Entrevista a Alfredo Baratas

01-alfredo-BARATAS
© Eva Maria Javier

Alfredo Baratas és professor titular d’Història de la Ciència a la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat Complutense de Madrid i autor del llibre Primer centenario de un Premio Nobel: Ramón y Cajal. El passat 7 de maig va realitzar una conferència a València anomenada Investigación biológica en la España del primer franquismo, on va descobrir els entramats polítics, la privació de la llibertat d’investigació per part de la dictadura i els canvis que van sofrir les institucions científiques després de la Guerra Civil. Repassem el passat, present i futur de la investigació espanyola amb aquest gran historiador especialitzat en el segle xix i xx espanyol.

Parle’ns un poc sobre la conferència. Si actualment ja és difícil dedicar-se a la investigació, com podien dur endavant un projecte d’investigació en el franquisme?
Ho duien regular. En la conferència dividesc aquest període en dos. El primer moment, ja en el franquisme, que és el desmantellament del sistema científic previ a la Guerra Civil, en què hi ha un procés de depuració i exili d’aquella part de la societat científica que no està d’acord amb les noves autoritats. I després hi ha una reconstrucció, un intent de reedificar l’edifici científic, però en base a unes ideologies amb objectius científics radicalment oposats als de l’etapa anterior. La meua sensació és que s’intenta fer investigació científica amb un sentit utilitari. S’arracona la investigació bàsica i es fomenta la investigació aplicada, i tot açò amb unes grans dificultats materials. Però també és cert que hi va haver intents de fer investigació científica. Hem d’esforçar-nos per entendre que d’aquella ciència ve el desenvolupament científic posterior. Continuem tenint  les mateixes institucions, han evolucionat, però partim d’aquest teixit científic, per a bé i per a mal.

Està especialitzat en la vida i obra de Ramón y Cajal i ha escrit un llibre sobre aquest científic. Què va significar per a la comunitat científica el descobriment de l’anomenada «doctrina de la neurona»? Hi ha un abans i un després en la investigació espanyola?
Sí, sens dubte. En el terreny de les neurociències, les seues aportacions científiques són fonamentals. No podríem entendre el sistema nerviós dels éssers vius sense la titànica obra histològica i anatòmica de Cajal. Era una persona capaç de competir amb un nivell equiparable i superior al d’altres països. No hi ha cap poble en aquest país que no tinga un carrer dedicat a Ramón y Cajal. Encara en l’actualitat, quan el conjunt de la societat pensa en un científic, pensa en Cajal. Per a mi és molt important el paper de Cajal com a promotor de la investigació científica al país. Té una obra científica molt important i a més, junt a altres científics, s’erigeix en el mascaró de proa del procés de renovació científica que experimenta Espanya fins el 1936. Això configura una personalitat científica d’una rellevància aclaparadora.

Com definiria la investigació científica espanyola en l’actualitat?
Jo no sóc un expert en política científica, però crec que tenim molts reptes. Per exemple, el repte del finançament, continuem amb nivells baixos d’inversió en ciència i tecnologia. I el repte de la innovació, s’ha de propiciar una investigació científica equilibrada i que fomente la repercussió econòmica d’aquest treball d’investigació. Per altra part, també hem canviat molt, igual que altres països. Als meus alumnes els pose l’exemple de Finlàndia: tenen fama de ser els maldestres d’entre els països nòrdics. En canvi, en un període relativament llarg i amb un finançament ferm, han estat capaços d’arribar a una situació solvent. El període que vivim és molt dur, i ho continuarà sent, però hem d’esforçar-nos per entreveure la ciència que volem per al nostre país en un futur pròxim.

Hem parlat del passat, del present i ara m’agradaria que ens donara la seua opinió sobre el futur, tenint en compte que molts dels joves estan optant per emigrar a altres països.
Això és una desgràcia, a part de ser absolutament antieconòmic. Hauríem de proclamar l’estat d’emergència per a evitar que aquestes coses passen. Un estudiant universitari mitjà ens costa al voltant de 8.000 euros per any. A part del que ell paga per les seues taxes. No podem consentir com a societat que aquest esforç econòmic que fem entre tots se’n vaja. Estem formant professionals, magnífics professionals, que no estan reinvertint en el nostre país. No vull fer una anàlisi econòmica, però estem tirant els diners. I la solució no és no formar-los. Ja que els tinc formats, ben capacitats per a exercir el seu treball, he de donar-los els mitjans per a treballar. I emfatitzant que aquests mitjans després generen riquesa.

