Entrevista a José Ramón Alonso
«El cervell és l’estructura més complexa de l’univers»
Director del Laboratori de Plasticitat Neuronal i Neuroreparació de l’Institut de Neurociències de Castella i Lleó
Maleta en mà i nouvingut de Salamanca ens rep José Ramón Alonso, que ha assistit com a ponent al II Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica a la Universitat de València. La seua xarrada vol donar lloc i visibilitat als trastorns mentals, molts d’ells curiosos i nous, però també uns grans desconeguts. Especialitzat en l’estudi de la plasticitat del cervell, el doctor Alonso, ens explica com ha avançat la ciència en la detecció d’aquests trastorns, però també el llunyà que sembla estar una possible cura. El doctor José Ramón Alonso va estudiar biologia a la Universitat de Salamanca, actualment exerceix com a catedràtic de Biologia en aquesta mateixa universitat i confessa que la docència és l’àmbit professional que més satisfaccions li ha aportat. A més, dirigeix el Laboratori de Plasticitat Neuronal i Neuroreparació de l’Institut de Neurociències de Castella i Lleó. Li entusiasma la complexitat del cervell i, per això, la seua investigació està encaminada a la capacitat que té aquest òrgan per a recuperar-se dels danys produïts per drogues o trastorns. Com bé diu el doctor Alonso, «al cervell resideixen els nostres records, els nostres pensaments i sentiments i els nostres somnis i il·lusions. Nosaltres».
Com funciona el cervell d’algú que té un trastorn mental?
L’àmbit de les malalties que afecten el cervell és enormement divers, és impossible donar una resposta única. En alguns casos sabem que hi ha problemes genètics, problemes causats per lesions, per tumors o per una lesió cerebral. Però hi ha moltes possibilitats i de vegades no sabem per què ocorren determinats trastorns. Hi ha ocasions en les quals podem veure amb claredat diferències entre un cervell sa i altre malalt. Per exemple, en una persona que pateix Alzheimer, veiem que està perdent a muntó de neurones de forma difusa, mentre que una persona que pateix Parkinson també està perdent neurones però d’una forma localitzada. Però hi ha altres trastorns que no entenem massa bé perquè estan passant. Per exemple, a mi m’interessa molt l’autisme i em pregunte per què els xiquets amb aquest trastorn tenen aquests canvis. Observem que tenen més neurones que els xiquets que no el pateixen i també hi ha factors genètics implicats, però realment no sabem per què es mostren aquests comportaments.
«El cervell és enormement plàstic, respon amb gran facilitat al que ocorre al seu voltant, al que viu cada persona»
Quins tipus de trastorns mentals existeixen?
S’han fet moltíssimes classificacions, però és una cosa molt complexa. Pots classificar-les segons el moment en què apareixen, segons els canvis que provoquen, etc. També s’ha parlat de grans grups com els trastorns de l’ànim, les psicosis, les neurosis… Però el nombre de trastorns existents ha crescut tant que els grups són cada vegada més nombrosos. El cervell és l’estructura més complexa de l’univers: està format per moltes estructures molt distintes entre si; i, alhora, és enormement plàstic, respon amb gran facilitat al que ocorre al seu voltant, al que viu cada persona. Per tant, les llistes no són tancades, totes les classificacions són artificials. Moltes vegades trobem trastorns que no encaixen exactament en cap d’aquestes categories. Al mateix temps estem aprenent més en els últims vint anys que en els vint segles anteriors. A açò cal sumar-li que cadascú de nosaltres som enormement diversos, caldria definir primer què és això de ser «normals», perquè últimament hi ha una tendència a la «patologització». La tristesa és una cosa normal, però si comença a interferir en la teua vida, deixa de ser tan normal. Per exemple, si mor la teua parella, entenem que el fet patològic seria no sentir tristesa. Però, quant deu durar aquesta tristesa per a ser normal? Setmanes? Mesos? Anys? Depèn de cadascú. Evidentment, per a qui el seu negoci és vendre medicaments contra la tristesa, a partir dels tres dies que mora algú, ja necessites un tractament. Clarament, no és així.
Quins factors estan implicats o tenen un paper destacat a l’aparició o al desenvolupament de trastorns mentals?
En alguns casos hi ha una causa genètica evident, veiem clarament que es transmet entre membres d’una mateixa família. Però és una cosa molt més delicada. Per exemple, si un pare és alcohòlic, el fill té més possibilitats de ser-ho perquè ha crescut en un entorn on els problemes se solucionaven amb una botella. Això li haurà marcat en una època en la qual el seu cervell era enormement receptiu i enormement plàstic. Per tant, és molt difícil diferenciar en els éssers humans quina part és genètica i quina part és educativocultural. El que es fa és comparar als bessons monozigòtics, els que són idèntics, amb els bessons dizigòtics, els que han nascut el mateix dia però són com dos germans normals. En teoria, estan exposats al mateix ambient, viuen a la mateixa casa, tenen les mateixes coses, mengen les mateixes coses, se’ls tracta igual, etc. Però sols són aproximacions, hi ha moltes coses que queden encara per dilucidar.
