Fa vint anys que dirigeix el màster degà en comunicació científica, del que fou el seu impulsor en el si de la Universitat Pompeu Fabra. Per què va apostar per aquest postgrau? Quan em vaig incorporar l’any 1994 a la Universitat Pompeu Fabra com a professor associat de periodisme científic ja tenia una llarga trajectòria de més de dotze anys com a periodista científic, que em va permetre crear i impulsar durant anys la ciència, la medicina i el medi ambient en La Vanguardia. Aquesta estreta connexió entre el món de les ciències, la seua difusió i la societat en general em va permetre percebre la necessitat que ha d’existir una adequada interrelació entre ciència i societat en tots els seus àmbits i en totes les seues formes. Com que la Universitat Pompeu Fabra era una universitat molt jove i tenia un rector fundador (Enric Argullol) amb gran visió de futur, la conjuntura em va permetre crear unes estructures poc habituals en una universitat pública tradicional de manera que, a més de l’assignatura específica, vaig impulsar un centre d’anàlisi de la transmissió de la ciència a la societat i un màster professional que donaven resposta a unes incipients però significatives demandes que existien en els àmbits social i econòmic de la societat. Bona prova d’això va ser el suport econòmic que aquestes iniciatives van tenir des del principi per part de la Generalitat de Catalunya i d’empreses que van col·laborar a portar a la pràctica aquests objectius educatius. En realitat l’oferta formativa que vam impulsar va acabar creant una demanda que ja existia latent en el món professional i econòmic vinculat a la recerca científica i a la indústria del sector. Sens dubte, va ser el moment oportú i la intuïció adequada per a fer-ho!
La formació en comunicació científica, com ha evolucionat en dues dècades? Crec que no és cap exageració afirmar que partim del quasi no-res de fa vint anys a una autèntica eclosió de tot tipus de seminaris, cursos, assignatures, diplomes i màsters en els quals s’ofereixen les claus de les diverses opcions que existeixen en el món de la comunicació científica, mèdica i ambiental. I cal pensar que quan parlem de comunicació científica ens estem referint a diferents sectors professionals però amb molts punts en comú, com són fonamentalment el periodisme, la comunicació institucional o corporativa i la museologia. En la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona hem sigut pioners en una formació que alhora és integral i interdisciplinària amb un clar objectiu de donar resposta formativa a una creixent demanda professional –insistisc: una autèntica eclosió!– que s’ha donat en les últimes dues dècades en aquestes diverses especialitats de l’apassionant i rellevant món de la comunicació, amb eixides professionals molt significatives i importants i que seguiran creixent.
L’entorn digital ha transformat l’activitat del comunicador científic. És fàcil imaginar-se l’enorme canvi que s’ha produït si recordem que quan vam començar el màster vam incorporar una assignatura de noves tecnologies de la comunicació en la qual donàvem, en la majoria dels casos per primera vegada, un correu electrònic als alumnes i els ensenyàvem què era el món dels gophers –un servei consistent en l’accés a la informació mitjançant Internet a través de menús– que va precedir al sistema d’enllaços de documents amb hipertext del món World Wide Web. El nostre màster i el món de la comunicació científica han evolucionat en paral·lel fins a la present omnipotència d’accés a la informació i a la seua disseminació en múltiples formes i suports que es retroalimenten entre si i que fan de la comunicació una poderosa eina de transmissió del coneixement i d’accés a la cultura. Una comunicació científica que sempre ha sigut un enorme valor afegit per a tot tipus d’empreses, organitzacions i institucions i que en l’entorn digital ofereix una dimensió inusitada per la seua eficàcia, des de la pura transmissió del saber a la creació de valors, reputació i relacions socials. Sense oblidar que avui les tecnologies de la informació i de la comunicació ens permeten respondre amb major eficiència a les cada vegada majors i lògiques exigències de transparència de la societat.
Davant la gran oferta de nous màsters, què ofereixen vostès? La formació del màster, que va ser pioner en les seues característiques quan va nàixer fa vint anys, ha estat sempre encaminada a una capacitació professional en tots els àmbits de la comunicació científica: periodisme, comunicació corporativa i museologia. Cada curs s’adapta i actualitza el programa en funció de l’evolució que experimenten aquests sectors, en paral·lel al de les ciències mateixes. La millor dada són precisament les eixides laborals que han tingut els participants tots aquests anys i que s’han anat adaptant en paral·lel a l’evolució del model social i a la situació econòmica del país. Com que és un màster eminentment professional i no estrictament acadèmic permet introduir programes, recerques i activitats estretament vinculats a les necessitats i preocupacions professionals, socials i culturals de la societat i naturalment de les empreses i de les institucions polític-administratives de la nostra època. El nostre objectiu fonamental és la formació d’experts en la mediació entre la ciència/tecnologia i la societat. Per a fer-ho, oferim una gran interdisciplinarietat, equilibri entre teoria i pràctica i una singular dinàmica de grup. Cal assenyalar que un 70 per cent dels alumnes que han cursat el màster són científics o científiques i l’altre 30 per cent provenen del món de les ciències socials (periodistes, comunicadors, màrqueting, sociòlegs i fins i tot filòsofs). Una dinàmica interdisciplinària de grup que es potencia amb el contacte directe amb un professorat molt competent que a més d’acadèmic (el que menys) es nodreix sobretot de professionals en actiu (la majoria) representant dels diversos sectors involucrats en la comunicació científica; contacte directe que al seu torn possibilita una notable inserció laboral. En suma: un excel·lent i intens ambient de treball que es perllonga fora de les classes i que, en molts casos, fins i tot va més enllà del propi màster.
