|
Les dones ocupen només entre el dotze i el quinze per cent de càrrecs rellevants dins de les universitats espanyoles. A més, sectors com la ciència continuen sent en part terreny vetat per al sexe femení, que porta anys lluitant perquè el seu treball siga tan valorat com el dels homes. Per analitzar en profunditat les causes i conseqüències d’aquest conflicte, Mètode llança al seu número 76 un monogràfic anomenat Dones i ciència. Les claus de la igualtat. Amb motiu d’aquesta publicació, parlem amb una experta en el tema.
Teresa Torns Martín, doctora en Sociologia i membre del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball de la Universitat Autònoma de Barcelona, porta anys investigant el paper de la dona en la ciència. Però, a més d’interessar-se pels problemes que ha trobat el sexe femení en aquest àmbit de treball, ha estudiat també la conciliació laboral i domèstica i la insuficiència legislativa existent en temes com els permisos de paternitat. Açò és el que ens conta.
A Espanya durant l’última dècada s’han fet una sèrie de canvis legislatius per tractar de millorar la situació laboral de la dona. Creu que s’ha aconseguit alguna cosa?
Si existeix la llei significa que hi ha, en principi, voluntats polítiques i pressupost per a que les polítiques que es fan tinguen més consistència. Està difícil perquè estem enmig d’una crisi amb la qual les coses a curt termini no aniran millor. Que les dones al mercat laboral estiguen com estan no és degut a la voluntat seua, sinó al mercat laboral espanyol. Tal i com està organitzat i amb el tipus de productes que fabrica i serveis que ofereix, genera mà d’obra barata. I això fa que les dones s’emporten la pitjor part, especialment les dones immigrants. Si estem parlant de ciència, és un altra cosa. Aquesta era la resposta per al mercat laboral en general. Per a la ciència… les lleis per si mateixes no canvien la realitat. Però amb el temps he après a dir que les lleis garanteixen que les coses puguen ser. Perquè si nosaltres volem que les coses canvien però no hi ha una normativa a la qual agafar-se, no hi ha res a fer. Ara, que amb la llei solament puguen canviar les coses, tampoc és cert.
Vostè ha tractat molt el tema de la conciliació de la vida laboral i domèstica de la dona. Pareix que portar a la dona a la vida laboral no va implicar que les tasques domèstiques estigueren millor repartides. Aleshores, suposà que ara les dones hagen de carregar amb el treball dins i fora de casa?
Sí. Perquè la conciliació, tal i com es va crear a finals del segle xx, era una estratègia per a promoure l’ocupació femenina. A Europa es va veure que la majoria de les dones casades que eren mares i tenien criatures de menys de dotze anys o tenien més de tres fills, no estaven al mercat laboral a temps complet. O estaven a temps parcial o directament no hi estaven. Llavors es va pensar que el que es necessitava eren més efectius al mercat laboral. Alguns fins i tot arribaren a dir que anaven a ser millor que les persones immigrants perquè les dones ja estaven ací. Des que hi ha un Estat del Benestar, la majoria de dones quan eren mares es retiraven parcialment del mercat laboral. No a Espanya, perquè ací el temps parcial és un contracte molt dolent. No és que reduïsques la jornada, és que el que fas és acceptar allò que t’ofereixen, i allò que t’ofereixen és signar un contracte per vint o trenta hores setmanals si tens sort, amb flexibilitat els caps de setmana i canvis d’horari quasi diaris. Això és el que ningú vol. Però la conciliació es pensà baix la idea que les dones no han de treballar laboralment tot el dia. La societat sempre va a pensar que han d’assumir la cura dels fills. La conciliació està bé si és per a tota la població ocupada, homes i dones, no solament les dones. I també perquè demogràficament sabem, i així s’observa a Espanya i a les societats del sud d’Europa, que hem envellit tant que el problema no és la cura dels xiquets sinó la de les persones majors. I d’ací que no es puga reduir la jornada. La majoria de dones que es troben en una situació així demanen una excedència perquè no poden fer una altra cosa. Així que més que la conciliació cal revisar la jornada laboral diària i arribar a polítiques de temps on es tinga en compte la jornada laboral, que és allò que et mou a viure. Però repartir el que anomenem la càrrega total de treball, el treball pagat i no pagat, de manera que els homes i dones pogueren fer-ho cada dia de la seua vida depenent de les seues necessitats.
A més avui dia s’ha establert una espècie d’ideal de Superwoman: una dona amb una vida laboral activa, que s’ocupa també de la casa i que, per descomptat, està perfecta tot el dia. Es tracta d’un reconeixement a totes les tasques que desenvolupen les dones o és una manera de perpetuar la idea que, vulguen o no, han de poder amb tot?
Per a mi és una manera de perpetuar. És una trampa nova que et porta a que en la divisió sexual del treball, és a dir, en el repartiment de tasques, se t’atribuïsca a tu tot allò relacionat amb tasques domèstiques i familiars. Se t’exigeix, també, ser una professional més o menys exitosa i estar sempre perfecta i disposada per a la dansa dels set vels. Jo dic que hem confós el well being, el benestar quotidià, amb el fitness a la nostra societat. Conec a moltes xiques que no tenen temps a migdia i se’n van a la piscina sense menjar.
|
|
«La conciliació es pensà baix la idea que les dones no han de treballar laboralment tot el dia. La societat sempre va a pensar que han d’assumir la cura dels fills»
|
El nostre monogràfic sobre dones i ciència parla també del paper que aquestes desenvolupen en l’actualitat a les universitats. Segons alguns estudis, a les universitats les dones tan sols ocupen entre el 12 i el 15% de càrrecs rellevants, com per exemple catedràtiques. A què es deu aquesta majoria masculina?
