Jorge Cruz Orozco: «El fet que existiren neveres en les muntanyes ens parla d’un clima més rigorós»

jorgecruz_portada
Irene Yuste

Jorge Cruz Orozco és doctor en Geografia i conservador del Museu Valencià d’Etnologia. Els pous de neu constitueixen, des de fa anys, una de les seues línies d’investigació. El visitem al seu lloc de treball, que es troba a les sales de reserva o magatzems del Museu d’Etnologia, a l’antic Hospital Psiquiàtric de Bétera. Ens confessa que des de principis dels vuitanta s’endinsà en la investigació sobre els pous de neu per la seua afició a l’excursionisme de muntanya: «tota la meua vida, des de ben jove, he caminat per les muntanyes i pels peus m’entrà l’afició per la geografia». S’hi va posar a treballar de valent gràcies a una beca que va rebre de l’Institut Alfons el Magnànim i va convertir aquella investigació en la seua tesi de llicenciatura. «D’alguna manera, triar com a tema d’investigació el comerç de la neu justificava o li donava una altra faceta a les meues excursions, i això m’agradava», explica. En 1995 va fer un inventari dels pous de neu al País Valencià per a la Conselleria de Cultura, juntament amb José Maria Segura, director del Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi.

Quina influència va tindre l’economia del gel a les nostres terres?
El comerç de la neu suposava per a les famílies de comarques de muntanya una entrada de monetari. En les zones de venda de la neu, és a dir, a les ciutats, cal destacar que alguns comerciants importants es dedicaven a aquest negoci, fet que obliga a pensar que donava uns beneficis. El mariscal francès que durant la invasió napoleònica entrà a València imposà unes indemnitzacions a la ciutat i la ciutadania va decidir que això s’havia de pagar d’acord a la fortuna que tenia cada veí. La persona que més aportà per a pagar la indemnització de guerra va ser l’arrendatari de l’abastiment de neu de la ciutat de València. A la ciutat d’Alacant el dret a proveir a la ciutat de neu es subhastava anualment i, amb els importants beneficis que n’obtenia, l’ajuntament pogué instal·lar el primer enllumenament públic a base de gas.  

Per això el refrany castellà «año de nieves, año de bienes»?
[Riu] No sé si ve per això o perquè la neu significa també un proveïment d’aigua important. En tot cas és un bon refrany que permet il·lustrar que la neu ha sigut beneficiosa per a moltes comarques. 

Per què van caure en desús els pous de neu?
Per raons econòmiques causades fonamentalment perquè la competència del gel fabricat de manera industrial era insuportable per al gel natural. No podien competir en preus ni en facilitat de producció. És una causa econòmica, darrere de la qual hi ha una causa en part climàtica, que és la desaparició de la Petita Edat del Gel que afavorí la recollida de neu a les muntanyes mediterrànies. Tret d’algunes utilitzacions molt concretes en zones on la distribució del gel industrial des de les ciutats costaneres no era massa àgil, o en altres circumstancies molt determinades, l’activitat dels pous de neu va desaparèixer per complet. Però hem pogut documentar la utilització d’algun dipòsit a la postguerra en zones de muntanya, on es guardava neu per les mancances de gel artificial produïdes per talls en el subministrament elèctric.

 

  jorgecruz_llibreslateralIrene Yuste

jorgecruz-llibrelateralIrene Yuste

«Hem pogut documentar la utilització d’algun dipòsit a la postguerra en zones de muntanya, on es guardava neu per les mancances de gel artificial produïdes per talls en el subministrament elèctric»

jorgecruz_dinsIrene Yuste  


Creu que la importància del comerç del fred al País Valencià ha tingut conseqüències socials i econòmiques al llarg dels últims segles per a les comarques interiors?
Sí, clar que sí, suposava estendre l’ocupació del territori i l’actuació sobre aquest a zones molt de muntanya. Tindre pous de neu allà on cau la neu significa que, a més del pou, ha d’haver-hi un camí, un proveïment de matèries vegetals per al treball de conservació i també el transport per a l’estiu, quan es baixa la neu a les ciutats. És a dir, significa gestionar el territori. En aquest sentit el comerç del fred, juntament amb altres activitats, el pasturatge o l’agricultura de muntanya, forma part de l’estratègia global que la societat tradicional valenciana va utilitzar per a sobreviure. Aquells que vivien a les zones de muntanya tenien un recurs més, que era la neu, un conservador natural del fred. Això ens ajuda a entendre com les societats tradicionals de la muntanya mediterrània han sigut societats polivalents. Si el paisatge s’havia de modificar per a millorar la recollida de la neu, es feia. És a dir, que sí que va ser un agent més de transformació del territori i de supervivència de la societat tradicional.

Podria relacionar-se la localització dels pous de neu al País Valencià amb el canvi climàtic?
Sense dubte, al País Valencià actualment la majoria de pous de neu no podrien omplir-se amb la neu que cau als seus voltants. Es varen construir a alçades ara sorprenents. A la Vall d’Albaida hi ha pous de neu per baix dels 500 metres d’altitud. Això vol dir que quan es van construir i es van explotar, el clima era més rigorós i sí que permetia un proveïment regular de neu. L’explicació es troba en les oscil·lacions històriques que ha tingut el clima. Es va produir un episodi d’inferior duració i importància a una glaciació, allò que es diu una pulsió glacial i que ha rebut el nom en la literatura de la Petita Edat del Gel, que va permetre la recollida de neu i la seua conservació. Quan aquest període comença a desaparèixer marca el final de l’època daurada del comerç del fred al País Valencià.

