Entrevista a Francisco Tomás

Amb un discurs sobre l’estructura i dinàmica de les proteïnes, el professor Francisco Tomás Vert ingressava el passat mes de febrer en la Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana. El que fóra rector de la Universitat de València entre 2002 i 2010 escollia així per al seu ingrés en aquesta acadèmia científica un tema que posa de manifest una de les moltes conseqüències de la química en la nostra vida quotidiana. Una ciència en què el professor Tomás confessa que es va iniciar mogut per les circumstàncies: «Jo volia fer ciència –explica– i a València l’única carrera que hi havia era química». No obstant això, de les seues paraules durant la nostra conversa es dedueix que no es penedeix d’aquesta decisió. En el seu despatx del Campus de Burjassot, rodejat de llibres, revistes científiques i records, Francisco Tomás ens parla de química, universitat, societat i ciència. Sobre la taula, al costat de l’últim número de Mètode, hi ha el llibre que està rellegint, La nueva mente del emperador, de Roger Penrose. «La ciència la fem també paraula», assegura, convençut que la universitat ha de superar la creixent especialització i acostar ciència i humanitats.

El seu discurs d’ingrés en la Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana va tractar sobre l’estructura i dinàmica de les proteïnes, per què va escollir aquest tema?

Es tractava d’una qüestió relacionada amb la salut i les ciències de la vida, però a més partia de les arrels químiques, que és la meua formació. En síntesi, aquest tema és l’objecte del Premi Nobel de Química de 2013, que reconeixia les investigacions tendents a aconseguir mitjans de treball per tal de simular processos que es donen en la vida, en les cèl·lules i en tots els éssers vius. La nostra estructura química i biològica està feta fonamentalment de proteïnes. S’han desenvolupat moltes tècniques experimentals per conèixer l’estructura de les proteïnes i la seua funció, però realment les tècniques experimentals estan molt limitades a l’hora d’estudiar el seu funcionament en un ésser viu. Per això hem de simular-lo. Aquesta metodologia per a fer possible la simulació es va anar desenvolupant durant uns quaranta o cinquanta anys i va cristal·litzar en els treballs del grup dels professors Karplus, Levitt i Warshel, que van ser qui orientaren tot el conjunt d’investigacions i el capgiraren. Molts investigadors començaren a utilitzar-la, i això va motivar que el 2013 els donaren el Premi Nobel. Aquest guardó té la significació de reconèixer el treball dels investigadors en els estudis dels processos de simulació en grans sistemes biològics des de la segona meitat del segle xx fins l’actualitat.

Com s’aplica açò al camp de la medicina?

Incideix en la pràctica i sobretot en la investigació mèdica. En primer lloc, ajuda a entendre els mecanismes biològics a escala molecular. Hi ha processos que són molt curts i no es poden observar fàcilment, i aleshores aquesta simulació del mecanisme ens ajuda a entendre el seu funcionament. La segona qüestió, que té tanta importància o més, és la de dissenyar mecanismes de reacció, per exemple en el desenvolupament de nous medicaments. Davant de l’alteració d’un mecanisme biològic en una patologia, com tenim la capacitat de controlar aquesta alteració? Produint fàrmacs que intervinguen en el mecanisme de reacció i que modifiquen les pautes de funcionament. Això pot conduir a un sistema de comprensió de l’acció dels medicaments sobre els organismes molt més directe i ràpid, i també cal dir-ho, molt més econòmic.

Parla del desenvolupament de medicaments. Hi ha una percepció social que relaciona la química i la indústria farmacèutica amb connotacions negatives, què n’opina?

Hi ha un corrent de pensament que parteix de què la química és dolenta per al desenvolupament de la societat humana, i això no és cert. Som éssers vius i funcionem gràcies a processos químics. Per tant, treballar i conèixer com funcionen aquests processos no és gens dolent; el coneixement mai ho és. I en segon lloc, el món en què ens toca viure té 7.500 milions de persones per a les quals hem de proveir mitjans de vida raonables i còmodes, alimentació i també qualitat de vida. Tot això implica que la societat ha desenvolupat tot un conjunt d’eines que realment ho possibiliten. S’acusa a la química de ser la culpable quan no és el cas, el culpable és el sistema econòmic que utilitza les eines de la química en el seu propi benefici. Tenim l’exemple del DDT, un insecticida fortament contaminant que actualment està prohibit. Però en el seu moment va ser un èxit total: va matar les plagues, les collites van ser molt mes riques i països com ara l’Índia van passar d’una fam endèmica a ser autosuficients. Més tard, les plagues es van immunitzar front als insecticides, especialment el DDT, i feia falta posar-ne més i més. I arriba un moment que el nostre sistema fisiològic també sensible als insecticides es va veure afectat. Vam perdre la referència de què nosaltres també som éssers vius, i això és el que està canviant.

El llibre de Rachel Carson, Primavera silenciosa (1962), l’obra que alertava sobre els perills del DDT, és considerat un dels precursors de l’ecologisme modern, i segurament també és una de les causes de la percepció tan negativa de la química.

La química ens ha permés arribar a l’estàndard de vida que ara tenim. El problema és que en la crítica a la química es contraposa allò artificial a allò natural. I hi ha coses naturals que també són dolentíssimes. El verí més potent que es coneix és la tetraodontoxina, present als peixos globus de l’oceà Pacífic. En la natura hi ha milers de substàncies tòxiques i també moltíssimes beneficioses. En la fabricació de substàncies també se’n fan moltes més de bones que de dolentes. L’enorme quantitat de substàncies que tenim en la vida quotidiana, com els fàrmacs, materials com els plàstics o els nanomaterials, vénen de matèries primeres com el petroli, els minerals, etc. Si no hi hagués química, nosaltres no podríem existir. Al cap i a la fi estem formats per uns quants àtoms ben combinats. Jo reivindique la química. Tota la diversitat del món on vivim i que podem apreciar l’explica la química. El món s’ha mogut per l’ambició de les persones durant molt de temps, però també per la inquietud i les ganes de conèixer. Tota aquesta curiositat és la que ha generat l’impuls del coneixement que ha configurat la societat científica i tecnològica que avui dia tenim.