El percentatge de catedràtiques, depenent de la zona, oscil·la entre el 15 i el 16%, però pensa que hi ha llocs on estan al 11%: Alemanya i Bèlgica, per exemple, estan fatal. Perquè allà el prestigi de la universitat és més important que ací. I clar, com que és tan vital, hi ha més homes. En canvi ací com la universitat es va massificar i vam tindre necessitat de molt professorat, entraren moltes dones. Jo pertany a aquesta època.
Amb tot i això, hi ha suficient conscienciació femenina?
No. A més, moltes de les dones joves no és que no vulguen pronunciar-se, és que no poden. Primer perquè no tenen temps i estan atrapadíssimes tractant de fer-ho tot. I segon, perquè els dona un poc de por. Perquè clar, si contes segons quines coses, potser et diguen «però a tu què et passa? si calladeta estàs més mona». Encara que també els passa als xics.
Hi ha desigualtats amb la dona hui dia que són francament vergonyoses. Per exemple, que en alguns sectors laborals cobren menys que els homes. Alguns continuen pensant que el temps d’ells val més que el d’elles?
Sí, i és absolutament escandalós. Però també s’estan portant a terme actuacions per a canviar-ho i una de les més exitoses al món laboral és la que revisa la categoria professional. Així, les categories masculines no estan tan ben pagades i augmenta el salari de les categories laborals femenines. Perquè sabem que estan també esbiaixades: si ets dona cobres menys perquè treballem menys hores degut al temps parcial. Però salarialment, com que en quantitat d’hores treballem molt més que els homes, a les estadístiques de l’ús del temps es veu. La càrrega total de treball diari és superior en les dones en tots els països europeus. Però si anem al terreny laboral, les dones tenim menys presència: som més inactives, estem més en atur i treballem més a temps parcial. Amb la qual cosa al calcular el cost del salari ix més baix. Però es deu al fet que les dones no estem als treballs amb salaris més ben pagats. Estem overbooking als salaris baixos.
Al nostre monogràfic sobre dones parlem d’algunes pioneres en ciència com Anna Freud o Mercedes Rodrigo. Crida molt l’atenció la dada que totes van haver de renunciar a la seua vida personal per a poder triomfar als seus treballs. Què hem d’aprendre d’elles?
Rita Levi Montalcini ho conta al seu llibre. D’elles hem d’aprendre que lluitaren. Donaren un testimoni, lluitaren i ho van aconseguir però, atenció, que has d’estar disposada a pagar aquest preu. Amb la qual cosa, cal lluitar per a poder-ho tot, perquè ells suposadament «ho tenen tot». I l’error és pensar açò, que els homes ho tenen tot. Ells són un model de fiasco, no serveixen per a res. Dis-me tu un home que ni sap canviar-se la roba bruta…
És inevitable nomenar la maternitat si es parla de les dones i la conciliació laboral. Avui dia és més fàcil poder ser mares gràcies als avanços tecnològics com la fecundació in vitro. Tanmateix, les dones tenen molt menys temps lliure per la seua inserció en la vida laboral. S’aconseguirà algun dia l’equilibri?
Ací hi ha un error de plantejament. Allò que hem d’aconseguir és que la paternitat estiga integrada. Què passa, que les criatures solament tenen mare? Per exemple a Noruega el permís per naixement del fill és de catorze setmanes, no posa en risc la carrera professional i qualsevol empresari sap que tant homes com dones estaran absents un temps per a cuidar dels fills. El canvi ha sigut fenomenal. I per què no va a poder ser açò? Què és allò de les mares volent ser més mares? Jo el que vull és que hi haja més pares. I atenció, si són dos pares, dos pares; si són dos mares, dos mares. Dóna el mateix el model, però han d’estar els dos. L’ambaixador danès ho va dir molt clar: al seu país això es respecta perquè es té molta estima als xiquets i el dret a ser cuidat és de la criatura, no de la mare.
Ara amb la crisi, la situació laboral de molts ha empitjorat. Pareix que les desigualtats ja no estan tan sols presents entre les dones; també entre els joves. Creu que açò ajudarà a donar-li major visibilitat a les injustícies que s’estan cometent tant de temps amb les dones?
Els xics joves també estan mal. Amb la crisi, aquesta és la novetat. Amb les ciències socials no sé predir si ajudarà a la situació de les dones o no. Des del punt de vista ciutadà, serà molt dur. Si no fora pel suport familiar que hi ha a aquest país, no estaríem com estem. L’emigració, per exemple, és molt sufrida, perquè la vida personal són moltes més coses que tindre èxit professional. I en quant convencem als xics de que la cosa és així, millor ens anirà.
Andrea González Garrigas. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2013.
|
|
«Què és allò de les mares volent ser més mares? Jo el que vull és que hi haja més pares. I atenció, si són dos pares, dos pares; si són dos mares, dos mares. Dóna el mateix el model, però han d’estar els dos»
|
