Entrevista a Salvador Macip

Salvador Macip (Blanes, 1970) va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on també es va doctorar en Genètica Molecular i Fisiologia Humana. Des de finals de 1998 fins a principis del 2008, va treballar a l’hospital Mount Sinai de Nova York fent recerca oncològica. A partir d’aquell any, va continuar les seues investigacions a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l’envelliment. És també professor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A més de treballar en els camps de la investigació i la docència, és divulgador científic i ha escrit diverses novel·les.

Macip ha sigut el coordinador del monogràfic del número 111 de la revista Mètode, que tracta des de diverses perspectives el transhumanisme. El metge i escriptor veu en aquest tema «el debat més transcendent de la nostra història».

Salvador Macip ofereix el pròxim dijous, 16 de desembre a les 18 h, la conferència «Com seran els humans del futur? Promeses i riscos del transhumanisme» a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. Durant la conferència, que presenta Martí Domínguez, s’abordaran els temes tractats al monogràfic. L’activitat, emmarcada dins el cicle «Parlem de ciència!», està organitzada per Mètode i l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives. L’entrada és gratuïta amb inscripció prèvia en aquest enllaç.

Quan parlem de transhumanisme, a què ens referim?

Transhumanisme i posthumanisme són paraules que de vegades es fan servir indistintament. Hi ha diferents maneres de descriure-ho, però sobretot el transhumanisme és un moviment científic, filosòfic, polític i social que explora i parla de com ha de ser l’home del futur, és a dir, proposa utilitzar totes les eines que la ciència ens posa a l’abast per modificar els humans, per millorar d’alguna manera l’espècie humana. Implicaria la combinació de genètica, robòtica… qualsevol ciència que ens faça arribar més enllà del que la natura ens permet. Si ho agafem pel costat filosòfic, proposa ajudar a l’evolució, ser nosaltres mateixos els que donem el següent pas evolutiu i així arribar als posthumans. Els posthumans serien la nova versió de l’espècie humana modificada no a través de mil·lennis d’evolució, sinó a través de l’acció científica en els nostres cossos.

Com serien aquests humans del futur?

Ací entra tot el ventall de possibilitats. Hi ha moltes variants, des dels transhumanistes més radicals, que proposen hibridacions entre màquines i humans, els cíborgs. Proposen fer tot el que calgui per a aconseguir arribar a aquesta nova etapa de la humanitat. L’altre extrem són els bioconservadors, que pensen que és millor deixar que l’evolució segueixi el seu curs. Dins d’aquest espectre jo tinc un punt de vista que pot ser una mica polèmic, però crec que tota la medicina ja és transhumanista. A partir del moment en què inventem una ciència per allargar-nos la vida, això ja va en contra de l’evolució, d’allò que la natura tenia previst per nosaltres. De fet, si compares els primers humans amb els humans d’ara ja hi ha una diferència important, ja som gairebé dues espècies diferents. Des del punt de vista dels primers humans, nosaltres ja som posthumans, perquè vivim tres vegades més, tenim la capacitat intel·lectual més desenvolupada, tenim una salut molt diferent, som més alts, més forts… degut a unes millores que hem aconseguit al llarg del temps i que ja ens situen a un altre nivell. Per tant, per mi el camí cap al transhumanisme i els posthumans el vam començar des del primer moment, el que passa és que ara estem proposant canvis més radicals. Els canvis que hem vist fins ara són relativament lents, han anat evolucionant durant segles, ara estem proposant utilitzar les eines disponibles per ser capaços de fer canvis molt radicals en molt poc de temps. El camí del transhumanisme l’hem anat explorant des de fa temps, però ara és quan realment estem obrint noves possibilitats.

Quins diria que són els principals obstacles que ens separen d’aquest futur transhumanista?

Hi ha dos tipus d’obstacles: els tècnics i els ètics. Els tècnics els estem superant a mesura que passen els anys. Fa deu anys no era tècnicament possible manipular genèticament embrions humans, ara s’ha demostrat que es pot fer, anem creuant barreres. Ara, per exemple, ja hi ha persones que es poden considerar cíborgs; podem implantar parts mecàniques en cossos, però açò encara està en fases inicials. Les fronteres tècniques les anem superant, però a l’altre costat són les fronteres morals o ètiques, i ací és on hi ha més discussió. Fins a quin punt, moralment, hauríem de permetre modificar embrions, per exemple? Perquè una cosa és modificar-nos a nosaltres i altra, modificar els nostres fills sense que ells puguin decidir-ho. No només es tracta dels nostres fills, perquè si els modifiquem genèticament, ells i tots els seus descendents tindran aquestes modificacions. Estem parlant de canvis molt importants que afecten molta gent. Açò són temes molt complicats que hem d’anar abordant. Crec que el progrés del transhumanisme és imparable, la ciència no s’aturarà, però quina part dels avançaments aplicarem dependrà molt d’allò que discutim i d’allò en què ens posem d’acord. El que definirà com serà el transhumanisme, més que la ciència, que està avançant molt ràpid, serà com decidim aplicar aquesta ciència des del punt de vista legal i moral.

Quins pensa que han de ser els límits ètics del transhumanisme?

Hi ha una barrera important, o almenys per mi, que és entre la curació i la millora. Fer canvis per prevenir malalties és un concepte, fer canvis per millorar-nos és un altre, perquè ací entra la definició del que vol dir «millorar-se». I millorar-se pot ser coses tan absurdes com fer que siguem tots rossos, o que tinguem tots els ulls blaus. En cada moment, en cada societat, millorar pot significar una cosa diferent. Açò és molt perillós, per això s’ha de definir exactament què estem intentant aconseguir.

