Entrevista a Purificació Mascarell
«Sota la ciència s’han emparat pràctiques d'opressió a les dones»
Escriptora, guanyadora del V Premi Lletraferit de Novel·la amb Mireia
Era un matí de Tot Sants i Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) passejava pel cementeri del seu poble natal. En concret, voltava per la zona del segle XIX, de gran bellesa, però prou abandonada, «amb aquell punt estètic que tenen els llocs decadents». Un parell de làpides van cridar-li l’atenció: en cadascuna hi havia sengles figures en marbre blanc, una d’un home i l’altra, d’una dona, que es notaven fetes pel mateix escultor. Segons indicaven les làpides, ell era Ramon Simarro, pintor, i havia mort amb trenta-tres anys; ella, Cecília Lacabra de Simarro, amb trenta, tot just un dia després del seu marit. Què havia passat allà? Purificació Mascarell ens ho explica: «Comence a investigar i descobrisc que Ramon Simarro i la seua dona havien viatjat a Itàlia perquè ell estudiara pintura, i allí ell havia contret la tuberculosi. Tornaren a Xàtiva, però ell va faltar finalment i ella no ho va poder suportar: es va suïcidar l’endemà, llançant-se del balcó amb el fill de tres anys als braços. El xiquet va sobreviure i resulta que és Lluís Simarro, pioner de la psiquiatria a Espanya». I d’aquesta història, plena de tragèdia i romanticisme, acaba naixent Mireia.
Publicada recentment per l’editorial Drassana, guanyadora ex aequo del V Premi Lletraferit de Novel·la, Mireia ens conta molts aspectes de la trajectòria de Simarro, el primer catedràtic en Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Ho fa, però, a través d’una història de ficció també plena del romanticisme vuitcentista. La Xàtiva actual se submergeix en una atmosfera neogòtica que serveix d’inspiració a Neus, la narradora, una jove pintora que observa amb ulls reticents i un pèl anhelosos la seua amiga Mireia, una doctoranda en psicologia experimental que sembla haver fet un descobriment clau en la biografia de Simarro. «En el llibre es fusionen molts dels meus interessos i dèries» ens explica Purificació Mascarell, que és professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals de la Universitat de València. «D’una banda, l’art plàstic, i sobretot el diàleg entre l’art i la literatura, i, de l’altra, el tema de la bogeria de les dones, com s’utilitzava l’etiqueta de boja per catalogar les dones no normatives, que per qualsevol motiu se n’eixien del cànon: perquè eren estranyes físicament, o tenien una sexualitat desbordant, o es dedicaven a la prostitució… Pel motiu que fora, eren catalogades com anormals i havien de ser tancades».
I quin és el punt de connexió amb Lluís Simarro? Entre 1880 i 1885, el metge xativí va viure a París i va treballar a l’Hospital de la Salpêtrière, on el neuròleg Jean-Martin Charcot duia a terme les seues cèlebres sessions d’hipnosi amb dones afectades d’«histèria», una malaltia que avui dia ha caigut dels manuals de medicina, però que aleshores era diagnosticada habitualment. En la seua primera novel·la, Purificació Mascarell s’endinsa en els clarobscurs de la història de la ciència psiquiàtrica i reflexiona sobre el rerefons dels èxits acadèmics. De Simarro, Charcot, la Salpêtrière i Mireia, en parlem amb ella un dimarts de gener més càlid de l’habitual.
Dins dels murs de la Salpêtrière
«L’any 1795, el metge Philippe Pinel va abolir l’encadenament dels alienats i va propugnar un tractament més humà del que s’hi dispensava. Però la violència psiquiàtrica estava lluny d’erradicar-se: el segle XIX l’anava a disfressar de pràctica científica». Aquest fragment de Mireia introdueix una de les incursions de la novel·la en els tractaments barbàrics als quals van ser sotmeses les dones tancades a la Salpêtrière diagnosticades amb histèria femenina.
«Totes venien de situacions molt delicades: moltes d’elles havien patit abusos i violacions des de menudes, algunes eren prostitutes, altres captaires…» explica Purificació Mascarell sobre les pacients de la Salpêtrière. Els símptomes que aquestes dones mostraven, titllats d’histerismes, probablement derivaven del trauma pels abusos soferts, però també de malalties neurològiques com l’epilèpsia. Molts metges de l’època hi van voler veure una patologia lligada a la condició femenina, i en nom de la recerca, van dur a terme pràctiques que l’autora titlla d’«antihumanistes». «La ciència ha sigut com un gran paraigua sota el qual s’emparaven pràctiques de repressió i opressió a les dones: se les tancava en psiquiàtrics, se’ls practicava la clitoridectomia o irrigacions vaginals amb aigua o altres líquids… Tota una sèrie de pràctiques que ara ens semblen atrocitats, però que en aquell moment es considerava que estaven sanant les dones» apunta.
