Entrevista a Leo van Bergen
«En la medicina en temps de guerra, la prioritat és l’exèrcit, no el pacient»
Historiador i expert en medicina militar
Leo van Bergen és un expert en medicina militar i membre del consell editorial de la revista acadèmica internacional Medicine, Conflict and Survival, que tracta temes com les conseqüències per a la salut de la guerra o el paper que la medicina hi juga. El seu treball abasta des del patiment a la Primera Guerra Mundial a l’humanitarisme de la Creu Roja, i la manera en què la lepra s’ha tractat històricament a les colònies holandeses. Recentment hem tingut l’oportunitat d’entrevistar Leo van Bergen després que pronunciara la seua conferència: «Monkeyman: poison gas and WWI» (“L’home mico: gas tòxic i la Primera Guerra Mundial”) el passat 21 de novembre al Palau Cerveró, llar de l’Institut Interuniversitari d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero.
La seua ponència va ser la primera del seminari de quatre parts «En el centenari de l’Armistici: salut, medicina i humanitarisme a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)», organitzat a la Universitat de València pel ja esmentat Institut i per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tecnologia. El títol de la xarrada al·ludeix a la deshumanització que acompanya l’ús de gas en la guerra i la forma semblant a la cara d’un mico de la icònica careta anti-gas. El professor Van Bergen explora els nous tipus d’horror i patiment als quals els soldats van quedar exposats durant la Primera Guerra Mundial i, en menor mesura, els problemes que van comportar per a un comandament militar no acostumat a les noves i sinistres realitats de la guerra del segle XX. També posa en qüestió alguns dels relats més comuns en aquest tema i destaca les justificacions que es van fer a l’època –n’hi havia que fins i tot afirmaven que una guerra amb gas era una «guerra humana».
«Els atacs químics mai no han estat un èxit militar, només un desastre humanitari»
La Primera Guerra Mundial és recordada com el primer conflicte bèl·lic que va encarnar els principis mecànics i tecnològics de la modernitat. Les armes químiques en són un dels símbols i amb aquestes també va arribar la careta anti-gas. Ens podria fer una breu repassada de l’ús militar de gas verinós al llarg de la Primera Guerra Mundial i els efectes que va tenir sobre els soldats, durant i després del conflicte?
Oficialment, la guerra del gas va començar el 22 d’abril de 1915, quan al nord de Ieper els alemanys van alliberar milers de tones de clor cap a les línies enemigues, on eren els francesos i altres. Unes 5.000 persones van morir i això va deixar un buit enorme, així que el primer atac va ser un gran èxit, però els alemanys no s’ho esperaven. No tenien línies de reserva llestes per a prendre el país i ben prompte els aliats van omplir el buit. Així que podria haver estat un gran èxit militar, però no ho va ser. De fet, com que l’efecte sorpresa ja havia passat, perquè aleshores els aliats van entendre que podien esperar atacs químics, mai no ha estat un èxit militar. Va ser un desastre humanitari; els efectes mèdics van ser catastròfics. Les tropes tenien problemes de pit, de cor, d’ulls… i no només durant una temporada, sinó en molts casos durant molt de temps. Fins i tot, alguns que pensaven que s’havien curat van tenir a tornar problemes després de la guerra. D’altra banda, només –pose cometes en el «només»– 100.000 persones van morir [en atacs d’aquest tipus]. Aquesta xifra és enorme, és clar, però davant del fet que deu milions de soldats van morir durant la guerra, només representa un 1 %. Així que es podria dir que, de fet, la guerra del gas no va ser tan destructiva com diem ara.
Quins van ser els seus efectes a llarg termini?
Doncs problemes de cor, d’ulls, de pell, de pulmons i, per descomptat, la mort, bé al cap d’un parell de setmanes o uns quants anys després.
En termes de les distincions legals que s’han fet entre el gas i les armes «convencionals» després del final de la Primera Guerra Mundial, per què l’ús de gas destaca tant i sembla tan horrífic en la ja sagnant arena de la guerra?
Perquè és una arma indiscriminada, però també això és prou paradoxal. Les armes són les úniques coses en què la discriminació és un aspecte positiu, perquè normalment el que es vol és apuntar a qui es vol matar o ferir, no alliberar quelcom que provoca una situació de «potser aconseguim matar l’objectiu, potser no, potser en matem dos, potser matem algú altre que ni tan sols veiem des d’ací». No obstant això, es tracta d’una distinció estranya, perquè quan llancem bombes a milers i milers de quilòmetres de la línia del front, tampoc no sabem a sobre de qui cauen, i això també és indiscriminat. I quan es posa una persona que només ha tingut una setmana d’entrenament darrere d’una metralladora, també matarà de forma indiscriminada.