«Des del punt de vista dels primers humans, nosaltres ja som posthumans»

Ara bé, ens podem modificar per aconseguir, per exemple, ser resistents al càncer. Això s’ha provat ja en ratolins, no és ciència-ficció. Si poguéssim fer això a tots els nens abans de néixer, segurament no ho veuríem malament. Jo creuria més a aplicar el transhumanisme en funció de millorar la qualitat de vida i evitar malalties més que no en permetre certes modificacions que podrien ser una mica capricioses i anar en funció dels corrents culturals del moment. Però trobar on està la barrera entre aquestes dues coses no és tan senzill, perquè és una mica difusa. Haurem de parlar molt d’açò. Estem al principi de tot, i encara ens queda molta feina per discutir què val la pena fer, què no val la pena, quins límits hauríem de posar. Crec que encara no estem, ni molt menys, en punt què hàgim discutit prou com per a haver decidit quins canvis ens interessen i quins no.

El transhumanisme podria augmentar les desigualats entre països rics i pobres, així com entre els segments més rics i més pobres d’un mateix país?

Sí, aquest és un problema que hem tingut sempre en qualsevol avanç científic: sempre el tenen primer uns certs països o persones. Això és un perill, perquè podria crear unes distàncies socials més grans, exagerar les diferències que ja existeixen. Això ha passat sempre en la història de la medicina. Amb el cas de la COVID-19, ha sigut així. Si està passant ara amb la vacuna del coronavirus, passarà amb qualsevol avanç que fem en el transhumisme. Per tant, ens hem de preparar per això, perquè una cosa són les diferències que genera no tindre un fàrmac contra una malaltia infecciosa i altra cosa són les diferències que podria generar la modificació genètica. Podríem generar una humanitat de dues velocitats, podríem arribar a ser dues espècies tan diferents com els neandertals i els Homo sapiens. Aquest és un dels riscos més importants que tenen els avanços: com més radicals siguen, més risc hi ha d’aquesta separació entre rics i pobres.

Molts transhumanistes veuen l’envelliment com una malaltia que es pot tractar, inclús superar. Com a especialista en envelliment, fins a quin punt pensa que es podria tractar aquest per retardar-ho amb bon estat físic i mental?

L’envelliment, des del punt de vista biològic, és un misteri molt interessant, un procés que genera uns dubtes molt complexos de respondre. Intentar tractar l’envelliment canvia la manera de com ens acostem a la malaltia. Fins ara, per a malalties com el càncer es busca un tractament. Si es frena l’envelliment, el que es fa és baixar les possibilitats que aquesta malaltia passi. És a dir, no estàs tractant el càncer però el reduïres molt si rellentessis l’envelliment. Per tant, veure l’envelliment com una malaltia ens permet dissenyar tractaments i a la vegada reduir altres malalties que depenen de l’envelliment. En aquest sentit, crec que és interessant considerar l’envelliment com una cosa que no ha de passar necessàriament, o que es pugui frenar en part. Però també obri un munt de problemes socials: si augmentem l’esperança de vida, podríem tindre encara més desigualtats, amb persones a països rics morint vora els 200 anys d’edat i persones a països pobres amb una esperança de vida de quaranta o cinquanta anys. El que ens plantegem sobretot els que treballem en l’envelliment, més que allargar la vida, és allargar la qualitat de vida, perquè al llarg de l’últim segle hem anat augmentant l’esperança de vida però no les condicions de salut; les últimes dècades de la vida les passes amb problemes de salut. Podem canviar això, trobar una manera de fer que tot el temps que vivim ho vivim al màxim. No viuríem necessàriament més temps, però viuríem millor. Arribar a la immortalitat és un dels somnis d’alguns transhumanistes, però crec que molt abans que tot això veurem canvis potser no tan radicals però que tindran un impacte en la qualitat de vida.

La ciència-ficció ha tractat en moltes ocasions el transhumanisme. On està la línia que separa transhumanisme i ciència-ficció?

Crec que ciència i art són aspectes comunicats, perquè l’art s’inspira en la ciència però la ciència també s’inspira en l’art. El que molts autors de ciència-ficció han estat posant sobre la taula des de fa dècades en el que semblava simplement un exercici de ficció ha sigut també un exercici d’anticipació. Això ens ha permès que portem ja un temps parlant d’alguns temes, sobretot des del punt de vista ètic. La frontera entre ficció i realitat en el transhumanisme és mòbil, es desplaça contínuament. Fa un temps tot era ciència-ficció, podíem fer molt poques coses. Ara, la ciència està oferint la possibilitat de convertir en realitat moltes d’aquestes històries que tradicionalment els artistes han abordat. Per tant, crec que és important no fer distincions que separen tant ciències i arts, perquè es poden comunicar i beneficiar l’una de l’altra. Els científics necessitem aquesta part d’imaginació, ja que quan busquem fer un avanç hem de pensar què volem fer i cap a on volem anar, i moltes vegades açò ja ha estat creat per la gent del món de les lletres i l’art. Comunicar aquests dos mons i que no hi hagi una frontera clara entre ciència i ciència-ficció, que pugui haver-hi un diàleg, és positiu tant com per a la literatura i l’art com per a la ciència i la societat en general.