|
Jordi Costa és a Nova York, però no té cap problema per atendre’ns. Després d’intercanviar diversos missatges electrònics, contesta les preguntes disculpant-se per no accentuar les paraules ni posar la ç, amb la justificació que el teclat del seu ordinador és anglès. És jove, no deu superar els trenta anys, i ja és doctor en Neurociències per la Universitat de Barcelona i està investigant en el Laboratori de Neuroimatge i Neurociència Cognitiva de l’Institut de Recerca Nathan Kine de Nova York. La seua línia de recerca se centra en l’estudi de la codificació de regularitats acústiques en l’escena auditiva. Ens explica, orgullós, que és guitarrista amateur, i que la seua passió per la música sempre ha inspirat la seua passió per la neurociència de l’audició.
Steven Mithen afirma que la música s’ha incorporat al genoma humà durant l’evolució de la nostra espècie. En aquest sentit, es podria dir que tenim una competència musical innata?
Si bé es difícil constatar que tenim una competència musical innata codificada en el nostre genoma, allò cert és que disposem d’un seguit de mecanismes en el nostre sistema auditiu i motor que permeten la percepció i la creació de música. Aquesta, com a producte humà, presenta característiques anàlogues a la manera com creiem que funciona el nostre cervell, que és com un mirall: des de la fluctuació rítmica d’energia acústica en la música i elèctrica en el cervell, l’organització jeràrquica en estructures complexes, la codificació i violació de regularitats; etc. Hi ha, però, qui va més enllà i proposa que la música podria haver estat la forma de comunicació dels nostres antecessors. De tota manera, és molt difícil pensar en termes purament genètics quan parlem d’activitats tan complexes com la música…
És aquesta un gimnàs per a la ment?
I tant! L’aprenentatge musical és una de les activitats que tenen un poder de canvi en el cervell (plasticitat) més potent que es coneix. Afina el nostre sistema auditiu i fa que la discriminació de tons siga més fina; millora la memòria en estructures melòdiques i rítmiques complexes; millora la motricitat i la coordinació de moviments; també la creativitat; l’atenció, l’habilitat social…
Hi ha una separació cerebral entre la capacitat lingüística i la musical? Perquè s’ha demostrat que la capacitat musical pot existir dins del cervell encara que hi haja una absència del llenguatge…
La música i el llenguatge comparteixen moltes estructures i funcions cerebrals. Però casos de pacients neurològics (i en aquest punt recomane a tothom que llegesca Musicofilia de l’Oliver Sacks), casos que semblen de ciència-ficció, ens presenten exemples de persones que, tot i preservar el llenguatge, naixen sense –o perden després d’un accident neurològic– l’habilitat de percebre o produir melodies, o bé ritmes, o tots dos. O casos de persones que perden habilitats lingüístiques però preserven habilitats melòdiques i rítmiques. De tota manera, un estudi exhaustiu i controlat és molt difícil per l’etiologia que presenta cada cas.
El seu equip ha fet neuroconcerts a Barcelona. En què consisteixen i quines conclusions han extret a través de la seua experiència?
Els neuroconcerts formen part d’una iniciativa lúdica de divulgació científica en què, mitjançant la música en directe, acostem al públic general conceptes com els que hem estat parlant fins ara. Vam dissenyar nou activitats diferents que abraçaven des de la teràpia mèdica mitjançant música fins a les diferències entre música d’Orient i Occident, passant per música i publicitat o música i desenvolupament en l’infant. L’experiència en general ha estat molt positiva: per a nosaltres, un esforç necessari d’ajustar el nivell de les nostres explicacions i troballes científiques al públic general, i de posar-les en un context més ampli. Quan treballes en ciència, molts cops perds la big picture, perquè et centres cada cop més en problemes més concrets, de manera que quan els expliques a una persona del carrer els has de posar en context, has de pensar en gran, has de fer un esforç al qual no estàs gaire acostumat i que és molt enriquidor. De fet, molts cops és més difícil respondre les preguntes del públic general que no les del públic especialitzat! D’altra banda, com que comptàvem amb música en directe, els músics n’han tret també molt de profit perquè els hem ajudats a entendre fenòmens que ells mateixos experimenten a diari: per què han de tocar així; què els succeeix quan improvisen; o per què senten el que senten quan toquen. Per últim, per al públic general crec que és una molt bona experiència perquè en treuen quelcom d’interessant mentre gaudeixen de la música en directe. No sé si tindrem gaire oportunitat de fer-ne més, perquè anem curts de calers! Però espero que ni que siga en espais més petits i potser en ambients no tan «professionals», es puga continuar l’esperit que hem engegat i que tant ens ha satisfet.
Una pregunta que ens fem molta gent és què hi ha de cert en l’anomenat «Efecte Mozart». Escoltar-lo ens pot fer més intel·ligents?
Si t’he de ser sincer, no tinc gaire clar què és l’Efecte Mozart… Es basa en estudis antics no gaire controlats, i com sol passar en ciència, d’un resultat tipus «escoltar Mozart en lloc de silenci abans de realitzar una tasca visuoespacial millora els resultats durant els primers 15 minuts de la tasca» un periodista acaba dient que «escoltar Mozart et fa més intel·ligent». Els periodistes heu d’anar més amb compte! No dubte que escoltar i practicar la música millora moltes de les nostres capacitats cognitives, afectives i socials, però precisament Mozart… Jo sóc mes de Bach… i de Hendrix.
El psicòleg evolutiu Robin Dunbar afirma que l’activitat musical comunitària fa que ens sentim millor perquè provoca onades de endorfina en el cervell. Per tant, podríem considerar que la música actua com a cola social?
La música, definitivament, actua com a cola social. És un vehicle de comunicació global. Sense lletra, tothom pot entendre la música (excloent pacients neurològics!, i tenint en compte el fet que la música pot ser substancialment diferent entre cultures). Però si a més hi afegeixes text, i més si és un text compromès socialment i políticament, tens generacions senceres cantant himnes en contra de guerres i dictadures.
En definitiva, com definiria la música des de la vessant neurocientífica?
Un dels regals més grans que podem fer al nostre cervell. Una experiència que el canvia, que el fa funcionar millor, que ens fa més intel·ligents, més sensibles i més… humans. És una llàstima que estiga tan poc valorada al nostre país. En altres, aprendre música a l’escola és tan important com aprendre matemàtiques o literatura.
Teresa Ciges. Periodista (València).
© Mètode 2014.
|
|
«La música, com a producte humà, presenta característiques anàlogues a la manera com creiem que funciona el nostre cervell»
«L’aprenentatge musical és una de les activitats que tenen un poder de canvi en el cervell (plasticitat) més potent que es coneix»
«Si a la música hi afegeixes text, i més si és un text compromès socialment i políticament, tens generacions senceres cantant himnes en contra de guerres i dictadures»
«És una llàstima que la música estiga tan poc valorada al nostre país. En altres, aprendre’n a l’escola és tan important com aprendre matemàtiques o literatura»
|