No va ser durant la Primera Guerra Mundial que es va encunyar el terme foc amic?
Foc amic, exactament. És una dinàmica prou paradoxal: per què considerem que una metralladora discrimina i que el gas verinós és indiscriminat?
En una entrevista de 2014, va mencionar que l’ús estratègic de la medicina durant la Primera Guerra Mundial no només va salvar vides, sinó que en va costar, ja que va allargar la guerra més del necessari. Ens podria parlar de l’ús de la medicina com a eina militar?
Primer de tot, en medicina militar —o la medicina en temps de guerra, perquè hem d’incloure la Creu Roja i altres–, la prioritat és l’exèrcit. El personal mèdic no és lleial al pacient, sinó que ha de tenir molt en compte els interessos de l’estat i els militars. Encara que vulguen actuar simplement com a personal mèdic, no poden, i a més també actuaran com a francesos, britànics i alemanys que volen que el seu bàndol guanye. A banda d’això, cal tenir en compte que, en cada guerra, hi ha més o menys quatre ferits per cada mort. Tant si dus a terme una guerra a garrotades com amb metralladores, aquesta proporció no canvia; però si s’usen metralladores, òbviament les xifres seran molt més altes. Això vol dir que en la Primera Guerra Mundial, a banda de deu milions de morts, hi devia haver uns quaranta milions de ferits aproximadament. Aquesta xifra després va baixar a quinze o vint milions, però aquest és el recompte després de la guerra, quan cada ferit equival només a un ferit. Però durant la guerra, molta gent va ser ferida diverses vegades, fet que eleva la xifra. Així, si d’aquests quaranta milions de ferits, aproximadament un 80-90 % són retornats a les línies del front, o com a mínim a la fabricació d’armes, es produeix un efecte prolongador. En canvi, si 30-35 milions de persones no poden tornar ni a la fàbrica ni al front, es produeix un esgotament enorme del poder militar que tindria un gran efecte en la durada de la guerra o el nombre de gent que participà en batalles com la de Verdun, Somme o Ieper. Per tant, [a causa de la medicina en temps de conflicte], la guerra va comptar amb més homes i es va perllongar en el temps, perquè els recursos humans eren substituïts una vegada i una altra. Tot i que és impossible dir si el personal mèdic va salvar més gent que la que va reenviar cap al front, és important tenir aquest efecte en compte. Una infermera holandesa va dir: «Potser hauríem de plegar. Hauríem de deixar de proveir cures mèdiques durant la guerra, i certament deixar de preparar-nos per al servei mèdic durant la guerra. Perquè si el personal mèdic diem que no ens hi involucrarem mai més, potser la guerra esdevindrà impossible i de segur que s’hauria de dur a terme amb menys gent, i potser així en salvaríem més que amb qualsevol intervenció mèdica que puguem fer». Per tant, segons ella, abandonar aquests tipus de treball mèdic és més coherent amb el jurament hipocràtic que acceptar-lo. Però això és impossible: no podem negar l’assistència als ferits i malalts a causa del servei militar, però sí que hem de tenir en compte aquest efecte.
Es parla molt del poder productiu de la guerra, de com les innovacions en la indústria i la tecnologia es donen molt més ràpid en temps de conflicte a causa de la necessitat. En el camp de la medicina, s’argumenta que la sobtada afluència de ferits i pacients mutilats va permetre que els procediments mèdics es refinaren d’una manera que no hauria estat possible durant temps de pau. Està d’acord amb aquesta idea?