 

 

alfredo-baratas3© Eva Maria Javier
Alfredo Baratas durant la seua conferència a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero.

 

 

«No podríem entendre el sistema nerviós dels éssers vius sense la titànica obra histològica i anatòmica de Ramón y Cajal»

alfredo-baratas2© Eva Maria Javier
La Universitat de València té una gran col·lecció, un magnífic patrimoni científic i cultural que s’ha de preservar.
 

 

«Hem de fer un esforç per a recuperar, identificar, catalogar i difondre aquest material entre la població. És una eina docent magnífica, utilitzem-la»


Fa tres anys va participar en el I Congrés de Docents de Ciències de la Natura. Creu que el nivell d’educació científica en Espanya és suficient? Què es pot fer augmentar l’interès dels joves per la ciència?

S’ha de destacar que els professors d’ensenyament mitjà, especialment els d’ensenyament públic, són molt bons. I hi ha gent molt animosa, amb moltes iniciatives, que s’enfronta quotidianament a una situació a meitat camí entre la indiferència i l’hostilitat dels seus alumnes. Permanentment fan coses per a motivar la curiositat, per a estimular l’aprenentatge en els seus alumnes. En el nostre país estem acostumats a fer la llicenciatura, el màster, traus la teua plaça en un centre educatiu i ja estàs condemnat a repetir any rere any el mateix temari. Hem de jugar una altra carta, estar amb les antenes posades en les iniciatives d’altres. El medi natural on succeeix el reciclatge és la universitat. L’Espai Europeu d’Educació Superior, per exemple, té com un dels seus objectius l’actualització permanent entre els professionals.

Quan va participar en aquest seminari, el «Pla Bolonya» estava en boca de tots. Creu que aquest pla ha facilitat el desenvolupament de la investigació o al contrari, ha dificultat més l’accés a aquesta per part dels joves?
Jo crec que no hem de demanar-li a determinats plans més d’allò per al que naixen. L’Espai Europeu d’Educació Superior sols pretenia crear un marc homogeni de titulacions. De forma que allò que sàpiga un químic espanyol siga equiparable al que sap un químic alemany o un de danès, per a  fomentar la mobilitat entre països. La investigació s’ha de fer, en la universitat i en altres tipus de centres, però s’han de tendir ponts que vinculen l’educació superior i la investigació. I eixa és la batalla que ens queda per fer en els anys que han de venir. Aquest pont té dues bigues mestres: el màster i el doctorat. Des que es va començar a construir l’Espai Europeu d’Educació Superior fins ara, hi ha hagut una profundíssima crisi econòmica, que ha desembocat en un augment de taxes i una caiguda descomunal de la capacitat dels alumnes per a finançar els seus estudis. Però el trànsit l’hem de fer. També és cert que en el passat hem respost a reptes del mateix tipus: la universitat que jo vaig conèixer en els anys vuitanta és radicalment diferent a la d’ara. I em jugue el sou d’un mes a que és millor que quan jo estudiava. Hem millorat molt en un període relativament curt. Per això no hem de tindre-li por al futur, se l’ha de veure amb preocupació, amb seny, però sabent que en el passat hem respost a reptes importants. Per què no hauríem de poder ara?

Hem pogut saber que és un dels responsables de la col·lecció de patrimoni  científico-tecnològic de la UCM. Què ens pot contar d’aquesta col·lecció?
És una col·lecció magnífica, superba, perquè recull patrimoni científic des del segle xv, quan es crea la universitat. Hi ha molt de patrimoni bibliogràfic, conservat en la biblioteca de la universitat, però també molt d’instrumental. Hem de fer campanyes d’ordenació sistemàtica d’aquests fons, i no sols en la meua universitat.
El conjunt de les institucions de l’estat, com la Universitat de València, que també té una gran col·lecció, té un magnífic patrimoni científic i cultural que s’ha de preservar. Per a mi, té el mateix valor un quadre d’El Prado que una estructura anatòmica del museu d’anatomia de la Facultat de Medicina. Els quadres d’El Prado estan perfectament custodiats i catalogats, però bona part del patrimoni científic d’aquestes institucions no està en les mateixes condicions. Jo no puc entendre la ciència d’una altra manera que no siga com una manifestació de la cultura. Hem de fer un esforç per a recuperar, identificar, catalogar i difondre aquest material entre la població. És un eina docent magnífica, utilitzem-la.

Eva Maria Javier. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2013.

 

 

© Mètode 2013

Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.