És possible que el cervell es recupere després de patir un trastorn mental?
Jo treballe en la plasticitat neuronal, que és la capacitat flexible o plàstica que té el cervell per a reorganitzar-se i canviar. Algunes d’aquestes modificacions poden ocòrrer a nivell genètic, el que es coneix com a epigenètica, i consisteix en què els gens canvien en funció de les experiències ambientals. Per exemple, durant el cicle menstrual de les dones hi ha canvis en les seues neurones, els seus cervells canvien cada setmana. Hi ha alguns pacients que pateixen un ictus i que, al principi, són incapaços de parlar, però a poc a poc van millorant; això és fruit de la capacitat plàstica del nostre cervell. Nosaltres estudiem les cèl·lules mare al cervell, i intentem veure si són capaços de solucionar o reconstruir els circuits del cervell que tenen problemes. D’una banda, les possibilitats d’èxit en aquestes pràctiques són molt majors de les quals creiem fa uns anys, però d’altra banda, seguim amb dificultats per corregir el cervell quan hi ha hagut un trastorn. La resposta és una mescla de prudència i d’esperança, és possible aconseguir-ho, però encara no tenim els coneixements suficients. Fa uns anys la leucèmia era una condemna de mort, ara hi ha moltíssimes probabilitats de superar-la. Hem millorat molt, però la tasca és d’una complexitat enorme.
«El somni és trobar marcadors fiables i estables que ens permeten fer un diagnostic dels trastorns mentals nítid, clar i exacte»
Quin impacte tenen els trastorns mentals a la nostra societat?
És molt dur, tenen un cost personal, social, econòmic i familiar terrible. Cal dir-ho així, i és cert que d’açò no es parla als mitjans de comunicació. A Espanya se suïciden unes deu persones al dia, i això no ix. És brutal. Estem tots atemorits per la violència domèstica i constantment recordem a la gent que hi ha un telèfon d’ajuda enfront de la violència masclista. No ho estic comparant, però si algú està tenint pensaments suïcides, a quint telèfon deu cridar? El suïcidi és un problema mental, és algú que pensa que és millor no seguir viu, que creu que la seua família estarà millor sense ell, una cosa que és un error. I açò ho ocultem, no parlem d’això. Sobre les malalties mentals hi ha un fort estigma social, malgrat que hem millorat amb el temps. Abans, si algú tenia un fill amb un problema mental, l’amagava i el tancava a casa. Això ha canviat, però ens queda un llarg camí per recórrer.
Quins han estat els progressos en neurociència dels últims anys que han ajudat l’avanç en la detecció d’aquests trastorns?
Hi ha grans esforços en aconseguir biomarcadors. Moltes vegades el diagnòstic és difícil perquè es basa en observacions del comportament i tots els éssers humans tenim dies bons i dies roïns. El somni és trobar marcadors fiables i estables que ens permeten fer un diagnòstic nítid, clar i exacte. Per exemple, l’autisme és un d’aquests trastorns que es basa en el comportament dels xiquets. En l’últim mes s’han publicat tres treballs sobre aquest tema: un es fixava en el fet que els ventricles cerebrals dels xiquets amb autisme eren més grans que els dels xiquets normals, altre es fixava en la mida d’algunes zones, sobretot la substància blanca, i el tercer ho detectava en mostres de sang. El fet positiu d’aquests estudis és que encerten en xiquets que encara no tenen cap símptoma, xiquets de sis mesos, quan normalment es diagnostica, en el millor dels casos, als dos anys. Açò ens obri tot un món de possibilitats per tractar aquest trastorn més prompte, en un moment que els cervells són molt més plàstics. No obstant això, té problemes: per cada xiquet que encertem, hi ha tres més que donen un fals positiu. Cal millorar, però aquest ha estat un avanç d’aquest any espectacular perquè comencem a tenir una base que sona molt bé.
«Veure tots aquests trastorns ens fa plantejar-nos com funciona el cervell en condicions normals»
Com afecta patir un trastorn mental?
