnes està formada per dos grups de proteïnes: unes afavoreixen la mort cel·lular (proapoptòtiques) i altres impedeixen la mort cel·lular (antiapoptòtiques). En les cèl·lules normals això està en equilibri, però quan predominen les antiapoptòtiques, la cèl·lula no mor. El que han fet alguns tipus de càncer és aprendre com manipular aquest equilibri perquè la cèl·lula no entre en mort cel·lular i el càncer es puga reproduir.

Quina és la singularitat d’aquest projecte?

Les interaccions que hi ha entre les parts que no són de la membrana ja estaven descrites, el que hem fet nosaltres en aquest estudi és descriure les interaccions entre les regions que sí estan ancorades a les membranes. Fins ara sols es podia controlar la unió entre les parts que no són de la membrana. Ara, a més, podem plantejar-nos intervenir des d’un punt de vista farmacològic, modulant les interaccions entre les regions que sí que estan ancorades en les membranes. Realment el que es planteja és com una diana. Fins ara sols es coneixia un tipus d’interacció, i nosaltres hem descobert que a més hi ha interaccions per un altre lloc. Hem descobert una nova diana per a la investigació de nous fàrmacs antitumorals.

Com s’ha desenvolupat l’estudi i a quines conclusions s’ha arribat?

Començàrem demostrant que, efectivament, hi havia regions d’aquestes proteïnes que estaven unides a les membranes biològiques, això era una cosa que no estava assumida. Després demostràrem que la regió que travessa la membrana d’una de les proteïnes proapoptòtiques interacciona amb les regions que travessa la membrana de dues proteïnes antiapoptòtiques. Aquesta és la novetat, això no estava descrit. Ara volem saber si això és un patró comú entre elles, si hi ha alguna especificitat de qui interacciona amb qui… El pas següent serà intentar posar a punt un assaig que ens permeta testar molècules que puguen funcionar com a fàrmacs. Volem saber si podem competir amb aquestes interaccions, és a dir, si afegint externament alguna molècula podem impedir o modular aquestes interaccions. Això podria conduir a què siguem capaços d’induir o d’impedir la mort cel·lular.

Però, a aquesta fase encara no heu arribat?

Ara estem intentant posar a punt l’assaig, però açò requereix finançament. De fet, probablement aquesta siga la nostra proposta de renovació del projecte Prometeu que tenim entre aquest laboratori i el laboratori de la doctora Mar Orzáez, al Centre d’Investigació Príncep Felip. Diguem que la realització d’aquest assaig serà el nucli del projecte que volem presentar enguany per a renovar aquest finançament.

Quines aplicacions al camp dels fàrmacs antitumorals pot tenir aquest descobriment?

Si posem a punt un sistema d’assaig que ens permeta rastrejar moltes molècules alhora, és factible que puga detectar-se alguna molècula que puga modular aquests processos. En el moment en què detectem alguna molècula, començaria tot un procés de desenvolupament de fàrmacs que s’haurien de provar. Seria un camí llarg, perquè hem de fer totes les validacions, primer en cèl·lules, després en models animals i, a partir d’ací, ja hauríem de dependre d’alguna farmacèutica gran que puga, i vulga, tirar endavant amb el desenvolupament d’un nou fàrmac.

«La ciència progressa per xicotets avanços de molts laboratoris. El salt qualitatiu es dóna molt poques vegades»

Quines diferències o millores ofereix aquest descobriment davant dels fàrmacs antitumorals descoberts fins al moment?

La idea és que aquests nous fàrmacs poden ser complementaris, és a dir, que funcionen com una estratègia addicional. S’espera que no intervinga amb els altres processos de control d’aquest complicat procés, sinó que afecte una altra part del procés i que per tant, puga ser com un reforç als tractaments que ja existeixen.

Què podria suposar per a la ciència i per a la societat l’èxit d’aquest projecte?

Estem massa lluny per a poder pensar en aquestes coses. De fet, els fàrmacs que s’estan utilitzant en càncer avui dia ja porten utilitzant-se molts anys, no hi ha molta innovació en aquest sentit. Aleshores, qualsevol aportació pot ser significativa. Quan l’arsenal de fàrmacs que hi ha no és massa gran, com és el cas, qualsevol incorporació pot tenir una repercussió significativa.