No, gens ni mica. La rebutge apassionadament. Hi ha un bon nombre de raons, però tractaré de ser breu. En primer lloc, en temps de pau es disposa del necessari per a fer progressos mèdics reals i fonamentals, cosa que no ocorre en temps de guerra. Es té l’oportunitat de fer consultes internacionals, d’observar com va la recerca, de repetir experiments, així com de proporcionar cures post-tractament als pacients… Tot això és rarament possible en temps de guerra. En segon lloc, els experiments mèdics en temps de guerra es focalitzen en el necessari per a la guerra. Aquests experiments no són en realitat necessaris per a la medicina en general; només ho són per a solucionar un problema completament causat per les circumstàncies bèl·liques. Per exemple, ets un metge i en novembre de 1918 arribes, acabat de sortir de la guerra, a un hospital qualsevol i dius: «Soc expert en tractar pacients amb gangrena gasosa», el que et dirien és: «Això està molt bé, però ja no tenim pacients amb gangrena gasosa, no ens serveix de res la seua especialització», perquè la gangrena gasosa va ser únicament resultat de la guerra de trinxeres. I hi ha molts exemples d’aquests casos. Es podria argumentar que alguns camps de la medicina s’han beneficiat de la guerra perquè demostraren que eren importants per a la força de combat… àrees com la psiquiatria i, per descomptat, la cirurgia. No obstant això, camps de la medicina que no van poder demostrar la seua utilitat per a la causa –la ginecologia, la pediatria, etc.–, van decréixer perquè no obtenien diners, perquè no eren importants per a la guerra. La medicina per a civils en temps de guerra era un desastre, perquè, històricament, durant conflictes bèl·lics els homes han estat considerats més important que les dones, els nens i la gent gran, i els soldats eren encara més important que els civils.
«Si de quaranta milions de ferits, un 80-90 % tornen a les línies del front o a la fabricació d’armes, es produeix un efecte prolongador de la guerra»
Així que la guerra no és bona per a la medicina: la medicina és bona per a la guerra, i la pau és bona per a la medicina.
El que ocorria al front era tan terrible que calia una història, una història positiva per a mantenir la moral alta al front domèstic, i les cures mèdiques als soldats va ser aquesta història. I pense que encara hi ha una altra raó: després de la guerra, els metges començaren a adornar-se que el rol que havien desenvolupat no havia estat únicament mèdic, sinó també militar, i que la manera en què l’havien gestionat s’allunyava del jurament hipocràtic. Així que es van inventar aquesta història: «Bé, com a mínim hem après moltíssim, almenys tenim experiència… Podrem utilitzar els experiments i els resultats! No importa com va ser de destructiva la guerra: ara podem usar aquest coneixement per a salvar la vida de les persones, curar les seues ferides i guarir les seues malalties». Però era una història inventada. Un dels creadors va ser un cirurgià de guerra holandès, que en 1914 immediatament va marxar cap a un hospital alemany a ajudar, i un any després va tornar corrents cap a Utrecht, agraït d’estar lluny d’aquella bàrbara «matança medieval» que estava ocorrent al front. I després, en 1925, va afirmar: «Vam aprendre molt!». Però no, no van aprendre res de nou. Per contra, un altre metge holandès, molt admirat als Països Baixos pels de la seua generació, i que va romandre actiu durant tota la guerra, va afirmar que no havien après res de nou; només a fer el mateix que ja sabien però més de pressa. Les seues idees, però, van ser rebutjades pels protagonistes que només remarcaven els elements que verificaven les seues idees, en lloc de cercar-ne versiones que les contradiren.
En el seu llibre Before my helpless sight (“Davant la meua mirada impotent”), menciona que els alemanys veien els soldats traumatitzats com a «vaguistes», mentre que els britànics i els francesos tendien a feminitzar-los. Podria comentar-nos breument com les malalties mentals, la neurosi de guerra i el trauma psicològic van ser tractats mèdicament durant i després de la guerra?
Tot depenia de si eres un soldat o un oficial: els oficials eren enviats a hospitals agradables en entorns bells, i tenien temps per a recuperar-se. Quan després d’un any es va fer evident que la neurosi de guerra no només era un problema mèdic, sinó que –per les seues dimensions– havia esdevingut un problema militar, els metges van pensar en un altre procediment, un de ràpid, que els anglesos van anomenar cura ràpida, i els alemanys Überrumpelungsmethode, una paraula alemanya fantàstica, que deixava anar molt més sobre els efectes devastadors d’aquesta cura ràpida. Aquesta consistia a ficar-te dins d’una habitació, i aleshores el metge en tancava la porta i et deia «Et curaràs i no sortiràs d’aquí fins que et cures». Per a aconseguir això, tot s’hi valia: dolor via descàrregues elèctriques, apagar cigarrets en la pell, etc. La idea era que el soldat havia d’estar més espantat del metge i de l’hospital que del front, i que així tornaria a la batalla. En general, va ser un èxit militar, però no un èxit mèdic perquè retornaven els soldats a la raó per la qual havien embogit en primer lloc. Però no podien dir el motiu pel qual s’havien tornat bojos —la guerra—, així que argumentaven que ja eren bojos d’abans. Es van fer molts esforços per a dir que ja s’havia detectat [la bogeria] en la família, o que ja abans de la guerra havia quedat clar que no eren homes de veritat, perquè no perseguien noies ni feien esclatar granotes i coses així. Tornant a la teua pregunta, els psiquiatres tendien en general a culpar d’aquests trastorns a una manca de «caràcter ferm». Per la seua banda, els alemanys s’acontentaven a enviar els seus afectats de malalties mentals a les fàbriques d’armes. Allà participaven en l’esforç de guerra i no els havien de tornar a atendre en una o dues setmanes. Per contra, els francesos i britànics veien els que patien malalties mentals com a homes feminitzats –consideraven que havien esdevingut dones– i quina manera millor de provar que l’home a dins del soldat s’havia recuperat, que marxar de nou al front, a lluitar amb armes i a matar enemics? Com més temps passaven al front, més homes eren.
