Entrevista a Maurizio Gotti
«Quan parlem de temes mèdics amb la gent cal emprar un llenguatge diferent, sense banalitzar-lo»
Lingüista de la Universitat de Bèrgam i investigador en discurs especialitzat
Maurizio Gotti dirigeix el departament de Llengua estrangera, Lingüística i Comunicació a la Universitat de Bèrgam (Itàlia). Una de les seues àrees d’investigació és la del llenguatge especialitzat, en la qual ha publicat nombroses obres com Robert Boyle and the language of science (Guerini, 1996), Advances in medical discourse analysis: oral and written contexts, editat junt a Françoise Salager-Meyer (Peter Lang, 2006) o Insights into academic genres, junt a Carol Berkenkotter i Vijay Bhatia (Peter Lang, 2012). Aquest curs, Maurizio Gotti ha participat en unes jornades de la Universitat Jaume I de Castelló dedicades al discurs en contexts sanitaris i Mètode va parlar amb ell. Amb motiu de la publicació del número 86 de la revista, dedicat a la retòrica de la ciència, vos oferim aquesta conversa.
Quines són les característiques del discurs especialitzat? Per què es important el seu estudi?
Aquest camp és cada vegada més popular en la lingüística per les expectatives dels estudiants i pel paper que juguen els idiomes al món. Ara molta gent, per descomptat, s’interessa per estudiar altres idiomes per raons culturals o literàries, però cada vegada més els aprèn perquè els vol emprar en la seua professió. Per això el seu ensenyament s’encamina a l’estudi del discurs especialitzat. Però després, com a professors universitaris, investiguem sobre els propis textos i trobem aspectes molt interessants. En el meu àmbit, per exemple, analitzem el paper de l’anglès com a lingua franca, sobretot en investigació. Vam començar a interessar-nos cada vegada més i a tindre més contacte amb experts sobre les publicacions en anglès, que s’han convertit en un aspecte important per a la gent de països no anglosaxons. Ara en molts, molts països, fa falta parlar anglès per a poder publicar. La segona qüestió és la que té a veure amb els nous mitjans de comunicació, el fet que hi haja nous mitjans i, per tant, noves formes de comunicació, de manera que els especialistes ens tenen més en compte perquè veuen que no estan preparats per a satisfer les necessitats dels nous mitjans. Això ha comportat un nou tren, el de la interdisciplinarietat. No pots fer aquest tipus de treball simplement mirant el text, sense fixar-te en allò que la comunitat fa i pensa.
Parla de nous mitjans de comunicació. Com canvien aquests la relació metge-pacient?
Bé, d’una banda el pacient és ara més autònom per a rebre informació, per a informar-se per experts, per a intentar trobar respostes als seus problemes, i en ocasions, en l’evolució de la comunicació, ha hagut errades i problemes mèdics, fet pel que podem debatre el paper professional o del superexpert. La gent ara és encara més crítica, espera coses millors i això canvia el rol dels propis pacients i dels doctors. I els metges haurien d’adonar-se’n que ja no són privilegiats en la seua torre d’ivori, sinó que són part d’una comunitat que cada vegada es fixa més en el seu paper, especialment si treballen al sector públic, si són part d’un servei nacional. No estan allà amb afany de lucre personal, sinó pels interessos de la comunitat.
Quin paper té el discurs especialitzat en la creació i consolidació d’una nova disciplina?
És molt important. El llenguatge no és estàtic, és dinàmic, canvia contínuament d’acord a les necessitats de la gent. Si tens noves idees, una nova epistemologia, també necessites noves formes de comunicació. Per això hem tingut evolucions. Galileu va escriure un diàleg sobre els sistemes del món. Qui escriu un diàleg avui en dia? O bé escrius un article o un llibre o un bloc, o un correu electrònic, però disposes de formes diferents. I aquestes formes tenen la seua raó de ser en la necessitat. També en l’evolució tecnològica, perquè no podríem comptar amb els correus electrònics o els blocs si no tinguérem internet ni ordinadors.
Ha parlat de Galileu. Pensa que la ciència necessita més «galileus» que divulguen? Ell va escriure en la seua pròpia llengua.
Això és fascinant. Molta d’aquesta gent ja no era només que escrigués en determinada llengua sinó que també feia moltes referències metatextuals. Jo podria aprendre alguna cosa només d’observar allò que va escriure Robert Boyle o Isaac Newton. Una nova aproximació era que hi havia que comentar les coses tal i com eren percebudes. Moltes vegades observaven coses però no podien explicar-les, pel que reflectien allò que veien en els seus escrits. Molt sovint eren conscients que estaven inventant coses noves, no només instruments per observar la lluna sinó la forma de parlar amb altres, hi havia un altre tipus de preparació i aquesta gent tenia un interès més ampli per moltes ciències. Prenem, per exemple, Boyle. Ell va escriure sobre el buit, però també sobre llenguatge i religió. No es deien a si mateixos científics en aquell moment. Es consideraven filòsofs, així que el seu enfocament era ben diferent. Començàrem a tindre ciència en el segle XIX, quan ja hi ha una especialització real. Però en aquell moment, només observaven el que podien. Ara això no seria possible. Això un ho pot fer, potser, al final de la seua carrera, quan es té una visió més àmplia, però quan un comença, se centra en un únic aspecte, una única malaltia i treballa vint anys en aquesta malaltia que tracta d’explicar. Treballes amb el càncer i hi dediques la teua vida.