«Charcot definia la simptomatologia que tenien aquestes dones, etiquetava la malaltia, les alliçonava… I elles interioritzaven el diagnòstic»
La hipnosi va ser un altre dels tractaments proposats per curar aquestes dones de l’afecció, i Jean-Martin Charcot en va ser el gran impulsor a la Salpêtrière. Tot i que Charcot pensara que l’histerisme també podia afectar els homes, les seues lliçons públiques eren protagonitzades per dones a les quals «hipnotitzava» sota la mirada atenta del públic fonamentalment masculí. Dones, recordem, provinents d’entorns vulnerables i passats traumàtics, com en el cas d’Augustine Gleize, una jove criada que havia patit abusos de menuda i també havia sigut violada pel seu amo, i que va esdevenir una «celebritat» de la histèria. «Charcot era un home molt culte, un científic molt reconegut i situat en un centre de poder molt potent de la França del segle XIX. Quasi exercia com a pare o tutor d’aquestes dones: parlava molt bé i els deia que anava a sanar-les. I elles, és clar, hi confiaven» explica Purificació Mascarell.
El poder que exercia Charcot sobre les pacients de la Salpêtrière era tal que durant les sessions d’hipnosi moltes d’elles acabaven per «oferir al públic el que Charcot volia». «Ell definia la simptomatologia que tenien, etiquetava la malaltia, les alliçonava al respecte… I elles interioritzaven aquest diagnòstic i l’exterioritzaven, li donaven una vessant performativa que, a ulls dels convidats, confirmava que Charcot tenia raó, que la hipnosi funcionava. Moltes d’elles realment no tenien cap trastorn mental com a tal, però acabaven assumint aquest rol, quasi com si foren actrius en un espectacle teatral» assenyala l’autora de Mireia.
Els homes que miren a les dones
Així, un dels temes clau de Mireia és la mirada masculina cap a les dones, tant des de la ciència com des de l’art. D’una banda, les lliçons d’hipnosi a la Salpêtrière són un cas paradigmàtic d’una ciència esbiaixada, que des d’una suposada «asèpsia» el que feia era «situar la dona quasi en una posició d’animalitat, de perill que cal controlar perquè, si no, pot fer mal als homes. És una idea que prové ja d’autors clàssics com Plató i Aristòtil, i per descomptat de la Bíblia, i que permeen la ciència de la Modernitat» explica Purificació Mascarell.
Segons ens conta, documentar-se sobre el que ocorria a l’hospital parisenc sovint comportava observar documents «terribles». Les pàgines de la Iconographie Photographique de la Salpêtrière són plenes imatges de dones «histèriques», «en postures anòmales, amb els rostres desencaixats… A través de la postura física mostraven el seu patiment psíquic, i en les fotos es pot veure clarament la delectació morbosa del fotògraf». Una morbositat que, segons pensa l’escriptora, era compartida pels homes que s’aplegaven a les lliçons de Charcot. «En aquell moment, la ciència empara la pràctica d’exhibir les dones histèriques, davall la premissa d’estar duent a terme una tasca de documentació científica, seriosa, rigorosa… Però si furguem una miqueta, veiem com eren presentades aquestes dones, sovint amb poca roba: de vegades se’ls veia un pit, una cuixa… I tot mentre prenien aquelles postures estranyes, amb la cara fora d’òrbita. Allò podia acabar assemblant-se molt a un espectacle eròtic dels “baixos fons”».
Fora d’allà, la conservadora societat vuitcentista mirava amb recel com les dones burgeses anaven ocupant l’espai públic, cada vegada de forma més visible. Tot i que no era gens habitual que les dones benestants acabaren patint el mateix destí que les internades a la Salpêtrière, les narratives sobre la histèria, o també la cleptomania, prenien força gràcies a una medicina feta per homes, en una època en què, a més, veien perillar la seua tradicional posició de poder. A aquests relats validats des de la ciència, s’hi suma el mite de la femme fatale, que actuava com a conte sancionador.
«La femme fatal comença a funcionar com a iconografia ja en el segle XIX. La trobarem en la pintura, la il·lustració, en les revistes… Ella és ama i senyora de la seua sexualitat i, de fet, pot arribar a exercir el rol de poder en una relació sexual. Per això els homes la condemnen i la consideren perillosa, perquè desestabilitza el sistema» explica Purificació Mascarell. La portada de Mireia, de fet, és la Lilith de l’artista prerafaelita John Collier (1887), la primera dona d’Adam que va ser expulsada del Paradís per no voler sotmetre’s a la voluntat de l’home. «Els artistes de la Germandat Prerafaelita buscaven models en la realitat, al carrer, que encaixaren en aqueix estereotip: pell blanca, cabells rojos o coure, una figura molt “femenina”, amb els pits grans, la cintura marcada… Una imatge molt estereotipada de la dona que desperta el desig sexual masculí. Totes les Liliths, femmes fatales i vampiresses que pintaran s’assemblaran molt entre elles».