Poden ser els pous de neu indicadors del canvi climàtic?
Sí, en són indicadors, tot i que relativament limitats. No hi trobarem als pous restes que ens clarifiquen més sobre el canvi climàtic però són unes evidències en si mateixos. El fet que existiren neveres en les muntanyes, que ara podem saber quanta neu reben a l’any, en si mateix ens parla d’un clima més rigorós. Per tant, és una evidència, però una evidència limitada i poc matisada. La via d’estudi important són els arxius que ja estan apareixent. Als arxius podríem establir series llargues, extretes de l’administració dels pous de neu, que sí que permetrien dibuixar, almenys, el que serien les precipitacions de neu al segle xviii i això es podria comparar amb les situacions actuals. El treball dels paleoclimatòlegs, les tècniques estadístiques, etc. permetran ajudar a la reconstrucció del clima històric juntament amb les dades de collita i les dades sobre les processons propluvium o proserenitate, que es feien per a demanar que plovera o per a que deixara de ploure. Totes aquestes dades d’arxiu van component una mena de trencaclosques que servirà per a reconstruir el clima històric.

 

«El comerç del fred, juntament amb altres activitats, el pasturatge o l’agricultura de muntanya, forma part de l’estratègia global que la societat tradicional valenciana va utilitzar per a sobreviure»

«Al País Valencià actualment la majoria de pous de neu no podrien omplir-se amb la neu que cau als seus voltants. Es varen construir a alçades ara sorprenents. A la Vall d’Albaida hi ha pous de neu per baix dels 500 metres d’altitud»

jorgecruz-croquis-dinsIrene Yuste  

Alguns autors suggereixen que els pous de neu són edificacions d’arqueologia industrial i per aquesta via donen suport a la seua conservació i recuperació. Com creu que es podrien mantenir?
En alguna època nosaltres també hem emprat el concepte d’arqueologia industrial però, ben pensat, no és arqueologia industrial, perquè la recollida de neu no és una activitat industrial, sinó artesanal. És una activitat que es fa amb tècniques tradicionals, amb una força de treball humana o d’animals i amb tècniques que no comporten en cap cas la utilització d’una força motriu externa, que és allò que en part determina la industrialització. Aleshores, crec que l’adscripció dels magatzems de fred natural a l’arqueologia industrial no és correcta. No obstant això, és cert que forma part d’un ventall d’edificacions del món tradicional que no sabem massa bé on adscriure, i on trobem també des del molí fins a la ferreria. De totes maneres el patrimoni no necessita d’una adjectivació per a ser valuós i rebre mesures de conservació, de protecció i de revaluació. Són patrimoni en el sentit que són edificacions que ens parlen de la història, que contenen en si mateixes una documentació, una explicació de com s’ha viscut, de com s’ha gestionat el territori de muntanya al món mediterrani.

Quin és l’estat actual i futur de la conservació dels pous de neu al País Valencià comparat amb altres llocs del Mediterrani?
Crec que estem en un bon moment. A principis dels vuitanta, quan començaren les investigacions sobre el comerç del fred, els pous de neu estaven oblidats, ningú s’interessava per ells i si estaven massa prop d’un casc urbà o camí l’únic que representaven era un perill en cas que hi caigués algú, fet pel quan uns quants es terraplenaren per a evitar perills. Ara és al contrari, portem uns anys que fins i tot s’han excavat alguns que s’havien terraplenat en el seu dia i s’han recuperat. Avui en dia la xarxa de dipòsits de neu del País Valencià és suficientment coneguda i valorada. A la majoria de pobles de muntanya on estan els dipòsits de neu, la població, els propis regidors, alcaldes o les associacions culturals ja saben que hi tenen un element que forma part del nostre patrimoni i no es fan intervencions agressives contra els pous de neu. Al contrari: tenim mitja dotzena de pous restaurats i dos pous de neu museïtzats, que ens permeten entendre el que va ser l’edifici.

Considera que és suficient la divulgació dels paisatges del fred?
A mi m’agradaria que n’hi haguera més [riu], però ara, per descomptat, tenim més oportunitats de conèixer el que va ser el comerç del fred. La nevera dels Regatxols a Ares del Maestrat ha sigut convertida en centre de interpretació i la Cava de Sant Blai a Bocairent ha sigut també convertida en museu. Aquests dos punts són cabdals per a entendre el que van ser els pous i conèixer-los. Hi ha inventaris on pots consultar on estan; si es troben prop d’algun itinerari d’excursionisme abalisat, normalment està senyalitzat, amb la qual cosa és molt més fàcil visitar els pous de neu. Fa poc s’ha fet de nou una intervenció de conservació a la Cava Gran de Mariola al Montcabrer. Per tant, crec que ara sí que hi ha més mitjans i més bibliografia a l’abast per a endinsar-nos en el tema.

Teresa Coll. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2015.

Per saber-ne més:
L’últim pou de neu de la serra d’Aitana, per Pablo Giménez-Font
Els paisatges del fred, per Jorge Cruz Orozco

 «La nevera dels Regatxols a Ares del Maestrat ha sigut convertida en centre de interpretació i la Cava de Sant Blai a Bocairent ha sigut també convertida en museu»
© Mètode 2015

Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.