Els trastorns afecten d’una manera terrible. En molts casos no tenen cura, són incapacitants, no permeten tenir un treball, una parella o una vida independent. Afecten d’una forma terrible a qui el pateix i a tots els que l’estimen. Per això, és important remarcar que s’està avançant a diferents nivells. A nivell d’investigació, tenim fàrmacs que no van contra el trastorn, sinó contra els efectes laterals. Si la situació genera ansietat, existeixen els ansiolítics; si genera depressió, existeixen els antidepressius; si genera problemes de son, existeixen pastilles per a dormir. No solucionen el problema, però sí que fan que la vida siga una miqueta més suportable. El cost personal d’aquests trastorns és un horror, però per això mateix val la pena investigar.
Com ha ajudat l’estudi dels trastorns mentals en els avanços sobre el que coneixem del nostre sistema nerviós i del nostre cervell?
Galeno, un metge romà que treballava amb els gladiadors, deia que les ferides que veia en una època en la qual no es podien fer disseccions, eren finestres al cos. Jo crec que ara ocorre una cosa semblant, veure tots aquests trastorns ens fa plantejar-nos com funciona el cervell en condicions normals. En moltes ocasions hem aconseguit posar aquestes experiències dolentes, els trastorns, al servei de la gent. Per exemple, va haver-hi una persona que patia epilèpsies i que no responia als tractaments. Se’l va sotmetre a una intervenció quirúrgica i li llevaren diverses parts del cervell; des d’aleshores mai va poder recordar res nou. Moltíssim del que sabem avui dia sobre la memòria li ho deguem a ell. Aquesta tècnica no es va continuar utilitzant perquè no és acceptable, però en aquell moment es pensava que era el millor que es podia fer per aquella persona. Per això crec que és injust jutjar les tècniques de fa dècades amb els criteris actuals. Segons els criteris del 2017, la lobotomia és una atrocitat, però segons els criteris de l’època, va ser un avanç espectacular que va merèixer el Premi Nobel.
Quines conseqüències psíquiques i físiques pot tenir una persona que té, o ha tingut, un trastorn mental?
Hi ha trastorns que es curen i que no tenen cap conseqüència. Quan algú pateix una depressió, pot curar-se i tornar a tenir una vida normal. L’única conseqüència serà convertir-se en una persona més sabia, sabrà què és el realment important en la vida i qui va estar al seu costat. En aquests casos el trastorn pot tenir una curació completa. Hi ha altres casos en els quals pot quedar algun tipus de seqüela, i altres que són crònics i que no tenen una cura efectiva. Per exemple, els trastorns neurodegeneratius, com el Parkinson, són molt complicats de tractar i això ens produeix impotència. Jo crec en la prudència, per no caure en mans de males persones que ens venen cures màgiques que són mentida, però també esperança perquè hi ha un exercit d’investigadors intentant aconseguir soluciones.
Hi ha molt de desconeixement en la societat sobre aquests trastorns, quin creu que és el motiu?
Té molta importància l’estigma que pesa sobre elles, són malalties que no tracten igual que altres i que les ocultem. A més, no hi ha notícies miraculoses, no ix d’un dia a un altre una notícia que diu: «Hem curat el Parkinson». Hem millorat molt, però no tenim la notícia que marque un abans i un després. També crec que ens sentim massa fràgils, sabem massa poc per a explicar-ho. Açò fa que siga un tema que no ens faça sentir còmodes. Encara que jo crec que ocorren coses interessantíssimes que s’haurien de contar. Fa poc vaig llegir sobre un tractament per a l’esquizofrènia que consistia a fer un retrat robot de la veu que la persona escoltava al seu interior i substituir-la progressivament per la veu del terapeuta, això m’encanta! Per què no ho contem? Sembla que els xicotets avanços no interessen a ningú. Anem guanyant xicotetes batalles, aquesta és la nostra guerra.
«Els trastorns mentals no poden solucionar-se de colp, hem d’anar pas a pas, i aquests xicotets passos al final són grans canvis»
Quines línies d’investigació s’estan portant a terme en la recerca d’alguna solució para prevenir l’aparició d’aquests trastorns?
D’una banda, estan les teràpies gèniques en les quals s’intenta entendre les bases genètiques per poder manipular-les. D’altra banda, està l’àmbit farmacològic, en el qual s’està intentant aconseguir millors medicaments i tractaments més efectius. Jo treballe amb les teràpies cel·lulars, investiguem si es poden utilitzar cèl·lules mare per a solucionar algun trastorn del cervell. Però també s’està avançant en altres aspectes més socials o psicològics que considere importantíssims. De vegades sembla que l’únic objectiu és curar-lo, tant de bo siga així, però mentre hauríem d’investigar per poder proporcionar als pacients una millor qualitat de vida: vides més llargues, més felices i més riques. Els trastorns mentals no poden solucionar-se de colp, hem d’anar pas a pas, i aquests xicotets passos al final són grans canvis. La ciència és posar rajola a rajola per construir la gran muralla.
