Eulalia Pérez

eualiaperez2
DICYT

Membre fundadora de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT) i vicepresidenta entre 2001 i 2006, membre del Consell Assessor de la Xarxa-Càtedra de Dones, Ciència i Tecnologia a Amèrica Llatina (des d’octubre de 2005), Directora General de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) entre 2006 i 2008… Són només algunes de les dades que trobem al currículum d’Eulalia Pérez, llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Madrid. De la seua ploma, o el seu teclat, han sortit més de cent llibres o articles. La Ley de la Ciencia veinte años después: ¿dónde estaban las mujeres? o Mujer y ciencia. La situación de las mujeres investigadoras en el sistema español de ciencia y tecnología són exemples de la seua producció bibliogràfica.

Eulalia Pérez trobà a la Universitat de Cambridge, de la mà del professor Geoffrey Lloyd, la forma d’encaixar el seu treball amb les seues inquietuds feministes. Després de llegir la seua tesi sobre història de l’astronomia grega, Eulalia començà a estudiar sobre la medicina, i concretament sobre la qüestió de l’autoritat de les dones. «Les dones a Grècia eren considerades com menors, no tenien cap autoritat. Però com per qüestions de pudor els metges no podien observar-les, auscultar-les ni palpar-les, havien de fiar-se del que elles els relataven o del que les intermediàries els deien als metges –explica–. Vaig començar per ací, i vaig començar a veure que hi havia moltes més dones del que en les històries de la ciència se’ns presenta.»

Sovint quan se’ns pregunta per científics o investigadors el que ens ve al cap són noms d’homes. No hi ha hagut dones en la ciència o és que s’ha ocultat el seu nom?
Com la història l’han escrit fonamentalment homes s’invisibilitzen les dones, no se les veu. És cert que hi ha hagut menys dones fent ciència que homes, primer perquè no podien accedir a l’educació primària, i després perquè no podien accedir tampoc a les universitats, però hi ha hagut moltíssimes més dones de les que les històries ens mostren. De fet, hi ha tota una línia d’investigació de recuperació de dones de tots els àmbits, especialment fructífera en ciència.

I en l’actualitat, les dones científiques gaudeixen d’una major visibilitat o tot i haver-les encara són invisibles?
Crec que no es veuen. Estic al comitè de dones de la Societat Espanyola d’Astronomia, i fa uns dies la secretària ens envià les xifres de les dones que hi ha als comitès d’assignació de temps dels diferents observatoris espanyols. Doncs resulta que pràcticament no hi havia dones en ells i que fins i tot la xifra ha disminuït respecte a fa dos anys. Dones n’hi ha, perquè el percentatge d’astrònomes està vora el trenta i tant per cent, però després la seua presència és testimonial. És a dir, que se les segueix invisibilitzant.

Hi ha algun moment clau en la història per a començar a parlar de la incorporació professional de la dona a la ciència?
Crec que hi ha tres moments fonamentals. Un és el de la Revolució Francesa, quan Olympia de Gouges reivindica els drets de les dones i les ciutadanes. El següent seria quan les dones accedeixen a les universitats, més o menys lliurement, a finals del segle xix i principis del xx. I l’últim moment fonamental seria a partir dels anys setanta, els vuitanta a Espanya, quan les dones s’adonen que alguna cosa passa al món científic, perquè durant la carrera van perdent-se investigadores.

Quin tipus de discriminacions per sexe s’observen dins del sistema de la ciència i la investigació?
Abans hi havia una discriminació territorial, és a dir, aquella en virtut de la qual les dones van a unes àrees i els homes van a altres. Ho veiem encara a les enginyeries, una àrea marcadament masculina, i en la biomedicina, que és marcadament femenina. Però en general aquesta discriminació s’ha difuminat. La que segueix existint és la discriminació jeràrquica. Hi ha menys dones en els alts càrrecs, en els llocs de presa de decisions, i tot malgrat una Llei d’Igualtat.

A açò és refereixen conceptes com el «sostre de vidre» o el «sòl enganxifós»1?
El sòl enganxifós, sí [riu], efectivament. Però més que un sostre o un sòl, jo parlaria d’una caixa de vidre, perquè estem també limitades pels laterals. 