Diego Muñoz
«Ha d’existir una adequada interrelació entre ciència i societat en tots els seus àmbits i en totes les seues formes»
«El nostre màster i el món de la comunicació científica han evolucionat en paral·lel fins a la present omnipotència d’accés a la informació»
«Els alumnes procedents de l’àmbit científic entenen la necessitat de millorar les seues aptituds comunicatives com un complement estratègic de la seua labor investigadora»
Diego Muñoz
Entre els èxits d’aquest màster, quin destacaria? A més dels ja citats, crec que hi ha dos aspectes molt significatius i que parlen per si mateixos… En l’actualitat, vint anys després de començar, hi ha 37 inscrits en total (entre la versió presencial i la versió online), fet que constitueix un rècord de participació en tots aquests vint anys d’existència. D’altra banda, de les avaluacions més recents que disposem d’alumnes que han cursat el màster, cal ressaltar una dada objectiva: el 94 per cent dels graduats l’any passat afirmen que recomanarien sense dubtar aquest postgrau. Al mateix temps també és molt rellevant que en tots aquests vint no ens ha faltat el suport econòmic d’empreses i institucions (primer Sandoz, després Novartis i des de fa cinc anys la Fundació «La Caixa»), suport que ha permès la viabilitat econòmica del màster fins i tot en època de crisi. Aquestes ajudes ens permeten oferir importants bonificacions en el preu de la matrícula i, a més d’aquestes bonificacions, l’acord estable que hem establert amb La Caixa ens permet l’organització i consolidació del Campus Gutenberg –una escola d’estiu que convoquem en la Universitat Pompeu Fabra a mitjan setembre des de fa quatre anys amb notable participació–, entre moltes altres activitats de networking, anàlisi i promoció de la comunicació i cultura científiques que es realitzen al llarg del curs.
El balanç ha sigut… Amb tot el que s’ha dit, ens podem mostrar satisfets d’aquesta llarga trajectòria en la qual hem format i posat en la rampa de llançament professional a més de 600 alumnes, encara que també cal ressaltar que molts d’ells no perseguien un possible canvi professional –em referisc als procedents de l’àmbit científic– sinó que sovint cursen el màster com a plataforma d’aprenentatge per a millorar la seua pròpia labor com a científics i científiques en actiu, ja que entenen la necessitat de millorar les seues aptituds comunicatives com un complement estratègic de la seua labor investigadora i de la part alíquota de tornada a la societat que els toca del seu important treball intel·lectual. Cal assenyalar en aquest aspecte la important contribució que els més variats professors i professores ens han donat tots aquests anys i que ens segueixen donant. Sense els uns i els altres, tot açò, òbviament, no haguera sigut possible. La idea i impuls inicial podien ser oportuns i encertats en el seu moment, però la continuïtat i consolidació només s’ha fet realitat gràcies a tots ells.
I quins reptes es planteja per als pròxims vint anys? Seguir mantenint les quotes d’entusiasme, eficàcia i professionalitat de tots els que fan possible el nivell de qualitat del Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental i anar preparant també el meu propi relleu com –si se’m permet l’expressió– alma mater del màster. Fa vint anys que m’acompanya la professora Gemma Revuelta, primer com a alumna de la primera promoció, després com a col·laboradora en la llarga trajectòria educativa, investigadora i d’agitació cultural en la Universitat Pompeu Fabra al voltant de la cultura i la comunicació científiques, i ara ja com a codirectora del postgrau. De totes maneres, l’equip directiu, el consell acadèmic assessor i el professorat que hem consolidat tots aquests anys, continuarem col·laborant –cadascú des del lloc que ens corresponga en el futur i en el qual puguem ser més útils– a fer realitat l’objectiu de transmetre les habilitats que facen possible el que ens va deixar marcat Carl Sagan: «Adquirir el coneixement i el saber necessaris per a comprendre les revelacions científiques del segle xx serà el repte més profund del segle xxi».
Per cert, de Galileu a Twitter, quin salt ha experimentat el món de la divulgació? Galileu va decidir escriure en «llengua vulgar» perquè tothom el puguera entendre… Avui, en una època de teòrica màxima accessibilitat a la cultura i al saber gràcies a les tecnologies de la informació i de la comunicació, la tasca del periodisme divulgatiu i analític és més necessària que mai. Acabe de publicar Decir la ciencia, un llibre en el qual faig aquest recorregut de quatre segles que planteja del braç de la divulgació i del periodisme. La qüestió és si el model basat en la verificació de fonts i en la transmissió eficaç del coneixement podrà sobreviure a la transformació que actualment pateix la professió en la qual el periodista crític d’intermediació tendeix a ser substituït pel mer proveïdor de continguts vector d’emocions. Avui, més enllà dels científics i dels periodistes, hi ha multitud d’agents culturals, socials, econòmics i polítics que intervenen en la creació d’opinió pública. Per això l’autèntic repte és efectuar una correcta comunicació pública de la ciència. Tenim moltes eines tecnològiques, però ens enfrontem a la incertesa d’aquesta comunicació social de la ciència que es deriva de missatges i valors mistificadors i interessats. Avui Galileu hauria de superar majors obstacles que la utilització d’una llengua àmpliament intel·ligible perquè tothom puguera realment assimilar el discurs del coneixement i de la raó.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona Portada de Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter, l’assaig que recentment ha publicat Vladimir de Semir.
«En una època de teòrica màxima accessibilitat a la cultura i al saber gràcies a les tecnologies de la informació i de la comunicació, la tasca del periodisme divulgatiu i analític és més necessària que mai»
«Tenim moltes eines tecnològiques, però ens enfrontem a la incertesa d’aquesta comunicació social de la ciència que es deriva de missatges i valors mistificadors interessats»
Diego Muñoz
Diego Muñoz
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