El coneixement científic és cada vegada més especialitzat. És més complicat ara divulgar ciència?
Sí, s’ha fet més difícil i ha dut a l’aparició o extensió de subdisciplines. I les subdisciplines també comporten revistes diferents. Una de les conseqüències, per exemple, és que ara no pots llegir tota la literatura. Així que has de confiar més en els elements textuals complementaris, com els resums, que abans no existien; és a dir, tractem d’estar informats amb mitjans molt breus. Has de ser molt selectiu. Per descomptat, ara tenim tota aquesta tecnologia per a ajudar-nos. Per exemple, amb Google pots escriure una paraula i et dóna milions de resultats.
La divulgació implica, en certa manera, simplificar i renunciar a l’exactitud dels conceptes però, alhora, els científics entenen la necessitat d’arribar a una audiència més àmplia. Com es poden unir aquests dos punts de vista?
La divulgació està per tot arreu avui en dia perquè hi ha alguns temes com la tecnologia, la medicina, el medi ambient o l’economia que són molt destacats per a la gent. En el passat, la gent podia viure sense saber res d’aquestes coses. Ara sembla que les seues vides estan estrictament connectades a aquests aspectes. Per tant, la divulgació continua guanyant terreny, perquè aquestes qüestions estan presents fins i tot en les revistes d’èxit. El problema és que sovint no es pot simplificar. Fa temps, la tendència era reescriure el mateix article de forma més senzilla, es concebia la divulgació com una mena de traducció. Traducció intralingüística. Agafaves un text i el feies més simple. Ara, en canvi, la idea és que es tracta d’una recontextualització total. L’article es reescriu i reprodueix per a un nou públic, però això ja no ho fan els experts en aquell àmbit, sinó experts en mitjans de comunicació, per la qual cosa el text té altres objectius, a més del purament informatiu. En ocasions és l’entreteniment, en ocasions és només promocional, i això ha desdibuixat la línia de separació dels dos camps. Ara molta gent ho veu com un avantatge, com una bona oportunitat per a ampliar la seua audiència, vendre més, arribar a més gent. Per això es corre el risc que aquesta segona part, la de l’entreteniment, la promocional, arribe a ser més important que la informativa. I el risc és molt major ara que no hi ha barreres per a la informació.
Quina és la seua opinió sobre el discurs dels mitjans en temes mèdics?
És molt important que, d’alguna forma, no es filtre ni es controle, però almenys que es guie o seleccione el contingut perquè si es té informació errònia i l’accés és lliure, jo no sé si la gent sabrà diferenciar allò que és fiable del que no ho és. Allò que és veritat del que no ho és. D’alguna manera, hauria d’haver una espècie de guia en aquest sentit, s’hauria de proporcionar algun tipus d’informació.
Els temes mèdics són cada vegada més complexos i els pacients demanden més informació en termes senzills. És possible combinar aquests dos aspectes?
És molt difícil. Pocs experts aconsegueixen presentar les dades d’una forma més simple, mitjançant figures retòriques com les metàfores. Es necessita, potser, una espècie de consciència que quan parlem amb la gent cal emprar un llenguatge diferent sense banalitzar-lo, sense dir res erroni, sinó intentant emprar imatges d’algun tipus, metàfores que poden acostar a la gent i les seues vides conceptes tan difícils.
Les metàfores i altres figures retòriques poden ajudar-nos a entendre qüestions mèdiques complexes pero, poden també contribuir a estigmatitzar els pacients? Pense, per exemple en algunes com «perdre la batalla contra el càncer».
Per descomptat, la metàfora no és el mateix que el terme real. Sempre existeix el risc que al donar un missatge es perda la perfecció de la idea, que el resultat siga menys clar que abans, perquè aquesta és la principal característica del discurs especialitzat, ser precís. No hi ha cap manera de parafrasejar o reformular un discurs especialitzat sense fer-lo diferent. Això és el llenguatge general. En el llenguatge general es poden emprar dos o tres termes diferents per al mateix concepte. En el discurs especialitzat normalment existeix un únic concepte per terme, així que qualsevol altra paraula serà menys clara. Es una espècie de reformulació, de generalització, una forma de construir un pont entre l’expert i el profà.
Quin és el paper de la tecnologia en el discurs mèdic actual?
Cada vegada major. Per exemple, a la meua universitat ara s’està creant un grau en enginyeria aplicada a hospitals. Pense que la tecnologia s’ha convertit en quelcom molt important. No és un powerpoint o un ordinador que puga utilitzar un metge. És molt complexa, fa falta un tècnic. La tecnologia és molt important perquè pot ajudar molt a la medicina, es poden descobrir moltes més coses amb les màquines escaients.
I tot això queda reflectit en el discurs mèdic?
Exactament. Això crea fluxos interessants. Per exemple, algunes paraules que formavn part exclusivament del món de l’enginyeria passaran al de la medicina perquè quan dos grups treballen junts, és habitual que existisca un intercanvi. Si es construeix una nova figura o disciplina, s’enriquirà també el llenguatge mèdic.