Estem més prop d’aconseguir una cura per al càncer?

Jo no sóc un expert en càncer, però el que és bastant evident és que el càncer no és una malaltia, són moltes. És a dir, cada tipus de càncer té un procés distint, i en cada procés hi ha diferents proteïnes implicades, i això fa que ningú es plantege una cura del càncer. Els distints tipus de càncer no compartiran solucions semblants. Hi ha alguns tipus de càncer en els quals s’ha avançat més que en altres i amb la detecció precoç les probabilitats d’èxit són més grans.

Quina impressió creu que té la societat sobre els avanços en el tractament del càncer?

La societat hauria d’entendre que primer necessitem comprendre bé com funcionen els distints processos cel·lulars, per a després poder intervenir en ells. Diguem que ara estem intentant analitzar què és el que ocorre, per a després intervenir farmacològicament. La societat hauria de pensar, o nosaltres intentar explicar millor, que realment la ciència progressa per xicotets avanços de molts laboratoris. El salt qualitatiu es dóna molt poques vegades. Cal construir sobre una base, i la base és allò que es fa de manera més fosca, més monòtona o més rutinària als laboratoris però que és el que dóna la solidesa perquè, de sobte, hi haja un salt qualitatiu: que algú descobrisca alguna molècula que per a un determinat tipus de càncer funcione.

Com creu que afecta anímicament, al conjunt de la societat, la presència d’aquesta malaltia?

El càncer té una major repercussió, probablement, perquè els humans vivim més anys. El fet d’augmentar l’esperança de vida fa que apareguen patologies que estan molt relacionades amb l’edat, i el càncer està relacionat amb molts factors, i l’envelliment és un d’ells. Si socialment es té la idea que hi ha més càncer que abans, el que caldria pensar és que també som capaços de detectar-lo més fàcilment, i que els casos que es tracten a les primeres fases de la malaltia tenen una probabilitat de supervivència més gran que la que es tenia fa uns anys. La gent hauria de tenir la percepció de què estem avançant, perquè els percentatges de malalts de càncer que sobreviuen avui en dia és major que el de fa vint anys. Però és cert que perquè aquests tractaments milloren, es necessita molta recerca que nosaltres anomenem bàsica, és a dir, que no té una finalitat clara però que és necessària per a saber més i aconseguir fer aquests salts qualitatius.

«Per a aconseguir nous tractaments contra el càncer fa falta invertir diners en recerca i aquesta no és la política que s’ha seguit durant els últims anys»

Amb quina actitud enfronten els malalts de càncer la malaltia?

Els pacients de càncer, en general, solen cursar la malaltia seguint les estadístiques pròpies del càncer que pateixen. És a dir, que depenent del tipus de càncer que tinga el pacient té unes expectatives o unes altes. El que hauria de pensar la gent és que com més estudis tinguem, més favorables seran aquestes estadístiques que, al final, és el que es tradueix en si una persona sobreviu a un càncer o no.

Quin missatge pensa que s’hauria de traslladar a la societat respecte a aquest tema?

El missatge que hauríem d’intentar transmetre tots els investigadors és que com més sapiguem, més probabilitats tindrem de què apareguen nous tractaments que tinguen una aplicació més directa. També cal conscienciar la gent del fet que per a aconseguir-ho fa falta invertir diners en recerca i que aquesta no és la política que s’ha seguit en el nostre país durant els últims vuit o nou anys i això, a la llarga, pot ser molt negatiu. Si no es mantenen els grups d’investigació que estan fent recerca, això es traduirà en resultats que deixarem de tindre. Ací sempre hi ha hagut la idea que investiguen els altres, però jo crec que com a societat hauríem d’estar tots implicats. La idea no és que els països rics poden invertir en ciència perquè són rics, sinó que són rics perquè inverteixen en recerca i desenvolupament. Invertir en ciència és invertir en el futur d’una societat.