El 2011, l’any de la Química, vostè va ser l’encarregat de la lliçó magistral d’obertura de curs de la Universitat de València i en ella parlava d’aprofitar aquell any per formar somiadors, descobridors, científics… A més de tenir aquesta curiositat de què parla, un científic ha de ser també un somiador?

Totalment. En l’actualitat sembla imposar-se el corrent que defensa que la investigació ha de tenir una aplicació immediata. Però l’experiència ens diu que la major utilitat de la recerca no és aquesta, sinó enfrontar el desconeixement i optar pel descobriment. Els països que tenen una millor investigació i, com a conseqüència, un major desenvolupament econòmic, són aquells que han donat llibertat als investigadors i als científics perquè pensen, estudien i descobreixen. Si no fem res que no tinga una rendibilitat immediata al final no fem res. Estic segur que quan Einstein es va tancar al seu gabinet a inventar la teoria de la relativitat, ningú no va anar a dir-li: «això com contribueix al desenvolupament econòmic de la Comunitat Valenciana?».

Però amb la situació actual de crisi els governs busquen solucions a curt termini.

Això no és universal. Per exemple, quan a Europa es va declarar la crisi, el govern alemany va duplicar els recursos destinats a la investigació. El problema econòmic és angoixant i hi ha prioritats ineludibles, com pagar les pensions i els salaris. És l’handicap que països com el nostre tenim per al desenvolupament de la ciència: que no tenim recursos suficients. Però s’han de fer esforços, hi ha línies de investigació que no demanen molts recursos. S’han amagat sota el paraigües de la manca de diners i de la rendibilitat. En aquest moment el nostre sistema d’investigació i desenvolupament necessita una cosa de la que ningú no es fa ressò: gent jove. Els joves se’n van fora per buscar-se la vida, i també per aprendre més, però hi ha molts que regressen o volen regressar. I ací tornem a la química, que és una ciència no excessivament costosa, però que demana instruments bons i infraestructures bàsiques.

Fa referència a la gent jove. Vostè al llarg de la seua carrera ha desenvolupat tant la docència com la investigació, que li ha resultat més enriquidor?

On m’he quedat més satisfet és fent classe. Però el professor no pot ser un mer repetidor d’allò que han fet altres. La universitat no és només una acadèmia on s’ensenya el coneixement, és essencialment un lloc on hi ha persones generant aquest coneixement. Per això és important que docència i investigació vagen unides. Aquesta conjunció de funcions és la que caracteritza a la institució universitària.

A banda de professor i investigador, també ha dedicat part de la seua carrera a la gestió acadèmica, primer com a vicedegà i degà de la Facultat de Ciències Químiques, més tard com a vicerector d’investigació i finalment com a rector de la Universitat de València entre 2002 i 2010. Què destacaria de la seua experiència com a gestor universitari?

Jo vaig ser rector perquè estimava la meua universitat. Jo ací em trobava a ma casa i vaig descobrir que no podia només viure-hi, sinó que també havia de treballar per a la casa i fer alguna cosa per ella. A la universitat hi ha una triple dimensió: investigació, docència i gestió. En altres països el professorat no gestiona, però ací la Llei de Reforma Universitària del PSOE va significar una revolució copernicana. Era una invitació als universitaris a participar. He tingut molt de suport durant la meua gestió en la universitat, moltes persones han tingut complicitat amb mi. També he sigut conscient que el que jo pensava no era l’única veritat i que hi havia altres formes d’actuar. Sobretot en un lloc com la Universitat de València, on l’heterogeneïtat és una riquesa. M’agradaria viure en una societat que reconeguera que, llevat de l’Església catòlica, no té una institució més antiga en la seua estructura social que la Universitat. Ja són més de 516 anys a València.

El 2006, en una entrevista publicada en Mètode, es mostrava optimista respecte a la situació de la ciència: «La ciència progressarà, s’acabarà imposant», deia. Continua pensant el mateix deu anys després?

Sóc optimista perquè al final nosaltres som fills de la història. Hem fet barbaritats en nom de la ciència, però si fas balanç el progrés científic ha suposat una millora de la condició humana, de la societat i dels valors. Jo tinc una percepció de la ciència a llarg termini. A partir de la reforma de 1980, entràrem en un sistema de progrés. Mai havíem viscut un augment tan gran en la producció científica al nostre país com a l’inici del segle xxi, quan Espanya va arribar a ser el novè país en producció científica del mon. A hores d’ara ens hem allunyat un poc d’aquesta posició, encara que tampoc no massa gràcies a l’esforç i la imaginació dels investigadors en aquesta situació de crisi. M’agradaria acabar amb un cert toc de nostàlgia envers la Universitat on vaig estudiar, i on vaig iniciar la meua vida docent i investigadora, aquella Universitat reunida en el Passeig al Mar, on podies fer-te un cafè amb els companys de dret, humanitats o medicina i explorar les possibilitats de lluitar per les llibertats i la raó en la societat d’aleshores, i reivindicar també la universalitat del coneixement sense divisions artificioses. Aquest és el model universitari en què m’he criat i en què crec.