Entrevista a Manuel Pérez Alonso

Manuel Pérez Alonso és un dels científics emprenedors més importants al panorama valencià. President de Bioval, la primera bioregió que agrupa empreses de base biotecnològica a la Comunitat Valenciana, l’investigador ha participat activament en la creació de diversos projectes empresarials, com Valentia Biopharma o l’Institut de Medicina Genòmica. Al mateix temps compagina la seua labor privada amb la docència a la Universitat de València, on és professor titular de Genètica.

El científic es defineix com a catalitzador del I Congrés Nacional de Científics Emprenedors From Science to Business (“De la Ciència a l’Empresa”) que tindrà lloc la Universitat de València del 7 al 9 de novembre, i de fet ha estat president del comitè organitzador. Aquestes jornades, pioneres a Espanya, analitzaran les dificultats que suposa emprendre en ciència i es submergiran en les claus que regeixen la transferència del coneixement des de l’àmbit públic de la recerca fins al sector empresarial. Transmissió que es perfila com a possible model per garantir la pervivència i la continuïtat de la investigació científica, col·lapsada per les continues retallades de l’Administració.

Quin objectiu perseguiu amb la celebració del Congrés?
Aquest és un congrés de científics on no es parlarà de ciència, sinó de la seua aplicació. És a dir, la translació del coneixement a la societat a través d’un vehicle que és l’empresa, al meu juí el millor que existeix. Volem diagnosticar els obstacles que dificulten l’empreniment científic al nostre país i, al mateix temps, buscar vies per a suavitzar-los. No és un curset, sinó que es busca transmetre i compartir experiències en primera persona als assistents.

A quin tipus públic es destina aquesta activitat?
Principalment científics procedents d’universitats i centres d’investigació públics que ja han creat la seua pròpia empresa, o també els que estudien la possibilitat de transferir el seu coneixement a un projecte empresarial per llançar-se dins d’aquest món. Però a banda dels perfils més obvis, hi ha altres tres tipus d’assistents al congrés que per a mi són molt importants. Per començar, els estudiants universitaris i els investigadors predoctorals, ja que en ells resideix una gran capacitat d’emprendre. En segon lloc, els agents de la innovació, com per exemple membres de les Oficines de Transferència de Resultats de la Investigació (OTRI) de diverses universitats o experts en transferència tecnològica del laboratori a l’empresa. Per últim, els inversors, que busquen oportunitats en empreses de base científica. De fet, per a la segona jornada hi ha previst un fòrum d’inversió.

Quants participants assistiran a les jornades?
Esperem més de dos-cents, i això denota la bona acollida que ha tingut el fòrum. Però a més, comptem amb el suport del Príncep d’Astúries, qui és el President Honorífic del congrés. I el Comitè Científic el presideix el professor Agustín Escardino, una eminència a la ciència i emprenedor senior, que compartirà la seua experiència d’aprenentatge, tant els aspectes bons com els roïns.

Quan començà a gestar-se en la seua ment la idea de celebrar un congrés per a emprenedors científics?
Concretament des de fa uns dos anys, quan vaig fundar la Xarxa Espanyola de Científics Emprenedors. L’origen s’explica per una inquietud existent a la mentalitat de molts investigadors: el nombre d’empreses de base científica que naixen cada any al nostre país és alarmantment baix. Les estadístiques són preocupants i obliguen a una reflexió, perquè si mirem a l’exterior, a Nord-Amèrica per exemple, existeixen desenes d’empreses que sorgeixen arran de les institucions. A Espanya aquest tipus de projectes pràcticament no es troben. També cal tenir en compte el potencial que tenen per crear llocs qualificats de treball i la gran capacitat per generar riquesa. A la Xarxa, que ja té més de 1.500 membres, intercanviem preocupacions i així sorgí la idea d’organitzar aquest congrés.

Quin esforç ha costat preparar unes jornades pioneres en Espanya?
Ha sigut un gran repte per a mi organitzar un congrés com aquest partint de zero. Per això hem realitzat una campanya massiva a través de les xarxes socials per donar-lo a conèixer al públic. La clau de l’èxit de difusió ha sigut el màrqueting.

Tenint en compte la conjuntura de crisi actual, que ha afectat molt negativament a la ciència, li sembla aquest el moment idoni per a la celebració d’un congrés sobre iniciativa empresarial?
Per descomptat! De fet, la crisi repercuteix positivament en l’empreniment, i aquest raonament el compartisc amb més membres del col·lectiu científic. La crisi és una oportunitat, perquè la salvació per als científics que treballen actualment als centres públics és crear una empresa, és a dir, traslladar el seu coneixement. La investigació translacional és la única manera de garantir que els grups de recerca continuen rebent finançament i que no depenen exclusivament dels fons públics. Crec que el finançament estatal és un model que ha caducat. Per això, encoratge els científics a salvar la seua investigació mitjançant la creació d’empreses.

Considera que la Universitat de València està realitzant una tasca positiva per fomentar la creació d’empreses?
Ací s’han creat les condicions suficients que permeten emprendre en ciència. Per exemple, crec que l’aposta per una infraestructura per albergar projectes empresarials com ara el Parc Científic és fonamental. A més, el fet d’albergar un congrés per a emprenedors suposa una prova d’aquest suport institucional. Malgrat tot, crec que encara queda molt camí per a recórrer.