Així, de nou, les dones de menys recursos són les que posen davant d’homes privilegiats que, ara des de l’art, també les sotmetran a la seua mirada. En un paral·lelisme menys que fortuït amb les dones de la Salpêtrière, també els artistes prioritzaran les seues pulsions al benestar de les models. Purificació Mascarell explica el cas d’Elizabeth Siddall, la model del famós quadre d’Ofèlia del també prerafaelita John Millais. Siddall va estar posant durant hores dins d’una banyera amb aigua «i cap dels homes que estaven a l’habitació va adonar-se que s’havien apagat les estufes que la mantenien en calor». Siddall va emmalaltir i va arrossegar les conseqüències durant la resta de la seua vida.
«Per això, al llarg de la novel·la, em pregunte: de qui ens nodrim per a triomfar?» planteja Purificació Mascarell, tot assenyalant un dels punts claus de Mireia: el vampirisme intel·lectual i l’oblit d’aquelles persones que apuntalen l’èxit d’altres.
De Simarro a Mireia
Al cor de la novel·la, hi trobem Lluís Simarro, el científic brillant que per a molts xativins «només és el nom d’un institut», explica planerament Purificació Mascarell. Més enllà de la tragèdia que va viure tan menut, gràcies a una laboriosa tasca de documentació, prompte l’autora va descobrir la vida apassionant de Simarro: «Va fundar el primer laboratori de psicologia experimental a Espanya; va ser amic de Ramón y Cajal, a qui va ajudar molt; va ser íntim amic i metge de família de Joaquim Sorolla, que el va pintar unes quantes vegades. Va ser mestre de la francmaçoneria, va estar relacionat amb Giner de los Ríos i la Institución Libre de Enseñanza… En definitiva, va ser una ment privilegiada de la modernitat espanyola i és quasi un desconegut per a la majoria de persones».
Com ja hem comentat, la biografia de Simarro corre paral·lela a l’argument de Mireia, de forma que a mesura que la protagonista la investiga, els lectors també van descobrint les – poc reconegudes– contribucions del xativí a la història de la ciència, algunes relacionades amb fites majúscules. Purificació Mascarell ret homenatge així a un pioner a estudiar l’anatomia i posar en pràctica la histopatologia per a la investigació de les malalties mentals. «Ell veia aquesta connexió entre la biologia i la psicologia i per això va xocar prou amb l’església, que tenia el domini de l’esperit i de l’ànima i volia mantenir els camps ben diferenciats». La Casa de Dementes de Santa Isabel de Leganés, on Simarro va treballar entre 1877 i 1879, va prohibir-li, de fet, que realitzara autòpsies; poc després d’abandonar-la, arribaria a la Salpêtrière. Allà treballaria durant cinc anys amb Jean-Martin Charcot, fet a partir del qual l’autora de Mireia comença a «fabular». No entrarem en detalls per no esguerrar la novel·la, però ficció a banda, sembla ser que Simarro no va quedar molt convençut per les tècniques de Charcot. «Ell va desconfiar de la hipnosi i no la va portar a terme a Espanya. Es veu que ja en va tenir prou, amb el que va veure a París» ens explica l’escriptora, mig rient.
Un segle després de la mort de Lluís Simarro, l’etiqueta de boges encara persegueix les dones. «És la forma de desautoritzar-les. D’un home, se’n dirà que és un radical, o un extremat, etcètera, però no que està boig. La bogeria és femenina» afirma Purificació Mascarell. L’escriptora de Xàtiva té clar que aquesta ha sigut una estratègia més del sistema patriarcal per a silenciar les dones i, alhora, «succionar tot el que elles descobrien: les seues idees, pensaments, innovacions…». Així, recordant les «boges» del passat, Mireia confronta l’estigma en el present i ho fa des d’una aproximació original, que combina la ciència i l’art amb el misteri, i que alhora està travessada per un esperit profundament reivindicatiu: «A poc a poc, i afortunadament, –assenyala Purificació Mascarell– anem recuperant moltes d’aquestes històries i construint una genealogia de dones literates, pintores, científiques. Això és molt important, és la base perquè tu digues “jo també puc pintar” o “jo també puc investigar”. Si no saps que ningú ho ha fet abans, és com llençar-se al buit, i al patriarcat ja li interessa això, que ens sentim soles. En canvi, si tens referents, és quan penses: “jo també puc fer-ho”».
| Dones contra la paret del psiquiàtric |
| Per complementar la lectura de Mireia, Purificació Mascarell ens recomana dues obres que recullen l’experiència de dones internades en psiquiàtrics. L’una és Memorias de abajo (Alpha Decay, 2017), de la pintora surrealista Leonora Carrington, que va ser tancada en un psiquiàtric durant la guerra civil espanyola i hi va romandre durant el primer franquisme, «bàsicament, per ser excèntrica i rara». L’altra obra és Niña de octubre (Gatopardo, 2022), de Linda Broström, «a qui no només van internar unes quantes vegades en psiquiàtrics, sinó que li van practicar també l’electroxoc. Ella ho conta amb un llenguatge molt poètic i meravellós, però, és clar, el que està contant des del punt de vista científic és terrible». En ambdós casos, són obres que Purificació Mascarell recomana llegir quan s’estiga «en posició de prendre distància i amb els ànims forts», però ben importants, ja que «et fan veure els perills de caure en una ciència extrema, antihumanista i que pot fer-li mal a la persona». |
