Isabelle Vernos

isabelle-vernos
Agencia SINC

Biòloga de formació, especialitzada en la divisió cel·lular, Isabelle Vernos és investigadora de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i membre de l’Organització Europea de Biologia Molecular (EMBO) des del 2005. Des del 2012 també forma part del Consell Assessor per a la Ciència, Tecnologia i Innovació, constituït per la Secretaria d’Estat d’I+D+i. A més, el 2011 entrà en el Consell Europeu de Recerca (ERC), i el seu interès per la situació de la dona en la ciència l’han portat a presidir el grup de treball en igualtat de gènere.

Al març de 2013, ara fa un any, la revista Nature publicava un especial titulat Women’s Work, precisament sobre la situació de la dona en la ciència. «Research Management: Quotas Are Questionable», un dels articles que recollia aquest número, portava la signatura d’Isabelle Vernos i destacà per posar en qüestió el model de discriminació positiva mitjançant quotes. No obstant això, Isabelle matisa aquestes afirmacions i confessa: «crec que s’ha entès malament el que he volgut dir les anteriors vegades que ho he mencionat». En aquesta entrevista ens aclareix la seua posició davant la discriminació positiva en la ciència, a més de plantejar mesures alternatives que ja s’estan aplicant en diferents institucions científiques de prestigi a fi de promoure un major participació i visibilitat femenina.

La història, o qui l’ha escrita, ha ocultat els noms de les científiques. Seguim igual en l’actualitat o les dones gaudeixen d’una major visibilitat que en el passat?
És significatiu que fins i tot sistemes com la Wikipedia presenten tan poca informació sobre les dones que al llarg de la història han contribuït de forma substancial a la ciència, però açò ja s’està corregint. Així, tot i que encara queda molt per fer, crec que a poc a poc es va donant un poc més de visibilitat a les dones científiques.

Són diferents les dificultats de la dona en la ciència que en la resta d’àmbits laborals?
Crec que hi ha coses comunes a molts àmbits, on hi ha una dominància dels homes que margina les dones, però també hi ha aspectes propis de la ciència. Per exemple, els requeriments de mobilitat, que suposen anar-se’n a un altre país durant una sèrie d’anys, són un aspecte propi de la ciència. El rang d’edat en el que la persona està desenvolupant la seua carrera coincideix amb l’edat a la que moltes dones poden plantejar-se la maternitat, i la mobilitat pot fer molt difícil conciliar la carrera amb la família. Això planteja unes decisions difícils de prendre, que fins i tot poden arribar a fer poc atractiva per a les dones la carrera científica.

Les dades de l’INE de 2011 reflecteixen que hi ha tantes dones com homes, o fins i tot algunes més, que estudien una carrera universitària i llegeixen la tesi. No obstant això, ja no ascendeixen més enllà del doctorat. Què pot explicar aquesta pèrdua de dones al llarg de la carrera científica?
Hi ha molts factors que estan establerts de manera que subtilment poden desfavorir les dones. És a dir, el fet que el perfil del bon investigador es corresponga amb tenir mobilitat, publicar molts articles, prevaler la quantitat sobre la qualitat… planteja més dificultats a la dona. Fa poc es publicà un estudi on es demostrava que els articles que tenen com a primera autora una dona són menys citats. Com que un dels criteris d’avaluació és quant se cita un article, es posa en desavantatge les dones. El problema avui dia no són unes accions clarament discriminatòries, sinó petites coses que es van sumant i al final fan que la dona es trobe sempre desfavorida, i que amb el temps es perda en la carrera cap als llocs més elevats en ciència i tecnologia.

Aleshores, es nota el sostre de vidre en la ciència?
Sí, se suposa que hi està, i que és tota aquesta acumulació de xicotetes faltes de suport, de xicoteta marginalització. Hi ha estudis seriosos que diuen que exactament un mateix currículum amb nom de dona i amb nom d’home és percebut millor en el cas del nom masculí, malgrat ser el mateix. Tant homes com dones tenim un munt de biaixos que ens porten a considerar més competent un home, i que aleshores se li puga oferir un millor salari i més suport. I aquest suport alhora l’ajuda a seguir endavant.

Dins de la comunitat científica, hi ha consciència de totes aquestes diferències?
Crec que hi ha consciència, però no és general. Hi ha disparitats segons els països, els àmbits… Però sí que crec que la percepció es va fent cada volta més gran, encara que en molts casos el que falla és no saber quins mecanismes es poden posar en funcionament per a minimitzar totes aquestes diferències i desigualtats, perquè no hi ha una vareta màgica que ho solucione tot.

