Stuart Clark ha realitzat diverses aportacions en premsa, ràdio i televisió, a més d’escriure abundants llibres de divulgació que han estat traduïts a molts idiomes; l’any 2000 va ser considerat pel diari The Independent com una de les més importants figures britàniques dins de l’ensenyament de l’astrofísica, al costat de personalitats com ara Stephen Hawking o el professor Sir Martin Rees.
En els últims anys s’ha dedicat més profundament a la seua faceta d’escriptor i s’ha embrancat en The Copernicum Trilogy (“La trilogia de Copèrnic”), on repassa les vides de Galileu, Kepler, Newton i Einstein; el primer lliurament, The Dark Sky’s Labyrinth (“El laberint obscur del cel”), va ser publicat la passada primavera i es preveu de traduir els tres llibres a diversos idiomes.
Dins del marc de la Campus Party, que se celebrà la setmana passada a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, el doctor Clark pronuncià una conferència sobre els grans misteris de l’univers; allí Mètode va tenir l’oportunitat de parlar amb ell.
La conferència que fa avui es diu «Vint misteris sobre l’espai». Només vint? [Riu.] Vaig tractar de triar els vint més grans, i aquestes son les preguntes que sempre ens hem fet. Algunes pensem que podem respondre-les, altres estem investigant-les per primera vegada i hi ha unes terceres que ara comencem a fer-nos-les. La conferència és sobre el que pensem que entenem sobre l’univers, el que sabem que no entenem i cap on anem en la investigació de les pròximes dècades. És com la història de fins on hem arribat i un manifest de cap on anem.
Una de les preguntes que es fa és la de si hi ha una evidència cosmològica de l’existència de Déu. Intenta l’ésser humà trobar-ne una estudiant l’univers? Aquesta és una pregunta molt interessant. Si anem cap arrere fins a l’època d’Isaac Newton, al segle xvii, ell començà a estudiar ciència perquè volia trobar Déu; va dir que si deixem la Bíblia de banda, podríem trobar-lo a través de l’estudi de l’univers. Així és com començà el procés de la ciència, és a dir; el mètode científic. La meua conclusió, en tot cas, és que la ciència mai podrà contestar la pregunta sobre l’existència de Déu. Així doncs, la religió és completament diferent a la ciència; la primera es recolza en la fe i la segona en l’evidència. És l’individu qui ha de decidir si vol creure més en una o en l’altra; és una cosa molt personal. Però la ciència no podrà demostrar mai la existència o no de Déu.
Hi ha moltes preguntes sense resposta i moltes teories indemostrables; no és la ciència una mescla entre fe i evidència? Un científic ha de tenir fe en la ciència, ha de creure-se-la. Evidentment, el racionalisme i l’observació han d’anar acompanyats per la creença que aquest és el millor camí cap al coneixement; per entendre un poc més el món en què vivim, la forma científica de fer-ho és mitjançant les mesures i els experiments. Altres ho fan situant-se en- llocs on es troben còmodes moralment i èticament.
Quin és el seu punt de vista sobre el creacionisme? Jo crec que tot en l’univers és natural, d’alguna manera va ser creat per les lleis de la física; d’on vénen aquestes lleis, no ho sabem, però pense que l’univers té 15.000 milions d’anys i que la Terra es creà fa 4.500 milions d’anys. La vida ha evolucionat lentament, aquestes són les meues creences perquè confie més en l’evidència que en la mà de Déu. De fet, trobe que qualsevol religiós que intente subvertir la ciència per provar que Déu existeix està fent més mal que bé. També crec que qualsevol home de ciència que assegure que pot provar la inexistència de Déu està equivocat. Tots hem de decidir en què creiem i respectar les creences dels altres establint vies de comunicació respectuoses entre els uns i els altres.