«Després de la guerra, els metges s’adonaren que el rol que havien desenvolupat no havia estat únicament mèdic, sinó també militar»
Això és terrible.
Ho és. Una altra raó per la qual la guerra no és bona per a la medicina. En 1916, la diagnosi de «neurosi traumàtica» –la commoció que podia causar ser testimoni o protagonista d’una experiència traumàtica–, que havia existit abans de la guerra, va ser eliminada del catàleg de possibles diagnòstics. És a dir, la neurosi traumàtica va deixar d’existir, perquè podria haver-se utilitzat per a demostrar que la guerra pot ser una experiència terrible, i això s’havia de negar. I una cosa similar va ocórrer amb les definicions de malaltia. Estar malalt en la Primera Guerra Mundial no significava que patires un virus o quelcom bacterià. Si estaves malalt (en anglès sick) [aquest terme] indicava que la teua malaltia no tenia res a veure amb la guerra. En canvi, el terme ferit (wounded) volia dir que la teua malaltia o ferida sí que tenien per causa la guerra. Això no era un simple joc de paraules, sinó que va tenir greus conseqüències, perquè els declarats com a malalts no tenien dret a pensió, mentre que els ferits sí que en tenien. Així que l’objectiu dels metges era declarar com a malalts a la quantitat més gran possible d’homes, perquè això estalviaria l’estat molts diners. Aquesta distinció també existia per a la neurosi de guerra [en anglès shellshock, que vol dir literalment “commoció per projectil”], una paraula que va trobar ràpidament el rebuig per part de la comunitat mèdica pel seu obvi lligam amb el combat bèl·lic. Van tractar de substituir-la per Not Yet Diagnosed: Nervous (NYDN) (“Encara per diagnosticar: Nerviós”), suposadament més objectiu. Hi havia shellshock-sick i shellshock-wounded . Shellshock-wounded significava que els teus mals eren atribuïbles a la guerra, mentre que si eres un shellshock-sick, aquesta malaltia no era resultat de la guerra. Era molt complicat que et consideraren shellshock-wounded en el camp de batalla, i cap al final de 1917, des de dalt va arribar l’ordre –governamental, no mèdica– que ja no era possible declarar ningú shellshock-wounded. Tots els casos posteriors van ser declarats shellshock-sick, així que cap d’ells va rebre pensió.
«Hauríem de commemorar que milions d’homes joves –enganyats per polítics i intel·lectuals– van morir en circumstàncies horribles i per res»
Tenint en compte que el centenari de l’Armistici [que va suposar la fi de la guerra] va ser fa unes setmanes, què considera que és el més important que han de recordar les generacions actuals i futures sobre la Primera Guerra Mundial? I com hauríem de tractar aquesta commemoració?
És una pregunta difícil. Parlant com un idealista i no com a historiador, pense que hauríem de recordar l’enorme perill que el nacionalisme modern –actualment agafant terreny– alberga. I el que hauríem de commemorar és que milions i milions d’homes joves –enganyats pels polítics, enganyats pels intel·lectuals– van morir en circumstàncies horribles. I per què van morir? Per res, pense jo.
Pensa que les representacions populars contemporànies de la guerra comuniquen això adequadament?
Algunes sí, altres no. Passa el mateix que amb els monuments: alguns són ben patriòtics i semblen dir «Bravo! Hurra!» i altres són com l’estàtua del «Dol dels pares» en el cementiri alemany de Vladslo, a Bèlgica, que sí que mostra el que ha de mostrar: que la guerra és dolor.