Des del 2013 dirigeix el grup de treball en igualtat de gènere en l’ERC. Quines mesures han implementat per a combatre les desigualtats?
Una de les coses en les quals volem ser estrictes és en el fet de tenir un sistema d’avaluació el més just possible, on no tinga cap pes el gènere del demandant. Així, vam revisar que el mateix formulari en el qual es presenta la candidatura no tinga res que el puga afavorir o desfavorir pel seu gènere. Abans un dels apartats era una autoavaluació de la contribució del treball a la ciència en general, i vam decidir eliminar-ho perquè hi ha estudis que demostren que les dones tendeixen a menysprear-se, són més modestes i més insegures que els homes. Un altre estudi demostrà que les dones solen publicar menys articles que els homes, tot i que la qualitat és igual o fins i tot millor que la d’ells. Així que vam decidir limitar el nombre d’articles que es destaquen, per a no deixar que la quantitat tinga tant de pes en l’avaluador.

Vostè també forma part de l’EMBO. Com promou aquesta institució científica una major participació i visibilitat femenina?
Per exemple, organitzen cursos de lideratge per a dones. També, com financen conferències, paren molt de compte en el fet que hi haja una representació equilibrada d’ambdós sexes. A nivell de beques, amplien el temps de desenvolupament quan es tenen fills. També ofereixen ajudes per a la cura dels xiquets. Així, tenen molts sistemes per a evitar que el fet de tenir una família i voler-ho compaginar amb una carrera professional siga un problema per a les dones.

¿Com valora el paper dels mitjans de comunicació en la perpetuació, o el canvi, de les desigualtats de gènere?
Hi ha aspectes positius i aspectes negatius [riu]. D’una banda, és cert que potser hi ha més articles on es parla d’aquests temes i s’intenten presentar de forma que arribe a una gran quantitat de públic. Però també hi ha molts altres aspectes en els quals es continuen destacant més els homes i el que fan, el que aconsegueixen, el seu prestigi, etcètera. I després està el tema dels estereotips, però en tota la nostra societat, que participa en mantenir tota una sèrie d’imatges sobre quin és el paper de la dona i quin és el paper de l’home.

Quina és la seua postura davant la imposició de quotes de gènere?
Cal entendre que establir quotes pot ser útil per a trencar certs patrons que s’automantenen i no permeten que hi haja un canvi. És massa fàcil dir «és que no hi ha dones preparades per a aquest treball», «és que no hi ha dones, és que no n’hem trobat». Però el que cal fer és demostrar que les has buscat, que hi has contactat, estudiar per què no hi ha, per què no han volgut participar… Cal raonar-ho sempre, i no donar-ho per fet. Hi ha comitès formats només per homes que es coneixen i donen suport entre si, i que ni tan sols se’ls ocorre integrar dones. Ací les quotes sí que poden servir per a trencar aquest patró. Però establir quotes rigorosament és un sistema que pot dur-te a dir:  «ja està, ja ho hem solucionat tot. El nombre ja és el que toca i ja no hi ha cap problema». Les quotes així no solucionen el problema de fons.

Es podria dir que les quotes són com un pegat que tapa el problema.
Sí, és com una forma de dir que ja està solucionat, però no és suficient. I a més s’ha d’adaptar a cada àmbit amb molt de compte, perquè si realment hi ha poques dones que poden accedir als comitès o òrgans de decisió, obligar-les a pertànyer a ells suposa una gran càrrega, una gran pressió. I a nosaltres com a científiques se’ns avalua per la nostra producció científica, pel nostre treball al laboratori. Voler que se solucione tot de cop, amb imposició de quotes, pot tenir un efecte negatiu sobre la carrera d’aquestes dones. Pot tenir també conseqüències positives, com permetre’ls establir connexions, ser considerades, ser conegudes en el camp… Però no és la solució miraculosa que ho arregla tot.

Si d’ací vint anys repetim aquesta entrevista sobre la situació de la dona en l’àmbit científic, pensa que respondrà de forma similar a avui o es mostra més positiva de cara al futur?
S’ha de reconèixer que la situació ha millorat molt, i que hi ha hagut uns progressos enormes. Però també és cert que hi ha estudis que prediuen quant tardaríem fins arribar a un sistema igualitari perfecte si seguim d’aquesta manera. I seria d’ací a moltíssims anys, més de vint per descomptat. D’ací a vint anys espere que haja millorat enormement la situació, però per a això cal que ens posem les piles, i seguir treballant activament a tots els nivells, per arribar a una societat on efectivament  hi haja igualtat real d’oportunitats per a homes i dones.

Íngrid Lafita. Periodista (València).
© Mètode 2014.

 

 

«La mobilitat pot fer molt difícil conciliar la carrera amb la família»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«No hi ha una vareta màgica que solucione les diferències i desigualtats»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«La societat manté una sèrie d’imatges sobre quin és el paper de la dona i quin és el paper de l’home»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Les quotes no són la solució miraculosa que ho arregla tot»

© Mètode 2014

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.