La crisi ha definit el col·lectiu dels joves investigadors com un sector molt vulnerable. Quines dificultats troben a l’hora d’emprendre?
Com a professor, tracte amb molts estudiants, i cada any explique a classe la importància d’emprendre com a eixida professional. I les seues inquietuds són bàsicament tres: no tenir diners suficients, la manca d’experiència pràctica a l’àmbit de la recerca i el desconeixement sobre com es gestiona una empresa: aspectes legals, financers… Com ens ha passat a molts, no saben per on començar.

Hi ha algun mode de superar aquests problemes?
Clar, i puc demostrar que sense cap d’aquests tres pilars es pot crear una empresa d’èxit. Els diners no suposen un problema perquè tenir una idea i determinació és molt més important. La clau passa per trobar i convèncer inversors que s’afegeixen al projecte i aporten finançament, sempre amb cautela. Evidentment aconseguir generar recursos és un procés costós. En segon lloc, no tindre experiència com a investigador té fàcil solució: a Espanya existeixen desenes de centres científics d’excel·lència i grups de recerca amb moltíssim potencial, que moltes vegades es desaprofita. La tercera pota, que es refereix a la gestió, pot pal·liar-se contactant amb una assessoria independent i que treballe al servei de l’emprenedor, mai al revés. El científic emprenedor no ha de ser un expert en totes aquestes matèries, sinó que ha de satisfer aquestes carències de manera externa.

Creu que actualment s’estan desaprofitant talents científics?
Absolutament. A Espanya s’està donant una fuga de cervells massiva perquè no estem afavorint les condicions òptimes per a emprendre científicament i tecnològicament. Sols hi ha un camí correcte per a contrarestar l’efecte: començar a crear-les. Jo demanaria a tot científic que es planteja emigrar d’Espanya que ho pense detingudament. Li diria: «Abans d’anar-te’n, emprèn». Correm el risc de buidar de massa grisa el nostre país, però el problema d’Espanya és què el treball del científic està molt mal pagat, i això ocorre perquè es valora molt poc la seua activitat.

A què creu que es deu aquest escàs reconeixement del científic?
Pense que no hi ha tradició científica, ja que ací sempre ha existit, per desgràcia, la cultura del pelotazo, caracteritzada per l’especulació immobiliària. Ara hem de ser cauts per no transferir aquesta cultura a la ciència, perquè hem de ser conscients que és un àmbit que requereix esforç.

A quins factors atribueix la debilitat del teixit empresarial del nostre país?
Crec que es dóna una confluència de diversos elements: manca de tradició científica, d’esperit emprenedor… S’ha optat per guanyar beneficis a curt termini, i en ciència això no és possible, per això s’han desenvolupat altres models econòmics. Crear una empresa científica és complicar-se la vida, i dur a terme el projecte suposa un risc molt important: pots perdre diners i el teu temps.

Aleshores, quines mesures es necessiten en la investigació del nostre país per impulsar un conjunt potent d’empreses?
És urgent prendre mesures de cara als pròxims mesos, ja no anys. Jo aposte per un pacte d’Estat que fomente l’empreniment. Precisament una de les activitats del Congrés es la constitució de l’Associació Espanyola de Científics Emprenedors, que sorgeix arran de la Xarxa Espanyola de Científics Emprenedors. Aquesta entitat recollirà les demandes dels científics per a desenvolupar la seua activitat, i a més del propi congrés eixirà un codi de conducta per a les institucions cap als científics emprenedors. Volem convertir-ho en norma de responsabilitat social, perquè les institucions han de cuidar aquests investigadors i posar-se de la seua part. També crec que s’hauria de repensar el sistema de subvencions públiques i endurir els requisit per prioritzar les empreses que generen I+D.

L’empresa privada té recursos per a crear coneixement?
La màquina de generar coneixement s’alimenta amb diners. Invertir en això és molt car, i hem de ser conscients de la realitat. Per això, la major part de la recerca científica es duu a terme en els sector públics.

S’han superat les tradicionals diferències del sector públic cap al sector privat?
Encara existeixen avui. No obstant, crec que la visió del científic emprenedor està canviant amb el pas dels anys. Fa deu anys alguns companys et consideraven com un traïdor a la ciència perquè opinaven que et volies lucrar. Crec que aquesta és una mentalitat retrògrada, però el canvi d’actitud s’està produint.

Laura Garsando. Estudiant de Periodisme, Universitat de València.
© Mètode 2012.

 

manuelperez
© Laura Garsando

 

 

«Volem diagnosticar els obstacles que dificulten l’empreniment científic al nostre país i, al mateix temps, buscar vies per a suavitzar-los»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«La crisi és una oportunitat, perquè la salvació per als científics que treballen actualment als centres públics és crear una empresa, és a dir, traslladar el seu coneixement»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«A Espanya s’està donant una fuga de cervells massiva perquè no estem afavorint les condicions òptimes per a emprendre científicament i tecnològicament»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«La visió del científic emprenedor està canviant amb el pas dels anys. Fa deu anys alguns companys et consideraven com un traïdor a la ciència perquè opinaven que et volies lucrar»

© Mètode 2012