Està pitjor la dona en la ciència que en altres àmbits laborals?
Està més o menys igual, però el problema de la ciència és que, com es té la idea que és objectiva i que és una institució que es regeix únicament per mèrits, els científics i les científiques són molt reticents a adonar-se dels biaixos que hi ha en les institucions. Fa ja tres o quatre anys vam fer un estudi entre astrònoms i astrònomes espanyols, i quan s’adonaven de la desigualtat, perquè les xifres canten, el que pensaven és que es devia a la situació general que hi ha en la societat, però no a que hi haja res intrínsec en la ciència que ho produesca.

Com valora el paper dels mitjans de comunicació en la perpetuació, o el canvi, d’aquestes desigualtats?
El seu paper és fonamental, i el problema és que no se n’adonen del tot i segueixen invisibilitzant les dones. Si els mitjans foren més conscients i tingueren un paper més actiu per a evitar aquestes situacions de desigualtat, ens aniria molt millor, perquè ningú dubta que són molt influents.

«Resulta necessària, en efecte, una acció normativa dirigida a combatre totes les manifestacions encara subsistents de discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe i a promoure la igualtat real entre dones i homes, amb remoció dels obstacles i estereotips socials que impedeixen aconseguir-la.» Aquest és un dels motius exposats en la redacció de la Llei d’Igualtat efectiva de dones i homes, aprovada a l’Estat espanyol just fa set anys, en març del 2007. Creu que eren suficients les mesures plantejades per aquesta llei orgànica?
Pretendre que es tinguera en compte una perspectiva de gènere en tots els àmbits de les administracions públiques, que es diguera que totes les comissions havien de ser paritàries… Crec que era més que suficient. El problema és que no s’ha complit, perquè per a que això ocórrega primer ha d’haver-hi consciència de gènere i després voluntat de complir-la. Però no cal res més que mirar les conferències que s’organitzen amb fons públics, en les que en molts casos no hi ha ni una sola dona.

Com a conclusió a La Ley de la Ciencia veinte años después, vostè i Paloma Alcalá deien que «només tractant de forma desigual als desiguals, es podrà igualar-los». És això una aposta per la discriminació positiva?
Exacte. Però jo preferesc parlar de compensació, perquè es tracta de compensar situacions de desigualtat. Si tu tens dues coses a diferent nivell i apliques les mateixes mesures a les dues, segueixes mantenint la desigualtat. Si el que vols és igualar hauràs d’actuar diferent segons la posició. La gent que critica les quotes no se n’adona que en realitat si no les imposes estàs destruint el principi de mèrit. Com a defensora de les quotes el que mantinc no és que hages de posar dones perquè sí, sinó que en igualtat de condicions i de mèrits poses igual nombre de dones que d’homes. Si tens dones amb mèrits suficients per a estar en una comissió i no les poses, estàs discriminant-les. Sí, sóc una absoluta partidària de les quotes i de les accions compensatòries o accions afirmatives.

Quines altres mesures planteja per a millorar la relació de les dones i la ciència?
És fonamental l’educació en gènere i en valors igualitaris des de la més tendra infància, perquè només així podràs aplicar realment una política igualitària. En la formació ho fonamente tot. En això sóc molt pragmatista, molt a l’estil de Jane Addams.

Fem ara un viatge en el temps, i avancem a 2034, d’ací vint anys. Si repetim aquesta entrevista, creu que respondrà de forma similar a avui, o pensa que en el futur haurà millorat la situació de la dona en el sistema científic?
Veient el que ha ocorregut els darrers vint anys, i veient que retrocedir és possible, perquè estem retrocedint als nivells dels anys setanta o vuitanta, et contestaria el mateix o fins i tot pitjor que avui. Ho sent [riu].

1. La sociòloga Mabel Burin defineix el concepte de «sòl enganxifós» com la «inèrcia que manté a tantes dones immobilitzades al seu lloc de treball, atrapades en la base de la piràmide econòmica, sense forces per a enfrontar-se a allò nou i desafiar el sistema.» (Tornar al text)

Íngrid Lafita. Periodista (València).
© Mètode 2014.

 

 

«Hi ha dones científiques, però se les segueix invisibilitzant»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Més que d’un sostre de vidre, parlaria d’una caixa de vidre, perquè també estem limitades pels laterals»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Si no imposes les quotes estàs destruint el principi de mèrit»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Crec que d’ací vint anys et contestaria el mateix o fins i tot pitjor que avui»

© Mètode 2014

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.