En l’estudi de l’univers hi ha moltes preguntes i molt poques respostes. Realment es troben aquestes respostes o tan sols es troben més preguntes? Cada cert temps, es troba una resposta que transforma la manera de percebre l’univers, hi va haver un moment en què Newton descobrí com explicar la gravetat; va ser un gran moment, perquè entengué com es movien els planetes a través de l’espai, per què els objectes queien a terra i, fonamentalment, es considerà això una gran resposta perquè demostrà que no hi havia tant de misteri en algunes coses. Però si continues observant la gravetat, Newton no va dir què era, tan sols com funcionava. Al segle xix, estudis de l’òrbita de Mercuri mostraren que aquest planeta es movia d’una manera que la teoria newtoniana no podia explicar; va haver d’arribar Einstein per donar una nova visió sobre la gravetat a través de la relativitat que solucionà aquest problema, a més ens va permetre entendre que tot l’univers està en contínua expansió i que hi va haver una gran explosió (Big Bang), a part de descobrir els punts d’intensa força gravitatòria que són els forats negres. Tot i això, el que hi ha dins d’un forat negre i el que ocorregué en el Big Bang, encara són misteris; aquestes respostes el que fan és donar peu a moltes més preguntes; de fet, és molt possible que això siga sempre així en ciència; que cada vegada que pensem que entenem una cosa, trobem més preguntes. Una de les coses més fascinants de la ciència per a mi és que probablement sempre hi haurà més i més preguntes.
Pensa que hi pot haver éssers vivents en altres planetes? Crec que les possibilitats que la vida es desenvolupe per casualitat són tan improbables que deu haver-hi alguna cosa que ens està ajudant; això pot no ser més que una llei de la física que faça que com més temps passa, les estructures, la química i les molècules es tornen més complexes; aleshores, és quan les coses sorprenents ocorren, com per exemple l’ADN. Així doncs, jo no crec que siga casualitat el que va ocórrer en aquest planeta, sinó que hi deu haver una llei de complexitat creixent a l’univers que fa el tipus de molècules que desemboquen en el que coneixem com vida, segurament també en molts altres llocs. Com s’arriba a la intel·ligència des d’aquí?, aquesta és una pregunta molt difícil, i no entenem encara prou el procés per saber si hi ha altres formes de vida intel·ligent o no. És una d’aquelles preguntes a les quals tan sols els hem començat a gratar la superfície i que, amb sort, observant les atmosferes d’altres planetes, d’aquí quinze anys podrem veure si hi ha gasos que demostren l’existència de vida.
Tan gran com és l’univers, seria molta casualitat trobar un planeta veí que continguera vida. De fet hi ha un càlcul molt interessant proposat pel biòleg A. G. Kenneth Smith que diu que trobar una molècula d’ADN per casualitat és com llançar un dau i traure un sis 140 vegades seguides. Això és molt improbable, si tenim en compte tots els àtoms i el temps de l’univers i les possibilitats que aquests interaccionen entre ells, no hi ha prou perquè es forme una molècula d’ADN per simple casualitat, això faria de la vida en la Terra una excepció. En tot cas, necessites, no només ADN, sinó totes les estructures proteíniques del cos. Tot això fa la creació de vida de manera casual quasi impossible, això ens retorna a la necessitat de la llei de complexitat de què parlàvem adés, el que faria més fàcil, per dir-ho d’alguna manera, que el dau traguera un sis. En conclusió; jo pense que la vida a l’univers és comuna, el que probablement és més estrany és la intel·ligència.
La teoria del multivers, que parla d’universos paral·lels a aquest on es viuen altres realitats, no peca de fantàstica? Sí, és possible que siga massa fantàstic per ser veritat, a més no hi ha cap prova d’aquests universos paral·lels; el multivers prové de les teories de corda que diuen que existeixen moltes dimensions diferents, en tot cas no podem saber si les teories de corda són correctes o no i si aquest és el camí que han de seguir les investigacions; el que intenten fer és entendre la gravetat d’una manera diferent.
«Un càlcul proposat pel biòleg A. G. Kenneth Smith diu que trobar una molècula d’ADN per casualitat és com llançar un dau i traure un sis 140 vegades seguides»
